UN ESTOL DE VOLTORS

Prou bé que me'n recordo d'aquella tensió que anava in crescendo per moments, havia vist moltes pel·lícules i sabia quan apareixeria el fantasma o quan actuaria l'assassí que s'amagava dins d'una cambra de bany, aparentment inofensiva. Aquella escena no hauria desmerescut gens dins la filmografia del Hitchcock. Per a mi que la bruixa esperava que els pares de la Fransuàs marxessin, el padrí potser ho hauria fet però la Maria no s'ho volia perdre. Em penso que s'ensumava allò que la consogra havia manegat i no tenia cap intenció de deixar sola la seva filla gran. Tot va començar dient que ara se'ls giraria molta feina per arreglar el papers: de la viduïtat, del banc, enviar a buscar les últimes voluntats, volien dir el testament, després ho vaig saber, desfer-se de la roba del Roc que, entre els uns i els altres, es van repartir. Si voleu que us ho digui ben clar, semblaven, tots plegats, una colla de voltors a punt per a devorar la carronya. Allò del ves-te'n Ton que el qui es queda ja es compon, prenia significat.

Llavors la bruixa, de dol rigorós, va dir que ens havia d'explicar una cosa. Un silenci ominós va campar pel menjador. La mama i la padrina es van mirar amb complicitat. La Remedios va sortir un moment, la vam sentir obrir la calaixera i en un moment va tornar a ser allí amb aquell sobre blanc que Lolluardo i jo havíem trobat i que havia trastornat a la Fransuàs.

-Ai, ai fillets, aquellhomenostre va fer aquest testament ara fa unes dues setmanes el dia que va venir el senyor rector a persignar-lo- ens va dir la desconsolada vídua.

-M'ho deixa tot a mi perquè no volia que em quedés desemparada, pobre! Ja s'ho veia venir que tenia la mort a la gola- i la molt marrana es va fotre a plorar.

-Ja veus, com canvien les coses amb poc temps- va respondre la mama- a veure, a veure... deixe'ns-ho llegir que així ens en farem més capaços.

La Paquita ni tant sols es va prendre la molèstia de dissimular que llegia aquell paper de barba, va ser tenir-lo a les mans i sortir-li:

-Què li va passar al pare, que potser amb la malaltia no se'n va recordar de firmar o què?

-Què vols dir, eh? Què vols dir?- es va fotre a cridar la bruixa.

-Que com és que, en lloc de la firma, hi ha la marca del dit, això vull dir- es va explicar la mare amb retimtim- Què potser no teníeu cap bolígraf a mà?

-I a tu què cony t'importa? Un testament és un testament i sempre val l'últim- va sortir la filla del Trempasinyores com una gripieta.

-A mi no res, però a ton germà si que li hauria d'importar si tingués dos dits de front que tampoc no n'estic massa segura- va respondre la Fransuàs mirant al Rex que fotia una cara d'encanteri que era per haver-lo retratat. Ja se sap que els sauris tenen un cervell petit i no ho acabava de entendre.

-Així que el pare a darrera hora es va decidir a deixar pelat al seu- va remarcar el possessiu- fill per a deixar-ho tot a la seva dona estimada, ves quines coses passen i si és gran lo món oi? Després de tota la vida a la guirba-la- garba, ara li ha vingut l'amor a la núvia. I tant! Això m'ho creuré la setmana que ve, ara per ara, no. Així que si hem d'anar per justícia hi anirem, que ho sapigueu, i no hi haurà ningú que s'ho empassi això del dit. El rector i l'altre mussol que vau anar a buscar també en sortiran escaldats. Valtres mateixes.

-Lo meu fill del meu cor no m'hi portarà a la justícia, oi que no, fillet?- va preguntar al Ton, que continuava mut.

-Ja ho crec que si que us hi portarà si feu servir aquesta merda de paper i si no ho fa, pitjor per ell, perquè ho faré jo en nom dels meus fills, després d'anar-me'n cap a casa i deixar-lo aquí amb la seva mama que l'estima tant que el vol deixar sense res del que li pertoca. Què no em sents tu, o què?- es va adreçar al seu marit.

-Eh?, bueno, ara no és moment de parlar d'això, si el pare encara és calent...- va voler contemporitzar, ja us he dit que és un talossot.

En aquell moment el vaig mig comprendre: estava en una encrucijada, que diuen els castellans: d'una banda la seva mama estimada i de l'altra la seva dona que ja no ho era i els seus fills i no sabia cap on decantar-se. Sospito que hauria fet costat a la bruixa perquè com que és ruc i malcriat no s'adonava de la magnitud de la tragèdia.

-Calla tontot!- el va increpar la Fransuàs- que no ho veus lo què volen aquestes dos garses, que són més dolentes que un mal de ventre? T'ho volen fotre tot i ta mare amb l'argenda a la mà fer-nos ballar el tirolilo. Et penses que ton pare es mamava el dit? No les podia veure ni a l'una ni a l'altra, si aquesta- va assenyalar a sa cunyada- ves a saber de qui és, què no te'n recordes del dia que ton pare li va fotre pels morros?

Aquella, anomenada aquesta per la mama, es va aixecar disposada a arribar a les mans amb la cunyada que ja estava preparada per l'atac, sort que el padrí Josep es va posar pel mig.

