NO GAIRE RECAPTE

Aquesta criatura, o sigui jo, pensava que si ella no ho sabia, a veure qui ho podia saber. Confidencialment us diré que, quan la mama em renya ho fa més per obligació que per devoció. La Fransuàs per a mi sempre ha estat com un xec en blanc, vull dir que amb ella no cal que fingeixi allò que no sóc perquè la mama m’accepta amb totes les meves virtuts (innumerables) i tots els meus defectes (no cap). Aquest joc de que si tu has fet això i jo negar-li només és un divertiment i prou, una convenció com l’ortografia o els senyals de tràfic on les normes són les que són però podrien ser unes altres i el món no s’enfonsaria per això. No, a mi no em passarà mai com Lolluardo a qui la família ha repudiat. Sembla que mai no hagués existit, ningú no l’anomena, només latiamadalena que també diu que no sap d’on ha sortit i que li serà la mort. Aquestxiquetemsiràlamort. Quan la Coloritos es va assabentar de que l’havia vist no feia gaire li van aflorar els instints maternals i va venir a preguntar-me per ell. Però Lolluardo i jo tenim un pacte, no dir res l’un de l’altre fora d’allò tan suat de que està molt bé i tot li va de primera. I de mi no en treuen res més. Ara que, lo de Lolluardo té tela marinera.
Quan érem jovenots vam tenir un embolic, vull dir que a sobre el llit de la tiona Dolores vam fer bo el refrany de que com més cosins...Per la meva part no va tenir gaire importància, simple curiositat per saber què passava amb allò que semblava tornar boig a tothom. Jo em vaig quedar igual, ni papallones a l’estómac, ni tremolors de terra, en aquest cas de llit, ni res. Però ell que ja portava amagada la vena dramàtica se li va ficar al cap que jo era la dona de la seva vida que estava bojament enamorat i no sé que més. Casi em moro de l’ensurt. No volia ferir els seus sentiments així que li vaig dir que el nostre amor era impossible perquè els pares eren cosins germans i les mares cosines segones i que això era un incest i que els fills ens podrien sortir tontos o en el millor dels casos dolents com les tres germanes. La genètica no falla mai : verd llis amb verd llis surt verd llis ( havia començat a interessar-me pel Mendel) Llavors ell va començar a fer un posat lànguid i a estar força deprimit. La tiamadalena alguna cosa es devia ensumar perquè sempre m’interrogava però jo no estava per la labor. La Fransuàs em penso que ho sabia però no em va dir mai res només allò amb conyeta de tu i Lolluardo i Lolluardo i tu que repeteix sempre que jo el poso com a excusa i si no ho sap del cert s’ho pensa que ja us he dit que de llesta n’és una estona llarga.
Així que mon cosí entre llàgrima i llàgrima va aconseguir entrar a Belles Arts lo que, segons sa mare, li va ser la perdició perquè va ajuntar-se amb gent estranya, de mala vida, volia dir homosexuals i gent de la faràndula. No se sap com, va fer amistat amb un estudiant de psiquiatria que el va psicoanalitzar i li va dir que en realitat, no estava enamorat de mi sinó que em tenia enveja perquè ell era una dona atrapat en un cos d’home i escolteu, Tarragona descoberta. Ell volia ser jo per això la confusió. A mi em va semblar una collonada com una altra tot allò i ja vaig provar de treure-li del cap que ja em veia a venir la resta però ell, que llavors ja s’havia embolicat amb el deixeble del Freud, no em va voler escoltar. Quan van trencar va començar a hormonar-se i ara es diu Jenny. Ell es volia posar Scarlett des que va veure lo que el viento se llevó però el seu representant li va dir que ni parlar-ne. Ja us vaig dir que era un artista que li va tot: la pintura l’escultura i el cabaret. No sé com i si ho sabés tampoc no us ho diria ha fet molta pasta, té un loft al barri gòtic que hi entres i caus de cul i un apartament als Madrits que és una passada.
Pinta per hobbie però el quadre més petit no el compraríeu per menys de tres mil euros i el seu espectacle és molt bo. De cantar no canta que un dia em va confessar que feia pleivak però es mou... Vaja que ara és una dona molt atractiva gràcies a les hormones i a unes quantes operacions. Segur que l’heu vist per la tele ja que freqüentava programes brossa d’aquestos que no veu ningú però que tenen disparats els índex d’audiència.
Lo que no sé és si al seu DNI hi posa Eduard o Jenny que no li he preguntat mai si s’ha operat dels baixos, com diuen al meu poble. Encara que, tant si ho ha fet com si no, no es deu notar massa la diferència perquè de recapte no n’hi havia gaire.

COM ELS ARBRES DE LA RAMBLA

No se sap mai quan a la Fransuàs li agafarà l’atac de fer de mare, vull dir que normalment tenim una relació còmplice entre dones que compartim espais comuns, per exemple la relació amb el tiranosaure i l’aversió per la bruixa, però ella mai no ha estat una mare convencional. Quan dic còmplice vull dir això exactament, que tenim un secret fosc i obscur del que mai no parlem però que sempre és present. Ja us ho explicaré perquè el meu poble serà avorrit així a primera vista però ai! si profunditzessis....
Després de tot l’enrenou de la baralla de la Sue i del bum-bum pel poble, la Fransuàs devia pensar que mai és tard per a complir amb la seva obligació de redreçar una filla que havia crescut com elsarbresdelarambla. Això sempre ho deia la bruixa que, de jove, havia fet de minyona a Barcelona i solia fer servir l’expressió. “ No m’estranya que aquestaxiqueta sigui una astròlica si creix com elsarbresdela rambla”. Jo què sap que em pensava com eren els arbres de la rambla però quan els vaig veure vaig pensar que no n’havia per tant, ja estaven prou bé.
Quan a la Fransuàs se li desvetlla la venada maternal-educadora sempre diu el mateix:
- Sóc ta mare i encara que tinguis seixanta anys et diré lo que t’haig de dir perquè les mares tenen l’obligació de reptar els fills.
- Ai! Fransuàs, per favor no comencis que ja t’he dit que jo no hi he tingut res a veure- vaig protestar amb poc convenciment més pel costum que per l’esperança de que em cregués que no ho va fer.- A més si la brusa la portaven igual les tres, millor, segur que és bonica. No entenc tan cuento per això i que s’ataconessin per aquesta carallotada, menys.
- Bonica i barata per lo que m’han dit- va respondre la mama que, quan vol és molt aguda lo que passa és que ho dissimula molt bé.
Llavors ens van ficar a riure com boges totes dues al sofà de casa després de que ja havia complert amb la seva obligació.
- Què no veus que ara amb tot això de la denúncia hi haurà un judici i que la família anirà en boca de tothom?
- Ah!!!! Això és lo que t’amoïna oi? Que la gent parli. Doncs que parlin tant com vulguin a mi se me’n refot.
Parlava per parlar que aquell mateix matí ja havia fet els perquès per arreglar l’afer per tal de que no arribés als tribunals.
Veureu, la jove de l’altra i jo som amigues. No amigues, amigues, de fer-se confidències ni res però sí de anar a fer el caferet a mig matí, de deixar-nos llibres i d’anar per avall a buscar els nens plegades, coses així superficials però de bona relació. La vaig anar a veure i li vaig plantejar a veure què havíem de fer d’aquelles sogres amb que la vida ens havia castigat. Com diu la Fransuàs sóc una mica embolicadora i li vaig proposar que li digués a la seva sogra que la Carmeta tenia principis d’alzheimer i que, de vegades no sabia allò que es feia i que jo li diria el mateix a la Carmeta però de l’altra.
La cosa va donar resultat, les dues van retirar la denuncia i van fer veure que no havia passat res, això sí la brusa, les dues bruses van fer cap a Càrites parroquial. Ara es passen les tardes dels diumenges donant-se la raó l’una a l’altra per la por de que no se’ls hi desperti l’agresivitat. La gent està estranyada i la pastissera que ja us he dit que és més dolenta que un mal de ventre diu que fan com les gitanes que avui es barallen i demà ja tornen a ser amigues. No em faig il·lusions de que el secret es mantingui, s’acabarà sabent perquè al meu poble un secret no es pot guardar si el comparteixen més de dues persones i en aquest cas érem dues famílies les implicades i això volia dir mig poble.
Li ho vaig explicar a la mama i es va quedar admirada pel meu bon savoir faire, que sempre deia la padrina quan estava bé.
- A veure si serà pitjor el remei que la malaltia, nena, que quan se n’assabentin veurem què passarà. De vegades penso que l’optimisme no és la virtut principal de la Paquita - Ai! Déu meu Senyor, tu sempre embolicaquefafort. I sense adreçar-se a ningú en concret va continuar: - No ho sé pas d’on ha sortit aquesta criatura.

EUROVISIÓ

Fresca com una rosa estava jo, asseguda al sofà amb els peus a sobre la tauleta de centre com L’Aznar amb el seu amic, amb un cafè i una cigarreta de tabac normal, que quan hi ha el nen no en faig jo de porros, sóc una mare responsable, quan van trucar a la porta. Era la Fransuàs, cosa que em va estranyar.
La Fransuàs no és la típica mare que tot el dia és a casa de la filla, no, ella no ve mai espera que hi vagi jo, ni truca si no és molt urgent. És una mare que no ha tingut temps ni ganes de ser mare més aviat ha estat sempre filla. A casa ve poc ja us dic i a casa de mon germà mai per això són tan amigues amb la Marta. Per això em vaig sorprendre quan em va dir que passava a veure què feia.
Es va seure al sofà després d’apartar dos cotxets del nen i tres o quatre llibres. Les joguines les va deixar a la caixa i els llibres a la prestatgeria, una manera de dir-me que hauria de ser més endreçada sense dir-m’ho. Jo anava pensant què devia passar perquè posés els peus a casa meva a aquelles hores: dos quarts de quatre de la tarda. Li vaig oferir un talladet amb llet condensada i quan ella ve veure la pila de plats a l’aigüera em va dir si volia que m’ajudés a fregar.
- No, dona no, ja fregaré amb un moment després. Assenta’t i beu-te el tallat que s’arrofredarà.
La Fransuàs havia vingut per alguna cosa i es prenia el seu temps.
- I què, què fa la Carmeta?
Les consogres es porten bé, gràcies a la mama que la té a ratlla i no li dona confiances.
- Bé, només una mica esgarrapada i amb uns quants blaus però no es morirà de la feta.
- Andrea...- Que la mama em digués pel nom va disparar les alarmes- suposo que no hi has tingut res a veure amb tot això oi?
- Jo? Si no hi era pas allí.
- Amb lo de la brusa, vull dir que ja m’han dit que li vau regalar entre ta cunyada i tu.
- Sí, la vaig comprar a Barcelona amb la Marta, ella t’ho pot dir.
- Ahhhh! I per això les altres dues la portaven igualeta. A mi no cal que m’enganyos que tu no et gastaries 400 euros en una brusa ni boja i si és per la patxip patxop menos- em va contestar amb el riure que se li escapava pel davall del nas.
- Doncs sí, mama, érem amb a Marta a la illa i la vaig comprar perquè volia una planxadora que en val 1600.
- Collons que la fot!- no, aquella bruseta la vas comprar al mercadillo i després li vas fotre els quartos a la somera.
Llavors jo vaig voler explicar-li tot allò que s’havia empescat la Marta de les màfies que copien però o jo no en sé tant o a la Fransuàs no se la pot entabanar tan fàcilment.
- Si, dona sí, què m’has vist el viso? I a més què hi feies tu a Barcelona?
- Què és un interrogatori o què? A Barcelona hi havíem anat a veure Lolluardo que feia una exposició i a la nit estrenava obra, això hi feia a Barcelona què volies que hi fes.
- Lolluardo i tu i tu i Lolluardo. Va sentenciar la mama.
Lolluardo, ara viu a entre Madrid i Barcelona i es dedica a la pintura per hobbie i a l’espectacle per guanyar-se les garrofes, amb el nom artístic de Jenny però això ja us ho explicaré perquè és molt interessant.
I com que la millor defensa sempre he sentit que és un bon atac vaig continuar
- A més no sé perquè t’estranyes tant. Què no et vas copiar tu el vestit de la Massiel a l’Eurovisió i te’ls vas col·locar per la Festa Major?
Ja us havia dit que la mama en sabia molt de cosir i allò del vestit ho sabia perquè un dia li vaig trobar una foto amagada a la calaixera de la bruixa on estava amb el rex, tots dos molt joves i ella molt prima i molt guapa malgrat el modelet. De primer quan la vaig veure no la vaig reconèixer i vaig preguntar-li què qui era aquella noia que s’agafava de la ma amb el papa:
- Sóc jo, va contestar-me mentre feia l’intent de prendre’m la foto però jo vaig ser més llesta i ara la tinc ben amagada i a punt per fer-la servir quan calgui, que ja veieu que no se sap mai.

