UNA BONA NENA

La padrina era una dona que passava per una dona assenyada però, els que la coneixíem bé sabíem que es fotia del mort i del qui el vetlla. Tenia batejats a tots els veïns del poble i sabia fer els plans de tothom. Clar que, quan deia que el nostresenyor era un carnús, no es referia a Déu sinó al seu veí amb qui no tenia massa bones relacions. Al meu poble la gent es coneix principalment pel nom de les cases i l’Anselmo era de cal nostresenyor. Ara aquest costum es va perdent i a mi em sap greu. Hi ha a cal nostresenyor i a cal Déu, a cal Alà, a cal moro i a cal Paresant, la Maria també tenia en el seu repertori paticular a cal Mahoma.
Hi ha a cal corna i a cal cansalada, a cal malvat, a cal guapo i a cal lleig, a cala seca, a cala grossa, a cal bellana, a cala pera i a cal muts. I així podria seguir fins a omplir un llibre o fer una tesi doctoral però no ho faré. A casa nostra en deien a cal roig pel color dels cabells d’algun avantpassat, no us creieu que era per les tendències polítiques que ja us he dit com era el rex. Jo sóc la xiqueta del roig i no l’Andrea així que quan li deia al Mortadelo que no sabia el meu nom no anava tan desencaminada. Clar que quan li vaig dir tot allò del nostresenyor ho vaig fer amb alevosia i premeditació amb una cara d’innocent que, si m’hagués conegut i hagués estat psicòleg de debó, l’hauria fet sospitar.
En resum que el Mortadelo gairebé es va iuiar en sentir la meva resposta i corrents se’n va anar a portar el parte a l’Adelina que es va fotre a riure com una boja, només us diré que la meva resposta forma part de l’anecdotari escolar. La senyo i el nostresenyor tampoc no eren gaire amics ja que el tal Anselmo solia seure a l’altre cantó de la tanca per mirar l’escot de les mestres mentre anava predicant que no fotien res i que els nens tot lo dia érem a recreo. Una vegada una altra mestra que tenia molt mal geni li va fotre una galleda d’aigua al cap i ja no va tornar mai més. Era allò que ara en diríem un friki però quan era petita el Càrdenas encara no s’havia inventat el seu programa.
A mi no m’agradava gens anar a la classedelstontos, la veritat sigui dita, perquè era com un estigma que m’acompanyaria de per vida al poble i feia tots els possibles perquè me’n traguessin. Amb l’inestimable ajut de Lolluardo que era tot un expert caçàvem mosques i les guardàvem en una capsa que jo obria quan el Mortadelo no mirava. Un altre dia vaig caçar un grapat d’escarabats i també els vaig aviar a la classe. Amb mon cosí consideràvem seriosament la manera de caçar una rata per fotre-li un ensurt de mort al senyor Garcia que tot el dia anava amunt i avall amb un insecticida matant mosques que es veu que li feien angúnia. Un dia vaig sentir a l’Adelina que deia que era un maniàtic, que no n’hi havia per tant i que semblava que només eren a la seva classe, les mosques. El senyor Carmelo, el director, li va contestar que no li estranyava ja que les mosques van a la merda. Ho deia per això de l’OPUS, ara ho sé perquè hi guardo bona relació i sé com pensa dels deixebles de l’Escrivà de Balaguer.
Tornant a la padrina, un dia vaig i me la trobo al mig del carrer envoltada de dones que parlaven, cosa estranya perquè la Maria a aquelles hores feia el dinar i no com d’altres que tot el dia xafardegen. Era al carrer perquè havia trobat una serp a dins de l’entrada i tenia por.
- Por d’una serp? vaig preguntar-li jo força estranyada.
- Ai fillet, sí, sí, a veure si arriba tonpadrí i la mata.
- No cal, dona, ja l’enxamparé jo, li vaig contestar. - Au obre que la serp no em farà res.
