UNA BONA NENA

La padrina era una dona que passava per una dona assenyada però, els que la coneixíem bé sabíem que es fotia del mort i del qui el vetlla. Tenia batejats a tots els veïns del poble i sabia fer els plans de tothom. Clar que, quan deia que el nostresenyor era un carnús, no es referia a Déu sinó al seu veí amb qui no tenia massa bones relacions. Al meu poble la gent es coneix principalment pel nom de les cases i l’Anselmo era de cal nostresenyor. Ara aquest costum es va perdent i a mi em sap greu. Hi ha a cal nostresenyor i a cal Déu, a cal Alà, a cal moro i a cal Paresant, la Maria també tenia en el seu repertori paticular a cal Mahoma.
Hi ha a cal corna i a cal cansalada, a cal malvat, a cal guapo i a cal lleig, a cala seca, a cala grossa, a cal bellana, a cala pera i a cal muts. I així podria seguir fins a omplir un llibre o fer una tesi doctoral però no ho faré. A casa nostra en deien a cal roig pel color dels cabells d’algun avantpassat, no us creieu que era per les tendències polítiques que ja us he dit com era el rex. Jo sóc la xiqueta del roig i no l’Andrea així que quan li deia al Mortadelo que no sabia el meu nom no anava tan desencaminada. Clar que quan li vaig dir tot allò del nostresenyor ho vaig fer amb alevosia i premeditació amb una cara d’innocent que, si m’hagués conegut i hagués estat psicòleg de debó, l’hauria fet sospitar.
En resum que el Mortadelo gairebé es va iuiar en sentir la meva resposta i corrents se’n va anar a portar el parte a l’Adelina que es va fotre a riure com una boja, només us diré que la meva resposta forma part de l’anecdotari escolar. La senyo i el nostresenyor tampoc no eren gaire amics ja que el tal Anselmo solia seure a l’altre cantó de la tanca per mirar l’escot de les mestres mentre anava predicant que no fotien res i que els nens tot lo dia érem a recreo. Una vegada una altra mestra que tenia molt mal geni li va fotre una galleda d’aigua al cap i ja no va tornar mai més. Era allò que ara en diríem un friki però quan era petita el Càrdenas encara no s’havia inventat el seu programa.
A mi no m’agradava gens anar a la classedelstontos, la veritat sigui dita, perquè era com un estigma que m’acompanyaria de per vida al poble i feia tots els possibles perquè me’n traguessin. Amb l’inestimable ajut de Lolluardo que era tot un expert caçàvem mosques i les guardàvem en una capsa que jo obria quan el Mortadelo no mirava. Un altre dia vaig caçar un grapat d’escarabats i també els vaig aviar a la classe. Amb mon cosí consideràvem seriosament la manera de caçar una rata per fotre-li un ensurt de mort al senyor Garcia que tot el dia anava amunt i avall amb un insecticida matant mosques que es veu que li feien angúnia. Un dia vaig sentir a l’Adelina que deia que era un maniàtic, que no n’hi havia per tant i que semblava que només eren a la seva classe, les mosques. El senyor Carmelo, el director, li va contestar que no li estranyava ja que les mosques van a la merda. Ho deia per això de l’OPUS, ara ho sé perquè hi guardo bona relació i sé com pensa dels deixebles de l’Escrivà de Balaguer.
Tornant a la padrina, un dia vaig i me la trobo al mig del carrer envoltada de dones que parlaven, cosa estranya perquè la Maria a aquelles hores feia el dinar i no com d’altres que tot el dia xafardegen. Era al carrer perquè havia trobat una serp a dins de l’entrada i tenia por.
- Por d’una serp? vaig preguntar-li jo força estranyada.
- Ai fillet, sí, sí, a veure si arriba tonpadrí i la mata.
- No cal, dona, ja l’enxamparé jo, li vaig contestar. - Au obre que la serp no em farà res.
De primer no ho volia però com que es feia tard i el més calent era a l’aigüera em va deixar. La serpeta, no feia ni dos pams, estava enroscada dins del calaixó de les tomates. Era una monada, de veritat, verda amb taques més fosques que a mi em va agradar de seguida que la vaig veure dormint com un angelet.
Vam sortir, serp i jo, cap al carrer mentre les veïnes es tiraven enrera.
-Ves que no et mossego que pot ser verinosa. Deixa-la, deixa-la anar.
No en tenia cap intenció així que me la vaig posar a la cartera pregant que durant el camí fins a casa no li faltés l’oxigen, no, en va tenir prou, total eren dos minuts a tot estirar i a les quietes la vaig posar en una capsa de sabates amb la tapa foradada.
La Ivonne, li vaig ficar aquest nom perquè el considerava exòtic, es va cargolar i es va quedar tan tranquil·la. Per si de cas vaig posar un totxo a sobre de la capsa no fos cas que a la nit s’escapés. Si la Fransuàs hagués sabut que tenia una colobra a casa...malament rai, però per això la vaig guardar a sota el llit.
L’endemà quan li vaig ensenyar al Mortadelo aquest va decidir, de manera sobtada i inesperada que ja no calia que hi tornés a la seva classe.
- És bona nena i molt llesta, només cal entendre-la i estar per ella.
Lo de bona nena ho deia perquè vaig deixar anar la serp en un tros de la vora de l’escola.
- A més estima els animalons igual que San Francesc.
Era tan tòtil que es va pensar que la senyo s’ho va creure. Inclòs jo que era una criatura sabia que m’havia deixat per impossible.
A la mama, quan es va assabentar de la temeritat de la seva nena, li vaig dir que no l’havia aviat al carrer perquè podia entrar en qualsevol altra casa.