Ma cunyada, la Pija, és una estúpida. Hi ha diferents graus d’estupidesa femenina: paula, florero, bleda, fava, figa, figaflor, patacó, paxo i paxot en ordre ascendent
. Ella és un paxot, va començar sent una figaflor però per obra i gràcia de sa mare i perquè ella hi ha posat voluntat ara als seus trenta i escaig s’ha convertit en un paxot “magna cum laude”.
La meva sogra, la seva mamà no és una paxot, és una xafardera i a més a més ofendosa i mala persona. Potser és que el fet de convertir-se en sogra les faci així, que encara no n’he conegut cap de passadora. Ara pensareu que sóc la típica jove rebotada amb la mama del seu marit. No, si a mi com sigui me és ben bé igual, no visc amb ella, ni hi viuré mai i ja tenia clar quan vaig casar-me que tot allò de : fins que la mort us separi estava antiquat. Fins que la mort o els parent
s us separin. Com allò altre de: allò que Déu ha unit...no, allò que déu i la hipoteca han unit...etc.
La Carme, la mama del meu home es diu Carmeta, no em mira amb bons ulls més ben dit: no em pot ni veure. Pensa que el seu fill es mereixia o podia aspirar a alguna cosa més. Li he sentit a dir milions de vegades. Segur que sí, li vaig respondre un dia que em va agafar a contra peu, però ja ho veus després de provar-ne uns quants vaig decidir que seria ell i bé que s’hi va avenir, en canvi amb la seva mare no hi va poder fer res, ni jo tampoc que ja m’agradaria però a la vida no es pot tenir tot. Li hauríeu hagut d’haver vist la cara.
Quan em vaig quedar prenyada va fer veure que li feia molta il·lusió i tot el dia la tenia emprenyant per casa i quan es pensava que no la veia passant els dits per damunt dels mobles i obrint-m
e els armaris a veure si els tenia endreçats que ja us ho dic ara, no massa i de vegades no gens.
Quan va arribar-me l’hora de parir va venir a la clínica, sóc d’una mútua que de la SS no me’n fio ni un pèl, i quan ja tot va estar fet i era a l’habitació amb el meu Albert, el meu home i la Fransuàs, allò semblava el camarot dels Marx, es mira al nen i em diu:
- Ai! quins descans m’ha quedat! El nen és igual que son pare. Devia pensar que jo estaria en inferioritat de condicions després de parir, al seus temps feien anar l’anestèsia i no l’epidural i per això m’ho va dir.
- Els nadons canvien d’un dia per l’altre no cantis victòria, encara és molt d’hora. I ara que hi penso, la teva de sogra es devia quedar molt amoïnada que el Jordi no s’assembla gens al Pere ni a tu tampoc, el Jordi és guapo.
Per aquí ja no hi ha tornat mai més, va quedar servida.
. Ella és un paxot, va començar sent una figaflor però per obra i gràcia de sa mare i perquè ella hi ha posat voluntat ara als seus trenta i escaig s’ha convertit en un paxot “magna cum laude”.La meva sogra, la seva mamà no és una paxot, és una xafardera i a més a més ofendosa i mala persona. Potser és que el fet de convertir-se en sogra les faci així, que encara no n’he conegut cap de passadora. Ara pensareu que sóc la típica jove rebotada amb la mama del seu marit. No, si a mi com sigui me és ben bé igual, no visc amb ella, ni hi viuré mai i ja tenia clar quan vaig casar-me que tot allò de : fins que la mort us separi estava antiquat. Fins que la mort o els parent
s us separin. Com allò altre de: allò que Déu ha unit...no, allò que déu i la hipoteca han unit...etc.La Carme, la mama del meu home es diu Carmeta, no em mira amb bons ulls més ben dit: no em pot ni veure. Pensa que el seu fill es mereixia o podia aspirar a alguna cosa més. Li he sentit a dir milions de vegades. Segur que sí, li vaig respondre un dia que em va agafar a contra peu, però ja ho veus després de provar-ne uns quants vaig decidir que seria ell i bé que s’hi va avenir, en canvi amb la seva mare no hi va poder fer res, ni jo tampoc que ja m’agradaria però a la vida no es pot tenir tot. Li hauríeu hagut d’haver vist la cara.