De primer no ho volia però com que es feia tard i el més calent era a l’aigüera em va deixar. La serpeta, no feia ni dos pams, estava enroscada dins del calaixó de les tomates. Era una monada, de veritat, verda amb taques més fosques que a mi em va agradar de seguida que la vaig veure dormint com un angelet.
Vam sortir, serp i jo, cap al carrer mentre les veïnes es tiraven enrera.
-Ves que no et mossego que pot ser verinosa. Deixa-la, deixa-la anar.
No en tenia cap intenció així que me la vaig posar a la cartera pregant que durant el camí fins a casa no li faltés l’oxigen, no, en va tenir prou, total eren dos minuts a tot estirar i a les quietes la vaig posar en una capsa de sabates amb la tapa foradada.
La Ivonne, li vaig ficar aquest nom perquè el considerava exòtic, es va cargolar i es va quedar tan tranquil·la. Per si de cas vaig posar un totxo a sobre de la capsa no fos cas que a la nit s’escapés. Si la Fransuàs hagués sabut que tenia una colobra a casa...malament rai, però per això la vaig guardar a sota el llit.
L’endemà quan li vaig ensenyar al Mortadelo aquest va decidir, de manera sobtada i inesperada que ja no calia que hi tornés a la seva classe.
- És bona nena i molt llesta, només cal entendre-la i estar per ella.
Lo de bona nena ho deia perquè vaig deixar anar la serp en un tros de la vora de l’escola.
- A més estima els animalons igual que San Francesc.
Era tan tòtil que es va pensar que la senyo s’ho va creure. Inclòs jo que era una criatura sabia que m’havia deixat per impossible.
A la mama, quan es va assabentar de la temeritat de la seva nena, li vaig dir que no l’havia aviat al carrer perquè podia entrar en qualsevol altra casa.

UNA ORDRE D'ALLUNYAMENT

Com una bomba atòmica va caure la decisió de l’avi que ens va comunicar just quan la mama començava a desparar la taula. El Roc li va dir que deixés estar els plats i que l’escoltéssim.
- Demà al matí me n’aniré a veure los paletes perquè vingon com més aviat millor. Vull que facin un pis abaix.
A baix era l’entrada, un parell d’habitacions que fèiem servir de rebost per guardar les coses de l’hort , l’oli les ametlles i l’estable que llavors estava buit perquè de mules feia molt temps que no en teníem. Tothom es va quedar....
- I això?- va preguntar la bruixa.
- Això és per tot lo que passa anquesta casa que ja en tinc els collons plens. Els joves i la canalla viuran aquí a dalt i tu i jo viurem a baix. Cadascú a casa seva i cadascú que seguixo el turno.
- A baix te n’hi vas tu, jo ja estic bé aquí- va respondre la garsa de la seva dona.
- Macagonlodéuquet’haparit, bacona. Tu sí que estàs bé tot lo dia tocant-te la figa i sense fotre res que aquesta xiqueta ja et fa de minyona pro això ja s’ha acabat. Farem les obres i tu cap baix s’ha dit i si no t’agrada ja saps on és la porta. Fot lo camp i no tornos, te’n vas amb la teva filla i mos deixes tranquils que ja seria hora. Aquesta és casa meua i aquí es farà lo que jo digui i prou!.
Llavors la bruixa va callar. Penso que es veia, a les seves velleses, sola i abandonada pel marit sense ni un putoduro. El Roc ja li ho va deixar clar:
- Marxa pro amb lo mateix que vas vindre sense ni un putoduro . Prou que em van dir quan me vaig casar que li donarien un bon dot i encara és l’hora que l’hagi de veure. A ella se la van treure de damunt ben de pressa pro del dot ja no se’n va tornar a parlar, macagonlamarequeemvaparir, hòstia consagrada, que si ho arribo a saber m’hi caso per la mà del darrera. I a partir d’ara mateix si veig que t’atanses a dos metros de la nena et xafaré el cap, ho tens entès?
