A LA UNA PER MOLTS ANYS

El mal de panxa a la Carmeta li va començar a l’hora del cafè, després de que havia bufat les espelmes del pastís. Tot just va dir que tenia revencillades quan es va aixecar de la taula i va començar una cursa cap al lavabo. Des del menjador vam sentir l’erupció volcànica dels seus budells estimulats pel cagamucho. Es va fer un moment de silenci i després tothom va continuar la conversa com si res. La mama del Jordi va tornar per aixecar-se al cap de cinc minuts, aquests cop l’explosió va ser al passadís. Així successivament fins a quatre o cinc vegades en que les erupcions es feien més properes al menjador. Després li va passar això mateix a la Pija, després al Jordi, pobrissó, i a mi representa que també, encara que només ho vaig fer veure per no aixecar sospites. L’únic que estava tan fresc era el Pere, el sogre. Si algun dia abandona l’espècie ell serà un mussol perquè de fixar-s’hi ja s’hi fixa però no diu mai res.
Al final el Jordi va dir d’avisar al Florensio que encara està de metge (ja, ja!) al poble. Més vell, més gras però igual d’incompetent.
I sí, sí, va venir, va tocar-li la panxa a la Sue, a mi no que ja m’havia passat, a la Pija , el Jordi tampoc no es va deixar mirar, deia que estava més bé encara que després em va confessar que s’estimava més morir-se d’un mal de ventre que no pas a mans del Floren.
Com que no tenien febre ni res, l’home va començar a sospitar que alguna cosa de les que havíem menjat ens havia fet mal i llavors va ser quan jo vaig entrar en acció.
-I si fos alguna llauna en males condicions?
- ¿Latas? ¿Me han comido algo de lata?
- I tanto, don Florensio, préssigo en almíbar i piña con un flam li va explicar la sogra que sempre li parla en castellà. Osti, fa gairebé 25 anys que és al poble i no diu una paraula en català ni pel mal de morir el doctor, ara, d’entendre sí que ho entén tot, ho vaig veure un dia que ens vam creuar pel carrer i l’Albert el va assenyalar i em va dir:
- Mira, Funny el metge de les puces. Llavors el Floren se’l va mirar de mal ull.
- Carmeta, que ja t’hi has fixat amb la data de caducitat de les llaunes? No estarien passades? vaig preguntar jo.
La mama política em va llençar una mirada assassina.
- No ho sé, no m’hi fixo mai, no les tinc aquestes manies teves.
El Jordi se’n va anar corrent cap al cubell de la brossa a buscar les tapes de les llaunes. Va tornar amb cara de triomf i va dir que estaven bé de data. Llavors jo amb un fil de veu vaig respondre:
- Déu vulgui que no sigui botulisme, que pels símptomes no m’estranyaria gens ni mica.
En sentir el nom del botulisme, el Florensio va obrir els ulls i va dir que s’havia d’avisar una ambulància i que això s’ho havien de mirar a l’hospital.
Mentrestant la cagalera continuava sense aturador. Van venir les ambulàncies, ens van portar a l’hospital, ens van treure sang, ens van posar sèrum i ens van vigilar tota la nit.
Jo ja els vaig dir que no n’havia menjat de pijama, ni res enllaunat però per si de cas també em van tenir en observació.
Quan van arribar els resultats i van veure que de botulisme no ho era els van endinyar un anti diarreic i ens van facturar cap a casa, després d’advertir seriosament la Carmeta o sigui la cuinera sobre la necessària higiene i la responsabilitat de les dones quan fan el menjar.
El diagnòstic va ser una leve gastroenteritis causada probablemente por algun alimento en mal estado.
Llavors la Sue que no es renta ni les mans abans de començar a cuinar, sembla mentida que sigui una fan de l’Arguiñano, va decidir que l’únic que ens podia haver fotut tot aquell “arrebato” havia de ser per força el pastís.
Quan es va trobar més bé, s’ho va fer durar una setmana, se’n va anar a la pastisseria i se les va tenir amb la mestressa que bona altra garsa.Ara la Carmeta compra el pa per tota la setmana al súper i el guarda al congelador. Va estar una mica mosca amb mi perquè diu que sóc una maniàtica però l’emprenyament gros el va tenir quan es va posar la brusa del Versace per anar a l’hogar (la llar dels jubilats) i va veure dues amigues amb el mateix modelet i més quan aquelles li van preguntar si també se l’havia comprat al mercadillo

ANYS I ANYS, PER MOLTS ANYS

La segona part del pla consistia, ja ho haureu endevinat, en ajudar-les a que els seus intestins es moguessin més de pressa d’allò que acostumaven a fer. Vaja, en provocar-los una bona diarrea i així poder acusar la mama del Jordi d’haver manipulat malament els aliments, havia fet el curset de manipuladora quan despatxava en una botiga de queviures, de comestibles que deia ella. La botiga en qüestió, ara ja tancada, era d’una cadena i la seva mestressa, amiga de la sue, una friki. Quan érem petits li dèiem “ la caducada”. Tots els pots i llaunes estaven passats de data perquè no hi anava ningú o poca gent, una d’elles la mama política i els immigrants “moros i negres” que diu la Carmeta que ella això de ser políticament correcta no sap ni el què és. Als gitanos no els deixava entrar des que un dia la van enredar amb el canvi d’un bitllet de 5000. La botiga era un cau fastigós ple de pols i de rates ( un dia vaig veure un pot amb l’etiqueta rosegada i unes coses negres sospitoses a les prestatgeries) perquè tant la mestressa com la dependenta no netejaven mai, quan no llegien, xerraven de les mil i una xafarderies del poble. La mestressa, la Fina, venia els formatgets un a un, les preses de xocolata també. Llegien molt totes dues, únicament i exclusiva les novel·les d’una tal Corín Tellado que llegida una, llegides totes però elles es culturitzaven que donava gust i no en tenien prou de llegir-les elles que després tenien muntat un negoci clandestí de papereria i de canvi. Quan alguna afeccionada se’n comprava una i ja l’havia llegit, elles li canviaven per una altra al preu mòdic de duro. La rebotiga era una muntanya de novel·les noves i velles d’autor monotemàtic: la seva estimada Corín. I per a més inri llegien en castellà!!!
Un dia, al principi del meu matrimoni, vaig anar-hi a comprar, i clar, una que ha fet la carrera que ha fet, es fixava molt en la data d’envasat i de caducitat, en l’aspecte de les llaunes, a casa en trobareu poques perquè després d’estudiar tot allò que et pot passar per menjar una llauna en mal estat no me’n refio. Manies, solia dir-me la Carmeta i la Fransuàs també m’ho diu, de vegades. Però és que amb les llaunes i amb els bolets no hi puc fer més. Bé doncs, que en tota la botiga no vaig trobar ni un sol pot de llenties en condicions.
- Dona si aquest va caducar fa un mes i això ho posen per posar-ho jo sempre me’ls menjo i mira no m’ha passat mai res, em va dir la Fina.
No li havia passat mai res perquè ni els microbis s’hi atrevien amb ella, segur. I és que l’hauríeu de conèixer. A l’estiu va a la piscina amb bikini, potser pesa 200 quilos, i amb un barret de ganxet que se l’ha fet ella mateixa, el model l’ha copiat de la duquessa d’Alba de la qual també imita el pentinat i els modelets que porta que és per veure-la i agafar-te un atac de cor de l’ensurt. Total, que vaig comprar un paquet de galetes per compromís (sencer), i en arribar a casa va anar directe a la brossa, també volia botifarra però en veure tres o quatre mosques gegantines voltant per dins del mostrador- nevera vaig decidir fer ous per dinar. El perquè les mosques sobrevivien en un ambient tan fred va preocupar-me uns dies fins que la Carmeta va comentar que apujaven el termòstat del mostrador per no gastar tanta electricitat. El meu gozo en un pozo, que ja estava pensant seriosament en investigar l’espècie aquella de mosques capaces de sobreviure en un medi hostil i que potser les havia afectat el canvi climàtic.
La Carme que complia els seixanta va fer plats a la cuina i jo em vaig oferir a portar-los a taula, cosa que, si fos espavilada, l’hauria fet sospitar ( la Fransuàs que és ben pensada però em coneix no m’ho deixa fer mai) i jo que em fico la ma a la butxaca i rajolí de cagamucho als plats de la Pija, del seu home, del sogre ( un dany col·lateral), del Jordi (un altre dany col·lateral, a les guerres ja se sap) i al d’ella el raig més gros que per alguna cosa era l’estrella. Al meu plat me’n vaig posar un pèl per solidaritat amb el meu home i més que res per no aixecar sospites. L’Albert no hi era, estava de convivències amb l’escola i el reiet de la Pija tampoc que també li havia deixat anar.
Per si de cas, vaig menjar molt poc jo, que tota aquella fatada nedant en un mar d’oli em feia angúnia i de canelons un, que les salses amb llet no m’agraden gens. Per excusar-me els vaig dir:
- No ho sé però és que avui no em trobo massa fina, tinc una mica de mal de panxa.

GLAMOUR

El parell d’ampolles de laxant les tenia a la butxaca dels pantalons. Era el dia de l'aniversari de la Carmeta i ens havia convidat a dinar: la seva especialitat, canelons, fricandó de vedella i per postres pastís i un pijama.
Uns dies abans va venir a casa la Pija per a veure quin regal li havíem de fer. No valia una ampolla de colònia qualsevol, ni un mocador de coll ni uns mocadorets de butxaca, aquests regals que es fan per a sortir del pas, no. La mama del Jordi sempre volia coses més originals com ara una joia (aquestes que surten per la tele de la galeria del col·leccionista, la tiara de diamantes o la cascada de robins ) o un electrodomèstic ben car com ara la planxadora-secadora que pel preu que porta més que eixugar i planxar sembla que hagués de parlar idiomes o cantar i ballar.
La Pija ja ho havia parlat amb la seva mama, és clar, si no, com ho hauríem fet per a encertar-li el gust?
- A la mama li faria molta il·lusió una tele d’aquestes planes, va dir la Cuki. I a mi, que en tenim una de l’any de la picor, grossa que quan no es desprograma un canal es veu nevat o fa unes ratlles ondulades molt interessants. També li agradaria la planxadora...
- Vols dir?, vaig preguntar-li jo, total per ella i el Pere aviat està tot planxat. I per veure els programes que veu per a què vol un televisor de plasma?
La meva sogra comença al matí amb el programa de l’Ana Rosa, després de dinar amb el cor, el tomate, la Bea, el a tu lado, el diario de Patricia i totes les sèries, aprofita l’únic que val la pena: els anuncis per a fer zaping i fer-se una idea de la novel·la de la primera. Ara està emocionada perquè aviat començaran el gran germà. I no en té prou de veure-ho ella que a més a més t’ho ha d’explicar amb pèls i senyals. A mi ja no gosa perquè em faig uns badalls gens subtils i després d’uns anys ja ho ha pescat que la dona tonta del tot no ho és.
- Mira Cuki, entre la declaració de renda, dues bodes y una comunió estic ben escurada
No li deia cap mentida que a les bodes ja se sap que t’has de pagar el cobert i a més que sobri alguna cosa per a que els nuvis puguin anar a Punta Cana però això de les Comunions és d’escàndol. Abans amb una nina o un plat i una tassa passaves (tinc una vaixella sencera de quan la vaig fer jo ) però ara a la que preguntis les criatures ja t’han demanat el mòbil del Fernando Alonso, la Play o la Wii.
Quan parlo de diners, sovint, no dels que tinc, més aviat dels que em falten, la Cuki fa cara de sentir pudor. Segons ella parlar-ne té poc glamour. Ella és lo que diríem una I want but i can’t ( a dir-ho m’ho va ensenyar la Marta) allò que al meu poble en diuen una quieroynopuedo. Els seus temes de conversa preferits : ella, el seu nen, la moda, de quin color es pintarà les ungles dels peus, la lectura de capçalera: la Hola i el pronto i la màxima preocupació què farà per dinar. En realitat és una hortera que es compra roba al mercadillo i després talla l’etiqueta perquè no se sàpiga, que direu qui mira les etiquetes de la roba? Doncs les pijas i les cutres es veu que sí.