UNA BONA NENA

La padrina era una dona que passava per una dona assenyada però, els que la coneixíem bé sabíem que es fotia del mort i del qui el vetlla. Tenia batejats a tots els veïns del poble i sabia fer els plans de tothom. Clar que, quan deia que el nostresenyor era un carnús, no es referia a Déu sinó al seu veí amb qui no tenia massa bones relacions. Al meu poble la gent es coneix principalment pel nom de les cases i l’Anselmo era de cal nostresenyor. Ara aquest costum es va perdent i a mi em sap greu. Hi ha a cal nostresenyor i a cal Déu, a cal Alà, a cal moro i a cal Paresant, la Maria també tenia en el seu repertori paticular a cal Mahoma.
Hi ha a cal corna i a cal cansalada, a cal malvat, a cal guapo i a cal lleig, a cala seca, a cala grossa, a cal bellana, a cala pera i a cal muts. I així podria seguir fins a omplir un llibre o fer una tesi doctoral però no ho faré. A casa nostra en deien a cal roig pel color dels cabells d’algun avantpassat, no us creieu que era per les tendències polítiques que ja us he dit com era el rex. Jo sóc la xiqueta del roig i no l’Andrea així que quan li deia al Mortadelo que no sabia el meu nom no anava tan desencaminada. Clar que quan li vaig dir tot allò del nostresenyor ho vaig fer amb alevosia i premeditació amb una cara d’innocent que, si m’hagués conegut i hagués estat psicòleg de debó, l’hauria fet sospitar.
En resum que el Mortadelo gairebé es va iuiar en sentir la meva resposta i corrents se’n va anar a portar el parte a l’Adelina que es va fotre a riure com una boja, només us diré que la meva resposta forma part de l’anecdotari escolar. La senyo i el nostresenyor tampoc no eren gaire amics ja que el tal Anselmo solia seure a l’altre cantó de la tanca per mirar l’escot de les mestres mentre anava predicant que no fotien res i que els nens tot lo dia érem a recreo. Una vegada una altra mestra que tenia molt mal geni li va fotre una galleda d’aigua al cap i ja no va tornar mai més. Era allò que ara en diríem un friki però quan era petita el Càrdenas encara no s’havia inventat el seu programa.
A mi no m’agradava gens anar a la classedelstontos, la veritat sigui dita, perquè era com un estigma que m’acompanyaria de per vida al poble i feia tots els possibles perquè me’n traguessin. Amb l’inestimable ajut de Lolluardo que era tot un expert caçàvem mosques i les guardàvem en una capsa que jo obria quan el Mortadelo no mirava. Un altre dia vaig caçar un grapat d’escarabats i també els vaig aviar a la classe. Amb mon cosí consideràvem seriosament la manera de caçar una rata per fotre-li un ensurt de mort al senyor Garcia que tot el dia anava amunt i avall amb un insecticida matant mosques que es veu que li feien angúnia. Un dia vaig sentir a l’Adelina que deia que era un maniàtic, que no n’hi havia per tant i que semblava que només eren a la seva classe, les mosques. El senyor Carmelo, el director, li va contestar que no li estranyava ja que les mosques van a la merda. Ho deia per això de l’OPUS, ara ho sé perquè hi guardo bona relació i sé com pensa dels deixebles de l’Escrivà de Balaguer.
Tornant a la padrina, un dia vaig i me la trobo al mig del carrer envoltada de dones que parlaven, cosa estranya perquè la Maria a aquelles hores feia el dinar i no com d’altres que tot el dia xafardegen. Era al carrer perquè havia trobat una serp a dins de l’entrada i tenia por.
- Por d’una serp? vaig preguntar-li jo força estranyada.
- Ai fillet, sí, sí, a veure si arriba tonpadrí i la mata.
- No cal, dona, ja l’enxamparé jo, li vaig contestar. - Au obre que la serp no em farà res.
De primer no ho volia però com que es feia tard i el més calent era a l’aigüera em va deixar. La serpeta, no feia ni dos pams, estava enroscada dins del calaixó de les tomates. Era una monada, de veritat, verda amb taques més fosques que a mi em va agradar de seguida que la vaig veure dormint com un angelet.
Vam sortir, serp i jo, cap al carrer mentre les veïnes es tiraven enrera.
-Ves que no et mossego que pot ser verinosa. Deixa-la, deixa-la anar.
No en tenia cap intenció així que me la vaig posar a la cartera pregant que durant el camí fins a casa no li faltés l’oxigen, no, en va tenir prou, total eren dos minuts a tot estirar i a les quietes la vaig posar en una capsa de sabates amb la tapa foradada.
La Ivonne, li vaig ficar aquest nom perquè el considerava exòtic, es va cargolar i es va quedar tan tranquil·la. Per si de cas vaig posar un totxo a sobre de la capsa no fos cas que a la nit s’escapés. Si la Fransuàs hagués sabut que tenia una colobra a casa...malament rai, però per això la vaig guardar a sota el llit.
L’endemà quan li vaig ensenyar al Mortadelo aquest va decidir, de manera sobtada i inesperada que ja no calia que hi tornés a la seva classe.
- És bona nena i molt llesta, només cal entendre-la i estar per ella.
Lo de bona nena ho deia perquè vaig deixar anar la serp en un tros de la vora de l’escola.
- A més estima els animalons igual que San Francesc.
Era tan tòtil que es va pensar que la senyo s’ho va creure. Inclòs jo que era una criatura sabia que m’havia deixat per impossible.
A la mama, quan es va assabentar de la temeritat de la seva nena, li vaig dir que no l’havia aviat al carrer perquè podia entrar en qualsevol altra casa.

UNA ORDRE D'ALLUNYAMENT

Com una bomba atòmica va caure la decisió de l’avi que ens va comunicar just quan la mama començava a desparar la taula. El Roc li va dir que deixés estar els plats i que l’escoltéssim.
- Demà al matí me n’aniré a veure los paletes perquè vingon com més aviat millor. Vull que facin un pis abaix.
A baix era l’entrada, un parell d’habitacions que fèiem servir de rebost per guardar les coses de l’hort , l’oli les ametlles i l’estable que llavors estava buit perquè de mules feia molt temps que no en teníem. Tothom es va quedar....
- I això?- va preguntar la bruixa.
- Això és per tot lo que passa anquesta casa que ja en tinc els collons plens. Els joves i la canalla viuran aquí a dalt i tu i jo viurem a baix. Cadascú a casa seva i cadascú que seguixo el turno.
- A baix te n’hi vas tu, jo ja estic bé aquí- va respondre la garsa de la seva dona.
- Macagonlodéuquet’haparit, bacona. Tu sí que estàs bé tot lo dia tocant-te la figa i sense fotre res que aquesta xiqueta ja et fa de minyona pro això ja s’ha acabat. Farem les obres i tu cap baix s’ha dit i si no t’agrada ja saps on és la porta. Fot lo camp i no tornos, te’n vas amb la teva filla i mos deixes tranquils que ja seria hora. Aquesta és casa meua i aquí es farà lo que jo digui i prou!.
Llavors la bruixa va callar. Penso que es veia, a les seves velleses, sola i abandonada pel marit sense ni un putoduro. El Roc ja li ho va deixar clar:
- Marxa pro amb lo mateix que vas vindre sense ni un putoduro . Prou que em van dir quan me vaig casar que li donarien un bon dot i encara és l’hora que l’hagi de veure. A ella se la van treure de damunt ben de pressa pro del dot ja no se’n va tornar a parlar, macagonlamarequeemvaparir, hòstia consagrada, que si ho arribo a saber m’hi caso per la mà del darrera. I a partir d’ara mateix si veig que t’atanses a dos metros de la nena et xafaré el cap, ho tens entès?
Una ordre d’allunyament en tota regla, si us pensàveu que això era un invent modern ja veieu que el Roc en va ser un dels inventors i jo la protagonista “protegida”.
Llavors es va encetar una discussió molt avorrida sobre els diners de les collites i jo vaig dir que tenia són. Sé que van arribar al consens de que se’n faria tres parts: dues per nosaltres i una pels avis. Al cap de poc els paletes van començar les obres i abans d’acabar el curs ja vam viure separats. A mi tant em feia però la pobra Fransuàs va respirar tranquil·la des que s’havia casat amb el rex. Aguantar-lo no era fàcil però sense la seva “mama” la cosa era més de bon portar.
Allí qui hi va sortir més perjudicat va ser l’avi, que a partir d’aquell moment va ser més temps tortuga que persona. Vull dir que es passava tot el dia tancat a la closca sense parlar.
Pel que fa a l’escola els pares van anar a parlar amb la mestra i amb el Mortadelo i llavors cada setmana em passava un parell d’hores a la classe d’educació especial, anomenada familiarment la dels tontos, encara que allí el més babau de tots era el Mortadelo que em feia fer unes coses com ara dibuixar la meva família per esbrinar a través dels meus gargots si a casa hi passava alguna cosa. Molt llest no ho devia ser perquè això es copsava d’un hora lluny i jo només feia que dibuixar corderets, dinosaures, tortugues, llangardaixos i bruixes. Els meus dibuixos es van fer famosos i anaven de mà en mà i ningú en va poder treure l’entrellat. El primer dia em va preguntar com em deia i jo li vaig contestar que no ho sabia. Li havíeu d’haver vist la cara. Quan ho va dir a la senyo, l’Adelina em va renyar i m’ho va fer dir al seu davant perquè veiés que sí que ho sabia. El psicòleg oficial, la carrera no la tenia era un enxufat que no tenia ganes de fer classe i li havien buscat aquell xotllo perquè era de l’OPUS, em va fotre un sermó de cal ample que va finalitzar amb un:
- Què pensarà Nostresenyor d’això que fas? Nostresenyor vol que els nens siguin bons i que obeeixin els pares i els mestres.
Jo vaig arronsar les espatlles i li vaig contestar:
- Lo nostresenyor? Si és un carallot a la vela que està tocat del bolet i només fa que tocar els collons a tothom que sempre ho diu la padrina.