Una ordre d’allunyament en tota regla, si us pensàveu que això era un invent modern ja veieu que el Roc en va ser un dels inventors i jo la protagonista “protegida”.
Llavors es va encetar una discussió molt avorrida sobre els diners de les collites i jo vaig dir que tenia són. Sé que van arribar al consens de que se’n faria tres parts: dues per nosaltres i una pels avis. Al cap de poc els paletes van començar les obres i abans d’acabar el curs ja vam viure separats. A mi tant em feia però la pobra Fransuàs va respirar tranquil·la des que s’havia casat amb el rex. Aguantar-lo no era fàcil però sense la seva “mama” la cosa era més de bon portar.
Allí qui hi va sortir més perjudicat va ser l’avi, que a partir d’aquell moment va ser més temps tortuga que persona. Vull dir que es passava tot el dia tancat a la closca sense parlar.
Pel que fa a l’escola els pares van anar a parlar amb la mestra i amb el Mortadelo i llavors cada setmana em passava un parell d’hores a la classe d’educació especial, anomenada familiarment la dels tontos, encara que allí el més babau de tots era el Mortadelo que em feia fer unes coses com ara dibuixar la meva família per esbrinar a través dels meus gargots si a casa hi passava alguna cosa. Molt llest no ho devia ser perquè això es copsava d’un hora lluny i jo només feia que dibuixar corderets, dinosaures, tortugues, llangardaixos i bruixes. Els meus dibuixos es van fer famosos i anaven de mà en mà i ningú en va poder treure l’entrellat. El primer dia em va preguntar com em deia i jo li vaig contestar que no ho sabia. Li havíeu d’haver vist la cara. Quan ho va dir a la senyo, l’Adelina em va renyar i m’ho va fer dir al seu davant perquè veiés que sí que ho sabia. El psicòleg oficial, la carrera no la tenia era un enxufat que no tenia ganes de fer classe i li havien buscat aquell xotllo perquè era de l’OPUS, em va fotre un sermó de cal ample que va finalitzar amb un:
- Què pensarà Nostresenyor d’això que fas? Nostresenyor vol que els nens siguin bons i que obeeixin els pares i els mestres.
Jo vaig arronsar les espatlles i li vaig contestar:
- Lo nostresenyor? Si és un carallot a la vela que està tocat del bolet i només fa que tocar els collons a tothom que sempre ho diu la padrina.

LA LOCUTORA

La senyora mestra es va estovar en sentir que l’avi l’anomenava amb tant de respecte. Al poble tothom li deia Adelina, nena o la Farrereta. Va seure i es va prendre una copeta de moscatell amb unes quantes pastes de les que amagava la Fransuàs “per si venia algú”. L’avi li va dir que li expliqués tot allò dels comportaments estranys i l’altra li va explicar tot, que de una nena aplicada havia passat a ser la pitjor de tota la classe amb diferència. L’avi se la mirava amb la cella esquerra aixecada i de tant en tant em donava un cop d’ull a mi que estava quieta com un ratolí.
- A veure, a veure si ho he entès, mecagonlotreballapudrit (era el renec més ligth que tenia al seu repertori), vol dir que ara no se’n recorda ni de llegir ni d’escriure aquesta xiqueta? No ho sé pas pro totaixò és molt estrany. Em va mirar tres segons, que a mi em van semblar tres segles, sense dir res i després se’m va adreçar
- I tu què dius?
- No res- vaig contestar
- No res eh? Així sí. Vinga xiqueta porta aquell diari d’allí davall del moble de la tele, va manar-me
I jo vaig creure tot i que sabia allò que vindria després.
- Au, llegís lo que hi diu aquí xiqueta i no fem lo ruc que la palla va cara.