- Collons! Prou!- amb una ma va subjectar la Pepita impedint el combat de boxa imminent.

La Maria ja s'havia aixecat de la cadira disposada a fotre calenta com un lliri a la filla borda de la consogra.

-Això ho sap tot lo poble! molt de missa, molt de missa i catxant per les portalades, putot!- va insultar a la bruixa.

Coneixent la Fransuàs em penso que no volia arribar a majors perquè la mama té principis i ens estima, però davant d'aquell daltabaix i  perquè sabia com anava el testament de debò, es va decidir a fer servir el trumfo que es guardava a la mànega.

-Calla tu! Que us havien d'haver mort a tots els rojos després de la guerra, roja que ets una roja! Tots al paredón, tots!- cridava la bruixa desfermats els instints que fins llavors havia procurat amagar fent-se la beata farinera.

-Prou! Calleu tots ara mateix- va manar el padrí amb una cara com un tres déus

Llavors la mare va aprofitar per a dir:

- No ho sé pas però ben segur que al metge i a la guàrdia civil els interessarà molt saber quina medicina prenia el pobre pare. Ves que quan la vegon no li vulgon fer l'astopsia i tot- la seva veu era tan suau con la calma que precedeix al llamp.

NO HI HA COLOR

Em pensava que Lolluardo, una vegada superada la ruptura amb el bandarra aquell del Milton, se'n tornaria cap a la capital però m'equivocava. Em va confessar que, durant tots els anys que havia estat renyit amb la Coloritos i amb son pare que déul'hagibenperdonat, havia patit molt per aquest allunyament i també va aprofitar per a fer-me xantatge emocional retraient-me que, sense el meu rebuig, les coses haurien anat d'una altra manera.
-Hauria anat pitjor, nen, tu al tros cada dia i jo criant fills dolents com la pestaputa, perquè les lleis de l'herència són les que són: un om mai no podrà fer peres llimoneres- vaig engegar-lo.
-També hauríem pogut adoptar si és això lo que et feia por- em va rebatre.

-Mira xiquet, no es pot tornar enrere, així que no sé perquè cada jesús estàs amb el mateix rotllo. Què no ho veus que si t'hagués dit que si, el món hi hauria perdut?- vaig fer-li la reflexió aquesta perquè és un egocèntric que es creu el melic del univers.
Aquestes paraules el van tranquil·litzar encara que em va respondre que ben segur hauria trobat el seu camí tard o d'hora. 
 Com us deia, em va pintar una col·lecció de retrats que van envair les habitacions buides de casa. Entrepussaves amb tot aquell embalum de teles, pinzells, pintures, esbossos i cavallets perquè n'hi havia fins i tot al bany. Casa nostra semblava cal quinze i, si de costum ja està desendreçada, en aquella època era el CAOS. A mi no em molestava gens ni mica però la Fransuàs, quan venia, es passava l'estona apartant coses del mig i la posava nerviosa tot aquell desori, campo bramante que deia ella, ja no se'n recorda de les muntanyes de calçotets o potser si i per això es ficava neguitosa. El cas és que Lolluardo necessitava les opinions dels entesos perquè les meves ja me les veia a la cara i les de la Marta se les prenia com una mostra de la seva innata amabilitat, així que va trucar al seu marxant i al seu vident i els va convidar a veure l'obra. Va tenir la delicadesa de reservar-los habitació en un hotel proper perquè a casa no se sap on els hauríem embotit.
El marxant era mariquita, es veia d'un hora lluny, molt educat i polit però amb més ploma que una vedette del Moulin Rouge: alt, prim, vestit de manera informal però amb tot de marca, comprat a Milà, em va dir, inclús em va semblar que anava lleugerament i discreta maquillat i amb unes mans que sabien prou bé que eren les manicures. Quan va veure els retrats gairebé va tenir un orgasme dels bons: bavejava de plaer, suposo que pensant en la comissió que s'enduria de la venda de totes aquelles carallotades amb les que mon cosí m'havia fet perdre el temps. 
-Una obra mestra. Aquest retrat es pot considerar a l'altura de la Mona Lisa del postmodernisme- va ser la crítica davant d'una pintura que figurava que era jo, sort que ningú no m'hauria reconegut.
-Qui és la Mona Lisa?- vaig preguntar amb la meva cara més innocent.
El fulano em va mirar com si hagués estat un alienígena d'aquells de la sèrie V que es menjaven els ratolins sencers. La cortesia però el va fer tornar en son si i em va alliçonar:
-La Gioconda del gran Leonardo da Vinci.
-Ah! Si, vols dir aquell quadre que hi ha al Louvre, petit i lleig com un pecat d'aquella tia mig calba i que està sempre ple de xinos que miren bocabadats? Joder! Si l'arribo a trobar pel carrer no el plego- no us penseu que ho vaig fer per a provocar-lo, vaig ser del tot sincera.
Pobre home! De poc que no li agafa un cobriment, primer va empal·lidir i després es va posar roig com un titot.
-Que has estat al Louvre?- es va interessar
-Si- vaig respondre- quan fèiem segon de BUP vam anar d'excursió a París i la pesada de la professora d'història ens hi va fer anar. Ara que jo m'hi vaig estar una mitja horeta com a molt.
-I nosaltres tres hores llargues buscant-te com bojos perquè ens pensàvem que algun d'aquells jeques t'havia raptat i portat cap a l'Aràbia Saudita. Ens vas fotre un arrebato que no vals tant tu- va respondre mon cosí- la tia se'n va anar cap a fora a fumar i tots els altres buscant-la de sala en sala, la profe plorant que ja volia avisar la policia i jo amb un ensurt que no sabia com hauria tornat a casa sense ella. Ai! Quina mala estona!- va explicar-li al marxant.
-Ves i jo què sabia? Si em vaig florir allí afora a la vora d'aquella piràmide estranya que surt al Código da Vinci pensant que havíeu sortit per una altra porta i rumiant el nom de l'hotel que me n'havia oblidat- vaig excusar-me- Si vaig estar a punt de posar-me a demanar caritat i tot, ves que hagués sabut una mica de francès...
El pobre home ens sentia i no s'ho podia creure.
-Què no portàveu mòbil?- es va estranyar.
-Nosaltres si, ella no, se'l va deixar a l'hotel a sobre la tapa del water- va explicar mon cosí- i a més sense bateria i potser sense saldo.
-Saldo si que en tenia que la mama me'l va fer de contracte perquè ja sap com sóc- vaig defensar-me.
En aquella ocasió la profe que es deia Laurita Trigal i era un patacó em va fotre una bona bronca i em va voler castigar sense la passejada pel Sena, sort en vaig tenir del professor de matemàtiques que em tenia enxufada i que també era un despistat patològic, les vegades que havia vingut a classe amb una sabata de cada manera no ho sé perquè li passava sovint, i que va pregar per la meva ànima disculpant-me, que entre colegues ens hem de fer costat. També, això no ho he explicat mai, li va fer a la Laurita una mica de xantatge dient-li si no se'n recordava de la vegada que van anar a Escòcia amb els de COU i ella va veure, al mateix dia, el Nessie i un OVNI, clar que el catalitzador d'ambdues visions havia estat una ampolla de bon scotch.
L' Amadeus, que li dèiem, va entendre el meu avorriment davant de tant d'art perquè tots dos érem del parer que entre un bon problema matemàtic i un quadre, no hi ha color.