LA LOCUTORA

La senyora mestra es va estovar en sentir que l’avi l’anomenava amb tant de respecte. Al poble tothom li deia Adelina, nena o la Farrereta. Va seure i es va prendre una copeta de moscatell amb unes quantes pastes de les que amagava la Fransuàs “per si venia algú”. L’avi li va dir que li expliqués tot allò dels comportaments estranys i l’altra li va explicar tot, que de una nena aplicada havia passat a ser la pitjor de tota la classe amb diferència. L’avi se la mirava amb la cella esquerra aixecada i de tant en tant em donava un cop d’ull a mi que estava quieta com un ratolí.
- A veure, a veure si ho he entès, mecagonlotreballapudrit (era el renec més ligth que tenia al seu repertori), vol dir que ara no se’n recorda ni de llegir ni d’escriure aquesta xiqueta? No ho sé pas pro totaixò és molt estrany. Em va mirar tres segons, que a mi em van semblar tres segles, sense dir res i després se’m va adreçar
- I tu què dius?
- No res- vaig contestar
- No res eh? Així sí. Vinga xiqueta porta aquell diari d’allí davall del moble de la tele, va manar-me
I jo vaig creure tot i que sabia allò que vindria després.
- Au, llegís lo que hi diu aquí xiqueta i no fem lo ruc que la palla va cara.
I jo com una locutora de la televisió espanyola vaig llegir de pe a pa tota la notícia del cop d’estat del 23-F. Entre parèntesi us diré que el rex havia mangat del bar aquella Vanguardia per fer-se capaç de tot allò del Tejero i la companyia de fatxes que havien entrat al Congrés. Encara me’n recordo que ell i uns quants més de la mateixa corda, aquella nit dels transistors havien brindat amb cava perquè ja es pensaven que s’havia tornat a girar la truita. I és que el rex és d’aquells que encara va al Valle de los Caídos tots els 20 de novembre.
La senyo es va quedar amb un pam de nas i amb la boca oberta. Pobra senyoreta Adelina! Tantes estones perdudes amb una nena que sí que en sabia de llegir i d’escriure i de comptar, més del que tocava perquè sabia fins i tot dividir per una xifra que ja n’havia après mirant com les feia mon germà.
Quan es va refer la senyo em va preguntar amb un fil de veu:
- Com és que a classe llegeixes tan malament doncs?
I jo vaig i li etzibo
- Perquè així em fas cas, quan n’hi sabia no em preguntaves mai ni em feies llegir encara que sempre aixecava la mà.
Era veritat, la mestra sempre estava més pels nens que els hi costava encara que jo no fingia per això. Com a pretext va ser impecable. L’Adelina de cal Farreret es va posar vermella com un pebrot i va començar a explicar-se. No calia perquè la Fransuàs ja ho entenia prou bé que hi ha criatures que necessiten més atenció que unes altres i si no que m’ho haguessin preguntat a mi. Ara penso que la senyo es va sentir molt culpable i des d’aquell dia em va fer més cas a mi i a tots els altres aplicats.
- Què m’havia de pensar jo que ho fes per això, pobrissona!, de tota manera no m’hi havia trobat mai amb un cas com aquest. Aquesta nena hauria de tenir una conversa amb el psicòleg.
- Amb el Mortadelo? se’m va escapar.
- Amb el senyor Garcia, em va reptar l’Adelina.
- Bueno, pues ja hi parlaré, vaig respondre jo tot pipant-me el dit.
Llavors va arribar el Rex tot cridant pel passadís:
- Com està el sopar? Volia sopar aviat que al bar s’havia fet gana, i quan va veure a la mestra se li va quedar cara de badoc.
- Calla macagondeu!, va saludar-lo l’avi, només penses en el fart i en d’altres coses que no dic per respecte a la senyora mestra, rucot. Lo més calent a l’aigüera. Assenta’t i ascolta’m bé.
Llavors l’avi li va explicar tot i quan li va dir que si la guàrdia civil s’assabentava de que anava senyalada em traurien d’allí i em buscarien una altra família ell va arronsar les espatlles i va contestar:
- I tant, no la tindrien ni un mes que és més dolenta que la pestaputa. Per mi com si la prenen ara mateix.
L’avi es va aixecar de la cadira com un llamp i el rex va fer el mateix camí de sa mare però més de pressa.
- Tot s’arreglarà, senyora mestra i no faci cas del meu noi que és bon xicot pro una mica pocasustància.
Una manera com un altra de definir-lo però cal tenir en compte que el rex era el “seu” fill.
A la nit, quan la senyo ja havia marxat i havíem sopat l’avi va deixar anar la bomba.

L'AFER DEL PATACÓ FLORIT

- Jordi? Què dius què, del Jordi?, vaig preguntar tot sortint del lavabo.
La Marta que li posava un güisqui on the roks a la Cuki em va respondre que del meu Jordi no deia res, que parlava dels premis San Jordi, em va fer seure tot dient que feia molt mala cara i va continuar amb la Pija que estava amb la boca oberta.
- Com et deia, l’Emma i el Jordi van tenir un bon disgust quan dues admiradores amb el mateix vestit van anar a demanar-li un autògraf.
- Quin Jordi? Va preguntar la Pija
- El Jordi Bosch, el seu marit, i davant de la cara de enze que fotia la Cuki, va aclarir, sí dona, aquell de la Minoria Absoluta o a veure, tu no miraves la Nissaga? Doncs l’actor que feia de Raimon Montsolís.
- Oh! Ah! Hummmm! o quelcom paregut va deixar anar la tonta del cul de la concunyada.
Llavors la Marta es va embrancar en unes explicacions de que si amb l’Emma havien estudiat juntes a la mateixa escola de teatre, que si eren molt amigues i que ella ara, tenia una mica abandonada la carrera d’actriu però que ja la reprendria un dia d’aquestos.
Encara no us ho havia dit però la Marta sí que és actriu i ha fet cosetes a la tele i de tant en tant fa “bolos”. En aquells moments que tenia calmada i embadalida a la Pija amb les seves explicacions de que si hi ha gent amb memòria fotogràfica que van a les desfilades i copien els dissenys, que després posen a la venda per quatre quartos, que ella es pensa que darrera hi ha màfies xineses i tot. Però que sempre es nota si ets una entesa, en el tall, en la caiguda, en la qualitat dels teixits i tota una sèrie de collonades impressionants. Jo li hauria donat un oscar allí mateix, osti tu, comparada amb ella jo només sóc una amateur de les dolentes.
Al principi que sortia amb mon germà treballava en un col·legi de monges molt exclusiu, molt pijo i molt de filles de papà. Un dia a cala Fransuàs parlàvem d’algú, ja ni me’n recordo i jo amb la meva diplomàcia habitual vaig dir que l’interfecta era un patacó florit.
- Patacó florit? I què vol dir això? em va preguntar la Marta.
La Fransuàs no va tenir temps d’intervenir perquè jo vaig contestar-li:
- Doncs això, bona xiqueta, que va de bona fe, que té bon fons. Com les monges que ho són quasi totes unes patacós florits i ben florits.
Com que la Marta sempre ha seguit aquella màxima de que “a donde fueres haz lo que vieres”o com diu ella “cada terra sa guerra” va prendre nota de l’expressió. I un dia parlant amb la superiora, la madre sor Jesús, d’una nena díscola que volien expulsar ella va i li diu:
- Ai, mare sor Jesús, pobreta no l’expulsi que aquesta noia només és un patacó florit, igual que vosté i quasi totes les monges d'aquesta santa comunitat. A la monja li va agafar un yuyu i va caure al terra, la van portar a l’UCI on es va morir sense poder dir ni fava. Un altre dany col·lateral.
Clar quan li ho va comentar al Sisco i ell li va aclarir el sentit de l’expressió ja se’n va fer més capaç i de primer, es va disgustar però després s’ho va agafar pel cantó bo i va dir que la monja feia molts anys que estava casada amb Déu i que, per fi i gràcies a ella i amb la meva contribució, es podria reunir amb el seu Estimat, o sigui que tot passava per a bé. El Sisco i jo vam estar com sis mesos sense parlar-nos que em va dir de tot i més i fins i tot va provar d’aixecar-me la mà. Sort de la Fransuàs que es va ficar pel mig, si no aquell dia sí que hauria rebut .
Ara ma cunyada fa servir la seva presumpta ingenuïtat i desconeixement de l’idioma autòcton per al seu propi profit. No fa gaire unes pesades d’una ONG que cada any fan una gala benèfica van demanar-li per enèsima vegada que la presentés, de franc, és clar, i ella ja n’estava farta i li feia un pal... Llavors jo li vaig dir que els escandalitzés una mica ensenyant tot allò que nostresenyor li ha donat. Ah! Va dir ella, molt bona idea i es va presentar al festival com una treballadora del Bagdad cafè, amb un escot de vertigen i amb faldilla llarga amb un tall al costat que li arribava fins al paral·lel 38.
A l’hora d’acabar la festa va, tota polida i s’acomiada amb un:
- Senyores i senyors ha estat un gran plaer compartir la vetllada amb tots vostès i també dono les gràcies als patacós florits i solidaris de l’organització. Fins la propera que tinguin molt bona nit i que per molts anys puguin fer tan bones obres.
Hi va haver un canonge a la primera fila que ja estava neguitós pel panorama de les cuixes de la Marta, que va tenir una pujada de tensió i no sé si d’alguna altra cosa que no m’estranyaria gens.
La Marta va fer mutis pel fòrum i es va quedar tan fresca.