I jo com una locutora de la televisió espanyola vaig llegir de pe a pa tota la notícia del cop d’estat del 23-F. Entre parèntesi us diré que el rex havia mangat del bar aquella Vanguardia per fer-se capaç de tot allò del Tejero i la companyia de fatxes que havien entrat al Congrés. Encara me’n recordo que ell i uns quants més de la mateixa corda, aquella nit dels transistors havien brindat amb cava perquè ja es pensaven que s’havia tornat a girar la truita. I és que el rex és d’aquells que encara va al Valle de los Caídos tots els 20 de novembre.
La senyo es va quedar amb un pam de nas i amb la boca oberta. Pobra senyoreta Adelina! Tantes estones perdudes amb una nena que sí que en sabia de llegir i d’escriure i de comptar, més del que tocava perquè sabia fins i tot dividir per una xifra que ja n’havia après mirant com les feia mon germà.
Quan es va refer la senyo em va preguntar amb un fil de veu:
- Com és que a classe llegeixes tan malament doncs?
I jo vaig i li etzibo
- Perquè així em fas cas, quan n’hi sabia no em preguntaves mai ni em feies llegir encara que sempre aixecava la mà.
Era veritat, la mestra sempre estava més pels nens que els hi costava encara que jo no fingia per això. Com a pretext va ser impecable. L’Adelina de cal Farreret es va posar vermella com un pebrot i va començar a explicar-se. No calia perquè la Fransuàs ja ho entenia prou bé que hi ha criatures que necessiten més atenció que unes altres i si no que m’ho haguessin preguntat a mi. Ara penso que la senyo es va sentir molt culpable i des d’aquell dia em va fer més cas a mi i a tots els altres aplicats.
- Què m’havia de pensar jo que ho fes per això, pobrissona!, de tota manera no m’hi havia trobat mai amb un cas com aquest. Aquesta nena hauria de tenir una conversa amb el psicòleg.
- Amb el Mortadelo? se’m va escapar.
- Amb el senyor Garcia, em va reptar l’Adelina.
- Bueno, pues ja hi parlaré, vaig respondre jo tot pipant-me el dit.
Llavors va arribar el Rex tot cridant pel passadís:
- Com està el sopar? Volia sopar aviat que al bar s’havia fet gana, i quan va veure a la mestra se li va quedar cara de badoc.
- Calla macagondeu!, va saludar-lo l’avi, només penses en el fart i en d’altres coses que no dic per respecte a la senyora mestra, rucot. Lo més calent a l’aigüera. Assenta’t i ascolta’m bé.
Llavors l’avi li va explicar tot i quan li va dir que si la guàrdia civil s’assabentava de que anava senyalada em traurien d’allí i em buscarien una altra família ell va arronsar les espatlles i va contestar:
- I tant, no la tindrien ni un mes que és més dolenta que la pestaputa. Per mi com si la prenen ara mateix.
L’avi es va aixecar de la cadira com un llamp i el rex va fer el mateix camí de sa mare però més de pressa.
- Tot s’arreglarà, senyora mestra i no faci cas del meu noi que és bon xicot pro una mica pocasustància.
Una manera com un altra de definir-lo però cal tenir en compte que el rex era el “seu” fill.
A la nit, quan la senyo ja havia marxat i havíem sopat l’avi va deixar anar la bomba.

L'AFER DEL PATACÓ FLORIT

- Jordi? Què dius què, del Jordi?, vaig preguntar tot sortint del lavabo.
La Marta que li posava un güisqui on the roks a la Cuki em va respondre que del meu Jordi no deia res, que parlava dels premis San Jordi, em va fer seure tot dient que feia molt mala cara i va continuar amb la Pija que estava amb la boca oberta.
- Com et deia, l’Emma i el Jordi van tenir un bon disgust quan dues admiradores amb el mateix vestit van anar a demanar-li un autògraf.
- Quin Jordi? Va preguntar la Pija
- El Jordi Bosch, el seu marit, i davant de la cara de enze que fotia la Cuki, va aclarir, sí dona, aquell de la Minoria Absoluta o a veure, tu no miraves la Nissaga? Doncs l’actor que feia de Raimon Montsolís.
