POLTERGEIST

Sense anar al cine no m’hi vaig quedar perquè la Fransuás, al diumenge, ni se’n recordava del càstig. Ara que hi penso em sembla molt que no se’n volia recordar ja que, entre tenir-me tot el sant dia davant i darrera o perdre una mica d’autoritat l’elecció era ben fàcil.
Aquell dia vam veure Poltergeist. Allò sí que eren fantasmes i esperits i no allò que feien les tres germanes, allí sí que hi sortien esquelets de la piscina i passaven coses. La pel·lícula es va convertir en la nostra Bíblia i en el nostre manual en matèries paranormals.
Quan vam sortir del cine, en lloc d’anar cap casa amb Lolluardo vam seure a les escales de l’església per acabar-nos les xuxes i per comentar la jugada.
- Osti tu, a les velles se’ls hi hauria d’aparèixer unes quantes “calaveres” com les de la peli , no et sembla? em va preguntar mon cosí.
- Oh i tant que sí però això és una peli i ja saps que al cine tot és mentida, vaig respondre jo que sempre he tocat més de peus a terra.
- Ja ho sé que és mentida!- va fer-se el valent Lolluardo encara que, en realitat ,estava cagat que quan van sortir els esquelets fotia uns xiscles...però i si un dia mentre fan allò els hi sortís un mort?
- No, que aquells eren indis i aquí no n’hi ha d’indis, li vaig objectar, no els hi sortirà res perquè diu lo padrí que quan ets mort ets mort i ja està.
- Ton padrí no ho sap tot, em va respondre ell.
- Ni tu tampoc, lo padrí sap més coses que tu perquè ha anat a la guerra i n’ha vist milions de morts i mai no n’ha vist cap que tornés aquí.
Al padrí que no me’l toquin, ni llavors ni ara, perquè era la persona més assenyada que mai he conegut. Ell sempre deia que no s’havia de tenir por dels morts si de cas dels “vius”.
Ha via estat un comunista a la seva joventut i deia que no creia en res i que tot això de l’altre món s’ho havien inventat los capellans per a fer-nos por.
Jo tenia quinze o setze anys quan es va morir amb tot el coneixement. La padrina que molt descreguda, molt descreguda però quan va veure que estava malament va cridar al capellà perquè li donés l’extremunció, que no se sap mai. Ell semblava que ni hi veia ni hi sentia però quan el capellà va tirar-li l’aigua beneita va obrir els ulls i li va dir:
- Ai recony! Gotetes fa, mal camí tindrem. I després es va morir.
Bé total que aquell dia Lolluardo i jo ens vam enfadar i vam tornar cadascú a casa seva per separat.
Ves no sé perquè us hauria d’enganyar a mi no em feia cap gràcia tornar cap a casa sola, de nit i amb una boira que no s’hi veia a un pam, a cada cantonada pensava que em sortirien tots els fantasmes de la peli perquè una cosa és la teoria que aquesta ja me l’havia ensenyat lo padrí Josep però l’altra és la pràctica i com que del dit al fet hi ha molt tros jo estava morta de por. I quan tinc por canto per fer-me-la passar. Tota l’estona anava cantant Margarideta lleva’t dematí i a més a més des d’aquell dia gloriós ja no va caldre que la Fransuàs em digués més allò de que no m’havia d’atansar tant a la tele que no era bo per la vista. A partir d’aquell dia sempre m’hi he posat com més lluny millor.
A l’hora d’anar a dormir, em vaig tapar el cap amb la vànova i tota la nit vaig somiar coses estranyes.
A l’hora del pati del dilluns amb Lolluardo ja tornàvem a ser amics. Aquell dia vam jugar a poltergeist tota l’hora de recreo amb els altres nens de la classe. A mi em va tocar fer d’esquelet que sortia de la piscina i per fer-ho més real em vaig ajeure dins un toll i en vaig sortir feta un cromo. La senyoreta deia que no sabia com els pares ens deixaven anar a veure coses com aquelles, que els pares s’havien de preocupar d’allò que els fills miraven a la tele i al cine i que hi ha coses que fan mal als nens i després del sermonet se em va enviar capa a casa a canviar-me . La mama no hi era, només hi havia la bruixa que aquell dia, quan em va veure, es va treure l’espardenya i em va fotre el cul com un lliri. Es veu que la senyo ja li havia explicat com era que anava arrebossada de fang.
- Que no ho veus que et pot agafar una palmonia amb aquest fred que fa?

Llavors va arribar la mama, em va dutxar i em va donar una mica de xarop per tal de que no em fiqués malalta.