Bé, estava amoïnada pel regal de la mare política i, com sempre, la Marta em va salvar la vida: fa un parell d’anys va anar a Itàlia en un intercanvi d’instituts i es va comprar una brusa del Versace, llavors em va dir que podíem anar al mercadillo dels diumenges, buscar una brusa prou gran perquè hi cabés la sue (diminutiu afectuós de suegra) descosir l’etiqueta i cosir-li la del Versace aquell. Y sí, sí, em va acompanyar i en vam trobar una que no estava malament, la Marta em va donar l’etiqueta (talla 40) i la vam substituir la marca no t’hi fixis per la glamourosa.
- I ara no siguis beneita, Funny, em va aconsellar, digues-li a la Cuki que t’ha costat 400 euros i n’hi fas pagar els 200, així fas negoci. Osti, la Marta, ella sí que és llesta.
La Cuki va dir que li hauria agradat venir a triar la bruseta però jo li vaig dir que, quan la vaig veure, de seguida vaig saber que era el regal ideal.
La Carmeta encantada de la vida amb l’etiqueta, jo més amb els 200 bitllets a la butxaca i a punt per a posar en pràctica la segona part del pla.

LOLLUARDO

El nét de la tiona Dolores es deia Eduard (ara es diu d’una altra manera) però ella li deia Lolluardo. Era la pestaputa segons tots aquells adults que el coneixien. De graus de dolenteria, en els nens, n’hi ha de diferents: dolentot, dolentet, dolent, tremendo, maixant, la pesta, la pestabòrica i la pestaputa.
Érem molt amics i més que ho vam ser però això ja us ho explicaré. Havia pensat en ell perquè tota sola no me n’hauria sortit de veure allò del aspritisme i també perquè no volia que s’ho perdés. Entre tots dos, a l’hora del pati vam fer el timming que diríem ara, és a dir vam planejar amb cura tot el procés. Fins i tot vam fer un dibuix i un simulacre, com aquells que ens feien fer a l’escola per si hi havia un incendi.
Lolluardo era un artista. Un dia que tenia cagarrines de tant menjar xuxes ( li preníem la xavalla a la Dolores) va pensar que, com cada jesus era al wàter, ja no calia que se’n mogués per si de cas que ja s’havia cagat dos cops als calçotets i sa mare ja parlava de posar-li un bolquer. Mentrestant entre cagarrina i cagarrina per distreure’s va agafar la brotxa de sa mare, la de ficar-se el coloret, i va començar a pintar a les rajoles del lavabo. Jo els dibuixos no els vaig veure però sé que ho feia bé, de gran va estudiar belles arts i tot. Clar, quan la Magdalena, anomenada familiarment “la Coloritos”, va veure que no sortia del bany hi va anar i el va trobar en ple fervor creatiu. Primer li va fotre un cul de pastes que la cagalera se li va tallar en séc i després es va posar uns guants i va netejar les parets. Es veu que la ferum va costar de marxar i les juntes de les rajoles no les va poder veure netes, llavors va comprar una ampolla d’un tint blanc i va haver de repassar-les una per una per fer marxar el color marró.
Lolluardo estava molt indignat i em va dir que li agradaria morir-se (sempre ha estat una mica pel·liculero) perquè així els faria plorar de valent. Jo li vaig objectar que si es moria no podria veure res però allò que el va decidir va ser que, si es moria, ja no podria menjar mai més xuxes. Ell estava determinat a venjar-se i a mi se’m va ocórrer una idea. L’àvia-bruixa cada diumenge del món anava al cementiri, direu i per què? A fer la visita i no només s’acontentava amb anar-hi ella sinó que hi volia fer anar al Roc. L’avi sempre li responia que ja li portarien prou al fossar i que mentre fos viu no hi havia de fer res.
- Collons, quan us vec amb aquells menats de flors i que els poseu als nínxols em fa l’afecte que doneu menjar als conills.
A casa de la tiona tenien unes conilleres a la paret del corral i jo li vaig dir que s’amagués en una de buida i que, quan sa mare veuria que no feia cap a l’horeta patiria que és del que es tractava. I a més, estar dins una conillera que semblava un nínxol era allò més paregut a morir-se sense fer-ho. Aquella mateixa tarda ben aprovisionat de xiclets, caramels, gominoles i d’altres porqueries es va ficar dins d’una gàbia de la filera de dalt de tot que va haver d’escalar per col·locar-s’hi i jo sense fer gaire soroll, com ens recomanava sempre la tiona: canalla no foteu siroll que tinc maldecap, vaig marxar. A l’hora de sopar sa mare va trucar a la meva a veure si hi havia el nen, després va sortir a buscar-lo pels llocs habituals on jugàvem. Cap allà a les onze de la nit van avisar la guàrdia civil i a les dotze van fer un pregó. Tot el poble va fer cap a la plaça de l’Ajuntament, joves, vells i canalla i jo també.
- Ai lo meu fill que me l’hauran raptat, plorava la tiamadalena, com si algú l’hagués volgut un xiquet que era la pestaputa, pensava jo.
La mama que no se’n refiava de mi i de tots dos encara menys em preguntava:
- Segur que no ho saps on és? I jo amb les llàgrimes als ulls feia que no amb el cap.
- Ai pobret fill, tan calent que l’hai fotut. Per això deu marxat.
- No dona, no, que ja veuràs com el trobaran- la consolaven les marmanyeres que havien acudit com les mosques a la merda.
I els homes amb canyes d’emparrar les tomateres picant per les sèquies i pels desaigües i fins i tot ja parlaven de buidar el canal. Tota la nit el poble de revolta i res.
Al matí la guàrdia civil va portar un gos de rastre i el van fer ensumar uns pantalons del Lolluardo i és clar el van trobar a la conillera mort de set, ni ell ni jo no havíem pensat amb l’aigua.

EL TOMÀQUET o El día que el Roc va tornar al món dels homes i les dones.

- El mort dius? Ai no filla, no, que era ben viu, pro de marxar sí que va fotre el camp sense passar temps. Quasi no el vaig entendre perquè de tant riure es va ennuegar i tot.
La bruixa estava molt vermella encara que ho va voler arreglar:
- Aquesthomenostre és molt de la broma. I tant! Tothom ho sap al poble que l’avi es passava el dia explicant acudits, ves, l’alegria de la huerta, poc més o menys.
- I encara si ho sapiguessis, tabardana més que tabardana que et penses que ets molt viva, i quan tu hi vas jo ja torno. Mira, vaig pensar, com la faula de la llebre i la tortuga.
- Què vols dir amb això eh? Què vols dir?- va preguntar la gripia que ja s’havia refet de l’ensurt.
- Que quan aquell era aquí, jo era allí, macagondeu que si no t’ho dic rebento, sí dona amb la Benita, la dona del teu Trempasinyores que em deixava la portalada oberta i allí mateix al cobert ens hi posàvem i amb brillo que jo no m’hi adormia com ell.
L’àvia es va quedar amb la boca oberta. L’avi, mai no l’havia sentit parlar tant, va aprofitar per a rematar-la:
- Potser sí que et pensaves que m’acontentava amb un rentat a mà. Carallot que ets una carallot i a més ni punt de comparació que aquella sí que feia bé la feina i no com tu que feies cagar.
La Fransuàs estava esglaiada i el Rex que amb tot allò de la pixera estava tou només li va faltar el discurs de son pare. Hi va haver una pausa que la mama va aprofitar per a dir-nos:
- Nens, a dormir ara mateix. El seu dit estirat assenyalava cap al passadís. Mon germà ja començava a caminar i llavors jo vaig dir-li:
- No ho vull. Jo vull escoltar l’avi.
- Sí dona sí, deixa-la quedar que tot això que explico no li ensenyaran a estudi. La Fransuàs ho veia, més ben dit, ho sentia i no s’ho podia creure. Vaig aprofitar per seure a la falda de la tortuga, l’avi, i vaig intervenir en aquella conversa per segon cop:
- Sí, Fransuàs que diu el mossèn que la família que resa unida permaneix unida i que a la família s’ha de parlar. Avi, que ja en teníeu de rentadora llavors? Em pensava que les rentadores s’havien inventat després.
I l’avi vinga riure i estossegar tot alhora.
- De les rentadores que parlo jo, sí que n’hi ha hagut sempre filla, de les de rentar la roba no, pro de les altres ja t’ho dic que sí – una petita pausa - Només que ara us preguntareu- ningú no es preguntava res de res, suposo que tots estaven molt interessats en l’afer de la rentadora menys la bruixa que tenia ganes d’assassinar-lo allí mateix, li vaig veure als ulls - que com és que no vaig dir res quan vaig veure que estava grossa, doncs ja us ho dic ara. A veure, si compres un euga prenyada, de qui és lo pollí? Del que l’ha fet o de l’amo? I ara me’n vaig cap al llit que és tard i vol ploure.
- I valtres també. Què no ho sentiu?- va cridar la mama feta una fera.
Vam anar cap a dormir però jo no podia agafar el son. Entre l’aspritisme, les espelmes, els morts que no ho eren, les tortugues, els vius que corrien despullats, les rentadores, i les eugues, tenia un batibull al cap com no us ho podeu imaginar. Encara vaig sentir com la bruixa li deia a la tortuga:
- Te’n recordaràs d’això d’avui, t’ho juro que te’n recordaràs...
- Calla tontota, encara no has après que lo que pugos dir me la porta fluixa? I ara calla cagonmariasantíssima, que vull dormir.
Jo no entenia res, ara sí, ho entenc i ho comprenc. Quan l’avi era jove no hi havia televisió i una cosa o altra havien de fer per distreure’s.
Abans de quedar-me adormida com un soc tot i la confusió mental vaig pensar (tard per culpa de tot allò si no hi hauria caigut a l’acte) en l’Eduardo, el nét de la tiona Dolores.

