ANYS I ANYS, PER MOLTS ANYS

La segona part del pla consistia, ja ho haureu endevinat, en ajudar-les a que els seus intestins es moguessin més de pressa d’allò que acostumaven a fer. Vaja, en provocar-los una bona diarrea i així poder acusar la mama del Jordi d’haver manipulat malament els aliments, havia fet el curset de manipuladora quan despatxava en una botiga de queviures, de comestibles que deia ella. La botiga en qüestió, ara ja tancada, era d’una cadena i la seva mestressa, amiga de la sue, una friki. Quan érem petits li dèiem “ la caducada”. Tots els pots i llaunes estaven passats de data perquè no hi anava ningú o poca gent, una d’elles la mama política i els immigrants “moros i negres” que diu la Carmeta que ella això de ser políticament correcta no sap ni el què és. Als gitanos no els deixava entrar des que un dia la van enredar amb el canvi d’un bitllet de 5000. La botiga era un cau fastigós ple de pols i de rates ( un dia vaig veure un pot amb l’etiqueta rosegada i unes coses negres sospitoses a les prestatgeries) perquè tant la mestressa com la dependenta no netejaven mai, quan no llegien, xerraven de les mil i una xafarderies del poble. La mestressa, la Fina, venia els formatgets un a un, les preses de xocolata també. Llegien molt totes dues, únicament i exclusiva les novel·les d’una tal Corín Tellado que llegida una, llegides totes però elles es culturitzaven que donava gust i no en tenien prou de llegir-les elles que després tenien muntat un negoci clandestí de papereria i de canvi. Quan alguna afeccionada se’n comprava una i ja l’havia llegit, elles li canviaven per una altra al preu mòdic de duro. La rebotiga era una muntanya de novel·les noves i velles d’autor monotemàtic: la seva estimada Corín. I per a més inri llegien en castellà!!!
Un dia, al principi del meu matrimoni, vaig anar-hi a comprar, i clar, una que ha fet la carrera que ha fet, es fixava molt en la data d’envasat i de caducitat, en l’aspecte de les llaunes, a casa en trobareu poques perquè després d’estudiar tot allò que et pot passar per menjar una llauna en mal estat no me’n refio. Manies, solia dir-me la Carmeta i la Fransuàs també m’ho diu, de vegades. Però és que amb les llaunes i amb els bolets no hi puc fer més. Bé doncs, que en tota la botiga no vaig trobar ni un sol pot de llenties en condicions.
- Dona si aquest va caducar fa un mes i això ho posen per posar-ho jo sempre me’ls menjo i mira no m’ha passat mai res, em va dir la Fina.
No li havia passat mai res perquè ni els microbis s’hi atrevien amb ella, segur. I és que l’hauríeu de conèixer. A l’estiu va a la piscina amb bikini, potser pesa 200 quilos, i amb un barret de ganxet que se l’ha fet ella mateixa, el model l’ha copiat de la duquessa d’Alba de la qual també imita el pentinat i els modelets que porta que és per veure-la i agafar-te un atac de cor de l’ensurt. Total, que vaig comprar un paquet de galetes per compromís (sencer), i en arribar a casa va anar directe a la brossa, també volia botifarra però en veure tres o quatre mosques gegantines voltant per dins del mostrador- nevera vaig decidir fer ous per dinar. El perquè les mosques sobrevivien en un ambient tan fred va preocupar-me uns dies fins que la Carmeta va comentar que apujaven el termòstat del mostrador per no gastar tanta electricitat. El meu gozo en un pozo, que ja estava pensant seriosament en investigar l’espècie aquella de mosques capaces de sobreviure en un medi hostil i que potser les havia afectat el canvi climàtic.
La Carme que complia els seixanta va fer plats a la cuina i jo em vaig oferir a portar-los a taula, cosa que, si fos espavilada, l’hauria fet sospitar ( la Fransuàs que és ben pensada però em coneix no m’ho deixa fer mai) i jo que em fico la ma a la butxaca i rajolí de cagamucho als plats de la Pija, del seu home, del sogre ( un dany col·lateral), del Jordi (un altre dany col·lateral, a les guerres ja se sap) i al d’ella el raig més gros que per alguna cosa era l’estrella. Al meu plat me’n vaig posar un pèl per solidaritat amb el meu home i més que res per no aixecar sospites. L’Albert no hi era, estava de convivències amb l’escola i el reiet de la Pija tampoc que també li havia deixat anar.
Per si de cas, vaig menjar molt poc jo, que tota aquella fatada nedant en un mar d’oli em feia angúnia i de canelons un, que les salses amb llet no m’agraden gens. Per excusar-me els vaig dir:
- No ho sé però és que avui no em trobo massa fina, tinc una mica de mal de panxa.