RELACIONS HUMANES

La vida, al meu poble, és avorrida si no, a veure: per què us penseu que faig aquest blog? A l’estiu rai que hi ha les piscines i allí la cosa encara pot passar entre mares joves que, mentre fan veure que vigilen els nens, xafardegen a cor que vols i les granadetes com la Sue que també hi va encara que no es mulla ni per casualitat, que es passen la tarda mirant què fan els joves, mortes d’enveja.
La gent es troba i es relaciona vull dir que critiquen el primer o la primera que marxa. I si algú estrany com jo, per exemple, prova d’anar-hi amb un llibre i llegir se’l miren malament i diuen que es vol fer la o l’interessant i el/la culte/a. Us ho ben juro que ho he provat d’integrar-me en els rotlles que fan les maries i de participar en les converses però no puc de cap manera. Faig com el Roc, em tanco a la closca i desconnecto. Llavors els meus pensaments van de les mantis religioses, a les tortugues o a les iguanes i quan em pregunten i haig de sortir de la closca només puc dir:
- Oh! I tant, sí, sí la qual cosa és perillosa perquè ja m’ha passat diferents cops que he dit que sí quan havia de dir que no i viceversa. També n’hi ha que juguen a cartes però a mi les cartes, si no puc fer unes quantes trampes, em cansen i més si no m’hi jugo res.
A mi no m’agrada viure al poble gens ni mica, que pel cas podria viure en un altre i no notaria la diferència o sí perquè no hauria de veure al Rex ni a la Sue ni a la Pija.
Parlant de la Pija va trucar a la porta mentre la Marta i jo rèiem una mica emporrades dins del meu estudi “el cuarto asquerós” com li diu la Fransuàs. Allí hi ha de tot: uns terraris, un gàbia amb un parell de pericos, el microscopi i un munt de llibres posats aquí i allà sense ordre ni concert, una pila de números de la National Geogràfic, un munt de preparacions microscòpiques i una col·lecció de pots amb formol on hi guardo els meus tresors: insectes, larves, un pollet amb dos caps i unes quantes serps.
Parlàvem de com ens podíem fondre els 200 euros i de què fàcil havia estat entabanar la Pija. Llavors, resulta que ens va trucar la Fransuàs per dir-nos lo de la batalla campal i jo hi vaig enviar al Jordi amb un eufemístic “ta mare no s’ha trobat gaire bé”, l’has d’anar a buscar.
Amb que reaccionarien ja hi comptava però no que ho farien tan de pressa.
- La Pija, hòstia i ara què foto jo? vaig dir-li a la Marta.
- Funny, tranki no et posis nerviosa, obre-la, vinga i no diguis res de res ja hi parlaré jo amb aquesta patacó, va tranquil·litzar-me ma cunyada.
Vaig obrir-la i ella em va dir:
- Ves, corre cap al lavabo, escolta i aprèn d’una actriu desaprofitada.
J jo que estava cagada, la veritat, i a més tenia molt pipí vaig anar cap al bany mentre ma cunyada feia els honors.
- Bona nit, Encarnació. Quants dies sense veure’t, i ai! quin goig que fas, noia. Tu cada dia mes jove i més prima. M’has de passar el règim que fas. L’ Andrea és al lavabo que avui està una mica empiocada, res seriós, la passa, però seu, dona, seu i pren una copeta de Chivas.
- Tant me fa si està malalta o bona he vingut a aclarir una cosa i ja em sentirà aquesta que té una barra! va explotar la Pija que, quan la criden pel seu nom de pila es posa com una fera.
- Et noto una mica alterada, Encarnació, no n’he de fer res, és clar, però si puc ajudar-t’hi...va respondre la Marta amb una veu de sirena.
Llavors l’altra va començar i no es donava tanda que si la brusa, que si els 200 euros que si...
- Ai! No voldràs dir la brusa del Versace oi?. Mira jo era amb la Funny quan la va comprar i la va pagar trinco, trinco. A l’etiqueta bé que hi posava que era un pretaporter.
- Al mercadillo la va comprar, al mercadillo que avui n’hi havia dos més als jubilats, va escopir la Cuki.
- Què potser vols dir que et menteixo?- la veu era més freda que el Pol Nord.
- Jo...va vacil·lar la Pija.
- I què en trauria de mentir-te en una cosa com aquesta? M’ho vols explicar? Perquè si et dic que jo hi era, és que hi era i també me’n vaig comprar una. La Funny no sap ni qui és la Versace, què no veus com va vestida sempre? I sort en té de mi si ha d’anar a alguna cerimònia que ja t’ho dic que si no fos per mi seria la riota de tothom.- Això ho va dir en to de confiança, com qui explica un secret d’estat- A més això que li ha passat a ta mare li va passar a l’Emma amb un vestit del Vittorio y Luchino.
- Quina Emma? va preguntar la Pija.
- La Vilarassau, en una gala dels San Jordi.

LA BARALLA

- Al mercadillo no m’hi he comprat mai res jo, va dir tota ofesa la Carmeta. Aquesta brusa és del Versace que me l’han regalat pel meu sant els meus fills.
L’hogar que diu ella, estava ple de gom a gom, com sempre, dones que juguen a cartes i homes que fan el domino. Sempre hi ha més dones perquè són vídues. Suposo que ja sabeu que els homes es moren abans. Però és que al meu poble a les vídues, amb poques excepcions, els passa quelcom estrany. Dones normals, com ara la Fransuàs, que, quan l’home se’ls mor, elles revifen. Es pinten, es compren vestits, van a la perruqueria i no es perden ni un sarau ni una excursió. Es foten fartes de tot, que en aquestes sortides només hi van pel jalo i fins i tot n’hi ha que lliguen. Bé, troben companyia però no es casen ni pel civil. Algunes viuen “en pecat” i d’altres es donen una alegria al cos i després cadascú a casa seva que ben mirat no està tan malament i no seré jo qui les critiqui. Si voleu que us digui la veritat a mi em sembla que només ensumen perquè de lo altre em fa l’efecte que “deixem-ho per la setmana entrant”. La Fransuàs diu que no, que hi ha homes que són valents, potser sí, si ho diu la mama deu ser veritat que ella mai no parla per parlar. Bé doncs, de dones que, quan parlen de sexe, mentre tenen marit, ai no xiqueta, no, que això ja s’ha acabat fa temps i a mi un bon descans, passen quan son vídues a: “ ai el fulano, té unes mans...” Això ho he sentit jo mateixa un dia que hi vaig anar i vaig seure en una taula a tocar d’unes quantes . No us diré que ho vaig escoltar de casualitat, no, vaig parar l’orella ben parada no per tafaneria sinó perquè el fenomen sempre m’ha intrigat molt i en volia treure l’aigua clara. El sexe a la tercera edat és un tema que donaria per molt però, la veritat, no m’imagino la Fransuàs fent aquestes coses. Encara que, ben mirat, si es deslliurés del rex, tot allò que li passés seria millor del que ha passat. Alguna vegada he provat de dir-li que se’n divorciï però la mama em diu que estic com un llum.
Com us deia, la Carmeta presumint de bruseta i les altres no se’n sabien avenir. A la taula hi havia la pastissera que encara que amb la sogra no es fan, després d’allò del pastís, són de la mateixa colla, i com que aquella és una garsa va imitar-la, tot fotent-se’n
- No m’hi he comprat mai res jo al mercadillo. Déu me’n reguard.
Una de les dues uniformades ho va deixar estar però l’altra li va dir que era molt estrany perquè el modelet era idèntic. Llavors la Carmeta torna a insistir amb el Versace i la Donatella i la moda italiana i l’altra li va dir:
-Em penso, xiqueta que t’han fotut el poc pèl que tens. Ja hi van ser. Això del poc pèl la va treure de polleguera. És veritat que la a la Sue els cabells li claregen al davant però ella s’hi fa posar de tot i es carda el cabell i se’l pentina de cantó perquè no se li noti.
- Mirem l’etiqueta, espavilada, que ets una espavilada, tu, que aquesta brusa val molts cuartos, molts.
- I tant, sis euros i cap a la una les donaven a tres.
Llavors van començar a burxar-se pel clatell a veure si veien la marca i com que no se’n van sortir se’n van anar cap al lavabo que tampoc era cosa de despullar-se davant de tothom.
Es veu que al cap de pocs minuts es van sentir un crits que feien esfereir i tothom va córrer cap a les toaletes i se les troben totes dues agafades pels cabells, amb viso i ben esgarrapades. La feina va ser a separar-les.
L’amiga, quan va veure la talla 40, li va dir que una quaranta no l’havia fet mai ni quan tenia dotze anys, que sempre has estat com una vaca tu, una quaranta...ai que encara em pixaré i tot!
Ara, tot el poble en va ple, que això de les baralles dóna molt de si. Totes dues van anar al metge, totes dues tenen un parte de lesions i totes dues s’han denunciat mútuament.
A la nit, ja tenia la Pija a casa, a veure si li donava una explicació i els 200 euros de l’ala que li havia estafat.
Una altra vegada la Marta que no sé pas com s’ho fa però s’assabenta de tot allò que passa al poble encara que no hi sigui mai, em va salvar la vida.

PARAULA DE REI

Malalta no me’n vaig posar, ara, el cul em fotia un mal que no podia ni seure. La bruixa s’havia aprofitat de que la Fransuàs no hi era per escalfar-me per si de cas havia agafat fred.
A la tarda a l’escola no sabia com seure i em bellugava i m’aixecava i no parava quieta fins que la mestra em va haver de renyar:
- Andrea, què et passa, que has menjat cues de sargantana per dinar? Fes el favor d’estar-te quieta.
- És que no puc, em fa molt mal el cul, vaig contestar-li jo
Llavors li vaig explicar a ella i a tota la classe que l’àvia m’havia pegat molt fort amb l’espardenya.
La senyoreta Adelina em va portar cap al despatx i em va abaixar els pantalons. Es va quedar horroritzada. Va cridar la directora, a les mestres de pàrvuls i al psicòleg. El meu cul va ser exhibit davant de tot el claustre com a prova palpable de que alguns pares no haurien de tenir fills, això ho va dir el psicòleg, i va afegir que el seu deure era avisar la guàrdia civil perquè allò era maltractament d’un infant desvalgut. Jo flipava mandarines, sí, sí, pensava que avisin els civils i que la fotin a la presó a la bruixa fastigosa. La senyoreta Adelina, que és del poble, va dir que abans volia parlar amb els pares i que, com que ja els havia citat dues vegades i no havien comparegut, aquella tarda mateix passaria per casa, ella en persona.
- I ja ho crec que m’escoltaran tant si volen com si no! Què vol dir tot això de deixar el cul marcat a aquesta criatura de Déu?
I jo amb els pantalons mig abaixats mirant-los i amb el dit a la boca.
Aviat va sonar el timbre, la senyo em va fer pujar al seu cotxe i va enfilar cap a casa. La veritat jo m’hauria estimat més anar a jugar amb Lolluardo per explicar-li una cosa que se m’havia acudit però la senyoreta estava decidida i jo no hi podia fer res.
I sí, sí, vam arribar a casa i la senyo va trucar a la porta. La Fransuàs es va quedar de pedra quan va veure que em duia per la mà.
- Què passa? Què s’ha fet mal? Què....
- Paquita, hauríem de parlar ara mateix.
La mama li va dir que passés i totes tres vam pujar cap al menjador on la bruixa feia mitja. Sense dir ni paraula la senyo va abaixar-me els pantalons i li va preguntar a la mama:
- Què volen dir aquestes marques d’espardenya?
La música de les agulles va parar de cop, i abans de que la Fransuàs pogués explicar-se la vella va contestar
- Doncs que li he pegat , ves què vols que vulgui dir i que aquesta astròlica te la pell molt fina.
Llavors la senyo es va asseure i va fer una pausa, com una bona actriu que vol cridar l’atenció d’un públic distant i els va deixar anar:
- Doncs miri que bé, sort que he pogut para-ho si no, a hores d’ara en lloc de ser jo aquí potser hi hauria la guàrdia civil. Això és maltractament i és un delicte. Pegar d’aquesta manera un infant no es pot fer què potser no ho sabia això vostè?
La mare es va posar a plorar, la vella va començar a cridar i a dir que si jo era dolenta que un dia em va enxampar a punt de posar el seu gat estimat a la rentadora.
- Mireu, ella sí que d’un temps cap aquí té comportaments estranys però és una criatura i a mi m’agradaria saber perquè ho fa tot això, la va tallar la senyo.
- Nena, ho fa perquè no hi és tota li va explicar la bruixa.
- Ah no? I vostè sí que li ha deixat l’espardenya marcada al cul?
Llavors va arribar l’avi del cafè i ho va sentir. Es va plantar al mig del menjador sense dir ni paraula i es va mirar la bruixa amb cara de voler-la matar.
- Això li has fet tu, tabardana dels collons? Això li ho has fet tu?
La vella es va apropar cap a la porta rasa, a punt d’escape que ja ho sabia com jugava l’avi.
- Fot lo camp ara mateix o ..... Nois, no s’ho va fer dir dues vegades, va passar la porta i va baixar les escales del solà com un llamp.
Llavors l’avi li va dir a la senyo que allò no tornaria a passar mai més, que ell li’n donava paraula i que la seva paraula valia com la d’un rei. Quan l’Adelina li va dir que els pares havien d’anar a l’escola per parlar ell va dir que sí que si calia els portaria a tots dos per l’orella.
La mama no parava de plorar i l’avi li va dir que callés que no s’havia mort ningú, encara.
- I ara porta la capsa de pastes i l’ampolla de moscatell que vull parlar amb la senyora mestra.