LA LLENGUA BRUTA

Vaig tornar cap a la porta, vaig obrir-la amb molt de compte i cap a casa falta gent, abans de que m’atrapessin escoltant. En el curt trajecte que hi ha de cala padrina a cala Fransuàs van estar a punt d’aixafar-me tres tractors, cinc bicicletes i un parell de mares amb cotxets. Un trànsit impossible però és que jo badava i rumiava. No us penseu que m’amoïnava allò de catxar que ja sabia què era, no de primera mà, però sí d’oïdes; coneixia el terme i la mecànica que ja me l’havien explicat els amics de mon germà que també s’han convertit en uns talossots, el terme putarrotes també estava farta de sentir-lo així que allò no m’importava gens ni mica, sempre he estat una persona lliberal i he pensat que cadascú fa allò que vol amb els seus estris. No, la meva ment havia tornat enrera, al dia del gaticidi frustrat. Intentava, sense saber-ho, fer una reconstrucció dels fets com si diguéssim. Dins del meu cap anaven passant els esdeveniments com en una pel·lícula a camera lenta i de sobte, eureka! ho vaig trobar, la bruixa portava a les mans una bossa de plàstic que va deixar anar de l’esglai en veure el seu estimat mixino a punt per la bugada. A dins hi havia espelmes. Per això devia tornar cap a casa perquè se les havia deixades. Allò s’havia de veure, la ouija, i si els morts parlaven o què. Jo m’imaginava un esquelet al menjador de cala tiona Dolores, com aquell que teníem a l’escola que si estiraves un fil es movia, parlant amb les tres gràcies i no me’n sabia avenir. Però és clar si la tortuga va estar a punt de convertir-se en un maltractador per la feta doncs és que alguna cosa hi havia.
A l’hora de sopar, tots es menjaven les postres i jo encara no havia tocat el primer plat, què voleu que us digui? Tothom sap que no es pot plorar i buscar la roba i jo estava immersa en unes cavil·lacions complicades i difícils. Com que sempre m’ho menjava tot sense protestar i aquell dia no vaig tastar res, la mama em va posar el termòmetre per veure si covava alguna cosa. La bruixa també es va preocupar i em va fer treure la llengua, cosa que vaig fer molt a gust, va dir que m’haurien de purgar perquè la tenia bruta i allò era senyal de que tenia un racó.
- Calla somera!- li va dir la tortuga, més que somera, purgar i purgar que no te’n recordes quan vas purgar lateuaxiqueta perquè deies que tenia un racó i lo que tenia era lapendis i de poc no se’n va anar a l’altre barri? Jo continuava amb la llengua a fora.
La tortuga es mirava amb mala cara a la bruixa, que d’altra banda no era res d’estrany que des que jo el coneixia mai no se l’havia mirada bé.
- Deixa-la estar la Pepita (la seva filla, germana del rex) que mai no li has fet cas i si s’hagués mort a tu no te s’hauria posat cap pedra al fetge- va contestar l’àvia- ai! Pobreta filleta del meu cor que va estar a les tres pedretes.
I llavors la tortuga va començar a riure, primer no vaig identificar aquells sorolls que feia l’avi que jo mai no l’havia vist descollonar-se com es descollonava aquell dia. Quan se li va acabar l’atac se la va mirar des de les altures i li va respondre:
- Au val més que callos que ja ho saps prou perquè no li faig cas. Totes dues esteu fetes i deixades estar, mai millor dit, fetes i deixades estar- i llavors torna a riure que no podia parar.
La mare devia saber alguna cosa perquè li va dir:
- Pare..., amb el mateix to de quan m’advertia a mi. El Rex però no sabia de què anava la conversa perquè fotia una cara de tòtil que no se la podia acabar.
- Ai aquell dia gloriós, mecagonlamarequehovaparitot, que vaig tornar de l’hort aviat que ploia a bots i a barrals i ja ho saps prou com te vai trobar, bagassa. I l’altre cap de matxo despullat de pèl a pel amb tot lo pengim-penjam a l’aire i saltant per les capterreres, ai que encara em pixaré i tot!
I és clar jo hi vaig haver de ficar cullerada:
- Avi, que també feia aspritisme i vas fer marxar el mort?

METGE DE FAMÍLIA

Em semblava mentida que no me n’hagués adonat abans de les possibilitats i/o utilitats d’un bon laxant o “cagamucho” com l’anomenava la padrina. Estaria perdent facultats? Devia ser allò que diuen de l’enamorament que sol atontar.
Bé, doncs quan vaig veure l’ampolleta amb el comptagotes i vaig llegir el prospecte i tot, vaig tranquil·litzar la Maria que del Florensio no se’n refiava gens, com la majoria de persones entenimentades que en lloc d’anar al consultori local esperen a les dues i se’n van al CAP. Aquest home és un perill públic, una arma de destrucció massiva que la SS manté al seu lloc per a veure si disminueix el nombre de pensionistes, amb una mica de sort i amb la seva inestimable contribució. De les cagades d’aquest home n’hi hauria per omplir un missal. Ara que l’avi ja el va deixar ben servit un dia que hi va anar perquè tenia un grip d’aquells hivernals que el feia estossegar i no el deixava dormir. El doctor mig ajagut a la butaca se’l va mirar amb cara de fàstics i quan la tortuga li va haver explicat els símptomes amb pèls i senyals, el Floren va agafar un boli per a fer-li una recepta.
- Ai collonsdedéu, potser sí que et penses que em receptaràs sense escoltar-me. Macagonl’hòstiaconsagrada, alça el cul i ascolta’m amb aquesta cosa que portes penjada al coll.
I sí, sí, es va aixecar i el va auscultar. L’home ja es va quedar més conformat. Una cosina meva que tenia uns galindons grossos com un pinyol de préssec que li feien veure la padrina hi va anar perquè es volia operar. Ell es va posar a escriure amb mala gana i ella s’anava cabrejant, té molt mal geni, al final li va dir tota polida:
- Doctor ¿sale a mirarme los pies o se los pongo encima de la mesa?
I amb el meu home també la va cagar. Pobre Jordi, li va sortir un voltadits i li va anar a ensenyar, li feia mal, tot ple de pus. Us creieu que es va molestar a fer-li alguna cosa? No, li va donar una agulla estèril (sort!) i li va dir que se’l punxés. Com que era al principi, el Jordi li va fer cas i l’endemà tenia el dit com una botifarra negra. Vam anar al CAP, era dissabte i ell als caps de setmana no hi és, el metge de guàrdia li va dir què cony s’hi havia fet en aquell dit. Me’l haig punxat amb una agulla. I qui t’ho ha dit que fessis això? El metge del poble. Quan va saber de quin poble érem es va posar les mans al cap i corria d’una punta a l’altra de consulta renegant com un carreterot renegador. Aquest home és un ignorant, un perill, un desastre, una merda lligada amb un cordill!!!

Mecagonlaputajuana! (No sé si renagava per la feina que li vam donar o per la negligència del Florensio que ja se sap que els metges són tots uns corporativistes). Al final el va curar, o sigui li va haver d’obrir el dit, drenar-li el pus al viu i el Jordi es va desmaiar. Va costar Déu i ajut de retornar-lo. Des d’aquella feta que ens vam apuntar a una mútua que no és res de l’altre món però al menys et miren. Jo procuro estar sempre bona i si no, m’automedico, que ja sé que no s’ha de fer però segur que de medicina en sé més jo que el Florensio. I si no en sé tant ni mai però com que m’estimo la vida i m’importen els meus pacients o sigui jo mateixa ja és més d’allò que es pot dir del nostre metge de família.

A l’Albert, li va diagnosticar una varicel·la incipient com a “picadas de pulga”. Us ho juro i encara li va dir a la Fransuàs:
- Me flita bien los colchones con insecticida. La Fransuàs és una dona prudent i només li va dir que bueno, que ja m’ho diria. Home! Jo de neteges a fons com la Pija no en faig però d’això a tenir la casa parasitada... El vaig trucar i amb el meu to més dolç li vaig dir:
- Doctor que mire, que resulta que las pulgas ya las matamos el mes pasado, que lo que tenemos ahora me parece que son chinches y quería a ver si me puede recetar algo para matarlas, digo yo, que usted tiene mucha experiencia en eso de cargarse al personal. Con los bichos no habrá problema, oi doctor?

Des de llavors ell sí que em parla però la seva dona, doña Maria Esmeralda, no em diu ni adéu.
Bé, em vaig quedar amb el nom del laxant, confesso que de primer em va passar pel cap de mangar-li però després vaig pensar que la pobra Maria no en tenia cap culpa de les meves batalles amb la Carmeta. Vaig anar a la farmàcia i en vaig comprar un parell d’ampolles.

FINS QUE ELS PARENTS US SEPARIN.

Ma cunyada, la Pija, és una estúpida. Hi ha diferents graus d’estupidesa femenina: paula, florero, bleda, fava, figa, figaflor, patacó, paxo i paxot en ordre ascendent. Ella és un paxot, va començar sent una figaflor però per obra i gràcia de sa mare i perquè ella hi ha posat voluntat ara als seus trenta i escaig s’ha convertit en un paxot “magna cum laude”.
La meva sogra, la seva mamà no és una paxot, és una xafardera i a més a més ofendosa i mala persona. Potser és que el fet de convertir-se en sogra les faci així, que encara no n’he conegut cap de passadora. Ara pensareu que sóc la típica jove rebotada amb la mama del seu marit. No, si a mi com sigui me és ben bé igual, no visc amb ella, ni hi viuré mai i ja tenia clar quan vaig casar-me que tot allò de : fins que la mort us separi estava antiquat. Fins que la mort o els parents us separin. Com allò altre de: allò que Déu ha unit...no, allò que déu i la hipoteca han unit...etc.
La Carme, la mama del meu home es diu Carmeta, no em mira amb bons ulls més ben dit: no em pot ni veure. Pensa que el seu fill es mereixia o podia aspirar a alguna cosa més. Li he sentit a dir milions de vegades. Segur que sí, li vaig respondre un dia que em va agafar a contra peu, però ja ho veus després de provar-ne uns quants vaig decidir que seria ell i bé que s’hi va avenir, en canvi amb la seva mare no hi va poder fer res, ni jo tampoc que ja m’agradaria però a la vida no es pot tenir tot. Li hauríeu hagut d’haver vist la cara.
Quan em vaig quedar prenyada va fer veure que li feia molta il·lusió i tot el dia la tenia emprenyant per casa i quan es pensava que no la veia passant els dits per damunt dels mobles i obrint-me els armaris a veure si els tenia endreçats que ja us ho dic ara, no massa i de vegades no gens.
Quan va arribar-me l’hora de parir va venir a la clínica, sóc d’una mútua que de la SS no me’n fio ni un pèl, i quan ja tot va estar fet i era a l’habitació amb el meu Albert, el meu home i la Fransuàs, allò semblava el camarot dels Marx, es mira al nen i em diu:
- Ai! quins descans m’ha quedat! El nen és igual que son pare. Devia pensar que jo estaria en inferioritat de condicions després de parir, al seus temps feien anar l’anestèsia i no l’epidural i per això m’ho va dir.
- Els nadons canvien d’un dia per l’altre no cantis victòria, encara és molt d’hora. I ara que hi penso, la teva de sogra es devia quedar molt amoïnada que el Jordi no s’assembla gens al Pere ni a tu tampoc, el Jordi és guapo.
Per aquí ja no hi ha tornat mai més, va quedar servida.

Després va començar la seva ofensiva per un altre flanc: la meva mà a la cuina. No sé pas amb qui m’assemblo perquè si cuino ho faig ben bé per força, ho trobo una pèrdua de temps i un rotllo dels grossos. Que si el sofregit, que si la sal, que si les espècies que quan en tens una te’n falten tres. De tota manera la nostra salut i la nostra imatge ens ho agraeixen. La verdureta, les amanides, molta planxa i muntanyes de fruita. Al Jordi ja li va bé però si protestés ja sap que no en trauria res i que s’hauria de posar a la cuina ell mateix i a mi un bon favor que em faria. Però el Jordi és intel·ligent i no com sa mare.
L’únic que m’agrada fer és la rebosteria i encara això ho faig de Pasqües a Rams i com si fos una recepta de laboratori : 200 d’això per 100 d’allò, dos ous, mig de sucre... i inclòs calculo les proporcions si les quantitats han d’augmentar. Tinc una bàscula digital i una proveta per mesurar els líquids.

Al principi els convidava a dinar per la Festa Major o per Nadal, més que res per quedar bé i per la cara del Jordi. Us podeu creure que allò que no era salat era dolç o si no li feia ardor d’estómac o mal de panxa? La Fransuàs i no ho dic amb passió de filla, és molt bona cuinera, molt, i fa unes cassoletes per llepar-te’n els dits, de vegades, me’l feia ella el dinar familiar. Doncs tampoc, que si això tomateja, que si allò és amargant...A continuació m’etzibava una lliçó magistral de com s’havia de fer o sigui com ho feia ella. Puta egocèntrica merdosa, pensava jo. I un dia gloriós se’m va ocórrer una idea, genial com totes les meves, vull dir que tinc un llarg historial de putadetes per als que tenen ganes de tocar-me els collons.