ESSÈNCIES DE FEMINITAT

Les persones que passaven pel carrer es quedaven estranyades en veure a Lolluardo que, assegut en un tamboret plegable, dibuixava amb molta mà carrers, places, cases, teulats i balcons. Quan va dir que volia pintar, jo no en vaig fer gaire cas però es veu que si, que era veritat. Tenia un marc de fusta buit i amb allò enquadrava i dibuixava al carbonet en un bloc enorme. Feia un esbós i després amb una càmera digital feia la foto a diferents hores del dia per observar la llum i les ombres. Abans de sortir de casa, planificava curosament on havia d'anar i a quines hores havia de fotografiar. Fins i tot s'ho programava a l'agenda electrònica i després posava un despertador que sonava sorollosament quan era l'hora.
Aquesta activitat era molt absorbent ja que ens fèiem un tip de voltar pel poble fins que l'artista localitzava el racó exacte i la perspectiva adient. Jo l'havia d'acompanyar perquè es veu que l'inspirava. 
-Tu ets la meva Musa- em va dir un dia quan jo vaig protestar per aquelles capdeconyades increïbles, ves, total per lo que feia després de tota aquella feinada, no ens calia anar tant amunt i avall. Perquè de dibuixar ho feia molt bé inclús plasmava la roba estesa dels terrats. La meva amiga Clarita està molt orgullosa de que els seus sostenidors enormes hagin estat inmortalitzats en una d'aquelles làmines. Després passava a la pintura i llavors ja no hi havia Déu que en pogués treure l'entrellat perquè començava a barrejar colors sobre la tela, amb una espècie de bogeria creativa i el resultat final tant hauria pogut ser la plaça del mercat com una altra cosa ja que qualsevol paregut a la realitat era una simple coincidència. De veritat que no ho entenc gens. Ja va mirar d'explicar-m'ho, ja, lo que passa és que sóc una mica dura de mollera i no li veia el què. Em va dir que primer observava, plasmava, interioritzava el paisatge i després el recreava i l'interpretava a la seva manera, per això la seva obra es cotitzava tant. Una pintura figurativa, em va explicar, no té sentit perquè les càmeres ja copsen la realitat, el creador de debò és aquell que cerca noves formes d'expressió després de tot un procés interpretatiu. M'ho vaig apuntar i tot, per si algú em preguntava a l'exposició que va organitzar després d'uns mesos, quan tota la sèrie va estar enllestida. Si voleu que us ho digui a mi em sembla que jo també ho hauria pogut pintar tot allò i sense tanta mandanga però, com diu el Jordi, jo no hi entenc, ni ganes que ja li ho vaig dir.

