CAP DE SETMANA

La mare cada dissabte fa el dinar per tots: el meu germà i la Marta, la seva dona, i naltres: el meu home, l’Albert i jo.
Fa sempre un bon arròs a la cassola amb conill i peix que li surt molt bo. Ahir estava una mica moixa perquè la padrina es va llevar mentre matava el conill (sí, la mare encara se’ls mata ella) i va començar a cridar:
-Criminals! Criminals! Que teniu les mans tacades de sang! Facistes, més que fascistes ja us arribarà l’hora, ja.
Llavors ha començat a cridar que no passarien, no passaran!, no passaran!. Em va trucar mentre feia el sofregit i m’ho va explicar:
- Avui es pensa que encara és a la guerra i m’està fotent una tabarra...que no sé ni què faig. Escolta...escolta...
A través del telèfon m’arribaven cantúries: el ejército del Ebro, rumba la rumba rumba là.... una noche el río pasóoo ay carmela, ay carmela....
La mare no em demana mai res, no diu mai que li faci això o allò però jo ja l’entenc així que vaig agafar unes quantes fulles de la meva herba secreta i cap allà a les onze ja era a casa.
En obrir la porta ja vaig sentir-la amb allò que diu sovint: germans proletaris!. Hòstia tu, pobra dóna.
- Mira mamà, li vaig dir, vols dir que no hauríem de mirar una residència per la padrina?
- I com vols que la paguem? Si val 200.000 peles cada mes i ella en cobra seixanta mil...
Una raó incontestable. Ja tenim una dona a hores, una romanesa que no sap ni papa de català i així no s’assabenta d’allò que li diu la padrina. De castellà sí que en sap una mica, prou per demanar “un plus de peligrou” perquè la padrina, com que la Katia és rossa i parla estrany, es pensa que és alemanya i li va voler pegar. A 10 euros l’hora o ella plega. La mamà la paga d’amagat del pare i de mon germà perquè una estona o altra necessita per anar a la perruqueria i a comprar i la padrina no es pot quedar sola.
A veure si ara amb la llei de dependència ens ho solventen.
La mare va fer els papers però és escèptica: la gente del palasio van despasio, diu.
Bé, li vaig fer unes “herbetes” i després li vaig donar una copeta d’anís del Mono, la vaig fer seure, que a mi encara em creu (no sé perquè, la veritat, misteris de la ment humana) li vaig enxufar els auriculars amb un cassete que li vaig gravar amb allò de “muñequita linda, de cabellos de oro” i d’altres cançons del Perales. ( Ja us explicaré, un altre dia, d’on les he tret aquestes cançons miraculoses) La mama ja no pregunta si allò és marialluïsa o què, s’estima més no saber-ho, sobre tot venint de mi, encara que penso que sospita perquè ella és de la generació hippie happy flowers.
Al cap d’una estona va arribar mon germà que és un carallotot. Carallotot és la variant carinyosa de carallot.
La padrina ja li deia:
- Passa carallotot. També li deia galifardeu. De petit apuntava maneres de dinosaure però no ha arribat a desenvolupar-se bé. S'ha quedat a l'estadi del llangardaix, tot per obra i gràcia de la Marta, ma cunyada.