- Oh! Ah! Hummmm! o quelcom paregut va deixar anar la tonta del cul de la concunyada.
Llavors la Marta es va embrancar en unes explicacions de que si amb l’Emma havien estudiat juntes a la mateixa escola de teatre, que si eren molt amigues i que ella ara, tenia una mica abandonada la carrera d’actriu però que ja la reprendria un dia d’aquestos.
Encara no us ho havia dit però la Marta sí que és actriu i ha fet cosetes a la tele i de tant en tant fa “bolos”. En aquells moments que tenia calmada i embadalida a la Pija amb les seves explicacions de que si hi ha gent amb memòria fotogràfica que van a les desfilades i copien els dissenys, que després posen a la venda per quatre quartos, que ella es pensa que darrera hi ha màfies xineses i tot. Però que sempre es nota si ets una entesa, en el tall, en la caiguda, en la qualitat dels teixits i tota una sèrie de collonades impressionants. Jo li hauria donat un oscar allí mateix, osti tu, comparada amb ella jo només sóc una amateur de les dolentes.
Al principi que sortia amb mon germà treballava en un col·legi de monges molt exclusiu, molt pijo i molt de filles de papà. Un dia a cala Fransuàs parlàvem d’algú, ja ni me’n recordo i jo amb la meva diplomàcia habitual vaig dir que l’interfecta era un patacó florit.
- Patacó florit? I què vol dir això? em va preguntar la Marta.
La Fransuàs no va tenir temps d’intervenir perquè jo vaig contestar-li:
- Doncs això, bona xiqueta, que va de bona fe, que té bon fons. Com les monges que ho són quasi totes unes patacós florits i ben florits.
Com que la Marta sempre ha seguit aquella màxima de que “a donde fueres haz lo que vieres”o com diu ella “cada terra sa guerra” va prendre nota de l’expressió. I un dia parlant amb la superiora, la madre sor Jesús, d’una nena díscola que volien expulsar ella va i li diu:
- Ai, mare sor Jesús, pobreta no l’expulsi que aquesta noia només és un patacó florit, igual que vosté i quasi totes les monges d'aquesta santa comunitat. A la monja li va agafar un yuyu i va caure al terra, la van portar a l’UCI on es va morir sense poder dir ni fava. Un altre dany col·lateral.
Clar quan li ho va comentar al Sisco i ell li va aclarir el sentit de l’expressió ja se’n va fer més capaç i de primer, es va disgustar però després s’ho va agafar pel cantó bo i va dir que la monja feia molts anys que estava casada amb Déu i que, per fi i gràcies a ella i amb la meva contribució, es podria reunir amb el seu Estimat, o sigui que tot passava per a bé. El Sisco i jo vam estar com sis mesos sense parlar-nos que em va dir de tot i més i fins i tot va provar d’aixecar-me la mà. Sort de la Fransuàs que es va ficar pel mig, si no aquell dia sí que hauria rebut .
Ara ma cunyada fa servir la seva presumpta ingenuïtat i desconeixement de l’idioma autòcton per al seu propi profit. No fa gaire unes pesades d’una ONG que cada any fan una gala benèfica van demanar-li per enèsima vegada que la presentés, de franc, és clar, i ella ja n’estava farta i li feia un pal... Llavors jo li vaig dir que els escandalitzés una mica ensenyant tot allò que nostresenyor li ha donat. Ah! Va dir ella, molt bona idea i es va presentar al festival com una treballadora del Bagdad cafè, amb un escot de vertigen i amb faldilla llarga amb un tall al costat que li arribava fins al paral·lel 38.
A l’hora d’acabar la festa va, tota polida i s’acomiada amb un:
- Senyores i senyors ha estat un gran plaer compartir la vetllada amb tots vostès i també dono les gràcies als patacós florits i solidaris de l’organització. Fins la propera que tinguin molt bona nit i que per molts anys puguin fer tan bones obres.
