SOTA EL LLIT

- L’aigua, que no ens la deixem, em va dir Lolluardo, escarmentat com va quedar del dia de la conillera.
Aquell dia vam aprendre que sense menjar pots sobreviure uns dies però no sense beure. La Coloritos també va aprendre a no pegar al filletdelseucor que, de la pestaputa va a passar a ser maixantet. També amb molt bon criteri i mira que semblava tonta, assegurava a tothom que la volia escoltar que jo alguna cosa hi havia tingut a veure que al seu nen no se li hauria acudit una cosa com aquella, recolzada per l’àvia-bruixa que afegia que jo era una astròlica. No em van agrair que li hagués salvat la vida però és clar, molt de temps després ja ho vaig entendre quan la tiamadalena va dir que sisquere s’hagués mort de petit abans de donar-los los disgustos que els donava però això també va ser culpa meva i ja us ho explicaré més endavant.
Així que a davall del llit de la tiona Dolores hi teníem un bon rebost: tres ampolles d’aigua, una bossa de caramels i un parell de bollycaos a més de tres o quatre espirals de regalèssia. Estàvem decidits, encara que ens la carreguéssim amb tot l’equip (sempre ho deia la senyo que ens la carregaríem amb tot l’equip) a espiar les tres germanes a veure com ho feien allò de parlar amb els morts. Vam deduir que les sessions de l’aspritisme les havien de fer per força al menjador i com que l’habitació de la tiona hi donava, vam pensar que amagats a sota el llit estaríem a primera fila. Aquell divendres vaig passar a buscar Lolluardo cap allà a dos quarts de tres. Vam dir que anàvem al cole i després del: aneu, aneu i feu bondat, vam donar un bon cop de porta i ens vam quedar a dins a casa. Vam pujar per les escales amb les sabates a les mans i en el moment que la tiona se’n va anar cap a la cuina a buscar un got d’aigua ens vam colar davall del seu llit. La mama de Lolluardo anava al tros a ajudar el seu home. Aviat van arribar les altres dues i van fer tot el parament, les espelmes la ouija i els finestrons tancats que es veu que als morts no els agrada la claror del dia. Llavors va arribar un parell més de velles com elles.
Mon cosí i jo amb l’espiral de la regalèssia quasi acabada esperàvem impacients que aparegués el mort però allí no hi va comparèixer ningú.
- Mateu, Mateu, deia l’àvia, que ets aquí? I llavors la tiona Dolores va dir:
- Sí, ha dit que sí. Totes tenien el dit a sobre la fitxa aquella foradada.
- Què encara m’astimes, Mateu? I la fitxa es veu que va dir que sí perquè vam sentir que ho deia la tia Maria.
- Qui és aquest Mateu? Em va xiuxiuejar Lolluardo. Jo li vaig fotre un bon pessic.
Nois, allò era molt avorrit, ni morts ni vius només cinc sonades que feien preguntes que contestaven elles mateixes. Mon cosí es fotia uns badalls que déu n’hi do i jo ja estava cansada de tota aquella comèdia, se m’havia adormit una cama i allí no passava res, només Mateu amunt i Mateu avall i que si sabia que la Benita s’entenia amb el Roc i l’altre es veu que no sabia res, pel que deien elles.
Després es van començar a barallar que si sempre preguntes tu, que si jo també vull cridar la Camileta (una que s’havia mort no feia gaire) i l’altra que si ja la cridaràs la setmana que ve que encara no deu arribat a puesto. Entre la foscor, la pudor de la cera i l’olor de calces de l’habitació de la Dolores estava una mica marejada, vaig aixecar una mica el cap i vaig donar un cop al somier que va ressonar com una campana d’ultratomba i llavors sí que les mèdiums es van espantar de veritat que, per ser que totes tenien dolor, van fotre un bot de la cadira i van sortir del menjador volant i empenyent-se. Llavors vam aprofitar per sortir al solà i baixar per les escales cap al corral a fer veure que jugàvem.
El pitjor va ser quan, cap al tard, la mama va anar a buscar la llet i es va trobar amb la senyo.
- Què està malalta l’Andrea?
I la Fransuàs li va dir que no, llavors l’altra li va xerrar que aquella tarda no m’havia vist el pèl i ja hi vam ser. Quan vaig arribar a casa per sopar la Fransuàs em va preguntar d’on venia:
- De jugar amb Lolluardo
- I el berenar?
- A cala tiamadalena
- Dis-me la veritat que ja ho sé que no has anat al col·legi.
- Qui t’ho ha dit?
- La senyoreta Adelina.
- No te la creguis mama que avui s’ha deixat les ulleres i segur que no m’ha vist.
La mama va dir que no li anés amb romanços, que li digués ara mateix on era, però jo vaig començar a pipar-me el dit i no hi va haver res a fer, no en va treure l’aigua clara que no sóc cap xivata, jo. Llavors la mama que ja em començava a conèixer no em va pegar, no ho ha fet mai això la Fransuàs , però em va castigar al diumenge sense anar al cine.