La padrina que, llavors encara estava bé, va tenir un restrenyiment molt gros, en plata, que no podia cagar de cap manera o al menys això deia que després he comprovat que els vells s’obsessionen amb que si fa tres dies que no vaig, que no puc anar... Don Florensio li va receptar un laxant perquè se’n prengués 10 gotes i si no feien efecte, 15 i així successivament. La padrina me’l va ensenyar a veure què em semblava.

UNA FILLA DE BAKUNIN

Anarquista sí que ho sóc, sempre he estat en lluita permanent contra qualsevol tipus d’autoritat imposada. Quan era petita contra la jerarquia familiar, ara he ampliat els meus horitzons. A dia d’avui, la meva màxima prioritat és trobar un sistema per estafar-vos a tots o sigui a Hisenda. No crec que sigui l’única, i és que a veure: per què he de pagar? Pels serveis públics em podríeu dir. Clar, per exemple la sanitat. Doncs mira més val que no us poseu malalts, perquè l’altre dia mon cunyat, el marit de la Pija, li va agafar un patatús i el vam portar a l’hospital. Sort que no va ser res greu sinó ja s’hauria mort que ens van fer esperar tres hores de rellotge i després el van posar en una sala d’urgències amb unes lliteres amb tres dits de pols i sense ni una trista presa d’oxigen a la paret. Semblava un magatzem llardós on es veu que amunteguen els valents que gosen anar-hi. Al final em vaig enfadar i vaig demanar pel director i quan em va tenir al davant ni em va dir bon dia, només que què volia. Que els meus impostos s’emprin bé. Llavors va adoptar aquell aire de superioritat que tenen alguns professionals de la bata blanca. Van començar a discutir i jo li vaig dir :
- Si tu ets aquí és perquè jo pago o sigui que, com que, qui paga mana, ja esteu mirant-vos al meu cunyat ara mateix. Us estalvio la resta, no m’estranyaria gens que després de la meva visita l’haguessin hagut d’ingressar a ell, tant de bo, que segur que li aniria de primera un tastet de la seva medicina.
L’altre dia em va passar amb un mosso d’esquadra, jove, acabat de sortir del forn, que em va parar i em va preguntar si havia begut i jo li vaig dir que sí. I que bufés, de primer em vaig resistir a l’autoritat però després, tenia pressa sinó els hauria putejat i ja que s’hi posaven que m’haguessin fet una analítica complerta (al ritme que van em tocarà d’aquí tres anys o quatre), vaig fer-ho i clar va marcar 0, va donar-me un altre estri d’aquells de la bufera i vinga bufar fins que em vaig quedar sense aire.
- No diu que ha begut?
- Sí agent, una tassa de cafè amb llet, aigua i una coca cola. Doncs apa, també em va fotre una multa, per graciosa. La tinc recorreguda per això, si pregunten que ho facin bé.
- Vostè m’ha preguntat si havia begut i jo li he dit la veritat, si hagués dit si havia begut alcohol ja li hauria dit que no. Mira xiquet, en comptes de fer-nos perdre el temps amb collonadetes per què no aneu a apatrullar el casc antic que segur que ara els xoriços deuen haver robat lo menos 7 o vuit carteres y estirat la bossa a mitja dotzena de velles inofensives?
Amb els capellans em passa igual, el diumenge vam anar de convidats a una boda, el capellà també era al banquet i no me’n vaig poder estar. Tothom li deia que quin sermó més bonic i que si tal i qual i llavors jo, que aquell dia sí que havia begut un parell o tres de copes, li vaig sortir:
- Vostès són molt espavilats parlen del matrimoni i, en teoria, mai no s’han casat ni han viscut en parella, oi mossèn? O sigui que parlen d’oïdes, per parlar del matrimoni que m’ho preguntin a mi o a la meva mare, per exemple. El Jordi va dir que se n’anava a fumar a fora que aquell restaurant era un espai lliure de fums... Encara que jo, quan em va semblar, vaig encendre el cigarret i ningú em va dir res, tret de la veïna de la taula que es va posar a tossir per advertir-me, llavors jo, tota educada, li vaig oferir unes juanolas mentre li exhalava el fum a la cara.
Al desembre passat vam anar de viatge en avió, i entre les esperes, els retards i tota la pesca ja tenia la mosca al nas. Per fi després de facturar, ens engeguen cap a internacional i allí ens van fer treure el cinturó, el rellotge, les claus i ens van fer ensenyar els nostres secrets de bellesa en una bossa de plàstic de congelar (no en compro mai jo d’aquelles que en diuen homologades, tampoc hi pujo tant als avions) i per acabar la comèdia: en passar pel control de passaports un tia em va dir que m’havia d’escorcollar, que era aleatori i m’havia tocat a mi. Feia cara d’anar-li allò del rotllo bollo, sabeu què vull dir? I ara no us penséssiu pas que sóc una carca homòfoba, però com que d’escorcollar-me ho haurien fet igualment els vaig dir que jo m’estimava més que ho fes un poli vell, li devia faltar poc per la jubilació, i així ens ho passaríem bé ell i jo que una alegria de tant en tant no fa mal a ningú. Pero... pero... eso no es... Què? els vaig respondre, jo he pagat les meves taxes, a veure si encara no podré escollir qui vull que m’escorcolli. El pobre home es va quedar... el Jordi mirava cap una altra banda mort de riure, que ja sap de quina manerota sóc.
La Marta va recolzar-me i també va dir que volia que li fes el registre personal el vell que, ni en el millors dels seus somnis, hauria pensat en fotre mà a dos noies tan maques, sobre tot ma cunyada.

ASPRITISME

-La marededéu de Lurdes?- va bramar l’avi que en un tres i no res havia retornat al món dels humans. Quina marededéu de Lurdes? Mecagon Déu clavat, no pot ser que hi torneu tu i les altres putes, que no t’ho vaig dir que si hi tornaves hi hauria un daltabaix? L’avi s’havia aixecat de la cadira i, us ho juro, tenia la ma aixecada a punt de fotre-li un bon clatellot a la bruixa, allò que ara en dirien violència domèstica.
La seva dona va córrer cap a l’altra punta de menjador a una distància prudencial.
- No, no hi hem tornat, home, que això m’ho ha dit la marededéu que l’he somiada.
- Ja ho sé prou jo què somies tu, carallot, que sou totes unes tabardanesdelscollons, que et fotré un parell d’hòsties que et giraré la cara.
- Pare, per l’amor de Déu, va exclamar la Fransuàs, que hi ha la canalla, deixeu-ho estar que no n’hi ha per tant.
Jo pensava: sí, sí, que li foto a veure si la fot calenta com un lliri. No estava gens espantada, volia saber què feia l’àvia i què era tot allò de la marededéu. Ja ho sabia que la bruixa anava cada any a Lourdes i sempre portava uns caramels en forma de pedretes i aigua miraculosa dins unes ampolles de plàstic que tenien forma de Verge. També la història de la Bernardeta, de la font, dels miracles i tota la pesca, però pensava que no n’hi havia per tant.
- Sí que n’hi ha per tant i per més i tot, que no ho veus que tornen a fer aspritisme? Que ja et conec a tu, jo, (això li va dir a la bruixa) herbeta que et dius marduix.
Aspritisme, una paraula nova que no sabia què volia dir ni en què consistia allò que feia l’àvia amb les altres tabardanesdelscollons (les tiones) que posava fora de si a la tortuga.
- Avi, què és això de l’aspritisme?- vaig preguntar
- Tu calla, em va cridar la bruixa.
- Rucaldats, filla, rucaldats de gent ignoranta.
El moment violent havia passat i l’avi va tornar a la seva closca i la vella al seu lloc i el dinar va continuar sense incidents major.
Però jo no en tenia prou amb l’explicació perquè el terme rucaldats era imprecís i necessitava tota la informació possible.
A la tarda en sortir d’escola vaig anar a cala padrina, allí hi havia la Fransuàs en animada conversa amb sa mare. Quan em van veure, van callar. Ja sabia que parlaven de l’incident del migdia i sabia prou bé que a mi no m’explicarien res per tant vaig agafar el berenar, els vaig dir que anava a jugar i quan vaig ser a la porta vaig obrir-la i tancar-la d’un bon cop però em vaig quedar a dins. Com un gat vaig anar fins a la porta del menjador disposada a escoltar la conversa:
Així que dius que fan aspritisme, ja ho veus, no en devien tenir prou amb tot lo daltabaix que hi va haver al poble ara farà 20 anys. Tontes i dolentes, va dir la padrina.
Oh! I quan la canalla han marxat cap a estudi el vell li ha dit que si ell es mor que no cal que el crido que si la sent fotrà el camp que ja n’ha tingut prou d’aguantar-la aquí perquè encara l’hagi d’aguantar a l’altre món. I què dius què va passar fa 20 anys?
Què va passar? Que van matar un home a la nit, al tros, i mai no s’ha sabut qui ho va fer i elles és clar van voler parlar amb el mort i van organitzar una sessió d’espiritisme i llavors van dir que el Juanito s’havia manifestat i els havia dit que ho havia fet un nebot seu. Els civils van agafar el pobre noi i vinga a preguntar-li on era aquella nit, la revetlla de San Joan, i ell no ho volia dir perquè feia molt poc que s’havia casat i és clar...
I on era? Ves on vols que fos, a una casa de barrets que es deia las Cocodrilas i no sol sinó amb tota una colla de casats i afillats que havien anat a ensumar el julivert, ves. No ho volia dir, pobre xicot, però al final no va tenir més remei i es va muntar una bon escancall que no ho sé pas com no hi va haver una colla de divorcis perquè Déu n’hi dó que es veu que estaven tots ben mamats i tots a catxar amb les putarrotes aquelles i les dones a casa amb la canalla, ben tranquil·les, pensant que eren al cafè els seus homes.
I com ho fan això de parlar amb els morts? I jo com vols que ho sàpiga com ho fan, una pausa, bueno... quan érem a França la Regine, la mestressa de la ferme, també en feia i un dia ho vaig veure. Conta..conta...va dir la mare. No res, uns quants al voltant d’una taula amb un tauler que en diuen uija o no sé què, a les fosques i amb el dit en una fitxa i llavors preguntaven i la peça aquella es movia cap a les lletres per a contestar. Manifesta’t, manifesta’t asprit i la fletxa d’un costat a l’altre de la uija aquesta. Amb un dia ja en vaig tenir prou que aquestes coses a mi no m’agraden gens, ja ho saps. A més a més amb totes aquelles espelmes enceses fotia una mica de por, que no et pensis que hi crec en tot això però por si acaso...ja no hi vaig tornar.

LA MAREDEDÉU DE LOURDES

L’endemà, la Fransuàs no em va enviar a l’escola ja que tots havíem passat mala nit, sobre tot el rex.
Cap allà a les 10 va tornar a passar el metge, don Florensio, que també feia cara de son. Va dir que li havia fet una anàlisi i que ell, no podia dir, amb exactitud, què li passava al papa, però que sucre segur que en tenia i molt.
- Asúcar? Ai don Florensio si no hi ha nadie a la familia que en tenga de asúcar, li va dir la bruixa.
El doctor ni se la va escoltar, estava emocionat i li va preguntar a la mama si el malalt havia tornat a fer pipí. No n’havia fet perquè tenia por i perquè semblava com si se li hagués tancat l’aixeta, va explicar la mama. Llavors el metge es va dignar mirar-se el rex que tenia la bufeta a punt d’explotar.
- Tiene que probar- no es volia perdre l’espectacle. Així que el rex es va aixecar del llit i després d’uns minuts va poder pixar. A don Florensio la decepció se li notava a la cara: el pipí era normal i corrent, com tots. Per dir la veritat, ja m’hauria agradat tornar a posar litines a l’orinal però no vaig gosar. El papa estava tan espantat i semblava tan fotut... si fos ara i tant que ho hauria fet! però llavors només era una nena.
Van passar tres o quatre dies vigilant el pipí però el fenomen no va tornar a passar. El metge li va tornar a fer una anàlisi i va sortir tot absolutament normal. Llavors, don Florensio va començar a sospitar que en la orina hi podia haver “un elemento extraño”. Li va preguntar a la Fransuàs si havia netejat l’estri amb algun producte com ara vim o glasex o similars.