POLTERGEIST

Sense anar al cine no m’hi vaig quedar perquè la Fransuás, al diumenge, ni se’n recordava del càstig. Ara que hi penso em sembla molt que no se’n volia recordar ja que, entre tenir-me tot el sant dia davant i darrera o perdre una mica d’autoritat l’elecció era ben fàcil.
Aquell dia vam veure Poltergeist. Allò sí que eren fantasmes i esperits i no allò que feien les tres germanes, allí sí que hi sortien esquelets de la piscina i passaven coses. La pel·lícula es va convertir en la nostra Bíblia i en el nostre manual en matèries paranormals.
Quan vam sortir del cine, en lloc d’anar cap casa amb Lolluardo vam seure a les escales de l’església per acabar-nos les xuxes i per comentar la jugada.
- Osti tu, a les velles se’ls hi hauria d’aparèixer unes quantes “calaveres” com les de la peli , no et sembla? em va preguntar mon cosí.
- Oh i tant que sí però això és una peli i ja saps que al cine tot és mentida, vaig respondre jo que sempre he tocat més de peus a terra.
- Ja ho sé que és mentida!- va fer-se el valent Lolluardo encara que, en realitat ,estava cagat que quan van sortir els esquelets fotia uns xiscles...però i si un dia mentre fan allò els hi sortís un mort?
- No, que aquells eren indis i aquí no n’hi ha d’indis, li vaig objectar, no els hi sortirà res perquè diu lo padrí que quan ets mort ets mort i ja està.
- Ton padrí no ho sap tot, em va respondre ell.
- Ni tu tampoc, lo padrí sap més coses que tu perquè ha anat a la guerra i n’ha vist milions de morts i mai no n’ha vist cap que tornés aquí.
Al padrí que no me’l toquin, ni llavors ni ara, perquè era la persona més assenyada que mai he conegut. Ell sempre deia que no s’havia de tenir por dels morts si de cas dels “vius”.
Ha via estat un comunista a la seva joventut i deia que no creia en res i que tot això de l’altre món s’ho havien inventat los capellans per a fer-nos por.
Jo tenia quinze o setze anys quan es va morir amb tot el coneixement. La padrina que molt descreguda, molt descreguda però quan va veure que estava malament va cridar al capellà perquè li donés l’extremunció, que no se sap mai. Ell semblava que ni hi veia ni hi sentia però quan el capellà va tirar-li l’aigua beneita va obrir els ulls i li va dir:
- Ai recony! Gotetes fa, mal camí tindrem. I després es va morir.
Bé total que aquell dia Lolluardo i jo ens vam enfadar i vam tornar cadascú a casa seva per separat.
Ves no sé perquè us hauria d’enganyar a mi no em feia cap gràcia tornar cap a casa sola, de nit i amb una boira que no s’hi veia a un pam, a cada cantonada pensava que em sortirien tots els fantasmes de la peli perquè una cosa és la teoria que aquesta ja me l’havia ensenyat lo padrí Josep però l’altra és la pràctica i com que del dit al fet hi ha molt tros jo estava morta de por. I quan tinc por canto per fer-me-la passar. Tota l’estona anava cantant Margarideta lleva’t dematí i a més a més des d’aquell dia gloriós ja no va caldre que la Fransuàs em digués més allò de que no m’havia d’atansar tant a la tele que no era bo per la vista. A partir d’aquell dia sempre m’hi he posat com més lluny millor.
A l’hora d’anar a dormir, em vaig tapar el cap amb la vànova i tota la nit vaig somiar coses estranyes.
A l’hora del pati del dilluns amb Lolluardo ja tornàvem a ser amics. Aquell dia vam jugar a poltergeist tota l’hora de recreo amb els altres nens de la classe. A mi em va tocar fer d’esquelet que sortia de la piscina i per fer-ho més real em vaig ajeure dins un toll i en vaig sortir feta un cromo. La senyoreta deia que no sabia com els pares ens deixaven anar a veure coses com aquelles, que els pares s’havien de preocupar d’allò que els fills miraven a la tele i al cine i que hi ha coses que fan mal als nens i després del sermonet se em va enviar capa a casa a canviar-me . La mama no hi era, només hi havia la bruixa que aquell dia, quan em va veure, es va treure l’espardenya i em va fotre el cul com un lliri. Es veu que la senyo ja li havia explicat com era que anava arrebossada de fang.
- Que no ho veus que et pot agafar una palmonia amb aquest fred que fa?

Llavors va arribar la mama, em va dutxar i em va donar una mica de xarop per tal de que no em fiqués malalta.

SOTA EL LLIT

- L’aigua, que no ens la deixem, em va dir Lolluardo, escarmentat com va quedar del dia de la conillera.
Aquell dia vam aprendre que sense menjar pots sobreviure uns dies però no sense beure. La Coloritos també va aprendre a no pegar al filletdelseucor que, de la pestaputa va a passar a ser maixantet. També amb molt bon criteri i mira que semblava tonta, assegurava a tothom que la volia escoltar que jo alguna cosa hi havia tingut a veure que al seu nen no se li hauria acudit una cosa com aquella, recolzada per l’àvia-bruixa que afegia que jo era una astròlica. No em van agrair que li hagués salvat la vida però és clar, molt de temps després ja ho vaig entendre quan la tiamadalena va dir que sisquere s’hagués mort de petit abans de donar-los los disgustos que els donava però això també va ser culpa meva i ja us ho explicaré més endavant.
Així que a davall del llit de la tiona Dolores hi teníem un bon rebost: tres ampolles d’aigua, una bossa de caramels i un parell de bollycaos a més de tres o quatre espirals de regalèssia. Estàvem decidits, encara que ens la carreguéssim amb tot l’equip (sempre ho deia la senyo que ens la carregaríem amb tot l’equip) a espiar les tres germanes a veure com ho feien allò de parlar amb els morts. Vam deduir que les sessions de l’aspritisme les havien de fer per força al menjador i com que l’habitació de la tiona hi donava, vam pensar que amagats a sota el llit estaríem a primera fila. Aquell divendres vaig passar a buscar Lolluardo cap allà a dos quarts de tres. Vam dir que anàvem al cole i després del: aneu, aneu i feu bondat, vam donar un bon cop de porta i ens vam quedar a dins a casa. Vam pujar per les escales amb les sabates a les mans i en el moment que la tiona se’n va anar cap a la cuina a buscar un got d’aigua ens vam colar davall del seu llit. La mama de Lolluardo anava al tros a ajudar el seu home. Aviat van arribar les altres dues i van fer tot el parament, les espelmes la ouija i els finestrons tancats que es veu que als morts no els agrada la claror del dia. Llavors va arribar un parell més de velles com elles.
Mon cosí i jo amb l’espiral de la regalèssia quasi acabada esperàvem impacients que aparegués el mort però allí no hi va comparèixer ningú.
- Mateu, Mateu, deia l’àvia, que ets aquí? I llavors la tiona Dolores va dir:
- Sí, ha dit que sí. Totes tenien el dit a sobre la fitxa aquella foradada.
- Què encara m’astimes, Mateu? I la fitxa es veu que va dir que sí perquè vam sentir que ho deia la tia Maria.
- Qui és aquest Mateu? Em va xiuxiuejar Lolluardo. Jo li vaig fotre un bon pessic.
Nois, allò era molt avorrit, ni morts ni vius només cinc sonades que feien preguntes que contestaven elles mateixes. Mon cosí es fotia uns badalls que déu n’hi do i jo ja estava cansada de tota aquella comèdia, se m’havia adormit una cama i allí no passava res, només Mateu amunt i Mateu avall i que si sabia que la Benita s’entenia amb el Roc i l’altre es veu que no sabia res, pel que deien elles.
Després es van començar a barallar que si sempre preguntes tu, que si jo també vull cridar la Camileta (una que s’havia mort no feia gaire) i l’altra que si ja la cridaràs la setmana que ve que encara no deu arribat a puesto. Entre la foscor, la pudor de la cera i l’olor de calces de l’habitació de la Dolores estava una mica marejada, vaig aixecar una mica el cap i vaig donar un cop al somier que va ressonar com una campana d’ultratomba i llavors sí que les mèdiums es van espantar de veritat que, per ser que totes tenien dolor, van fotre un bot de la cadira i van sortir del menjador volant i empenyent-se. Llavors vam aprofitar per sortir al solà i baixar per les escales cap al corral a fer veure que jugàvem.
El pitjor va ser quan, cap al tard, la mama va anar a buscar la llet i es va trobar amb la senyo.
- Què està malalta l’Andrea?
I la Fransuàs li va dir que no, llavors l’altra li va xerrar que aquella tarda no m’havia vist el pèl i ja hi vam ser. Quan vaig arribar a casa per sopar la Fransuàs em va preguntar d’on venia:
- De jugar amb Lolluardo
- I el berenar?
- A cala tiamadalena
- Dis-me la veritat que ja ho sé que no has anat al col·legi.
- Qui t’ho ha dit?
- La senyoreta Adelina.
- No te la creguis mama que avui s’ha deixat les ulleres i segur que no m’ha vist.
La mama va dir que no li anés amb romanços, que li digués ara mateix on era, però jo vaig començar a pipar-me el dit i no hi va haver res a fer, no en va treure l’aigua clara que no sóc cap xivata, jo. Llavors la mama que ja em començava a conèixer no em va pegar, no ho ha fet mai això la Fransuàs , però em va castigar al diumenge sense anar al cine.

