CANVI D'OBJECTIU

Estava encantada de la vida amb tot el pollastre que s’havia muntat. Per primer cop a la seva vida, la bruixa s’havia quedat sense paraules. A més a més em mirava amb respecte com a una enemiga de la mateixa talla. Només sabia repetir que això de que em mataria només era un parlar. Havia guanyat una batalla però la guerra encara no. Per una intuïció misteriosa jo vaig relacionar l’ús de raó amb la capacitat per aprendre a l’escola. Com més trigués a tenir-ne més impunitat tindria per a fer no sabia ben bé què.
Davant l’astorament de la senyo vaig començar a fer-ho tot malament. Confonia lletres que ja m’havia après, no contestava quan em cridava, pintava verd allò que havia de ser vermell, passava de la ratlla vaig i “oblidar-me” de sumar i de restar. Les fitxes i els quaderns de treball que sempre els havia tingut nets i polits van començar a ser un desastre i em vaig convertir en la nena més tonta de la classe.
La senyo no s’ho podia acabar, em feia llegir cada dia i com més hi patia més malament ho feia. Ho va provar amb bones paraules, amb càstigs (sense pati), amb paciència però jo estava determinada a amagar els meus coneixements, fos com fos.
Vaig tornar a pipar-me el dit tot el dia i inclòs, un dia, vaig fer-me pipí a sobre.
La senyoreta era una mica carallostre, que deia la bruixa, ferma partidària de que com més romanços gastaves amb la canalla pitjor.
Un dia la senyo em va donar una nota “pels pares”. Va remarcar allò dels pares perquè volia que hi anessin tots dos. Aquella encara es creia allò de que els fills també son cosa del pare. Si m’ho hagués preguntat ja li hauria dit jo que el dinosaure no trepitjaria l’escola ni de lluny i menys si era per parlar de mi.
Vaig obrir la nota i vaig llegir-la que prou que en sabia. Hi deia que els esperava a tots dos per parlar d’uns comportaments estranys de la seva filla. Vaig tirar la nota pel wàter i vaig esperar els esdeveniments. Es veu que el dia assenyalat la senyo es va esperar una hora i allí no va aparèixer ni nostresenyor. Llavors va trucar per telèfon.
Quan vaig arribar de jugar la Fransuàs feia cara llarga:
- Escolta, que no et va donar una carta per a mi la mestra?
- A mi? Quan?
- Ahir.
- No me’n recordo, vaig respondre amb la meva expressió més dolça.
- Doncs ella diu que te la va posar a la cartera. I jo amb els ulls ben oberts i amb cara de venir de l’hort.
La Fransuàs va sotmetre la meva pobra motxilla a un tercer grau però a part d’alguna fitxa arrugada no hi va trobar res.
A la nit, quan li va dir al dinosaure que demà a les cinc de la tarda havien d’anar a parlar amb la mestra de la nena, ell va dir que tenia feina al tros i que amb un que perdés el temps amb capdeconyades ja n’hi havia prou. Pro home, potser passa alguna cosa. I ell llavors em va mirar i em va preguntar:
- Quina n’has fet ara? Aquesta lo que li convé és un bon revés ben donat.- La influència de la bruixa es deixava sentir. – Aquesta lo que té és una barra que no se l’acaba.
- Jo no he fet res- vaig contestar a l’animalot que xarrupava les sopes fent un sorolls mol estranys.
Em va mirar de reüll i llavors va canviar de tema:
- Que no hi ha litines? Hòstia puta, arribo rebentat i tu tot el dia rascant-te la figa, ni bona per anar a comprar.
En aquell moment em van venir ganes d’agafar el ganivet del pa i matar-lo. Me’l vaig mirar de mal ull mentre la Fransuàs acotava el cap, vermella no sé si d’indignació o de ràbia.
Vaig decidir que, de moment, deixaria estar la meva guerra amb la bruixa de sa mare i començaria una ofensiva, en tota regla, contra el seu fill. L’ arma mortífera serien les litines.