METGE DE FAMÍLIA

Em semblava mentida que no me n’hagués adonat abans de les possibilitats i/o utilitats d’un bon laxant o “cagamucho” com l’anomenava la padrina. Estaria perdent facultats? Devia ser allò que diuen de l’enamorament que sol atontar.
Bé, doncs quan vaig veure l’ampolleta amb el comptagotes i vaig llegir el prospecte i tot, vaig tranquil·litzar la Maria que del Florensio no se’n refiava gens, com la majoria de persones entenimentades que en lloc d’anar al consultori local esperen a les dues i se’n van al CAP. Aquest home és un perill públic, una arma de destrucció massiva que la SS manté al seu lloc per a veure si disminueix el nombre de pensionistes, amb una mica de sort i amb la seva inestimable contribució. De les cagades d’aquest home n’hi hauria per omplir un missal. Ara que l’avi ja el va deixar ben servit un dia que hi va anar perquè tenia un grip d’aquells hivernals que el feia estossegar i no el deixava dormir. El doctor mig ajagut a la butaca se’l va mirar amb cara de fàstics i quan la tortuga li va haver explicat els símptomes amb pèls i senyals, el Floren va agafar un boli per a fer-li una recepta.
- Ai collonsdedéu, potser sí que et penses que em receptaràs sense escoltar-me. Macagonl’hòstiaconsagrada, alça el cul i ascolta’m amb aquesta cosa que portes penjada al coll.
I sí, sí, es va aixecar i el va auscultar. L’home ja es va quedar més conformat. Una cosina meva que tenia uns galindons grossos com un pinyol de préssec que li feien veure la padrina hi va anar perquè es volia operar. Ell es va posar a escriure amb mala gana i ella s’anava cabrejant, té molt mal geni, al final li va dir tota polida:
- Doctor ¿sale a mirarme los pies o se los pongo encima de la mesa?
I amb el meu home també la va cagar. Pobre Jordi, li va sortir un voltadits i li va anar a ensenyar, li feia mal, tot ple de pus. Us creieu que es va molestar a fer-li alguna cosa? No, li va donar una agulla estèril (sort!) i li va dir que se’l punxés. Com que era al principi, el Jordi li va fer cas i l’endemà tenia el dit com una botifarra negra. Vam anar al CAP, era dissabte i ell als caps de setmana no hi és, el metge de guàrdia li va dir què cony s’hi havia fet en aquell dit. Me’l haig punxat amb una agulla. I qui t’ho ha dit que fessis això? El metge del poble. Quan va saber de quin poble érem es va posar les mans al cap i corria d’una punta a l’altra de consulta renegant com un carreterot renegador. Aquest home és un ignorant, un perill, un desastre, una merda lligada amb un cordill!!!

Mecagonlaputajuana! (No sé si renagava per la feina que li vam donar o per la negligència del Florensio que ja se sap que els metges són tots uns corporativistes). Al final el va curar, o sigui li va haver d’obrir el dit, drenar-li el pus al viu i el Jordi es va desmaiar. Va costar Déu i ajut de retornar-lo. Des d’aquella feta que ens vam apuntar a una mútua que no és res de l’altre món però al menys et miren. Jo procuro estar sempre bona i si no, m’automedico, que ja sé que no s’ha de fer però segur que de medicina en sé més jo que el Florensio. I si no en sé tant ni mai però com que m’estimo la vida i m’importen els meus pacients o sigui jo mateixa ja és més d’allò que es pot dir del nostre metge de família.

A l’Albert, li va diagnosticar una varicel·la incipient com a “picadas de pulga”. Us ho juro i encara li va dir a la Fransuàs:
- Me flita bien los colchones con insecticida. La Fransuàs és una dona prudent i només li va dir que bueno, que ja m’ho diria. Home! Jo de neteges a fons com la Pija no en faig però d’això a tenir la casa parasitada... El vaig trucar i amb el meu to més dolç li vaig dir:
- Doctor que mire, que resulta que las pulgas ya las matamos el mes pasado, que lo que tenemos ahora me parece que son chinches y quería a ver si me puede recetar algo para matarlas, digo yo, que usted tiene mucha experiencia en eso de cargarse al personal. Con los bichos no habrá problema, oi doctor?

Des de llavors ell sí que em parla però la seva dona, doña Maria Esmeralda, no em diu ni adéu.
Bé, em vaig quedar amb el nom del laxant, confesso que de primer em va passar pel cap de mangar-li però després vaig pensar que la pobra Maria no en tenia cap culpa de les meves batalles amb la Carmeta. Vaig anar a la farmàcia i en vaig comprar un parell d’ampolles.