Un dia em va proposar que li fes de model tal i com una duquessa de la casa d'Alba n'hi havia fet al Goya. Volia pintar-me despullada, va ser després de veure Titànic que era una peli que als dos ens agradava molt encara que ja sabíem com acabava.
-Ni parlar-ne, treu-t'ho del cap- vaig respondre-li
-Va dóna, no siguis carca. Si estic tip de veure't lleugera de roba- em va respondre. Era veritat, ho reconec, com deia la Fransuàs :

-Tapa't, filla que per alguna cosa t'he comprat una bata de rus- això m'ho repetia veient-me sortir de la dutxa només amb calces o amb una tovallola enrotllada i és que a la mama no la he vist mai sense el viso posat.
-Ai, deixa'm estar. Si tots tenim el mateix- li responia.
Lolluardo és molt pesat i no es va conformar amb la meva negativa, a tothora em ratllava, que si tens una cara molt interessant, que si no sé pas com t'has tornat... Va cercar l'ajut del meu home, un dia, mentre sopàvem.
-No sigos així, Andrea. Perquè no vols posar per a mi?- em va preguntar
Jo me'l vaig mirar de reüll i vaig fer veure que no l'havia sentit. El Jordi que em coneix molt bé li va respondre:
-Se'n dóna vergonya, ja saps que és molt tímida.

-Osti que guay!!!!!!!- va exclamar el meu fill- Mama, com és que no vols que Lolluardo et pinti? Tu sempre dius que no m'he d'avergonyir del meu cos, que és una obra perfecta de la natura.
Merda! Era com el caçador caçat. Això li repetia cada vegada que tocava revisió a la pediatra i aquesta li mirava els genitals. A l'Albert, que deu haver sortit a la Fransuàs, no li agradava gens.
-O potser és que ja ens anem fent grans i la llei de la gravetat és ineludible- em va burxar el Jordi que sembla que no hi sigui per això i deixa'l anar.

Què volíeu que fes? Vaig haver de capitular després d'una negociació laboriosa, jo els vaig dir que no podia passar-me hores immòbil mentre l'altre aclucava els ulls i em prenia la mida amb el llapis, perquè tenia feina i perquè em ficaria nerviosa. Mitja hora, va ser el tracte, només 30 minuts de no res, i que no calia que romangués allí com una estàtua perquè sempre podíem anar conversant.
Xiquets, la postura va ser còmoda i tampoc vaig ensenyar res que no hagués estat a missa, que diuen al meu poble, i una vegada passada la primera sessió, va ser com si ho hagués fet tota la vida. El dibuix és una meravella però la sèrie de quadres que va pintar... tota una gama de grisos, el rostre com amb un vel que desdibuixa els meus trets fins a fer-los indesxifrables i un garbuix de popes, braços, mans, cames i fins i tot el paral·lel treinta y ocho col·locat on no toca. Allò més que un retrat sembla una venjança en tota regla.

La Marta els va trobar meravellosos.
-Funny, girl, ha captat la teva essència com ningú. Aquest aire de misteri, aquest rostre que sembla amagar tots els secrets de la feminitat al mateix temps que el vel simbolitza aquesta part de tu que mai no mostres.
Collons de Déu! Aquells dos estaven més guillats del que em pensava.

COMENÇA LA METAMORFOSI

Avui farem una pausa en aquestes històries fosques, no tingueu cap dubte de que ho són, per explicar-vos que he tingut com una mena de revelació. No us espanteu, no he vist cap marededéu ni cap OVNI ni cap chemtrail, ara que això està de moda. He vist un arbre caigut amb les arrels a l'aire. He pensat que, finalment era lliure. De sobte, l'aire fresc del dematí m'ha començat a pesar i m'he hagut de seure a terra. Prop meu hi havia un caragol que molt lentament s'acostava a l'herba del marge. M'ofego aquí on tot és massa conegut i massa quotidià. No hi ha sorpreses, sé que em dirà la persona amb la qui em trobi i què pensa de mi i sé que saben allò que jo penso de tots. No vull cap arrel, no vull ser lliure quan em mori, ho vull ara mateix. Les meves àncores són la mare, el meu fill, el meu home. El Roc no em va fer cap favor encara que ell es pensés que si. Vull marxar d'aquí però el cas és que no sé on vull anar ni si podré fer-ho mai.

Sóc una astròlica però sé que si no fujo tornaré a tancar-me dins la closca i estaré dies, setmanes, mesos o anys fent vida de caragol. Només vosaltres ho sabeu i el meu fill que ho intueix quan tinc una d'aquestes etapes metamòrfiques. Ell intenta rescatar-me i em dóna humitat i herba verda que em faci sortir però no ho aconsegueix perquè jo no vull. Quan estic dins m'hi trobo tan bé que res no m'importa.

Avui a les vuit i dos minuts, exactament, he sabut que aviat abandonaré l'espècie si algú no hi posa remei. Però primer he d'acabar d'explicar la meva història.

Fins demà.

NI TOCAR-LA!

La Fransuàs no s'hi posa mai a la meva vida, creu que no tinc remei, encara que el dia després de la nostre triomfada a la tele, va venir i em va dir que havia sentit vergonya aliena en veure la consogra, la patxip-patxop, i la Cuki fent el ridícul i que li sabia greu pel nen i pel Jordi perquè naltres ja érem prou grans. Bé, també va preguntar molt discretament si Lolluardo s'hi estaria gaire temps al poble i a casa. S'ho va fer venir bé per a dir que si l'oblidaven potser no recuperaria el seu lloc al món de l'estrellat i el famoseo, que s'havia guanyat a pols, per ara deixar-ho córrer.
Lolluardo ja la va informar que d'això ja se n'ocupava el seu representant s'emportava el deu per cent dels beneficis i que era una bona picossada com per renunciar-hi.