- No, només hi poso una mica de lleixiu, va dir la mama. Què va haver dit!!! El Rex i la bruixa li van saltar a la jugular.
- No, si segur que ens tens tu la culpa, lejia i ves a saber que hi has fotut a l’orinal, que no vals tant tu com el susto que ens has fotut!!!, la vella cridava com una boja defensant al fillet del seu cor. Mentre estaven en plena discussió va arribar la germana i les tiones, germanes de la bruixa i entre totes semblaven un estol de voltors a punt de menjar-se una ovella. La tortuga observava des de la seva closca com tota la seva família política i apolítica (ja us ho explicaré un altre dia que aquí hi ha tomàquet) es llençaven sobre la jove.
- Collons de Déu, mecagon l’hostia puta! Voleu callar d’una vegada? A veure xiqueta, li va dir a la mama, posa una mica de lejia a la gibrelleta i que hi pixo, a veure què passa. L’avi tenia ànima de científic, potser jo hagi heretat aquesta faceta seva, ara que hi penso. L’experiment estava a punt de començar i sí, sí, elles mateixes van ficar lleixiu i l’altre au! a fer de conillet d’índies.

Res, com podeu suposar no va passar res, ni bromeres ni sobreeixides. Elles com a gripies o guixes de mal coure, que els deia l’avi, acusant a la mare d’haver estat a punt de provocar una desgràcia amb les seves manies netejadores. Potser hi has fotut salfumant, potser sí, deia l’altra.
Al final amb el consens de don Florensio, que ja veia que el cas interessant se li escapava, van decidir que enviarien al pare a l’especialista perquè li donés una mirada. I tant que se’l van mirar! per fora i per dins que li van fer de tot: plaques, sondes, anàlisi i règim que el van tenir gairebé quinze dies apartat de les seves activitats habituals i el van remenar ben remenat. La bruixa, llavors, semblava més tranquil·la i encara que amb la Fransuàs tenien una treva tensa, no van tornar a reprendre les hostilitats. El dia abans d’anar a buscar els resultats de les proves, la bruixa va voler animar al seu nen i li va dir, mentre dinàvem:
- Tot sortirà bé, fill, que m’ho ha dit la marededéu de Lourdes.

PIXATS AMB BROMERA

El Rex cridava amb tota la força dels seus pulmons.
- Què és això, què és això? Paquitaaaaa!!!! Mira com pixo, ai Déu meu què és això que pixo?
La reacció de les pólvores amb el pixum va ser inclòs més bona del que m’havia imaginat. Com que pixava plantat...tal vegada fou la pressió, jo que sé. Quan vaig llevar-me, decidida a no perdre’m la funció, la bromera sobreeixia per l’orinal i s’estenia pel terra de mosaic. El Ton estava blanc com un paper i molt espantat. La Fransuàs es va aixecar del llit i observava el fenomen intrigada encara que diria jo, no massa amoïnada. Aviat van aparèixer la bruixa i la tortuga a inspeccionar la gibrella.
- S’ha d’avisar el metge, a don Florensio, que mira que li va passar al xicot de la Matildetes: va començar a pixar estrany i al cap d’una setmana ja criava malves.
Ja veieu que era una optimista de mena, la bruixa, encara que després ho va voler arreglar:
- Segur que no serà res, fill meu del meu cor, ja ho veuràs.
Després del comentari de sa mare, el rex estava a punt per rebre la sagrada extremunció.
La mare se la va mirar de mal ull i la tortuga es va atansar a l’orinal encuriosida per la bromera que ja començava a minvar.
- Segur que això t’ha passat per beure tot lo dia litines.
A mi em va fer un salt el cor, osti, vaig pensar, l’avi sembla que no hi sigui però quin ull que té! Jo quieta com una morta a la porta de la cambra esperant a veure el què. Mon germà ni es va llevar que aquell quan dorm ja pot caure casa que ni se n’adonaria.
La mama va dir que potser es podien esperar fins al matí per avisar el metge però la seva sogra, la mama del malalt, li va dir que de cap manera que per això el teníem “aconduït” i que per això pagàvem els vint duros que tocava. Llavors va afegir:
- Què no veus com està, pobret, que no veus que fina?
Només va faltar això, el rex s’anava posant verd per moments i va haver d’anar al lavabo i va arrojar i tot. Valent, que els dinosaures tothom sap que són uns valents. I jo dissimulava i feia cara d’estar a punt de plorar perquè no sospitessin que en cap moment ho van fer.
Don Florensio era estranger d’un país per allà a l’Amèrica no sé si del Perú o què, i tenia una patxorra...Va venir al cap d’un hora d’haver-lo trucat pel telèfon amb el seu trajo, la seva corbata i el seu maletí. No era massa alt i portava ulleres i bigoti, parlava en castellà, és clar. Com que la mama ja n’hi havia fet cinc cèntims pel telèfon en lloc de atansar-se al malalt i preguntar-li o prendre-li el pols o tocar-li el front, aquell també directe als pixats. Penso que es va emocionar i tot, fart de veure refredats, dolors i d’altres patiments menors, allò li devia semblar un cas súper interessant. Va començar a mirar s’ho i a bellugar el cap a fer sorolls estranys amb la boca i finalment es va pronunciar:
- Nunca había visto algo así.
Només li va faltar això al rex per acabar d’adobar-lo.
- Ai, don Florensio, i què li sembla, que sirà grave? Es va interessar la bruixa.
El doctor va posar cara de circumstàncies, estava encantat ja us ho dic jo, i li va dir a la mamà que posés una mica de orina dentro de esta botellita, que es va treure del maletí.
La mama, l’orinal i l’ampolla se’n van anar cap al lavabo i quan la mamà va tornar l’ampolleta estava plena. Va dir que li faria una anàlisi ràpida i que mentrestant no se preocupen, que haga pis en el orinal (només calia que li recomanés el metge) y mañana ya veremos, ya me pasaré por aquí por la mañana.
- Don Florensio, que no ve que el meu hijo fina? Li va dir la bruixa. Llavors el metge li va dir a la mamà que buidés la gibrella i a veure si el rex podria fer una mica de pis, per tal que el pudiera observar eso tan estraño.
Llavors ja hi vam ser, el Ton que no es podia posar dret perquè es marejava, i el pipí no li sortia de cap manera i a més estava tan acollonit que em penso que ni se la trobava.
Com que no hi va haver manera humana ni divina de que el papa tornés a fer pipí, el metge va marxar i es va acomiadar fins l’endemà.

PARLEM?

- Parlar? I de què vols parlar nen?- li va preguntar l’empleat.
- No ho sé, va contestar l’Albert, això vosaltres que per la tele sempre ens dieu: parlem?
L’home no sabia quina cara posar i mentrestant l’oficina estava plena de gent que es veu que es va ensopegar cap allà a final de mes quan els pensionistes van a cobrar.
L’Albert m’ho va explicar i jo no podia aguantar-me el riure.
És clar al final, va sortir mon germà que, quan va veure al seu nebot de poc que no li agafa un cobriment. Davant la clientela va haver de dissimular les ganes de donar-li un mastegot. Els empleats d’aquest banc sempre són correctes i educats. Mon germà va entabanar a l’Albert i el va portar al seu despatx, no va ser bo ni per donar-li aquells caramels fastigosos, ni un trist bolígraf, ni un cavall fort, no, no fos cas que l’entitat s’arruïnés , el va treure per la porta de darrera i me’l va pujar a casa. Feia uns crits que semblava que hagués passat alguna cosa.
- Què crides tant?
- Aquest xiquet que és igual que tu, s’ha presentat a l’oficina i ha dit que volia parlar.
- No sé pas que hi trobes d’estrany, vaig contestar jo que ja me n’havia fet una idea, sou vosaltres els que no pareu de fer aquesta publicitat.
Bueno...!!!!Em va dir que era una astròlica que l’Albert també i a més una mala mare que malcriava el meu fill. El nen ens mirava primer l’un, després l’altre, com en una partida de ping pong.
- Jo... és que avui tenia moltes ganes de xerrar i a l’escola la senyo m’ha castigat tot sol en una taula perquè tot el dia que xerro sense parar, al sortir he pensat a veure qui podria escoltar-me i per això he anat al banc, a la Caixa, no m’ho pensava que t’enfadaries tant, Sisco. També em pensava que a la tele sempre deien la veritat.
Què voleu? El meu fill és molt intel·ligent però només és una criatura.
- No fill, no, a la tele també diuen mentides i llavors em va venir, no sé perquè, el nom d’Urdaci, però encara que li hagués dit, el meu fill no hauria sabut de què parlava.
Llavors em vaig ajupir de manera que vaig quedar a l’alçada del nen, com sempre recomana la súper nanny, i li vaig explicar:
- Mira, volen parlar de coses importants i no poden perdre el temps amb coses que no ho són. El tiet té molta feina, home i no podia estar per tu.
- Feina? Quina? Em va preguntar amb els ulls molt oberts, si sempre és al bar a esmorzar, a fer el cafè o fer la cerveseta.
- Això és perquè és el jefe, home i a més, tu què saps? El Sisco no podia ni articular paraula i jo aquell dia estava conciliadora, cosa estranya.
- Sí que ho sé que quan fem vacances al cole i anem a jugar sempre el veig al bar.
-Home, sempre...sempre..., avui bé que hi era a la Caixa.
- Sí, avui sí, fumant al seu despatx d’amagat que he vist la burilla mig apagada dins d’aquell test que té.
Mon germà és un fumador secret, representa que fa un any que va deixar el tabac després d’un curset de salut i riscos laborals.
- Si no li fots una hòstia tu, li fotré jo mateix, va escopir el llangardaix. I això ja em va tocar la moral.
- Te’n guardaràs com d’escaldar-te, tòtil, que ets un tòtil. Que vas néixer ruc i et moriràs ruc i mig.
- Mira fill meu, a la Caixa volen parlar de les hipoteques a 40 anys que no et deixen dormir, de com tu els hi portes els teus diners per que te’ls guardin i mentrestant ells es fan rics i són amos de mig món, de lo que et cobren per aquest servei i de lo bons que són que ajuden els negrets aquells que no tenen menjar, només que no ajuden amb els seus diners sinó amb els de tothom. I per fer això es necessita dir moltes mentides i repetir-les sovint perquè si no, no se’ls creuria ningú i tothom amagaria els diners a davall de la rajola llavors hisenda que som tots, no podria controlar-nos ni acabar-nos de plomar amb uns impostos del primer món a canvi d’uns serveis del tercer. Vet-ho aquí del que volen parlar aquesta patuleia.
Mon germà, després de la meva explicació es va quedar sense alè, i quan es va refer em va dir que jo era una anti sistema i una anarquista.

AL SÚPER.

