PERLAPAUDECASA

El patacó és l’eufemisme que fem servir per anomenar una certa part de l’anatomia femenina, a Barcelona fan servir patata, i els més grossers també en diuen figa.
Aquesta història del patacó mereix un capítol a part així que, de moment, la deixarem estar. Només us diré que em va servir per a saber que la Marta és una esportista, sense cap malícia ni rancúnia. També va provocar danys col·laterals que van fer que mon germà em deixés de parlar durant 6 mesos. Però la Marta va reaccionar diferent, per això és la meva amiga, la meva única i vertadera amiga.
No crec que ella abandoni mai l’espècie però si ho fes seria una papallona de molts colors amb puntets foscos en forma d’estrella...
El dissabte, al dinar hi havia tensió a l’ambient, molta, perquè el papa i jo no ens parlem. La Fransuàs pateix perquè la paudecasa se’n ressent.
Veureu, el diumenge passat vaig enxampar el dinosaure a punt de fer anar a votar a la padrina que ja sabeu que ha perdut l’esma. I amb la complicitat de la mamà que no li va dir res perlapaudecasa.
- On aneu amb la padrina?- els vaig preguntar
- I tu que n’has de fotre?- va bramar el rex, sempre tan amable.
La Fransuàs en va ficar vermella com un pebrot. Llavors vaig veure els sobres. Ràpida com un llamp vaig engrapar el que la padrina tenia a les mans i el vaig obrir. Les meves sospites es van confirmar: a dins hi havia una papereta d’un partit les sigles del qual són dues lletres, totes dues iguales (no les posaré per no fer-los propaganda).
- No tens vergonya- Per què no desenterres a ta mare i també la fas votar? Al menys ella, des d’on sigui estaria contenta. Però a la padrina no li faràs anar. I tu mamà què?
La mamà es va posar a plorar.
- Vinga, marxem, va cridar amb la boca oberta el depredador.
Llavors vaig pronunciar la frase que, sempre, havia tingut moltes ganes de dir:
- Serà pel damunt del meu cadàver.
En aquell precís moment, per aquelles coses de la vida, la Maria que no hi toca quasi mai, va tornar en son si.
- Hola, bonica com va tot, reina meua?
- Malament padrina, malament . No m’ho hauria pensat mai que volguessis anar a votar a les dretes.
- Jo? Primer morta. Això nunca lo veran tus ojos.
El pare va començar a cridar com un boig, que si jo era una filla de puta, que macagon la mare quet va parir, que si fot el camp i cuida’t de casa teva..., sense pensar en la Fransuàs que és la qui va pagar el pato.
Va marxar tot sol a votar i ens va deixar en pau. A la mare li vaig retreure que la paudecasa no volia dir fer servir la padrina perquè aquells tinguessin un vot més. Que ella no els vota mai encara que el seu home es pensa que sí. Com que de llest no en té res li dóna el sobre preparat a la mare però ella ja en té un altre a la bossa i quan és l’hora de votar el canvia, que ja ho sé perquè la trampa li vaig suggerir jo mateixa. A mi també em volia manipular perquè votés a tots aquells que ell volia però jo li deia que butifarra for you, directament.
- De vegades s’ha de fer allò que no tens ganes perlapaudecasa, la frase favorita de la mamà.
- Sí, li vaig dir jo, però hi ha coses i coses. Suposo que la mare no em va respondre perquè sap que tinc raó.
Ahir, sort en vam tenir de la Marta que no va callar en tota l’estona i de l’Albert, el meu fill que, de vegades, és tan mono que te’l menjaries.