-Tieta, no t'amoïnis aquell ja anirà donant notícies meves. Saps? És que tenia els indicadors de estrès molt alts i ara aprofito per carregar les piles. Amb l'Andrea hi estic molt bé. A més és veritat que vull aprofitar per pintar- li va explicar.
-Ai xiquet! No, si jo ho dic per tu, que en aquest poble t'hi avorriràs que ja saps prou com és tot això- va aconsellar-lo la mama que el volia fora de casa com fos. Mon cosí mai no ha estat tocat amb la gràcia de la subtilesa i no es va donar per al·ludit.
Jo estava una mica incòmoda perquè no sabia ben bé què pretenia la Fransuàs amb aquella visita inesperada.

-I què et va semblar la Marta? Els va deixat tots amb un pam de nas. Em penso que ha rebut unes quantes ofertes de feina, és que és boníssima. Ves, no sé què hi fa en un cul de món com aquest desaprofitant el seu talent- va canviar de conversa la Jenny.
-La Marta té una bona feina i un marit- va mormolar la mama.
-I el doctorat a mig fer- vaig reblar el clau perquè ja la veia divorciada del llangardaix que aquell era un llastre per qualsevol persona normal.
-Deixa't estar de doctorats i polles, ella té futur a l'espectacle i seria molt tonta de no aprofitar-lo- va dir Lolluardo, i és que mon cosí això dels estudis no ho valora.
La Fransuàs va sospirar, es va prendre el cafè i va marxar, va dir que havia de fer el dinar.

Ells dos no ho sabien però la Marta ja l'aprofitava el seu talent amb els seus alumnes. El primer dia de curs els observava com anaven vestits i en prenia nota en aquella llibreta que sempre porta a la bossa i, com que era una bona docent, el primer que feia era identificar-se amb ells. Aquests any es veu que tenia uns quants rappers, un o dos gòtics i un heavy, els altres anaven d'uniforme amb els texans i les samarretes això aquells que no ho portaven tot de marca que en el seu col·legi hi ha diversitat. La Marta és una dona de recursos, té un armari molt ben assortit, sap maquillar-se i és actriu, així que la primera setmana es vestia de sinistra i embadalia els d'aquesta tribu, la segona es posava aquells pantalons que semblen cagats i gorres de beisbol, a la tercera tota de marca o sigui de pija, a la següent la col·leció de peces de cuir i collarets de claus aquells que semblen de gos i les altres es col·locava els inevitables texans amb samarretes ben extremades, fins i tot algun dia ensenyava una mica les calces amb pantalons baixos de cintura.
Per allà on no passa és per les rastes, diu que li fan mania, i que si pot els manté a una prudent distància per si de cas saltés algun poll cap a la seva melena pèl roja natural. Si no ho pot evitar, quan arriba a casa, es renta el cap amb Filvit com a mesura de prevenció.
Aquell dia, això m'ho va explicar a la tarda, no s'esperava que els seus alumnes l'haguessin vist però es veu que sí i que fins i tot l'havien gravat i l'havien pujat al youtube, ja l'esperaven, li van fer el passadís entre aplaudiments i crits:
-Peliroja, eres la mejor! Tia buena! Maciza!

Així que ara hi va d'actriu amb roba llampant i gens discreta, melena al vent. Treballen escenes de pel·lícules famoses que ella tradueix al català i amb cançons que també tradueix. Els té tan absolutament subjugats que, mentre els altres profes han d'anar-hi a peu o amb transport públic si no volen trobar-se els vehicles amb les rodes punxades o la pintura ratllada, ella pot deixar el seu sense perill ja que aquella canalla saben molt bé de qui és i ja avisen aquells que tenen males temptacions:
-El coche de la peliroja, ni tocarlo!

Fins i tot li han dit que no cal que pagui parquímetre perquè ja s'han encarregat de advertir a la vigilant que posa multes sense parar que no se li acudeixi sancionar a ma cunyada:
- Sabemos dónde vives y nos hemos quedado con tu cara- li van deixar caure mentre li ensenyaven una navalla record d'Albacete.
La Marta, és clar, treu el tiquet per a donar bon exemple però, si algun dia se n'oblida, no la hi troba mai la recepta.

No és que els seus mètodes pedagògics hagin tingut més èxit que els dels altres professors, que van a treballar com si anessin a la guerra, de català no en saben ni ganes però, si més no, a la Marta la respecten i l'estimen. Ella ja ha passat a l'estadi de deixar-los per impossibles amb l'excusa de que allò important no és que dominin la llengua sinó que siguin bones persones.

UN SOMNI?

Estava somiant, segurament, però si va ser un somni fou el més clar de tota la meva vida, fins ara. La tortuga va venir a la meva habitació i no anava corbat ni estava tan prim com jo sempre l'havia conegut. Jo sabia que era el Roc, malgrat estar jove i ben plantat. Es va atansar fins al capçal del llit i em va fer un petó.