La televisió donaria per escriure un llibre o dos si ens hi poséssim que jo, ja us ho dic ara, no m’hi posaré. Però sí que uneix i desuneix famílies, educa, informa i s’ha convertit en un moble imprescindible dins la llar. L’altre dia ho vaig sentir de casualitat a una noia que estava a punt de casar-se
- Què t’estimes més que et compri el matalàs de làtex o una tele d’aquestes planes? A veure si endevineu què va triar.
La Marta està molt amoïnada amb la televisió, sempre diu que “aliena” que ara només fan tele escombraries i que hi ha massa canals. Ella només mira la Televisió de Catalunya, la tevetrés, encara que diu que ja no és allò que era al principi . Això ho diu perquè al Cor hi surt un personatge que parla en castellà i per aquí no hi passa. Quina diferència de quan van començar, recordeu quan vam poder veure el Dallas en català? Allò de “Sue Ellen ets un pendó” va ser una fita en el món de la comunicació audio visual. Paregut a la Misión Impossible d’aquest actor que ara s’ha ficat en una secta, el Cruise quan va dir allò de.. “Ets un.....( i tu esperaves que digués un fill de puta com a mínin) un bocamoll”
A l’Albert li agrada molt la tele però només els anuncis i déu n’hi do de tot allò que ha après i d’allò que he après jo.
Sap que són les hemorroides, que ja li vaig haver d’explicar, el bótox, els bífidus, el DNA, la piròlisi, el motor d’injecció, el calci, el col·lagen, el lifting, que t’has de prendre si tens mal de cap, si tens gasos o si vols triomfar. Sempre sap què ha de regalar en un aniversari i sobre tot conceptes tan abstractes, per un nen tan petit, com la meitat o el deu per cent.
L’altre dia vam anar al súper, no us diré quin que jo no sóc accionista, del que diu la publicitat que per cada unitat que compres de més et van fent un 10, un 20, un 30.. etc, clar el nen aviat va arribar a una conclusió del tot lògica, “pagues el primer i els altres et surten gratis, em va dir: veus, mamà? 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 90, 100. Molt bé, anem. I sí, sí passem per caixa i vaig i li’n dono un i els altres li dic que eren de franc. La caixera, pobra! Es va quedar sense paraules:
- No senyora, en la segunda unidad tiene un 10 por ciento de decuento, ché, en la tersera un veinte, en la cuarta un 30 ¿entendés? I el nen que no i mentrestant la cua ja arribava a l’altre cap de món.
- Dieu mentides, jo ho he vist a la tele, deia el meu fill. I jo anava fent que sí amb el cap.
En resum que la noia argentina va trucar pel telèfon i va venir un encarregat que va provar d’explicar-m’ho. No, si jo ja ho entenc, que ningú dóna duros a quatre pessetes, però miri el meu fill, ell no, provi d’explicar-li. Senyora, és una criatura.
- Precisament, un client potencial, digui-li que fan publicitat enganyosa vostès a la tele.
- No, no.
Mentrestant la gent que s’esperava s’anaven enfadant amb l’hiper i donant la raó a l’Albert. Quan allò estava a punt de convertir-se en la Revolució Francesa amb la presa del súper en lloc de la Bastilla l’encarregat, blanc com un paper, va transigir.
Total que ens va fer anar al seu despatx, va fer un parell de trucades i ens va regalar tota la compra, una muntanya de xuxes a l’Albert i com que en sortir el nen ho va dir a tothom que esperava el desenllaç a fora, van haver de fer el mateix amb tots. A veure, o tots frares o tots capellans, que diuen.
L’endemà, l’Albert i jo érem a la portada d’un diari local ja que algú ens havia fet la foto amb un mòbil de darrera generació.
No he tornat a veure l’anunci i ni a l’Albert ni a mi ens han tornat a veure al súper aquell, per si de cas, que aquell dia els hi vam fotre el negoci a prendre pel sac.
Un altre dia, l’Albert se’n va anar al banc on treballa el meu germà, sabeu que hi ha una publicitat que diu: parlem? Doncs va anar a la sucursal es va seure davant del sots-director i li va dir:
- Vinc a parlar.

L'ALBERT

El meu fill és tan mono que te'l menjaries, ros com un fil d'or amb aquells ulls grisos i els clotets a les galtes. Com us explicava, el dissabte passat a taula hi havia mal rotllo. El dinosaure fotia mala cara i em mirava amb el front brunzit, entre que no vaig deixar anar a votar la padrina i que la seva adorada formació política o hauríem de dir apolítica? no va arribar als cent vots estava de molt mala llet.
L'Albert ja feia estona que se'l mirava, després em mirava a mi que encara que jo no parlo mai ni de política ni del papa al seu davant, ell, que és molt llest, alguna cosa s'ensuma. Vaja que, no sé com, però sap que entre el Ton i jo no hi ha filing. Total que la Marta no callava i li feia preguntes a l'Antoni que és a l'única que li contesta una mica bé, perquè la Marta és tan educada i tan simpàtica que s'hauria d'estar mort per a no ser sensible al seu encant.
- No li sembla Antoni? I vostè què hi diu Francesca?- no sé pas de què parlava, suposo del seu tema favorit: els esforços per ensenyar català a uns killos que ni poden i el volen aprendre. De vegades, es dedica a voltar pel pati del seu institut a veure com parlen els nois i les noies i sempre es deprimeix una mica en veure que potser sí que aproven però que tota la llengua que saben es queda dins l'aula.
El nen que està acostumat a ser el centre d'atenció es va dirigir al rex:
- Escolta Ton, fas molt mala cara, què et passa?
- No res, ves què vols que em passo.
- No sé, va dir l'Albert, em pensava que tenies hemorroides i que paties en silenci.
Us ho juro tal i com us ho dic, llavors no em vaig poder contenir:
- I què hauria de fer l'avi en el cas de que tingués això que dius?
- Hemorroides, mare, doncs comprar-se un tub d'Hemoal.
Mira, el meu home gairebé cau de la cadira i jo vaig a esclafir a riure que quasi m'ennuego amb l’arròs i la gamba a mig mastegar.
- Què collons diu aquest xiquet? Què cony diu que tinc?- va bramar el Ton que a més de talossot és molt aprensiu, per culpa meva, és clar.
- Morenes, sogre, morenes, li va contestar el Jordi.
Llavors la padrina que entre l'anís i la marialluïsa estava una mica endormiscada es va espavilar i va començar a cantar allò de una morena y una rubia hijas del pueblo de Madrid...
El pare estava roig com un titot i a punt de fer un disbarat com ara llençar el plat a terra, cagar-se en déu o menjar-se el seu propi nét. Però el nen va ser més ràpid:
- Fransuàs, on tens allò que tu i jo tenim a mitges? (el pot de porqueries, caramels xiclets, anissos i gormanderies varies)
- No home, no, que no veus que la mare no ho vol? A tu se't farien malbé les dents i a mi no em convé que estic massa grassa.

- Tira dona, no "patixos", que ja anirem a la Corporación dermoestética.
La Marta no podia creure allò que sentia.
- Ai Déu meu Senyor! Funny, què vols dir que li és bo al nen això de mirar la televisió?

UNA IDEA FANTÀSTICA.

Les litines eren a la nevera. Jo em vaig alçar per tal que el dinosaure no es morís de set. Vaig deixar l’ampolla damunt de la taula amb un bon cop que va fer tremolar plats i vasos.
El Ton, el dinosaure es diu Ton, la va engrapar i va començar a beure a morro. I és que és un guarro, bé no un guarro sinó EL GUARRO, beu a morro, porta les ungles negres, té caspa, no es renta les mans quan va al lavabo, xarrupa de la cullera i si el dinar li agrada llepa el plat, fa mandonguilles, es rasca els ous quan li piquen i a la nit, es pixava a la gibrella perquè es veu que el lavabo era molt lluny i si caminava pel passadís se li trencava el son, ara ja no s’hi pixa, per sort. A més quan anava al lavabo no agullava bé i mai no estirava la corda
Com us deia vaig deixar l’ampolla amb mala llet i li vaig dir:
- De res eh?
La Fransuàs que normalment suportava amb paciència infinita les cotxinades del seu home aquell dia li va dir:
- Home, potser que no beguessis a morro que la canalla prendran un mal exemple.
- Bec com em roten els collons.
Punt i apart, amable i ben parlat com ell no se’n troba gaires. De letines gairebé no en quedaven i d’un glop se les va engolir.
- Tu, em va dir a mi, ves a fer-ne una altra botella que tinc set.
Vaig estar a punt de dir-li que aixequés el cul de la cadira i se les fes ell mateix les putes litines dels collons (perdoneu, és que en aquest món tot s’acaba enganxant), però la mirada suplicant de la Fransuàs i el somriure satisfet de la bruixa em van frenar la llengua.
Vaig alçar-me i amb molta cura vaig abocar el sobret a l’ampolla: un polvets blancs que semblaven inofensius, vaig posar el recipient sota l’aixeta i en veure com aquells misteriosos polvos bullien amb l’aigua junt amb les ganes de matar-lo que anaven in crescendo, van donar-me una idea fantàstica.
Estava com fascinada mirant com les pólvores de les litines reaccionaven amb l’aigua, de fet no podia deixar de mirar. El tossalot va cridar:
- Què fots? Hòstia que has anat a la fàbrica?
Ràpidament vaig agafar un altre sobre miraculós i me’l vaig entaforar dins de les calces. La butxaca de la bata no era un amagatall prou segur.
Vaig sortir de la cuina tota modoseta i vaig deixar-li la beguda al davant. I ell torna a xarrupar com un porc de bellota.
En acabar de sopar es va escarxofar al sofà va agafar el comandament de la tele i va anar fent zaping fins que va trobar una pel·lícula de les que li agraden: westerns o d’acció.
La Fransuàs rentava els plats i la bruixa feia mitja, un jersei per la Nena, la filla de la seva filla que era i és una bleda assolellada. L’avi va dir que se n’anava cap al llit que no estava per ruqueries de la tele i mon germà feia els deures de l’escola.
De mi ja us dic que no en feien gaire cas així que me’n vaig anar a la cuina per veure si la mama em deixava eixugar les culleres i de passada a veure si podia robar-li un ganivet tallador però la Fransuàs no m’hi deixava ni acostar a les coses perilloses com els ganivets o les tisores.
Vaig fer veure que anava a fer pipí, que en vaig fer i vaig estirar la cadena i tot però abans vaig colar-me a l’habitació dels pares i vaig abocar les pólvores miraculoses a l’orinal. Un treball perfecte perquè ni jo que tenia la vista d’àliga veia res de res.
Quan va ser l’hora la mamà em va fer anar a dormir encara que aquella nit, a casa nostra, ningú no va dormir gaire. Devien ser cap allà a les tres quan va despertar-me el bram espantat del Rex.

