ÚS DE RAÓ?

L’ús de raó, una cosa que no tenia i que m’havia salvat de morir a mans de la bruixa. Una cosa que l’altra gent sí que tenia però jo no. Però per més que mirava al meu germà i als altres nens de l’escola, no tenia ni la més remota idea del que podia ser. Vaig passar una setmana ben capficada rumiant . A la classe, a casa, al carrer, mentre mirava la televisió i res, no tenia ni una pista així que ho hauria de preguntar. I a qui ho pregunto? A l’àvia ni pensar-ho, a l’avi tampoc que segur que una tortuga tampoc no en tenia d’allò que a mi em faltava, a la mare ja tenia prou feina amb la confecció, al meu germà menys encara perquè ho hauria xerrat que sempre ha estat una cotorra i un xivato, al pare ni pensar-ho, a més tampoc no m’hauria fet cas.
La padrina sempre deia que el papà era un talossot, que és, ho explico per aquells que no sou del meu poble, una cosa així com un tòtil elevat a la infinita potència. Si només hagués estat un talòs, encara, però sent un talossot, impossible.
El pare també havia sofert una metamorfosi o potser no, que jo no el vaig conèixer quan era jove. Llavors no el podia identificar perquè encara no havia vist “Parque Jurásico”, però quan vaig veure la peli, el vaig classificar ràpidament com un tiranosaure rex.
El pare, penso jo que no sabia ni el meu nom. Em dic Andrea, que encara no us ho havia dit, però ell sempre em cridava:
- Nena!. Tu!. Vine cap aquí!. Eiii!
Quan parlava amb l’altra gent jo era Lanostraxiqueta i quan parlava de mi amb la mamà era Aquella.
- On para Aquella? Mira que fot Aquella.
Representa que el pare tenia molta feina i que arribava molt cansat del tros. Es llevava a les cinc del matí i a dos quarts de sis ja era al bar a fer una copa (de conyac). Després pujava damunt del tractor i feia la segona parada a la benzinera on també hi ha un bar i allí esmorzava amb d’altres pagesos tan enfeinats com ell. Perquè a l’estiu potser sí que tenia feina però a l’hivern...Moltes vegades penso que no es movia en tot el matí del bar mentre xerrava amb d’altres talossots com ell, o es mirava revistes on hi sortien dones despullades de pèl a pèl. No, no ho sóc de mal pensada que això ho vaig descobrir en el curs d’unes investigacions molt laborioses. No ens avancem als esdeveniments. A la padrina tampoc li podia preguntar perquè ho hauria dit a la mare i a més si era una frase que havia dit un capellà, menys. A la padrina no li agradaven els capellans ni les monges, gens ni mica.
De moment, però, m’havia quedat un bon descans, així doncs la bruixa ja no em mataria perquè no tenia ús de raó. Ja no calia que posés una cadira a la porta de la meva habitació ni el ganivet de matar el porc davall del coixí. Vaig deixar de somiar que m’escanyava mentre el gat es llepava els bigotis. Sort!
Però la curiositat no em deixava viure, fins que vaig trobar la persona a qui podia preguntar perquè, se suposava, ho sabia tot: la senyoreta Adelina.