-T'estimo, Andrea. Adéu xiqueta. 

Llavors el soroll em va despertar. Ja sé que si ho expliqués a la Clarita en trauria tota classe de conclusions estranyes i si ho hagués explicat a les tabardanesdelscollons s'haurien cagat a les calces. No ho he dit mai a ningú perquè jo sóc una científica que creu amb allò que és demostrable i no en històries pròpies del cuarto milenio. Llavors només tenia 9 anys i el soroll em va desvetllar, a baix feien un bon rebombori. Vaig llevar-me i vaig mirar a l'habitació de la mama que no hi era, el papa tampoc no era la la seva. Només mon germà que dormia com un tronc. Vaig baixar les escales i vaig entrar al pis dels avis. El Roc havia mort feia pocs minuts. Estava ple de gent a més dels de casa, els padrins, les dues germanes, la filla de la bruixa i el seu home, la Coloritos i el papa de Lolluardo: la família en ple. Tots estaven mig plorosos i amb cara de disgustats.

El Roc semblava adormit amb el cap recolzat al coixí, encara no l'havien vestit. La mama i sa cunyada buscaven la roba que es veu que la bruixa ja tenia preparada feia dies, llavors van arribar els fusters amb el taüt. La Fransuàs em va veure i em va fer anar cap a dalt, més ben dit :m'hi va acompanyar, em va donar un got de llet calenta i em va ficar al llit. Em va dir que no podien estar per mi perquè tenien feina.

No vaig dormir gaire no perquè tingués por dels morts que no en tenia i menys de la tortuga que ja estava cansat de viure, sinó pel soroll que jo sempre he tingut un son lleuger.

Quan era petita els misteris de la vida i de la mort no se'ns ocultaven com ara es fa amb les criatures. Jo sabia que l'avi ja no es llevaria d'aquell llit on feia temps que estava, desvalgut i apagant-se com una candela.

L'endemà tot va ser un seguit de gent que venien a veure el difunt i a donar el condol a la família. La bruixa semblava apesarada i plorava més segons qui venia i menys o gens si es ficava a xerrar amb les seves amigues del aspritisme. Ja li va dir Lolluardo:

-No cal que ploros tant, dona, tu rai que tens un telèfon per a parlar amb ell quan vulgos.

La Fransuàs i la Coloritos es van mirar amb passió de riure però el van fer callar davant la resposta de la bruixa:

-Aquest xiquet no hi és tot.

Sort que era l'hora de dinar i que no hi havia gent de fora de casa. La padrina Maria va cuinar per tots i a la tarda va ser l'enterro. Jo donava la ma a la mare i mon germà al pare, a la primera fila. La missa va ser un avorriment i més quan moltes de les dones que havien vingut a casa, van passar per davant nostre i ens deien allò que sempre ens havia intrigat: us acompanyo en el sentiment.

Això sempre ha encuriosit la canalla, nosaltres quan sabíem que s'havia mort algú, hi anàvem a veure si ploraven o no i si estaven serens pensàvem que no l'apreciaven gaire. Com si hagués estat una proporció directa: a més llagrimeres més estimació, cosa que aquell dia també vaig saber que no era veritat perquè la bruixa plorava molt i jo no.

Jo havia sentit a dir que el Rex i dos talossots més, de jovenots, van anar a veure un difunt que havia donat molt mala vida a la seva dona i a la filla i els van començar a preguntar si era veritat que era mort, i què passaria si li fotessin un pessic o li estiressin els dits dels peus. La filla els deia que no res. Llavors quan van haver certificat la defunció van marxar i com que allò del condol no ho tenien ben assumit, el Rex els va dir:

-Bueno, macagondeu, que Déu us el conservo.

I l'altre callastrot ho va acabar d'adobar amb un:

-Per molts anys!

Semblava que aquella desfilada no s'acabaria mai però finalment, vam sortir de l'església i vam tornar cap a casa. Les tiones es van quedar disposades a fer companyia a la bruixa, la Coloritos, el fillet del seu cor, i el papa de la criatura van marxar, en canvi la germana del Rex i els padrins es van quedar.

La Fransuàs tenia als ulls una expressió com quan estava a punt de fotre un moc al seu home o igual que el gat de la bruixa quan s'esperava per caçar algun ratolí. Es mirava a sa sogra i a sa cunyada i jo sabia que allí en passaria alguna encara que ningú no tenia pressa. La bruixa i sa filla es miraven amb complicitat esperant el moment. Les dues germanes també devien saber de què anava perquè gairebé els podia llegir la impaciència als ulls.

Només el Rex estava in albis, i és que aquell no és més ruc perquè sa mare va dir prou.

LA INNOCÈNCIA PERDUDA

Dins d'aquella habitació vam perdre la innocència. En aquell moment i en aquell instant precís. Molta gent no saben quan i nosaltres gràcies a un d'aquells llibres ho sabem del cert.