Hi va haver un canonge a la primera fila que ja estava neguitós pel panorama de les cuixes de la Marta, que va tenir una pujada de tensió i no sé si d’alguna altra cosa que no m’estranyaria gens.
La Marta va fer mutis pel fòrum i es va quedar tan fresca.

RELACIONS HUMANES

La vida, al meu poble, és avorrida si no, a veure: per què us penseu que faig aquest blog? A l’estiu rai que hi ha les piscines i allí la cosa encara pot passar entre mares joves que, mentre fan veure que vigilen els nens, xafardegen a cor que vols i les granadetes com la Sue que també hi va encara que no es mulla ni per casualitat, que es passen la tarda mirant què fan els joves, mortes d’enveja.
La gent es troba i es relaciona vull dir que critiquen el primer o la primera que marxa. I si algú estrany com jo, per exemple, prova d’anar-hi amb un llibre i llegir se’l miren malament i diuen que es vol fer la o l’interessant i el/la culte/a. Us ho ben juro que ho he provat d’integrar-me en els rotlles que fan les maries i de participar en les converses però no puc de cap manera. Faig com el Roc, em tanco a la closca i desconnecto. Llavors els meus pensaments van de les mantis religioses, a les tortugues o a les iguanes i quan em pregunten i haig de sortir de la closca només puc dir:
- Oh! I tant, sí, sí la qual cosa és perillosa perquè ja m’ha passat diferents cops que he dit que sí quan havia de dir que no i viceversa. També n’hi ha que juguen a cartes però a mi les cartes, si no puc fer unes quantes trampes, em cansen i més si no m’hi jugo res.
A mi no m’agrada viure al poble gens ni mica, que pel cas podria viure en un altre i no notaria la diferència o sí perquè no hauria de veure al Rex ni a la Sue ni a la Pija.
Parlant de la Pija va trucar a la porta mentre la Marta i jo rèiem una mica emporrades dins del meu estudi “el cuarto asquerós” com li diu la Fransuàs. Allí hi ha de tot: uns terraris, un gàbia amb un parell de pericos, el microscopi i un munt de llibres posats aquí i allà sense ordre ni concert, una pila de números de la National Geogràfic, un munt de preparacions microscòpiques i una col·lecció de pots amb formol on hi guardo els meus tresors: insectes, larves, un pollet amb dos caps i unes quantes serps.
Parlàvem de com ens podíem fondre els 200 euros i de què fàcil havia estat entabanar la Pija. Llavors, resulta que ens va trucar la Fransuàs per dir-nos lo de la batalla campal i jo hi vaig enviar al Jordi amb un eufemístic “ta mare no s’ha trobat gaire bé”, l’has d’anar a buscar.
Amb que reaccionarien ja hi comptava però no que ho farien tan de pressa.
- La Pija, hòstia i ara què foto jo? vaig dir-li a la Marta.
- Funny, tranki no et posis nerviosa, obre-la, vinga i no diguis res de res ja hi parlaré jo amb aquesta patacó, va tranquil·litzar-me ma cunyada.
Vaig obrir-la i ella em va dir:
- Ves, corre cap al lavabo, escolta i aprèn d’una actriu desaprofitada.
J jo que estava cagada, la veritat, i a més tenia molt pipí vaig anar cap al bany mentre ma cunyada feia els honors.
- Bona nit, Encarnació. Quants dies sense veure’t, i ai! quin goig que fas, noia. Tu cada dia mes jove i més prima. M’has de passar el règim que fas. L’ Andrea és al lavabo que avui està una mica empiocada, res seriós, la passa, però seu, dona, seu i pren una copeta de Chivas.
- Tant me fa si està malalta o bona he vingut a aclarir una cosa i ja em sentirà aquesta que té una barra! va explotar la Pija que, quan la criden pel seu nom de pila es posa com una fera.