A LA UNA PER MOLTS ANYS

El mal de panxa a la Carmeta li va començar a l’hora del cafè, després de que havia bufat les espelmes del pastís. Tot just va dir que tenia revencillades quan es va aixecar de la taula i va començar una cursa cap al lavabo. Des del menjador vam sentir l’erupció volcànica dels seus budells estimulats pel cagamucho. Es va fer un moment de silenci i després tothom va continuar la conversa com si res. La mama del Jordi va tornar per aixecar-se al cap de cinc minuts, aquests cop l’explosió va ser al passadís. Així successivament fins a quatre o cinc vegades en que les erupcions es feien més properes al menjador. Després li va passar això mateix a la Pija, després al Jordi, pobrissó, i a mi representa que també, encara que només ho vaig fer veure per no aixecar sospites. L’únic que estava tan fresc era el Pere, el sogre. Si algun dia abandona l’espècie ell serà un mussol perquè de fixar-s’hi ja s’hi fixa però no diu mai res.
Al final el Jordi va dir d’avisar al Florensio que encara està de metge (ja, ja!) al poble. Més vell, més gras però igual d’incompetent.
I sí, sí, va venir, va tocar-li la panxa a la Sue, a mi no que ja m’havia passat, a la Pija , el Jordi tampoc no es va deixar mirar, deia que estava més bé encara que després em va confessar que s’estimava més morir-se d’un mal de ventre que no pas a mans del Floren.
Com que no tenien febre ni res, l’home va començar a sospitar que alguna cosa de les que havíem menjat ens havia fet mal i llavors va ser quan jo vaig entrar en acció.
-I si fos alguna llauna en males condicions?
- ¿Latas? ¿Me han comido algo de lata?
- I tanto, don Florensio, préssigo en almíbar i piña con un flam li va explicar la sogra que sempre li parla en castellà. Osti, fa gairebé 25 anys que és al poble i no diu una paraula en català ni pel mal de morir el doctor, ara, d’entendre sí que ho entén tot, ho vaig veure un dia que ens vam creuar pel carrer i l’Albert el va assenyalar i em va dir:
- Mira, Funny el metge de les puces. Llavors el Floren se’l va mirar de mal ull.
- Carmeta, que ja t’hi has fixat amb la data de caducitat de les llaunes? No estarien passades? vaig preguntar jo.
La mama política em va llençar una mirada assassina.
- No ho sé, no m’hi fixo mai, no les tinc aquestes manies teves.
El Jordi se’n va anar corrent cap al cubell de la brossa a buscar les tapes de les llaunes. Va tornar amb cara de triomf i va dir que estaven bé de data. Llavors jo amb un fil de veu vaig respondre:
- Déu vulgui que no sigui botulisme, que pels símptomes no m’estranyaria gens ni mica.
En sentir el nom del botulisme, el Florensio va obrir els ulls i va dir que s’havia d’avisar una ambulància i que això s’ho havien de mirar a l’hospital.
Mentrestant la cagalera continuava sense aturador. Van venir les ambulàncies, ens van portar a l’hospital, ens van treure sang, ens van posar sèrum i ens van vigilar tota la nit.
Jo ja els vaig dir que no n’havia menjat de pijama, ni res enllaunat però per si de cas també em van tenir en observació.
Quan van arribar els resultats i van veure que de botulisme no ho era els van endinyar un anti diarreic i ens van facturar cap a casa, després d’advertir seriosament la Carmeta o sigui la cuinera sobre la necessària higiene i la responsabilitat de les dones quan fan el menjar.
El diagnòstic va ser una leve gastroenteritis causada probablemente por algun alimento en mal estado.
Llavors la Sue que no es renta ni les mans abans de començar a cuinar, sembla mentida que sigui una fan de l’Arguiñano, va decidir que l’únic que ens podia haver fotut tot aquell “arrebato” havia de ser per força el pastís.
Quan es va trobar més bé, s’ho va fer durar una setmana, se’n va anar a la pastisseria i se les va tenir amb la mestressa que bona altra garsa.Ara la Carmeta compra el pa per tota la setmana al súper i el guarda al congelador. Va estar una mica mosca amb mi perquè diu que sóc una maniàtica però l’emprenyament gros el va tenir quan es va posar la brusa del Versace per anar a l’hogar (la llar dels jubilats) i va veure dues amigues amb el mateix modelet i més quan aquelles li van preguntar si també se l’havia comprat al mercadillo

ANYS I ANYS, PER MOLTS ANYS

La segona part del pla consistia, ja ho haureu endevinat, en ajudar-les a que els seus intestins es moguessin més de pressa d’allò que acostumaven a fer. Vaja, en provocar-los una bona diarrea i així poder acusar la mama del Jordi d’haver manipulat malament els aliments, havia fet el curset de manipuladora quan despatxava en una botiga de queviures, de comestibles que deia ella. La botiga en qüestió, ara ja tancada, era d’una cadena i la seva mestressa, amiga de la sue, una friki. Quan érem petits li dèiem “ la caducada”. Tots els pots i llaunes estaven passats de data perquè no hi anava ningú o poca gent, una d’elles la mama política i els immigrants “moros i negres” que diu la Carmeta que ella això de ser políticament correcta no sap ni el què és. Als gitanos no els deixava entrar des que un dia la van enredar amb el canvi d’un bitllet de 5000. La botiga era un cau fastigós ple de pols i de rates ( un dia vaig veure un pot amb l’etiqueta rosegada i unes coses negres sospitoses a les prestatgeries) perquè tant la mestressa com la dependenta no netejaven mai, quan no llegien, xerraven de les mil i una xafarderies del poble. La mestressa, la Fina, venia els formatgets un a un, les preses de xocolata també. Llegien molt totes dues, únicament i exclusiva les novel·les d’una tal Corín Tellado que llegida una, llegides totes però elles es culturitzaven que donava gust i no en tenien prou de llegir-les elles que després tenien muntat un negoci clandestí de papereria i de canvi. Quan alguna afeccionada se’n comprava una i ja l’havia llegit, elles li canviaven per una altra al preu mòdic de duro. La rebotiga era una muntanya de novel·les noves i velles d’autor monotemàtic: la seva estimada Corín. I per a més inri llegien en castellà!!!
Un dia, al principi del meu matrimoni, vaig anar-hi a comprar, i clar, una que ha fet la carrera que ha fet, es fixava molt en la data d’envasat i de caducitat, en l’aspecte de les llaunes, a casa en trobareu poques perquè després d’estudiar tot allò que et pot passar per menjar una llauna en mal estat no me’n refio. Manies, solia dir-me la Carmeta i la Fransuàs també m’ho diu, de vegades. Però és que amb les llaunes i amb els bolets no hi puc fer més. Bé doncs, que en tota la botiga no vaig trobar ni un sol pot de llenties en condicions.
- Dona si aquest va caducar fa un mes i això ho posen per posar-ho jo sempre me’ls menjo i mira no m’ha passat mai res, em va dir la Fina.
No li havia passat mai res perquè ni els microbis s’hi atrevien amb ella, segur. I és que l’hauríeu de conèixer. A l’estiu va a la piscina amb bikini, potser pesa 200 quilos, i amb un barret de ganxet que se l’ha fet ella mateixa, el model l’ha copiat de la duquessa d’Alba de la qual també imita el pentinat i els modelets que porta que és per veure-la i agafar-te un atac de cor de l’ensurt. Total, que vaig comprar un paquet de galetes per compromís (sencer), i en arribar a casa va anar directe a la brossa, també volia botifarra però en veure tres o quatre mosques gegantines voltant per dins del mostrador- nevera vaig decidir fer ous per dinar. El perquè les mosques sobrevivien en un ambient tan fred va preocupar-me uns dies fins que la Carmeta va comentar que apujaven el termòstat del mostrador per no gastar tanta electricitat. El meu gozo en un pozo, que ja estava pensant seriosament en investigar l’espècie aquella de mosques capaces de sobreviure en un medi hostil i que potser les havia afectat el canvi climàtic.
La Carme que complia els seixanta va fer plats a la cuina i jo em vaig oferir a portar-los a taula, cosa que, si fos espavilada, l’hauria fet sospitar ( la Fransuàs que és ben pensada però em coneix no m’ho deixa fer mai) i jo que em fico la ma a la butxaca i rajolí de cagamucho als plats de la Pija, del seu home, del sogre ( un dany col·lateral), del Jordi (un altre dany col·lateral, a les guerres ja se sap) i al d’ella el raig més gros que per alguna cosa era l’estrella. Al meu plat me’n vaig posar un pèl per solidaritat amb el meu home i més que res per no aixecar sospites. L’Albert no hi era, estava de convivències amb l’escola i el reiet de la Pija tampoc que també li havia deixat anar.
Per si de cas, vaig menjar molt poc jo, que tota aquella fatada nedant en un mar d’oli em feia angúnia i de canelons un, que les salses amb llet no m’agraden gens. Per excusar-me els vaig dir:
- No ho sé però és que avui no em trobo massa fina, tinc una mica de mal de panxa.

GLAMOUR

El parell d’ampolles de laxant les tenia a la butxaca dels pantalons. Era el dia de l'aniversari de la Carmeta i ens havia convidat a dinar: la seva especialitat, canelons, fricandó de vedella i per postres pastís i un pijama.
Uns dies abans va venir a casa la Pija per a veure quin regal li havíem de fer. No valia una ampolla de colònia qualsevol, ni un mocador de coll ni uns mocadorets de butxaca, aquests regals que es fan per a sortir del pas, no. La mama del Jordi sempre volia coses més originals com ara una joia (aquestes que surten per la tele de la galeria del col·leccionista, la tiara de diamantes o la cascada de robins ) o un electrodomèstic ben car com ara la planxadora-secadora que pel preu que porta més que eixugar i planxar sembla que hagués de parlar idiomes o cantar i ballar.
La Pija ja ho havia parlat amb la seva mama, és clar, si no, com ho hauríem fet per a encertar-li el gust?
- A la mama li faria molta il·lusió una tele d’aquestes planes, va dir la Cuki. I a mi, que en tenim una de l’any de la picor, grossa que quan no es desprograma un canal es veu nevat o fa unes ratlles ondulades molt interessants. També li agradaria la planxadora...
- Vols dir?, vaig preguntar-li jo, total per ella i el Pere aviat està tot planxat. I per veure els programes que veu per a què vol un televisor de plasma?
La meva sogra comença al matí amb el programa de l’Ana Rosa, després de dinar amb el cor, el tomate, la Bea, el a tu lado, el diario de Patricia i totes les sèries, aprofita l’únic que val la pena: els anuncis per a fer zaping i fer-se una idea de la novel·la de la primera. Ara està emocionada perquè aviat començaran el gran germà. I no en té prou de veure-ho ella que a més a més t’ho ha d’explicar amb pèls i senyals. A mi ja no gosa perquè em faig uns badalls gens subtils i després d’uns anys ja ho ha pescat que la dona tonta del tot no ho és.
- Mira Cuki, entre la declaració de renda, dues bodes y una comunió estic ben escurada
No li deia cap mentida que a les bodes ja se sap que t’has de pagar el cobert i a més que sobri alguna cosa per a que els nuvis puguin anar a Punta Cana però això de les Comunions és d’escàndol. Abans amb una nina o un plat i una tassa passaves (tinc una vaixella sencera de quan la vaig fer jo ) però ara a la que preguntis les criatures ja t’han demanat el mòbil del Fernando Alonso, la Play o la Wii.
Quan parlo de diners, sovint, no dels que tinc, més aviat dels que em falten, la Cuki fa cara de sentir pudor. Segons ella parlar-ne té poc glamour. Ella és lo que diríem una I want but i can’t ( a dir-ho m’ho va ensenyar la Marta) allò que al meu poble en diuen una quieroynopuedo. Els seus temes de conversa preferits : ella, el seu nen, la moda, de quin color es pintarà les ungles dels peus, la lectura de capçalera: la Hola i el pronto i la màxima preocupació què farà per dinar. En realitat és una hortera que es compra roba al mercadillo i després talla l’etiqueta perquè no se sàpiga, que direu qui mira les etiquetes de la roba? Doncs les pijas i les cutres es veu que sí.

Bé, estava amoïnada pel regal de la mare política i, com sempre, la Marta em va salvar la vida: fa un parell d’anys va anar a Itàlia en un intercanvi d’instituts i es va comprar una brusa del Versace, llavors em va dir que podíem anar al mercadillo dels diumenges, buscar una brusa prou gran perquè hi cabés la sue (diminutiu afectuós de suegra) descosir l’etiqueta i cosir-li la del Versace aquell. Y sí, sí, em va acompanyar i en vam trobar una que no estava malament, la Marta em va donar l’etiqueta (talla 40) i la vam substituir la marca no t’hi fixis per la glamourosa.
- I ara no siguis beneita, Funny, em va aconsellar, digues-li a la Cuki que t’ha costat 400 euros i n’hi fas pagar els 200, així fas negoci. Osti, la Marta, ella sí que és llesta.
La Cuki va dir que li hauria agradat venir a triar la bruseta però jo li vaig dir que, quan la vaig veure, de seguida vaig saber que era el regal ideal.
La Carmeta encantada de la vida amb l’etiqueta, jo més amb els 200 bitllets a la butxaca i a punt per a posar en pràctica la segona part del pla.