L'un era tota la col·lecció dels còmics del capitán Trueno i a l'altre un seguit d'imatges pornogràfiques d'homes i dones, no necessàriament aparellats com déu mana, i tampoc de dos en dos, fent de tot. Ja podeu imaginar per a què les feia servir el Rex. Els substitutius s'usen quan a l'original no hi pots arribar o és perillós per la salut: la sacarina, els succedanis del caviar, de les angules, de la xocolata, el sexe. Que el Rex s'estimava ell mateix ja ho sabia, abans de trobar aquell llibre, de boca de la padrina: aquest només patix per la seva bèstia. Com ho feia, ho vaig saber de més gran. En fi, que des que la mama es guardava els diners no podia recórrer a cal Tucumán tan sovint com abans.

La mama ens va pescar en plena classe d'educació sexual. La casualitat, l'atzar o l'univers van propiciar que aquell dia acabés abans d'hora i alarmada pel silenci de la casa va baixar a veure què passava. Quan va veure el llibre, va estar a punt d'aixecar-nos la ma, sort que, abans de que passés, el sobre blanc va cridar la seva atenció, primer ens va tancar el llibrot que aquells dos degenerats guardaven gelosament amb pany i clau i després es va a posar a llegir el paper. Devia ser important perquè es va quedar traspostada.

-Què hi feu aquí?- ens va preguntar. Com si la cosa no hagués estat prou clara.

-Regirem la calaixera- va respondre Lolluardo desafiador.

-Ja ho veig i per què?- la mama era comprensiva i volia saber si hi havia circumstàncies atenuants.

-Perquè sempre està tancada amb clau- vaig explicar-me.

-I què n'heu de fer d'allò que hi ha o no hi ha, sou més dolents que la pesta i us hauria de fotre un cul de pastes a tots dos!- en va informar. Sort que la Fransuàs mai no feia allò que se suposava que havia de fer, a la seva manera també era una rebel, devia ser influència del maig del 68.

-Tieta- la va informar Lolluardo impactat encara pel munt de bitllets- Al segon, la tia hi te molts cèntims.

La mama va obrir i els va veure, els va engrapar, els va comptar amb un no res i se li va escapar:

-Collons! - i després sense pauses- On és?- encara tenia els bitllets a les mans.

-Al menjador, adormida- vaig respondre.

Va sortir de l'habitació, va arribar a la sala i la va veure, nosaltres al seu darrera vam tornar a l'escena del crim.

-I com és que dorm tant?- no va abaixar la veu, ni res. Em penso que ja s'imaginava allò que havia passat que la mare toca de peus a terra.

-Deu tenir son- vaig explicar-li.

-Molta, ja ho veig prou. Segur que vosaltres sabeu d'on li ve aquest ensonyament oi?- una altra vegada aquell to de veu perillós com la calma que precedeix la tempesta. Vaig saber instintivament que no funcionaria cap excusa i que havia arribat l'hora de confessar.

-Li hem fet prendre pastilles de dormir- mea culpa, mea culpa, vaig aclarir-li.

-Quantes i com ho heu fet?- va continuar implacable.

-Dues, a dins l'ampolla de la graciosa- em va fer costat Lolluardo.

La mare va córrer cap a la cuina i ja se'n va fer a la idea, encara en quedava un cul de gasosa.

-Bé, doncs que dormi que li anirà bé que la pobra va cansada de tant cuidar a l'avi- ens va explicar ja més calmada- I vosaltres ni una paraula de tot això, a ningú. Si m'antero de que ho xerres- es va encarar amb Lolluardo- no et deixaré entrar mai més a la vida en aquesta casa. A mi no em va dir res perquè ja sabia que jo era una tomba.

Els diners se'ls va ficar a la butxaca i llavors ens va subornar:

-El llibre aquells del tabeos us el podeu quedar i ja podeu paracontar que no el vego tonpare. Els quartos me'ls quedaré jo i ja us compraré un scalextrix per tots dos. Què us sembla?

-Naltres volem l'altre de llibre- va negociar mon cosí.

-Mireu fillets, aquell llibre no és res dolent, són coses naturals però pels grans. Oi que als nens petits no se'ls pot donar lo mateix que mengeu valtres perquè els faria mal? Doncs amb aquestes coses passa igual, quan un és petit no li va bé, en canvi quan sigueu grans ja en parlarem- ens va intentar convèncer.

-No, naltres volem l'altre llibre- mon cosí era un negociador molt dur.

Llavors la Fransuàs el va agafar pel jersei i gairebé el va aixecar del terra d'una revolada:

-Prou! Si dius ni que sigo una paraula, t'agafaré i et fotré dins del pou i de tu ja no se'n cantarà ni gall ni gallina, m'entens?- el va amenaçar.

Mon cosí tenia un pànic cerval a un pou mig séc que teníem al corral perquè sa mare li havia fet creure que dins hi havia un ogre que es menjava els nens llepafils com ell. Lolluardo em va mirar perquè l'ajudés però jo vaig desviar la vista decidida a fer costat a la Fransuàs, la sang és més espessa que l'aigua i jo sempre he tingut principis i no com ell.

-No't preocupos mama, que si ell ho xerra jo li diré a la tabardanadelscollons que ha sigut ell i potser li tirarà ella al pou o potser farà venir algun mort perquè se l'endugui- vaig dir per espantar-lo més del que ja ho estava.