- Et noto una mica alterada, Encarnació, no n’he de fer res, és clar, però si puc ajudar-t’hi...va respondre la Marta amb una veu de sirena.
Llavors l’altra va començar i no es donava tanda que si la brusa, que si els 200 euros que si...
- Ai! No voldràs dir la brusa del Versace oi?. Mira jo era amb la Funny quan la va comprar i la va pagar trinco, trinco. A l’etiqueta bé que hi posava que era un pretaporter.
- Al mercadillo la va comprar, al mercadillo que avui n’hi havia dos més als jubilats, va escopir la Cuki.
- Què potser vols dir que et menteixo?- la veu era més freda que el Pol Nord.
- Jo...va vacil·lar la Pija.
- I què en trauria de mentir-te en una cosa com aquesta? M’ho vols explicar? Perquè si et dic que jo hi era, és que hi era i també me’n vaig comprar una. La Funny no sap ni qui és la Versace, què no veus com va vestida sempre? I sort en té de mi si ha d’anar a alguna cerimònia que ja t’ho dic que si no fos per mi seria la riota de tothom.- Això ho va dir en to de confiança, com qui explica un secret d’estat- A més això que li ha passat a ta mare li va passar a l’Emma amb un vestit del Vittorio y Luchino.
- Quina Emma? va preguntar la Pija.
- La Vilarassau, en una gala dels San Jordi.

LA BARALLA

- Al mercadillo no m’hi he comprat mai res jo, va dir tota ofesa la Carmeta. Aquesta brusa és del Versace que me l’han regalat pel meu sant els meus fills.
L’hogar que diu ella, estava ple de gom a gom, com sempre, dones que juguen a cartes i homes que fan el domino. Sempre hi ha més dones perquè són vídues. Suposo que ja sabeu que els homes es moren abans. Però és que al meu poble a les vídues, amb poques excepcions, els passa quelcom estrany. Dones normals, com ara la Fransuàs, que, quan l’home se’ls mor, elles revifen. Es pinten, es compren vestits, van a la perruqueria i no es perden ni un sarau ni una excursió. Es foten fartes de tot, que en aquestes sortides només hi van pel jalo i fins i tot n’hi ha que lliguen. Bé, troben companyia però no es casen ni pel civil. Algunes viuen “en pecat” i d’altres es donen una alegria al cos i després cadascú a casa seva que ben mirat no està tan malament i no seré jo qui les critiqui. Si voleu que us digui la veritat a mi em sembla que només ensumen perquè de lo altre em fa l’efecte que “deixem-ho per la setmana entrant”. La Fransuàs diu que no, que hi ha homes que són valents, potser sí, si ho diu la mama deu ser veritat que ella mai no parla per parlar. Bé doncs, de dones que, quan parlen de sexe, mentre tenen marit, ai no xiqueta, no, que això ja s’ha acabat fa temps i a mi un bon descans, passen quan son vídues a: “ ai el fulano, té unes mans...” Això ho he sentit jo mateixa un dia que hi vaig anar i vaig seure en una taula a tocar d’unes quantes . No us diré que ho vaig escoltar de casualitat, no, vaig parar l’orella ben parada no per tafaneria sinó perquè el fenomen sempre m’ha intrigat molt i en volia treure l’aigua clara. El sexe a la tercera edat és un tema que donaria per molt però, la veritat, no m’imagino la Fransuàs fent aquestes coses. Encara que, ben mirat, si es deslliurés del rex, tot allò que li passés seria millor del que ha passat. Alguna vegada he provat de dir-li que se’n divorciï però la mama em diu que estic com un llum.
Com us deia, la Carmeta presumint de bruseta i les altres no se’n sabien avenir. A la taula hi havia la pastissera que encara que amb la sogra no es fan, després d’allò del pastís, són de la mateixa colla, i com que aquella és una garsa va imitar-la, tot fotent-se’n
- No m’hi he comprat mai res jo al mercadillo. Déu me’n reguard.