LOLLUARDO

El nét de la tiona Dolores es deia Eduard (ara es diu d’una altra manera) però ella li deia Lolluardo. Era la pestaputa segons tots aquells adults que el coneixien. De graus de dolenteria, en els nens, n’hi ha de diferents: dolentot, dolentet, dolent, tremendo, maixant, la pesta, la pestabòrica i la pestaputa.
Érem molt amics i més que ho vam ser però això ja us ho explicaré. Havia pensat en ell perquè tota sola no me n’hauria sortit de veure allò del aspritisme i també perquè no volia que s’ho perdés. Entre tots dos, a l’hora del pati vam fer el timming que diríem ara, és a dir vam planejar amb cura tot el procés. Fins i tot vam fer un dibuix i un simulacre, com aquells que ens feien fer a l’escola per si hi havia un incendi.
Lolluardo era un artista. Un dia que tenia cagarrines de tant menjar xuxes ( li preníem la xavalla a la Dolores) va pensar que, com cada jesus era al wàter, ja no calia que se’n mogués per si de cas que ja s’havia cagat dos cops als calçotets i sa mare ja parlava de posar-li un bolquer. Mentrestant entre cagarrina i cagarrina per distreure’s va agafar la brotxa de sa mare, la de ficar-se el coloret, i va començar a pintar a les rajoles del lavabo. Jo els dibuixos no els vaig veure però sé que ho feia bé, de gran va estudiar belles arts i tot. Clar, quan la Magdalena, anomenada familiarment “la Coloritos”, va veure que no sortia del bany hi va anar i el va trobar en ple fervor creatiu. Primer li va fotre un cul de pastes que la cagalera se li va tallar en séc i després es va posar uns guants i va netejar les parets. Es veu que la ferum va costar de marxar i les juntes de les rajoles no les va poder veure netes, llavors va comprar una ampolla d’un tint blanc i va haver de repassar-les una per una per fer marxar el color marró.
Lolluardo estava molt indignat i em va dir que li agradaria morir-se (sempre ha estat una mica pel·liculero) perquè així els faria plorar de valent. Jo li vaig objectar que si es moria no podria veure res però allò que el va decidir va ser que, si es moria, ja no podria menjar mai més xuxes. Ell estava determinat a venjar-se i a mi se’m va ocórrer una idea. L’àvia-bruixa cada diumenge del món anava al cementiri, direu i per què? A fer la visita i no només s’acontentava amb anar-hi ella sinó que hi volia fer anar al Roc. L’avi sempre li responia que ja li portarien prou al fossar i que mentre fos viu no hi havia de fer res.
- Collons, quan us vec amb aquells menats de flors i que els poseu als nínxols em fa l’afecte que doneu menjar als conills.
A casa de la tiona tenien unes conilleres a la paret del corral i jo li vaig dir que s’amagués en una de buida i que, quan sa mare veuria que no feia cap a l’horeta patiria que és del que es tractava. I a més, estar dins una conillera que semblava un nínxol era allò més paregut a morir-se sense fer-ho. Aquella mateixa tarda ben aprovisionat de xiclets, caramels, gominoles i d’altres porqueries es va ficar dins d’una gàbia de la filera de dalt de tot que va haver d’escalar per col·locar-s’hi i jo sense fer gaire soroll, com ens recomanava sempre la tiona: canalla no foteu siroll que tinc maldecap, vaig marxar. A l’hora de sopar sa mare va trucar a la meva a veure si hi havia el nen, després va sortir a buscar-lo pels llocs habituals on jugàvem. Cap allà a les onze de la nit van avisar la guàrdia civil i a les dotze van fer un pregó. Tot el poble va fer cap a la plaça de l’Ajuntament, joves, vells i canalla i jo també.
- Ai lo meu fill que me l’hauran raptat, plorava la tiamadalena, com si algú l’hagués volgut un xiquet que era la pestaputa, pensava jo.
La mama que no se’n refiava de mi i de tots dos encara menys em preguntava:
- Segur que no ho saps on és? I jo amb les llàgrimes als ulls feia que no amb el cap.
- Ai pobret fill, tan calent que l’hai fotut. Per això deu marxat.
- No dona, no, que ja veuràs com el trobaran- la consolaven les marmanyeres que havien acudit com les mosques a la merda.
I els homes amb canyes d’emparrar les tomateres picant per les sèquies i pels desaigües i fins i tot ja parlaven de buidar el canal. Tota la nit el poble de revolta i res.
Al matí la guàrdia civil va portar un gos de rastre i el van fer ensumar uns pantalons del Lolluardo i és clar el van trobar a la conillera mort de set, ni ell ni jo no havíem pensat amb l’aigua.

EL TOMÀQUET o El día que el Roc va tornar al món dels homes i les dones.

- El mort dius? Ai no filla, no, que era ben viu, pro de marxar sí que va fotre el camp sense passar temps. Quasi no el vaig entendre perquè de tant riure es va ennuegar i tot.
La bruixa estava molt vermella encara que ho va voler arreglar:
- Aquesthomenostre és molt de la broma. I tant! Tothom ho sap al poble que l’avi es passava el dia explicant acudits, ves, l’alegria de la huerta, poc més o menys.
- I encara si ho sapiguessis, tabardana més que tabardana que et penses que ets molt viva, i quan tu hi vas jo ja torno. Mira, vaig pensar, com la faula de la llebre i la tortuga.
- Què vols dir amb això eh? Què vols dir?- va preguntar la gripia que ja s’havia refet de l’ensurt.
- Que quan aquell era aquí, jo era allí, macagondeu que si no t’ho dic rebento, sí dona amb la Benita, la dona del teu Trempasinyores que em deixava la portalada oberta i allí mateix al cobert ens hi posàvem i amb brillo que jo no m’hi adormia com ell.
L’àvia es va quedar amb la boca oberta. L’avi, mai no l’havia sentit parlar tant, va aprofitar per a rematar-la:
- Potser sí que et pensaves que m’acontentava amb un rentat a mà. Carallot que ets una carallot i a més ni punt de comparació que aquella sí que feia bé la feina i no com tu que feies cagar.
La Fransuàs estava esglaiada i el Rex que amb tot allò de la pixera estava tou només li va faltar el discurs de son pare. Hi va haver una pausa que la mama va aprofitar per a dir-nos:
- Nens, a dormir ara mateix. El seu dit estirat assenyalava cap al passadís. Mon germà ja començava a caminar i llavors jo vaig dir-li:
- No ho vull. Jo vull escoltar l’avi.
- Sí dona sí, deixa-la quedar que tot això que explico no li ensenyaran a estudi. La Fransuàs ho veia, més ben dit, ho sentia i no s’ho podia creure. Vaig aprofitar per seure a la falda de la tortuga, l’avi, i vaig intervenir en aquella conversa per segon cop:
- Sí, Fransuàs que diu el mossèn que la família que resa unida permaneix unida i que a la família s’ha de parlar. Avi, que ja en teníeu de rentadora llavors? Em pensava que les rentadores s’havien inventat després.
I l’avi vinga riure i estossegar tot alhora.
- De les rentadores que parlo jo, sí que n’hi ha hagut sempre filla, de les de rentar la roba no, pro de les altres ja t’ho dic que sí – una petita pausa - Només que ara us preguntareu- ningú no es preguntava res de res, suposo que tots estaven molt interessats en l’afer de la rentadora menys la bruixa que tenia ganes d’assassinar-lo allí mateix, li vaig veure als ulls - que com és que no vaig dir res quan vaig veure que estava grossa, doncs ja us ho dic ara. A veure, si compres un euga prenyada, de qui és lo pollí? Del que l’ha fet o de l’amo? I ara me’n vaig cap al llit que és tard i vol ploure.
- I valtres també. Què no ho sentiu?- va cridar la mama feta una fera.
Vam anar cap a dormir però jo no podia agafar el son. Entre l’aspritisme, les espelmes, els morts que no ho eren, les tortugues, els vius que corrien despullats, les rentadores, i les eugues, tenia un batibull al cap com no us ho podeu imaginar. Encara vaig sentir com la bruixa li deia a la tortuga:
- Te’n recordaràs d’això d’avui, t’ho juro que te’n recordaràs...
- Calla tontota, encara no has après que lo que pugos dir me la porta fluixa? I ara calla cagonmariasantíssima, que vull dormir.
Jo no entenia res, ara sí, ho entenc i ho comprenc. Quan l’avi era jove no hi havia televisió i una cosa o altra havien de fer per distreure’s.
Abans de quedar-me adormida com un soc tot i la confusió mental vaig pensar (tard per culpa de tot allò si no hi hauria caigut a l’acte) en l’Eduardo, el nét de la tiona Dolores.

LA LLENGUA BRUTA

Vaig tornar cap a la porta, vaig obrir-la amb molt de compte i cap a casa falta gent, abans de que m’atrapessin escoltant. En el curt trajecte que hi ha de cala padrina a cala Fransuàs van estar a punt d’aixafar-me tres tractors, cinc bicicletes i un parell de mares amb cotxets. Un trànsit impossible però és que jo badava i rumiava. No us penseu que m’amoïnava allò de catxar que ja sabia què era, no de primera mà, però sí d’oïdes; coneixia el terme i la mecànica que ja me l’havien explicat els amics de mon germà que també s’han convertit en uns talossots, el terme putarrotes també estava farta de sentir-lo així que allò no m’importava gens ni mica, sempre he estat una persona lliberal i he pensat que cadascú fa allò que vol amb els seus estris. No, la meva ment havia tornat enrera, al dia del gaticidi frustrat. Intentava, sense saber-ho, fer una reconstrucció dels fets com si diguéssim. Dins del meu cap anaven passant els esdeveniments com en una pel·lícula a camera lenta i de sobte, eureka! ho vaig trobar, la bruixa portava a les mans una bossa de plàstic que va deixar anar de l’esglai en veure el seu estimat mixino a punt per la bugada. A dins hi havia espelmes. Per això devia tornar cap a casa perquè se les havia deixades. Allò s’havia de veure, la ouija, i si els morts parlaven o què. Jo m’imaginava un esquelet al menjador de cala tiona Dolores, com aquell que teníem a l’escola que si estiraves un fil es movia, parlant amb les tres gràcies i no me’n sabia avenir. Però és clar si la tortuga va estar a punt de convertir-se en un maltractador per la feta doncs és que alguna cosa hi havia.
A l’hora de sopar, tots es menjaven les postres i jo encara no havia tocat el primer plat, què voleu que us digui? Tothom sap que no es pot plorar i buscar la roba i jo estava immersa en unes cavil·lacions complicades i difícils. Com que sempre m’ho menjava tot sense protestar i aquell dia no vaig tastar res, la mama em va posar el termòmetre per veure si covava alguna cosa. La bruixa també es va preocupar i em va fer treure la llengua, cosa que vaig fer molt a gust, va dir que m’haurien de purgar perquè la tenia bruta i allò era senyal de que tenia un racó.
- Calla somera!- li va dir la tortuga, més que somera, purgar i purgar que no te’n recordes quan vas purgar lateuaxiqueta perquè deies que tenia un racó i lo que tenia era lapendis i de poc no se’n va anar a l’altre barri? Jo continuava amb la llengua a fora.
La tortuga es mirava amb mala cara a la bruixa, que d’altra banda no era res d’estrany que des que jo el coneixia mai no se l’havia mirada bé.
- Deixa-la estar la Pepita (la seva filla, germana del rex) que mai no li has fet cas i si s’hagués mort a tu no te s’hauria posat cap pedra al fetge- va contestar l’àvia- ai! Pobreta filleta del meu cor que va estar a les tres pedretes.
I llavors la tortuga va començar a riure, primer no vaig identificar aquells sorolls que feia l’avi que jo mai no l’havia vist descollonar-se com es descollonava aquell dia. Quan se li va acabar l’atac se la va mirar des de les altures i li va respondre:
- Au val més que callos que ja ho saps prou perquè no li faig cas. Totes dues esteu fetes i deixades estar, mai millor dit, fetes i deixades estar- i llavors torna a riure que no podia parar.
La mare devia saber alguna cosa perquè li va dir:
- Pare..., amb el mateix to de quan m’advertia a mi. El Rex però no sabia de què anava la conversa perquè fotia una cara de tòtil que no se la podia acabar.
- Ai aquell dia gloriós, mecagonlamarequehovaparitot, que vaig tornar de l’hort aviat que ploia a bots i a barrals i ja ho saps prou com te vai trobar, bagassa. I l’altre cap de matxo despullat de pèl a pel amb tot lo pengim-penjam a l’aire i saltant per les capterreres, ai que encara em pixaré i tot!
I és clar jo hi vaig haver de ficar cullerada:
- Avi, que també feia aspritisme i vas fer marxar el mort?