ANANT-LO ACOMPANYANT

No sabíem que aquella investigació tindria una repercussió tan gran a la nostra vida. Tinc una amiga que està posada en històries d'aquestes esotèriques que diu que tot allò que passa, té un perquè i que l'Univers ens ajuda quan ho necessitem. I a nosaltres, prou que ens va ajudar, però ens va exigir un preu, no res, no paga res. La Clarita diu que això es cosa de nuetro libre albedrío, ché, comprendés, mi amor? Jo si que ho comprenc, em penso que és ella la que no entén allò que vull dir.

La tortuga cada dia estava més fotut, gairebé no menjava, només es podia empassar glopets de llet amb cacau, colacal, que la bruixa li portava religiosament cada estona.

-Ai, ai- es lamentava- aquethomenostre ens en farà alguna. 

Jo pensava que estava com un llum perquè la pobra tortuga no era bo ni per esbroncar-la que és allò que més li agradava després de la manilla i de renegar. Es veu que volia dir que qualsevol dia es moriria, no calia haver fet una carrera de medicina per veure-ho. Fins i tot nosaltres ho sabíem que aquella malaltia se l'acabaria emportant. D. Florencio, amb el seu ull clínic, va diagnosticar que era vellesa i que, quan un no vol viure, no hi medicina que el pugui guarir.

-Vayan acompañándolo- li va receptar.

Si home, vaig pensar jo, que l'acompanyi ell que faria un favor a la salut pública del nostre poble.

Des que s'havia posat malalt, la bruixa no el volia molestar, el van posar a l'altra habitació, en un llit petit, de manera que ella es va quedar ama i senyora de l'habitació de matrimoni, que és on era la calaixera misteriosa.

De vegades quan hi penso, no massa perquè no sóc gaire donada a la introspecció, allò que ha passat ja ha passat i si no hi pots fer res perquè ho has de remenar?, em penedeixo una mica de no haver-li fet tastar a la bruixa una mica de la medicina que ella donava sempre al seu home.

Proveïts amb les pastilles miraculoses, mon cosí i jo, vam entrar al pis de baix ,sota el pretext d'anar veure l'avi que s'apagava com una candela, paraules de la mama quan les veïnes li preguntaven:

-Paquita, què feu?

A mi veure el Roc d'aquella manera em posava molt trista, principalment perquè ja m'ho veia a venir que em quedaria sense un defensor dels bons. Sort que la padrina Maria estava bé!

Li vam fer un petó, ell va obrir els ulls mig entelats i va somriure una mica. Ja sé que les tortugues no somriuen però aquella si i a més, amb un punt de malícia.

La bruixa li anava donant la llet a cullerades amb una paciència digna d'una causa millor perquè ell no s'ho va apreciar gens ni mica, segons deia sempre, en privat, a les altres dues tabardanesdelscollons. Vam dir que teníem set i ens en vam anar a la cuina. L'ampolla de la gasosa era a damunt dels fogons i, com que era gairebé plena, en vam beure un got cadascú i després hi vam posar un parell de pastilles a dins per comprovar si les receptes del metge funcionaven.

Llavors vam dir que ens n'anàvem a fer els deures a dalt. La Fansuàs cosia, com sempre, i nosaltres dos ens vam inventar el resultat de les multiplicacions que ja sabíem que la Palmiradelosojos les corregiria a la pissarra i ens les podríem copiar i ens vam aplicar amb el cartipàs perquè la mestra considerava que la bona lletra era més important que el càlcul. Al cap de una estona vam tornar a baixar i vam trobar la bruixa asseguda al sofà, adormida com un tronc amb la boca oberta i amb un fil de baba penjant. La vam cridar i no va fer ni reflexió, la vam sacsejar i res. Lolluardo es va espantar:

-I si s'ha mort?

-Calla collons!- vaig respondre però, per si les mosques, vam sortir al carrer i ens vam asseure al brancal i això que fotia fred.

-Andrea, què farem si descobreixen que l'hem matat nosaltres? Ens tancaran al reformatori, ens...- es va embalar aquell que tot ho dramatitza.

-Anem-hi, a veure si respira- va proposar el meu sentit pràctic.

Ja ho crec que respirava, roncava i tot, la qual cosa ens va treure un pes de sobre no perquè ens importés massa la salud de la bruixa sinó per les conseqüències que podia tenir per nosaltres un suposat homicidi involuntari. Llavors Lolluardo, que no té espera i quan vol una cosa ha de ser al moment, va dir que ja que hi estàvem posats féssim allò que havíem de fer. Li vam regirar la butxaca i li vam agafar el clauer.

Vam començar pel calaix de dalt, no hi havia res d'interessant: el missal, els rosaris, una mantellina de blonda, un guants, capsetes amb arracades, mocadors, calces i mitges per estrenar.

El segon amagava un grapat de bitllets verds sota els llençols brodats que ens vam fer obrir uns ulls com taronges. Les mans de Lolluardo s'hi van apropar perillosament. En aquells instants em va semblar una garsa enlluernada pel color dels diners. Li vaig haver de picar als dits per tal d'apartar-lo d'aquell abisme de la cleptomania, que una cosa era un furt i una altra un robatori.

Al tercer hi havia els dos llibres gruixuts que llegia el Ton i un sobre amb un paper a dins.