CANVI D'OBJECTIU

Estava encantada de la vida amb tot el pollastre que s’havia muntat. Per primer cop a la seva vida, la bruixa s’havia quedat sense paraules. A més a més em mirava amb respecte com a una enemiga de la mateixa talla. Només sabia repetir que això de que em mataria només era un parlar. Havia guanyat una batalla però la guerra encara no. Per una intuïció misteriosa jo vaig relacionar l’ús de raó amb la capacitat per aprendre a l’escola. Com més trigués a tenir-ne més impunitat tindria per a fer no sabia ben bé què.
Davant l’astorament de la senyo vaig començar a fer-ho tot malament. Confonia lletres que ja m’havia après, no contestava quan em cridava, pintava verd allò que havia de ser vermell, passava de la ratlla vaig i “oblidar-me” de sumar i de restar. Les fitxes i els quaderns de treball que sempre els havia tingut nets i polits van començar a ser un desastre i em vaig convertir en la nena més tonta de la classe.
La senyo no s’ho podia acabar, em feia llegir cada dia i com més hi patia més malament ho feia. Ho va provar amb bones paraules, amb càstigs (sense pati), amb paciència però jo estava determinada a amagar els meus coneixements, fos com fos.
Vaig tornar a pipar-me el dit tot el dia i inclòs, un dia, vaig fer-me pipí a sobre.
La senyoreta era una mica carallostre, que deia la bruixa, ferma partidària de que com més romanços gastaves amb la canalla pitjor.
Un dia la senyo em va donar una nota “pels pares”. Va remarcar allò dels pares perquè volia que hi anessin tots dos. Aquella encara es creia allò de que els fills també son cosa del pare. Si m’ho hagués preguntat ja li hauria dit jo que el dinosaure no trepitjaria l’escola ni de lluny i menys si era per parlar de mi.
Vaig obrir la nota i vaig llegir-la que prou que en sabia. Hi deia que els esperava a tots dos per parlar d’uns comportaments estranys de la seva filla. Vaig tirar la nota pel wàter i vaig esperar els esdeveniments. Es veu que el dia assenyalat la senyo es va esperar una hora i allí no va aparèixer ni nostresenyor. Llavors va trucar per telèfon.
Quan vaig arribar de jugar la Fransuàs feia cara llarga:
- Escolta, que no et va donar una carta per a mi la mestra?
- A mi? Quan?
- Ahir.
- No me’n recordo, vaig respondre amb la meva expressió més dolça.
- Doncs ella diu que te la va posar a la cartera. I jo amb els ulls ben oberts i amb cara de venir de l’hort.
La Fransuàs va sotmetre la meva pobra motxilla a un tercer grau però a part d’alguna fitxa arrugada no hi va trobar res.
A la nit, quan li va dir al dinosaure que demà a les cinc de la tarda havien d’anar a parlar amb la mestra de la nena, ell va dir que tenia feina al tros i que amb un que perdés el temps amb capdeconyades ja n’hi havia prou. Pro home, potser passa alguna cosa. I ell llavors em va mirar i em va preguntar:
- Quina n’has fet ara? Aquesta lo que li convé és un bon revés ben donat.- La influència de la bruixa es deixava sentir. – Aquesta lo que té és una barra que no se l’acaba.
- Jo no he fet res- vaig contestar a l’animalot que xarrupava les sopes fent un sorolls mol estranys.
Em va mirar de reüll i llavors va canviar de tema:
- Que no hi ha litines? Hòstia puta, arribo rebentat i tu tot el dia rascant-te la figa, ni bona per anar a comprar.
En aquell moment em van venir ganes d’agafar el ganivet del pa i matar-lo. Me’l vaig mirar de mal ull mentre la Fransuàs acotava el cap, vermella no sé si d’indignació o de ràbia.
Vaig decidir que, de moment, deixaria estar la meva guerra amb la bruixa de sa mare i començaria una ofensiva, en tota regla, contra el seu fill. L’ arma mortífera serien les litines.

LA INFORMACIÓ ÉS PODER

La senyoreta Adelina m’ho va explicar com va poder. Penso que fins i tot va haver de demanar ajut a una altra mestra perquè abans de contestar-me va sortir de la classe cosa que no feia mai. Llavors era jove, es pintava els llavis i portava sabates de taló. Ara encara es pinta però ja no és jove. La meva mestra de primer de bàsica s’ha convertit en una col·leccionista de malalties: és el seu tema favorit: si tu anomenes una malaltia segur que la te. Li faltava la fibromiàlgia però l’altre dia em va dir que aviat la tindria. Bé doncs, quan vaig saber què era allò de l’ús de raó vaig pensar que era una collonada però després quan hi vaig rumiar ho vaig trobar interessant. Feia molt temps que en tenia, a veure: si havia estat capaç de planejar el crim perfecte... Però aquell dia el pot de l’ús de raó es va omplir del tot perquè vaig aprendre que hi ha informacions que no es poden compartir. I també allò de que la informació és poder. Per fer-li la vida difícil a la bruixa necessitava informació, i a la vegada havia d’amagar tota l la que em concernia.
Cada dia, des que la bruixa m’havia amenaçat, dormia amb un ganivet a davall del coixí que treia de bon matí per tal que la mare no ho sabés. Ara ho sabria, ja me n’encarregaria jo.
L’endemà al matí no vaig llevar-me la primera, com acostumava: vaig esperar que la Fransuàs vingués a despertar-me i es trobés amb la porta apuntalada per la cadira.
Després quan va desfer el llit, la mama desfeia els llits per ventilar els llençols, va veure un ganivet, un cullerot i una destral davall del coixí.
Pobra Fransuàs, li vaig fotre un ensurt de collons!
- Què és això? I jo amb el polze a la boca- Què no ho veus que pots prendre mal? Digues per què has posat aquí tot això, filla?
Ho va agafar i va començar a cridar al papa, al meu germà, a la bruixa. En un moment tota la família va estar al menjador alarmada pels crits de la jove, que mai no aixecava la veu. Aquell dia vaig saber que la mare si alguna vegada es transmutés seria una lleona. Fins i tot la tortuga va donar pas a l’avi.
La bruixa va donar l’explicació més lògica:
- Aquesta xiqueta està sonada.
Llavors jo amb una veueta d’espantada vaig dir:
- És que tinc molta por.
- Por? De què?
Vaig deixar passar un segons perquè tothom estes pendent i ho vaig deixar anar:
- De l’àvia que sempre em diu que em matarà.
La mare es va posar les mans al cap i va començar a cridar que ella ho aguantava tot però que per allí no hi passaria, que què s’havia cregut aquesta dona amb aquelles paraules que havia espantat tant la nena. El pare li va dir les paraules més fortes que mai:
- Hòstia mare...
L’avi se la va mirar des de les altures, l’avi era molt alt i ella un tap de bassa amb ulleres.
- Ja ets un bon carnús ja! Tot lo dia voltes com un sanderot i quan ets a casa encara espantes aquesta criatura! Si sé que has tornat a dir-li una cosa d’aquestes a la nena, jo mateix t’assassinaré a tu, carallot! Ets una... tabardana! Macagon déu.
Apa, ja li està bé, pensava jo, que estava encantada de la vida.

PERLAPAUDECASA

El patacó és l’eufemisme que fem servir per anomenar una certa part de l’anatomia femenina, a Barcelona fan servir patata, i els més grossers també en diuen figa.
Aquesta història del patacó mereix un capítol a part així que, de moment, la deixarem estar. Només us diré que em va servir per a saber que la Marta és una esportista, sense cap malícia ni rancúnia. També va provocar danys col·laterals que van fer que mon germà em deixés de parlar durant 6 mesos. Però la Marta va reaccionar diferent, per això és la meva amiga, la meva única i vertadera amiga.
No crec que ella abandoni mai l’espècie però si ho fes seria una papallona de molts colors amb puntets foscos en forma d’estrella...
El dissabte, al dinar hi havia tensió a l’ambient, molta, perquè el papa i jo no ens parlem. La Fransuàs pateix perquè la paudecasa se’n ressent.
Veureu, el diumenge passat vaig enxampar el dinosaure a punt de fer anar a votar a la padrina que ja sabeu que ha perdut l’esma. I amb la complicitat de la mamà que no li va dir res perlapaudecasa.
- On aneu amb la padrina?- els vaig preguntar
- I tu que n’has de fotre?- va bramar el rex, sempre tan amable.
La Fransuàs en va ficar vermella com un pebrot. Llavors vaig veure els sobres. Ràpida com un llamp vaig engrapar el que la padrina tenia a les mans i el vaig obrir. Les meves sospites es van confirmar: a dins hi havia una papereta d’un partit les sigles del qual són dues lletres, totes dues iguales (no les posaré per no fer-los propaganda).
- No tens vergonya- Per què no desenterres a ta mare i també la fas votar? Al menys ella, des d’on sigui estaria contenta. Però a la padrina no li faràs anar. I tu mamà què?
La mamà es va posar a plorar.
- Vinga, marxem, va cridar amb la boca oberta el depredador.
Llavors vaig pronunciar la frase que, sempre, havia tingut moltes ganes de dir:
- Serà pel damunt del meu cadàver.
En aquell precís moment, per aquelles coses de la vida, la Maria que no hi toca quasi mai, va tornar en son si.
- Hola, bonica com va tot, reina meua?
- Malament padrina, malament . No m’ho hauria pensat mai que volguessis anar a votar a les dretes.
- Jo? Primer morta. Això nunca lo veran tus ojos.
El pare va començar a cridar com un boig, que si jo era una filla de puta, que macagon la mare quet va parir, que si fot el camp i cuida’t de casa teva..., sense pensar en la Fransuàs que és la qui va pagar el pato.
Va marxar tot sol a votar i ens va deixar en pau. A la mare li vaig retreure que la paudecasa no volia dir fer servir la padrina perquè aquells tinguessin un vot més. Que ella no els vota mai encara que el seu home es pensa que sí. Com que de llest no en té res li dóna el sobre preparat a la mare però ella ja en té un altre a la bossa i quan és l’hora de votar el canvia, que ja ho sé perquè la trampa li vaig suggerir jo mateixa. A mi també em volia manipular perquè votés a tots aquells que ell volia però jo li deia que butifarra for you, directament.
- De vegades s’ha de fer allò que no tens ganes perlapaudecasa, la frase favorita de la mamà.
- Sí, li vaig dir jo, però hi ha coses i coses. Suposo que la mare no em va respondre perquè sap que tinc raó.
Ahir, sort en vam tenir de la Marta que no va callar en tota l’estona i de l’Albert, el meu fill que, de vegades, és tan mono que te’l menjaries.

LA MARTA O LA NORMA?

Ma cunyada és una dona espectacular. No sé com s’ha pogut aparellar amb una cosota con mon germà. Sempre m’he pensat que o bé a ell o a mi ens van canviar a la clínica. En lloc de donar el seu fill a la mamà n’hi van donar un altre. El Sisco és banquer, diu ell. Ja li agradaria perquè allò que el fa més feliç són els cuartos. Quan era petit i el padrí li donava la paga als seus ulls grossos i sortits se li dibuixava el signe del dòlar, ara se li dibuixa el de l’euro que cotitza més. En realitat és empleat de banca si fos banquer en seria l’amo però no, es passa la vida gestionant diners dels altres. Fa cara de mànec de paraigües i té l’índex de la mà dreta molt llarg de tant tocar les tecles de la calculadora.
La Marta, en canvi, és una noia com no n’hi ha gaires, millor dit no n’hi ha cap perquè ella és la catalanista, l’única i autèntica. Només viatja pels països catalans, ni un peu a Espanya a qui ella anomena “el país”. Se’n va a passar el dia a l’Alguer com qui va a Salou i a més és poliglota. Un dia va confessar-me que, de petita, quan tot allò de la normalització lingüística, volia ser la Norma i a fe de déu que ho ha aconseguit.
Al principi quan la vam conèixer ens pensàvem que era estrangera: diu envistes, bestreta, encís, degotar, lliurar, àdhuc, qualsevulla i d’altres que no me’n recordo.
- A les envistes d’Igualada hi ha un vell salze amb unes branques que toquen el sòl.
- On dius que hi ha què?
- Això ens ho lliuraran en una sola bestreta.
- Què!!!!?
- Ahir vaig anar a Santes Creus i va caure una tamborinada. Oh! L’encís del vell o bell (ves a saber) monestir sota la pluja.
- He d’avisar el manyà que se m’ha espatllat el pany.
- I a qui dius que vols avisar?
La primera vegada que ens va sentir parlar es va esfereir, ara ja s’hi ha acostumat, avesat , que diria ella. És filòloga i fa de professora de català en un institut d’un barri marginal on tots són d’ètnia gitana i killos. També sap francès i anglès. Però de veritat i no com jo que després de 10 anys d’estudiar l’idioma de Chespir i treure bona nota un dia em vaig trobar en un accident? o incident de trànsit. L’home parlava en anglès, això ho vaig copsar de seguida, amb un urbano que era andalús.
-Mízter que s’ha sartao usté un zemafóro, el carnet de condusí voy a ponerle una murta que se va a kaga er guiri, no te jode...
I l’altre...amb les mans i amb els peus
- Mi nou andestan, mi nou andestan oh mai god! Help mi please.
Llavors vaig pensar que d’allí no en sortiríem i li vaig dir amb el meu millor accent.
- Escuismi ser doyu spikinglish? Llavors es va tombar cap a mi i va parlar cinc minuts seguits i us ho ben juro que no vaig entendre ni una paraula. Quan va haver acabat li vaig respondre:
- Doncs jo em pensava que sí però, ara, ja veig que no. Passiu bé i sorri eh?
La Marta feia la tesi doctoral sobre el catalanisme polític d’en Valentí Almirall i les seves connotacions lingüístiques en relació amb en Fabra.
- I què hi té a veure un tio que estudiava els insectes amb el catalanisme? Jo pensava que em parlava del Fabre, que no feia gaire temps havia llegit un llibre molt divertit que em va ensenyar un munt de coses sobre els escarabats piloters.
Aquell dia quasi es va desmaiar. La mamà li va haver de donar una infusió de camamilla amb sucre i una aspirina.
Ara té la tesi a mitges perquè diu que s’ho està repensant. Que nosaltres tenim unes paraules autòctones molt interessants, com ara carallindo, i que segur que formen part d’una variant dialectal única i diferent. Va sempre amb un bloc al bolso (bossa) i s’ho apunta tot.
Donaria qui sap-lo per veure’l i llegir les interpretacions que dóna a les nostres paraules, encara que la font de moltes sóc jo, la seva cunyadeta, la funny - girl, que em diu ella. Encara que, per dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat us he de dir que també vaig posar-la a prova amb una paraula autòctona: PATACÓ.

