NO GAIRE RECAPTE

Aquesta criatura, o sigui jo, pensava que si ella no ho sabia, a veure qui ho podia saber. Confidencialment us diré que, quan la mama em renya ho fa més per obligació que per devoció. La Fransuàs per a mi sempre ha estat com un xec en blanc, vull dir que amb ella no cal que fingeixi allò que no sóc perquè la mama m’accepta amb totes les meves virtuts (innumerables) i tots els meus defectes (no cap). Aquest joc de que si tu has fet això i jo negar-li només és un divertiment i prou, una convenció com l’ortografia o els senyals de tràfic on les normes són les que són però podrien ser unes altres i el món no s’enfonsaria per això. No, a mi no em passarà mai com Lolluardo a qui la família ha repudiat. Sembla que mai no hagués existit, ningú no l’anomena, només latiamadalena que també diu que no sap d’on ha sortit i que li serà la mort. Aquestxiquetemsiràlamort. Quan la Coloritos es va assabentar de que l’havia vist no feia gaire li van aflorar els instints maternals i va venir a preguntar-me per ell. Però Lolluardo i jo tenim un pacte, no dir res l’un de l’altre fora d’allò tan suat de que està molt bé i tot li va de primera. I de mi no en treuen res més. Ara que, lo de Lolluardo té tela marinera.
Quan érem jovenots vam tenir un embolic, vull dir que a sobre el llit de la tiona Dolores vam fer bo el refrany de que com més cosins...Per la meva part no va tenir gaire importància, simple curiositat per saber què passava amb allò que semblava tornar boig a tothom. Jo em vaig quedar igual, ni papallones a l’estómac, ni tremolors de terra, en aquest cas de llit, ni res. Però ell que ja portava amagada la vena dramàtica se li va ficar al cap que jo era la dona de la seva vida que estava bojament enamorat i no sé que més. Casi em moro de l’ensurt. No volia ferir els seus sentiments així que li vaig dir que el nostre amor era impossible perquè els pares eren cosins germans i les mares cosines segones i que això era un incest i que els fills ens podrien sortir tontos o en el millor dels casos dolents com les tres germanes. La genètica no falla mai : verd llis amb verd llis surt verd llis ( havia començat a interessar-me pel Mendel) Llavors ell va començar a fer un posat lànguid i a estar força deprimit. La tiamadalena alguna cosa es devia ensumar perquè sempre m’interrogava però jo no estava per la labor. La Fransuàs em penso que ho sabia però no em va dir mai res només allò amb conyeta de tu i Lolluardo i Lolluardo i tu que repeteix sempre que jo el poso com a excusa i si no ho sap del cert s’ho pensa que ja us he dit que de llesta n’és una estona llarga.
Així que mon cosí entre llàgrima i llàgrima va aconseguir entrar a Belles Arts lo que, segons sa mare, li va ser la perdició perquè va ajuntar-se amb gent estranya, de mala vida, volia dir homosexuals i gent de la faràndula. No se sap com, va fer amistat amb un estudiant de psiquiatria que el va psicoanalitzar i li va dir que en realitat, no estava enamorat de mi sinó que em tenia enveja perquè ell era una dona atrapat en un cos d’home i escolteu, Tarragona descoberta. Ell volia ser jo per això la confusió. A mi em va semblar una collonada com una altra tot allò i ja vaig provar de treure-li del cap que ja em veia a venir la resta però ell, que llavors ja s’havia embolicat amb el deixeble del Freud, no em va voler escoltar. Quan van trencar va començar a hormonar-se i ara es diu Jenny. Ell es volia posar Scarlett des que va veure lo que el viento se llevó però el seu representant li va dir que ni parlar-ne. Ja us vaig dir que era un artista que li va tot: la pintura l’escultura i el cabaret. No sé com i si ho sabés tampoc no us ho diria ha fet molta pasta, té un loft al barri gòtic que hi entres i caus de cul i un apartament als Madrits que és una passada.
Pinta per hobbie però el quadre més petit no el compraríeu per menys de tres mil euros i el seu espectacle és molt bo. De cantar no canta que un dia em va confessar que feia pleivak però es mou... Vaja que ara és una dona molt atractiva gràcies a les hormones i a unes quantes operacions. Segur que l’heu vist per la tele ja que freqüentava programes brossa d’aquestos que no veu ningú però que tenen disparats els índex d’audiència.
Lo que no sé és si al seu DNI hi posa Eduard o Jenny que no li he preguntat mai si s’ha operat dels baixos, com diuen al meu poble. Encara que, tant si ho ha fet com si no, no es deu notar massa la diferència perquè de recapte no n’hi havia gaire.