PIXATS AMB BROMERA

El Rex cridava amb tota la força dels seus pulmons.
- Què és això, què és això? Paquitaaaaa!!!! Mira com pixo, ai Déu meu què és això que pixo?
La reacció de les pólvores amb el pixum va ser inclòs més bona del que m’havia imaginat. Com que pixava plantat...tal vegada fou la pressió, jo que sé. Quan vaig llevar-me, decidida a no perdre’m la funció, la bromera sobreeixia per l’orinal i s’estenia pel terra de mosaic. El Ton estava blanc com un paper i molt espantat. La Fransuàs es va aixecar del llit i observava el fenomen intrigada encara que diria jo, no massa amoïnada. Aviat van aparèixer la bruixa i la tortuga a inspeccionar la gibrella.
- S’ha d’avisar el metge, a don Florensio, que mira que li va passar al xicot de la Matildetes: va començar a pixar estrany i al cap d’una setmana ja criava malves.
Ja veieu que era una optimista de mena, la bruixa, encara que després ho va voler arreglar:
- Segur que no serà res, fill meu del meu cor, ja ho veuràs.
Després del comentari de sa mare, el rex estava a punt per rebre la sagrada extremunció.
La mare se la va mirar de mal ull i la tortuga es va atansar a l’orinal encuriosida per la bromera que ja començava a minvar.
- Segur que això t’ha passat per beure tot lo dia litines.
A mi em va fer un salt el cor, osti, vaig pensar, l’avi sembla que no hi sigui però quin ull que té! Jo quieta com una morta a la porta de la cambra esperant a veure el què. Mon germà ni es va llevar que aquell quan dorm ja pot caure casa que ni se n’adonaria.
La mama va dir que potser es podien esperar fins al matí per avisar el metge però la seva sogra, la mama del malalt, li va dir que de cap manera que per això el teníem “aconduït” i que per això pagàvem els vint duros que tocava. Llavors va afegir:
- Què no veus com està, pobret, que no veus que fina?
Només va faltar això, el rex s’anava posant verd per moments i va haver d’anar al lavabo i va arrojar i tot. Valent, que els dinosaures tothom sap que són uns valents. I jo dissimulava i feia cara d’estar a punt de plorar perquè no sospitessin que en cap moment ho van fer.
Don Florensio era estranger d’un país per allà a l’Amèrica no sé si del Perú o què, i tenia una patxorra...Va venir al cap d’un hora d’haver-lo trucat pel telèfon amb el seu trajo, la seva corbata i el seu maletí. No era massa alt i portava ulleres i bigoti, parlava en castellà, és clar. Com que la mama ja n’hi havia fet cinc cèntims pel telèfon en lloc de atansar-se al malalt i preguntar-li o prendre-li el pols o tocar-li el front, aquell també directe als pixats. Penso que es va emocionar i tot, fart de veure refredats, dolors i d’altres patiments menors, allò li devia semblar un cas súper interessant. Va començar a mirar s’ho i a bellugar el cap a fer sorolls estranys amb la boca i finalment es va pronunciar:
- Nunca había visto algo así.
Només li va faltar això al rex per acabar d’adobar-lo.
- Ai, don Florensio, i què li sembla, que sirà grave? Es va interessar la bruixa.
El doctor va posar cara de circumstàncies, estava encantat ja us ho dic jo, i li va dir a la mamà que posés una mica de orina dentro de esta botellita, que es va treure del maletí.
La mama, l’orinal i l’ampolla se’n van anar cap al lavabo i quan la mamà va tornar l’ampolleta estava plena. Va dir que li faria una anàlisi ràpida i que mentrestant no se preocupen, que haga pis en el orinal (només calia que li recomanés el metge) y mañana ya veremos, ya me pasaré por aquí por la mañana.
- Don Florensio, que no ve que el meu hijo fina? Li va dir la bruixa. Llavors el metge li va dir a la mamà que buidés la gibrella i a veure si el rex podria fer una mica de pis, per tal que el pudiera observar eso tan estraño.
Llavors ja hi vam ser, el Ton que no es podia posar dret perquè es marejava, i el pipí no li sortia de cap manera i a més estava tan acollonit que em penso que ni se la trobava.
Com que no hi va haver manera humana ni divina de que el papa tornés a fer pipí, el metge va marxar i es va acomiadar fins l’endemà.