CAP DE SETMANA

La mare cada dissabte fa el dinar per tots: el meu germà i la Marta, la seva dona, i naltres: el meu home, l’Albert i jo.
Fa sempre un bon arròs a la cassola amb conill i peix que li surt molt bo. Ahir estava una mica moixa perquè la padrina es va llevar mentre matava el conill (sí, la mare encara se’ls mata ella) i va començar a cridar:
-Criminals! Criminals! Que teniu les mans tacades de sang! Facistes, més que fascistes ja us arribarà l’hora, ja.
Llavors ha començat a cridar que no passarien, no passaran!, no passaran!. Em va trucar mentre feia el sofregit i m’ho va explicar:
- Avui es pensa que encara és a la guerra i m’està fotent una tabarra...que no sé ni què faig. Escolta...escolta...
A través del telèfon m’arribaven cantúries: el ejército del Ebro, rumba la rumba rumba là.... una noche el río pasóoo ay carmela, ay carmela....
La mare no em demana mai res, no diu mai que li faci això o allò però jo ja l’entenc així que vaig agafar unes quantes fulles de la meva herba secreta i cap allà a les onze ja era a casa.
En obrir la porta ja vaig sentir-la amb allò que diu sovint: germans proletaris!. Hòstia tu, pobra dóna.
- Mira mamà, li vaig dir, vols dir que no hauríem de mirar una residència per la padrina?
- I com vols que la paguem? Si val 200.000 peles cada mes i ella en cobra seixanta mil...
Una raó incontestable. Ja tenim una dona a hores, una romanesa que no sap ni papa de català i així no s’assabenta d’allò que li diu la padrina. De castellà sí que en sap una mica, prou per demanar “un plus de peligrou” perquè la padrina, com que la Katia és rossa i parla estrany, es pensa que és alemanya i li va voler pegar. A 10 euros l’hora o ella plega. La mamà la paga d’amagat del pare i de mon germà perquè una estona o altra necessita per anar a la perruqueria i a comprar i la padrina no es pot quedar sola.
A veure si ara amb la llei de dependència ens ho solventen.
La mare va fer els papers però és escèptica: la gente del palasio van despasio, diu.
Bé, li vaig fer unes “herbetes” i després li vaig donar una copeta d’anís del Mono, la vaig fer seure, que a mi encara em creu (no sé perquè, la veritat, misteris de la ment humana) li vaig enxufar els auriculars amb un cassete que li vaig gravar amb allò de “muñequita linda, de cabellos de oro” i d’altres cançons del Perales. ( Ja us explicaré, un altre dia, d’on les he tret aquestes cançons miraculoses) La mama ja no pregunta si allò és marialluïsa o què, s’estima més no saber-ho, sobre tot venint de mi, encara que penso que sospita perquè ella és de la generació hippie happy flowers.
Al cap d’una estona va arribar mon germà que és un carallotot. Carallotot és la variant carinyosa de carallot.
La padrina ja li deia:
- Passa carallotot. També li deia galifardeu. De petit apuntava maneres de dinosaure però no ha arribat a desenvolupar-se bé. S'ha quedat a l'estadi del llangardaix, tot per obra i gràcia de la Marta, ma cunyada.

ÚS DE RAÓ?

L’ús de raó, una cosa que no tenia i que m’havia salvat de morir a mans de la bruixa. Una cosa que l’altra gent sí que tenia però jo no. Però per més que mirava al meu germà i als altres nens de l’escola, no tenia ni la més remota idea del que podia ser. Vaig passar una setmana ben capficada rumiant . A la classe, a casa, al carrer, mentre mirava la televisió i res, no tenia ni una pista així que ho hauria de preguntar. I a qui ho pregunto? A l’àvia ni pensar-ho, a l’avi tampoc que segur que una tortuga tampoc no en tenia d’allò que a mi em faltava, a la mare ja tenia prou feina amb la confecció, al meu germà menys encara perquè ho hauria xerrat que sempre ha estat una cotorra i un xivato, al pare ni pensar-ho, a més tampoc no m’hauria fet cas.
La padrina sempre deia que el papà era un talossot, que és, ho explico per aquells que no sou del meu poble, una cosa així com un tòtil elevat a la infinita potència. Si només hagués estat un talòs, encara, però sent un talossot, impossible.
El pare també havia sofert una metamorfosi o potser no, que jo no el vaig conèixer quan era jove. Llavors no el podia identificar perquè encara no havia vist “Parque Jurásico”, però quan vaig veure la peli, el vaig classificar ràpidament com un tiranosaure rex.
El pare, penso jo que no sabia ni el meu nom. Em dic Andrea, que encara no us ho havia dit, però ell sempre em cridava:
- Nena!. Tu!. Vine cap aquí!. Eiii!
Quan parlava amb l’altra gent jo era Lanostraxiqueta i quan parlava de mi amb la mamà era Aquella.
- On para Aquella? Mira que fot Aquella.
Representa que el pare tenia molta feina i que arribava molt cansat del tros. Es llevava a les cinc del matí i a dos quarts de sis ja era al bar a fer una copa (de conyac). Després pujava damunt del tractor i feia la segona parada a la benzinera on també hi ha un bar i allí esmorzava amb d’altres pagesos tan enfeinats com ell. Perquè a l’estiu potser sí que tenia feina però a l’hivern...Moltes vegades penso que no es movia en tot el matí del bar mentre xerrava amb d’altres talossots com ell, o es mirava revistes on hi sortien dones despullades de pèl a pèl. No, no ho sóc de mal pensada que això ho vaig descobrir en el curs d’unes investigacions molt laborioses. No ens avancem als esdeveniments. A la padrina tampoc li podia preguntar perquè ho hauria dit a la mare i a més si era una frase que havia dit un capellà, menys. A la padrina no li agradaven els capellans ni les monges, gens ni mica.
De moment, però, m’havia quedat un bon descans, així doncs la bruixa ja no em mataria perquè no tenia ús de raó. Ja no calia que posés una cadira a la porta de la meva habitació ni el ganivet de matar el porc davall del coixí. Vaig deixar de somiar que m’escanyava mentre el gat es llepava els bigotis. Sort!
Però la curiositat no em deixava viure, fins que vaig trobar la persona a qui podia preguntar perquè, se suposava, ho sabia tot: la senyoreta Adelina.

DANYS COL·LATERALS

No va sortir bé el meu primer crim perfecte. Aquell dia vaig aprendre unes quantes coses: per molt que planifiquis sempre hi haurà variables que no podràs controlar, com la tornada de la bruixa . Ara ja ho sé perquè va tirar enrera i tant! però ja us ho contaré un altre dia. També vaig aprendre que el pobre gat no m'havia fet res. I és que l'afer felí va portar cua: la bruixa no s'ho podia acabar i vinga a remenar gat amunt, gat avall, fins que l'avi, el seu marit, se la va mirar i li va dir:
- Ja n'hi ha prou d'aquest color! Collons! que les coses no te les acabes mai.- I quan ella anava a contestar-li com una gripia l'avi li va dir la seva frase favorita:
- Calla, tabardana més que tabardana. Tan soroll per un gatot tinyós.
L'avi també havia sofert una metamorfosi interior i quan era a casa era una tortuga tancada a la seva closca que mai no deia res. Només retornava al món dels humans quan s'emprenyava amb la bruixa o quan anava al cafè a fer la manilla. Una colla d'homes vells que renegaven i fumaven i es fotien uns quants carajillos.
Quan encara era un home li deien Roc però des de que va sofrir el canvi l'àvia li deia: Aquellhomenostre.
- Marxo que aviat vindrà Aquellhomenostre. Aquellhomenostre vol dinar al punt de la una.
També vaig aprendre que el gat a mi no m'havia fet res.
- A veure, filla, em va dir la mamà, què t'ha fet a tu el pobre gat?
De sobte vaig veure la llum. No res, no m'havia fet res, el volia rentar per fer-li mal a la bruixa però, en realitat, si el crim hagués sortit bé hauria estat només un dany col·lateral. Havia d'anar per ella i llavors vaig recordar allò que sempre deia la padrina:
- Aquella no s'estima ningú llevat d'ella mateixa.
Em penso que l'àvia ho va dir de veritat que volia matar-me perquè fins i tot s'ho va confessar:
- Ja li vaig dir al mossèn que l'hauria mort aquesta astròlica, tenia una ràbia que l'hauria escanyada allí mateix. Però el mossèn ja em va dir que només era una criatura i que encara no tenia ús de raó.

UN FINAL FELIÇ PEL GAT

El mixino de l’àvia-bruixa era al corral estirat mig adormit prenent el sol. Des del llit estant havia sentit la mare que havia acabat de rentar els plats i després se n’havia anat cap al cosidor. Els rum rums de la màquina de cosir feien tremolar les parets de casa. El cosidor era una habitació sinistra plena de muntanyes i muntanyes de calçotets. Sabia que no en sortiria fins a l’hora de fer el sopar. El divendres passava l’home de la confecció a recollir els milions de calçotets que havia cosit la Fransuàs. Sí, la mare formava part de això que ara, en diem “economia submergida”, cosia per per dos pessetes roba que després els altres es vendrien per vint duros. Jo estava convençuda de que tots els homes portaven els calçotets que la mare feia i després amuntegava en farcells més alts que jo. Per casa pul·lulaven unes boles peludes que semblaven tenir vida pròpia. N’hi havia per tot arreu i sobre tot a davall dels llits. Si feia una mica d’aire fins i tot corrien pel passadís. Del borrim de la roba, em va explicar la mamà. Vaig sentir també que la bruixa marxava pel cop de porta.
Em vaig llevar i cap al corral s’ha dit! El gat estava sec com una ascla perquè la seva mestressa no li donava menjar.
-No, que després no rata.
Sort en tenia que no fos ratador sinó se l’hauria menjat a ella. El mixino s’estimava més robar que treballar, tenia mals instints. Em vaig mantenir a distància bo i fent oscil·lar les sardines. El gat feia un pas endavant i dos enrera. No se’n refiava de mi. Però la gana és una arma poderosa, ho vaig aprendre aquell dia. Finalment es va atansar i el vaig poder agafar.
Llàstima que la bruixa m’enxampés. Jo quan es va fotre a cridar vaig fer cara d’innocent i vaig començar a pipar-me el polze com si fos un xumet. Mai no fallava.
- És que et mataria, si tornes a provar de fer una cosa així et tallaré les mans, t’ofegaré, et fotre calenta com un lliri.
Us he dit que la mamà no sortiria mai del cuarto dels calçotets a no ser que hi hagués una catàstrofe nuclear, un terratrèmol o la guerra mundial? Doncs ja us ho dic ara perquè no va sortir.