Quan em vaig quedar prenyada va fer veure que li feia molta il·lusió i tot el dia la tenia emprenyant per casa i quan es pensava que no la veia passant els dits per damunt dels mobles i obrint-m
e els armaris a veure si els tenia endreçats que ja us ho dic ara, no massa i de vegades no gens.Quan va arribar-me l’hora de parir va venir a la clínica, sóc d’una mútua que de la SS no me’n fio ni un pèl, i quan ja tot va estar fet i era a l’habitació amb el meu Albert, el meu home i la Fransuàs, allò semblava el camarot dels Marx, es mira al nen i em diu:
- Ai! quins descans m’ha quedat! El nen és igual que son pare. Devia pensar que jo estaria en inferioritat de condicions després de parir, al seus temps feien anar l’anestèsia i no l’epidural i per això m’ho va dir.
- Els nadons canvien d’un dia per l’altre no cantis victòria, encara és molt d’hora. I ara que hi penso, la teva de sogra es devia quedar molt amoïnada que el Jordi no s’assembla gens al Pere ni a tu tampoc, el Jordi és guapo.
Per aquí ja no hi ha tornat mai més, va quedar servida.
Després va començar la seva ofensiva per un altre flanc: la meva mà a la cuina. No sé pas amb qui m’assemblo perquè si cuino ho faig ben bé per força, ho trobo una pèrdua de temps i un rotllo dels grossos.
Que si el sofregit, que si la sal, que si les espècies que quan en tens una te’n falten tres. De tota manera la nostra salut i la nostra imatge ens ho agraeixen. La verdureta, les amanides, molta planxa i muntanyes de fruita. Al Jordi ja li va bé però si protestés ja sap que no en trauria res i que s’hauria de posar a la cuina ell mateix i a mi un bon favor que em faria. Però el Jordi és intel·ligent i no com sa mare.
L’únic que m’agrada fer és la rebosteria i encara això ho faig de Pasqües a Rams i com si fos una recepta de laboratori : 200 d’això per 100 d’allò, dos ous, mig de sucre... i inclòs calculo les proporcions si les quantitats han d’augmentar. Tinc una bàscula digital i una proveta per mesurar els líquids.
Al principi els convidava a dinar per la Festa Major o per Nadal, més que res per quedar bé i per la cara del Jordi. Us podeu creure que allò que no era salat era dolç o si no li feia ardor d’estómac o mal de panxa? La Fransuàs i no ho dic amb passió de filla, és molt bona cuinera, molt, i fa unes cassoletes per llepar-te’n els dits, de vegades, m
Que si el sofregit, que si la sal, que si les espècies que quan en tens una te’n falten tres. De tota manera la nostra salut i la nostra imatge ens ho agraeixen. La verdureta, les amanides, molta planxa i muntanyes de fruita. Al Jordi ja li va bé però si protestés ja sap que no en trauria res i que s’hauria de posar a la cuina ell mateix i a mi un bon favor que em faria. Però el Jordi és intel·ligent i no com sa mare.L’únic que m’agrada fer és la rebosteria i encara això ho faig de Pasqües a Rams i com si fos una recepta de laboratori : 200 d’això per 100 d’allò, dos ous, mig de sucre... i inclòs calculo les proporcions si les quantitats han d’augmentar. Tinc una bàscula digital i una proveta per mesurar els líquids.
e’l feia ella el dinar familiar. Doncs tampoc, que si això tomateja, que si allò és amargant...A continuació m’etzibava una lliçó magistral de com s’havia de fer o sigui com ho feia ella. Puta egocèntrica merdosa, pensava jo. I un dia gloriós se’m va ocórrer una idea, genial com totes les meves, vull dir que tinc un llarg historial de putadetes per als que tenen ganes de tocar-me els collons.La padrina que, llavors encara estava bé, va tenir un restrenyiment molt gros, en plata, que no podia cagar de cap manera o al menys això deia que després he comprovat que els vells s’obsessionen amb que si fa tres dies que no vaig, que no puc anar.
.. Don Florensio li va receptar un laxant perquè se’n prengués 10 gotes i si no feien efecte, 15 i així successivament. La padrina me’l va ensenyar a veure què em semblava.
.. Don Florensio li va receptar un laxant perquè se’n prengués 10 gotes i si no feien efecte, 15 i així successivament. La padrina me’l va ensenyar a veure què em semblava.
0 comentarios:
Publica un comentari