LA LOCUTORA

La senyora mestra es va estovar en sentir que l’avi l’anomenava amb tant de respecte. Al poble tothom li deia Adelina, nena o la Farrereta. Va seure i es va prendre una copeta de moscatell amb unes quantes pastes de les que amagava la Fransuàs “per si venia algú”. L’avi li va dir que li expliqués tot allò dels comportaments estranys i l’altra li va explicar tot, que de una nena aplicada havia passat a ser la pitjor de tota la classe amb diferència. L’avi se la mirava amb la cella esquerra aixecada i de tant en tant em donava un cop d’ull a mi que estava quieta com un ratolí.
- A veure, a veure si ho he entès, mecagonlotreballapudrit (era el renec més ligth que tenia al seu repertori), vol dir que ara no se’n recorda ni de llegir ni d’escriure aquesta xiqueta? No ho sé pas pro totaixò és molt estrany. Em va mirar tres segons, que a mi em van semblar tres segles, sense dir res i després se’m va adreçar
- I tu què dius?
- No res- vaig contestar
- No res eh? Així sí. Vinga xiqueta porta aquell diari d’allí davall del moble de la tele, va manar-me
I jo vaig creure tot i que sabia allò que vindria després.
- Au, llegís lo que hi diu aquí xiqueta i no fem lo ruc que la palla va cara.
I jo com una locutora de la televisió espanyola vaig llegir de pe a pa tota la notícia del cop d’estat del 23-F. Entre parèntesi us diré que el rex havia mangat del bar aquella Vanguardia per fer-se capaç de tot allò del Tejero i la companyia de fatxes que havien entrat al Congrés. Encara me’n recordo que ell i uns quants més de la mateixa corda, aquella nit dels transistors havien brindat amb cava perquè ja es pensaven que s’havia tornat a girar la truita. I és que el rex és d’aquells que encara va al Valle de los Caídos tots els 20 de novembre.
La senyo es va quedar amb un pam de nas i amb la boca oberta. Pobra senyoreta Adelina! Tantes estones perdudes amb una nena que sí que en sabia de llegir i d’escriure i de comptar, més del que tocava perquè sabia fins i tot dividir per una xifra que ja n’havia après mirant com les feia mon germà.
Quan es va refer la senyo em va preguntar amb un fil de veu:
- Com és que a classe llegeixes tan malament doncs?
I jo vaig i li etzibo
- Perquè així em fas cas, quan n’hi sabia no em preguntaves mai ni em feies llegir encara que sempre aixecava la mà.
Era veritat, la mestra sempre estava més pels nens que els hi costava encara que jo no fingia per això. Com a pretext va ser impecable. L’Adelina de cal Farreret es va posar vermella com un pebrot i va començar a explicar-se. No calia perquè la Fransuàs ja ho entenia prou bé que hi ha criatures que necessiten més atenció que unes altres i si no que m’ho haguessin preguntat a mi. Ara penso que la senyo es va sentir molt culpable i des d’aquell dia em va fer més cas a mi i a tots els altres aplicats.
- Què m’havia de pensar jo que ho fes per això, pobrissona!, de tota manera no m’hi havia trobat mai amb un cas com aquest. Aquesta nena hauria de tenir una conversa amb el psicòleg.
- Amb el Mortadelo? se’m va escapar.
- Amb el senyor Garcia, em va reptar l’Adelina.
- Bueno, pues ja hi parlaré, vaig respondre jo tot pipant-me el dit.
Llavors va arribar el Rex tot cridant pel passadís:
- Com està el sopar? Volia sopar aviat que al bar s’havia fet gana, i quan va veure a la mestra se li va quedar cara de badoc.
- Calla macagondeu!, va saludar-lo l’avi, només penses en el fart i en d’altres coses que no dic per respecte a la senyora mestra, rucot. Lo més calent a l’aigüera. Assenta’t i ascolta’m bé.
Llavors l’avi li va explicar tot i quan li va dir que si la guàrdia civil s’assabentava de que anava senyalada em traurien d’allí i em buscarien una altra família ell va arronsar les espatlles i va contestar:
- I tant, no la tindrien ni un mes que és més dolenta que la pestaputa. Per mi com si la prenen ara mateix.
L’avi es va aixecar de la cadira com un llamp i el rex va fer el mateix camí de sa mare però més de pressa.
- Tot s’arreglarà, senyora mestra i no faci cas del meu noi que és bon xicot pro una mica pocasustància.
Una manera com un altra de definir-lo però cal tenir en compte que el rex era el “seu” fill.
A la nit, quan la senyo ja havia marxat i havíem sopat l’avi va deixar anar la bomba.