L'ALBERT

El meu fill és tan mono que te'l menjaries, ros com un fil d'or amb aquells ulls grisos i els clotets a les galtes. Com us explicava, el dissabte passat a taula hi havia mal rotllo. El dinosaure fotia mala cara i em mirava amb el front brunzit, entre que no vaig deixar anar a votar la padrina i que la seva adorada formació política o hauríem de dir apolítica? no va arribar als cent vots estava de molt mala llet.
L'Albert ja feia estona que se'l mirava, després em mirava a mi que encara que jo no parlo mai ni de política ni del papa al seu davant, ell, que és molt llest, alguna cosa s'ensuma. Vaja que, no sé com, però sap que entre el Ton i jo no hi ha filing. Total que la Marta no callava i li feia preguntes a l'Antoni que és a l'única que li contesta una mica bé, perquè la Marta és tan educada i tan simpàtica que s'hauria d'estar mort per a no ser sensible al seu encant.
- No li sembla Antoni? I vostè què hi diu Francesca?- no sé pas de què parlava, suposo del seu tema favorit: els esforços per ensenyar català a uns killos que ni poden i el volen aprendre. De vegades, es dedica a voltar pel pati del seu institut a veure com parlen els nois i les noies i sempre es deprimeix una mica en veure que potser sí que aproven però que tota la llengua que saben es queda dins l'aula.
El nen que està acostumat a ser el centre d'atenció es va dirigir al rex:
- Escolta Ton, fas molt mala cara, què et passa?
- No res, ves què vols que em passo.
- No sé, va dir l'Albert, em pensava que tenies hemorroides i que paties en silenci.
Us ho juro tal i com us ho dic, llavors no em vaig poder contenir:
- I què hauria de fer l'avi en el cas de que tingués això que dius?
- Hemorroides, mare, doncs comprar-se un tub d'Hemoal.
Mira, el meu home gairebé cau de la cadira i jo vaig a esclafir a riure que quasi m'ennuego amb l’arròs i la gamba a mig mastegar.
- Què collons diu aquest xiquet? Què cony diu que tinc?- va bramar el Ton que a més de talossot és molt aprensiu, per culpa meva, és clar.
- Morenes, sogre, morenes, li va contestar el Jordi.
Llavors la padrina que entre l'anís i la marialluïsa estava una mica endormiscada es va espavilar i va començar a cantar allò de una morena y una rubia hijas del pueblo de Madrid...
El pare estava roig com un titot i a punt de fer un disbarat com ara llençar el plat a terra, cagar-se en déu o menjar-se el seu propi nét. Però el nen va ser més ràpid:
- Fransuàs, on tens allò que tu i jo tenim a mitges? (el pot de porqueries, caramels xiclets, anissos i gormanderies varies)
- No home, no, que no veus que la mare no ho vol? A tu se't farien malbé les dents i a mi no em convé que estic massa grassa.

- Tira dona, no "patixos", que ja anirem a la Corporación dermoestética.
La Marta no podia creure allò que sentia.
- Ai Déu meu Senyor! Funny, què vols dir que li és bo al nen això de mirar la televisió?