METGE DE FAMÍLIA

Em semblava mentida que no me n’hagués adonat abans de les possibilitats i/o utilitats d’un bon laxant o “cagamucho” com l’anomenava la padrina. Estaria perdent facultats? Devia ser allò que diuen de l’enamorament que sol atontar.
Bé, doncs quan vaig veure l’ampolleta amb el comptagotes i vaig llegir el prospecte i tot, vaig tranquil·litzar la Maria que del Florensio no se’n refiava gens, com la majoria de persones entenimentades que en lloc d’anar al consultori local esperen a les dues i se’n van al CAP. Aquest home és un perill públic, una arma de destrucció massiva que la SS manté al seu lloc per a veure si disminueix el nombre de pensionistes, amb una mica de sort i amb la seva inestimable contribució. De les cagades d’aquest home n’hi hauria per omplir un missal. Ara que l’avi ja el va deixar ben servit un dia que hi va anar perquè tenia un grip d’aquells hivernals que el feia estossegar i no el deixava dormir. El doctor mig ajagut a la butaca se’l va mirar amb cara de fàstics i quan la tortuga li va haver explicat els símptomes amb pèls i senyals, el Floren va agafar un boli per a fer-li una recepta.
- Ai collonsdedéu, potser sí que et penses que em receptaràs sense escoltar-me. Macagonl’hòstiaconsagrada, alça el cul i ascolta’m amb aquesta cosa que portes penjada al coll.
I sí, sí, es va aixecar i el va auscultar. L’home ja es va quedar més conformat. Una cosina meva que tenia uns galindons grossos com un pinyol de préssec que li feien veure la padrina hi va anar perquè es volia operar. Ell es va posar a escriure amb mala gana i ella s’anava cabrejant, té molt mal geni, al final li va dir tota polida:
- Doctor ¿sale a mirarme los pies o se los pongo encima de la mesa?
I amb el meu home també la va cagar. Pobre Jordi, li va sortir un voltadits i li va anar a ensenyar, li feia mal, tot ple de pus. Us creieu que es va molestar a fer-li alguna cosa? No, li va donar una agulla estèril (sort!) i li va dir que se’l punxés. Com que era al principi, el Jordi li va fer cas i l’endemà tenia el dit com una botifarra negra. Vam anar al CAP, era dissabte i ell als caps de setmana no hi és, el metge de guàrdia li va dir què cony s’hi havia fet en aquell dit. Me’l haig punxat amb una agulla. I qui t’ho ha dit que fessis això? El metge del poble. Quan va saber de quin poble érem es va posar les mans al cap i corria d’una punta a l’altra de consulta renegant com un carreterot renegador. Aquest home és un ignorant, un perill, un desastre, una merda lligada amb un cordill!!!

Mecagonlaputajuana! (No sé si renagava per la feina que li vam donar o per la negligència del Florensio que ja se sap que els metges són tots uns corporativistes). Al final el va curar, o sigui li va haver d’obrir el dit, drenar-li el pus al viu i el Jordi es va desmaiar. Va costar Déu i ajut de retornar-lo. Des d’aquella feta que ens vam apuntar a una mútua que no és res de l’altre món però al menys et miren. Jo procuro estar sempre bona i si no, m’automedico, que ja sé que no s’ha de fer però segur que de medicina en sé més jo que el Florensio. I si no en sé tant ni mai però com que m’estimo la vida i m’importen els meus pacients o sigui jo mateixa ja és més d’allò que es pot dir del nostre metge de família.

A l’Albert, li va diagnosticar una varicel·la incipient com a “picadas de pulga”. Us ho juro i encara li va dir a la Fransuàs:
- Me flita bien los colchones con insecticida. La Fransuàs és una dona prudent i només li va dir que bueno, que ja m’ho diria. Home! Jo de neteges a fons com la Pija no en faig però d’això a tenir la casa parasitada... El vaig trucar i amb el meu to més dolç li vaig dir:
- Doctor que mire, que resulta que las pulgas ya las matamos el mes pasado, que lo que tenemos ahora me parece que son chinches y quería a ver si me puede recetar algo para matarlas, digo yo, que usted tiene mucha experiencia en eso de cargarse al personal. Con los bichos no habrá problema, oi doctor?

Des de llavors ell sí que em parla però la seva dona, doña Maria Esmeralda, no em diu ni adéu.
Bé, em vaig quedar amb el nom del laxant, confesso que de primer em va passar pel cap de mangar-li però després vaig pensar que la pobra Maria no en tenia cap culpa de les meves batalles amb la Carmeta. Vaig anar a la farmàcia i en vaig comprar un parell d’ampolles.

FINS QUE ELS PARENTS US SEPARIN.

Ma cunyada, la Pija, és una estúpida. Hi ha diferents graus d’estupidesa femenina: paula, florero, bleda, fava, figa, figaflor, patacó, paxo i paxot en ordre ascendent. Ella és un paxot, va començar sent una figaflor però per obra i gràcia de sa mare i perquè ella hi ha posat voluntat ara als seus trenta i escaig s’ha convertit en un paxot “magna cum laude”.
La meva sogra, la seva mamà no és una paxot, és una xafardera i a més a més ofendosa i mala persona. Potser és que el fet de convertir-se en sogra les faci així, que encara no n’he conegut cap de passadora. Ara pensareu que sóc la típica jove rebotada amb la mama del seu marit. No, si a mi com sigui me és ben bé igual, no visc amb ella, ni hi viuré mai i ja tenia clar quan vaig casar-me que tot allò de : fins que la mort us separi estava antiquat. Fins que la mort o els parents us separin. Com allò altre de: allò que Déu ha unit...no, allò que déu i la hipoteca han unit...etc.
La Carme, la mama del meu home es diu Carmeta, no em mira amb bons ulls més ben dit: no em pot ni veure. Pensa que el seu fill es mereixia o podia aspirar a alguna cosa més. Li he sentit a dir milions de vegades. Segur que sí, li vaig respondre un dia que em va agafar a contra peu, però ja ho veus després de provar-ne uns quants vaig decidir que seria ell i bé que s’hi va avenir, en canvi amb la seva mare no hi va poder fer res, ni jo tampoc que ja m’agradaria però a la vida no es pot tenir tot. Li hauríeu hagut d’haver vist la cara.
Quan em vaig quedar prenyada va fer veure que li feia molta il·lusió i tot el dia la tenia emprenyant per casa i quan es pensava que no la veia passant els dits per damunt dels mobles i obrint-me els armaris a veure si els tenia endreçats que ja us ho dic ara, no massa i de vegades no gens.
Quan va arribar-me l’hora de parir va venir a la clínica, sóc d’una mútua que de la SS no me’n fio ni un pèl, i quan ja tot va estar fet i era a l’habitació amb el meu Albert, el meu home i la Fransuàs, allò semblava el camarot dels Marx, es mira al nen i em diu:
- Ai! quins descans m’ha quedat! El nen és igual que son pare. Devia pensar que jo estaria en inferioritat de condicions després de parir, al seus temps feien anar l’anestèsia i no l’epidural i per això m’ho va dir.
- Els nadons canvien d’un dia per l’altre no cantis victòria, encara és molt d’hora. I ara que hi penso, la teva de sogra es devia quedar molt amoïnada que el Jordi no s’assembla gens al Pere ni a tu tampoc, el Jordi és guapo.
Per aquí ja no hi ha tornat mai més, va quedar servida.

Després va començar la seva ofensiva per un altre flanc: la meva mà a la cuina. No sé pas amb qui m’assemblo perquè si cuino ho faig ben bé per força, ho trobo una pèrdua de temps i un rotllo dels grossos. Que si el sofregit, que si la sal, que si les espècies que quan en tens una te’n falten tres. De tota manera la nostra salut i la nostra imatge ens ho agraeixen. La verdureta, les amanides, molta planxa i muntanyes de fruita. Al Jordi ja li va bé però si protestés ja sap que no en trauria res i que s’hauria de posar a la cuina ell mateix i a mi un bon favor que em faria. Però el Jordi és intel·ligent i no com sa mare.
L’únic que m’agrada fer és la rebosteria i encara això ho faig de Pasqües a Rams i com si fos una recepta de laboratori : 200 d’això per 100 d’allò, dos ous, mig de sucre... i inclòs calculo les proporcions si les quantitats han d’augmentar. Tinc una bàscula digital i una proveta per mesurar els líquids.

Al principi els convidava a dinar per la Festa Major o per Nadal, més que res per quedar bé i per la cara del Jordi. Us podeu creure que allò que no era salat era dolç o si no li feia ardor d’estómac o mal de panxa? La Fransuàs i no ho dic amb passió de filla, és molt bona cuinera, molt, i fa unes cassoletes per llepar-te’n els dits, de vegades, me’l feia ella el dinar familiar. Doncs tampoc, que si això tomateja, que si allò és amargant...A continuació m’etzibava una lliçó magistral de com s’havia de fer o sigui com ho feia ella. Puta egocèntrica merdosa, pensava jo. I un dia gloriós se’m va ocórrer una idea, genial com totes les meves, vull dir que tinc un llarg historial de putadetes per als que tenen ganes de tocar-me els collons.

La padrina que, llavors encara estava bé, va tenir un restrenyiment molt gros, en plata, que no podia cagar de cap manera o al menys això deia que després he comprovat que els vells s’obsessionen amb que si fa tres dies que no vaig, que no puc anar... Don Florensio li va receptar un laxant perquè se’n prengués 10 gotes i si no feien efecte, 15 i així successivament. La padrina me’l va ensenyar a veure què em semblava.