Una de les dues uniformades ho va deixar estar però l’altra li va dir que era molt estrany perquè el modelet era idèntic. Llavors la Carmeta torna a insistir amb el Versace i la Donatella i la moda italiana i l’altra li va dir:
-Em penso, xiqueta que t’han fotut el poc pèl que tens. Ja hi van ser. Això del poc pèl la va treure de polleguera. És veritat que la a la Sue els cabells li claregen al davant però ella s’hi fa posar de tot i es carda el cabell i se’l pentina de cantó perquè no se li noti.
- Mirem l’etiqueta, espavilada, que ets una espavilada, tu, que aquesta brusa val molts cuartos, molts.
- I tant, sis euros i cap a la una les donaven a tres.
Llavors van començar a burxar-se pel clatell a veure si veien la marca i com que no se’n van sortir se’n van anar cap al lavabo que tampoc era cosa de despullar-se davant de tothom.
Es veu que al cap de pocs minuts es van sentir un crits que feien esfereir i tothom va córrer cap a les toaletes i se les troben totes dues agafades pels cabells, amb viso i ben esgarrapades. La feina va ser a separar-les.
L’amiga, quan va veure la talla 40, li va dir que una quaranta no l’havia fet mai ni quan tenia dotze anys, que sempre has estat com una vaca tu, una quaranta...ai que encara em pixaré i tot!
Ara, tot el poble en va ple, que això de les baralles dóna molt de si. Totes dues van anar al metge, totes dues tenen un parte de lesions i totes dues s’han denunciat mútuament.
A la nit, ja tenia la Pija a casa, a veure si li donava una explicació i els 200 euros de l’ala que li havia estafat.
Una altra vegada la Marta que no sé pas com s’ho fa però s’assabenta de tot allò que passa al poble encara que no hi sigui mai, em va salvar la vida.

PARAULA DE REI

Malalta no me’n vaig posar, ara, el cul em fotia un mal que no podia ni seure. La bruixa s’havia aprofitat de que la Fransuàs no hi era per escalfar-me per si de cas havia agafat fred.
A la tarda a l’escola no sabia com seure i em bellugava i m’aixecava i no parava quieta fins que la mestra em va haver de renyar:
- Andrea, què et passa, que has menjat cues de sargantana per dinar? Fes el favor d’estar-te quieta.
- És que no puc, em fa molt mal el cul, vaig contestar-li jo
Llavors li vaig explicar a ella i a tota la classe que l’àvia m’havia pegat molt fort amb l’espardenya.
La senyoreta Adelina em va portar cap al despatx i em va abaixar els pantalons. Es va quedar horroritzada. Va cridar la directora, a les mestres de pàrvuls i al psicòleg. El meu cul va ser exhibit davant de tot el claustre com a prova palpable de que alguns pares no haurien de tenir fills, això ho va dir el psicòleg, i va afegir que el seu deure era avisar la guàrdia civil perquè allò era maltractament d’un infant desvalgut. Jo flipava mandarines, sí, sí, pensava que avisin els civils i que la fotin a la presó a la bruixa fastigosa. La senyoreta Adelina, que és del poble, va dir que abans volia parlar amb els pares i que, com que ja els havia citat dues vegades i no havien comparegut, aquella tarda mateix passaria per casa, ella en persona.
- I ja ho crec que m’escoltaran tant si volen com si no! Què vol dir tot això de deixar el cul marcat a aquesta criatura de Déu?
I jo amb els pantalons mig abaixats mirant-los i amb el dit a la boca.
Aviat va sonar el timbre, la senyo em va fer pujar al seu cotxe i va enfilar cap a casa. La veritat jo m’hauria estimat més anar a jugar amb Lolluardo per explicar-li una cosa que se m’havia acudit però la senyoreta estava decidida i jo no hi podia fer res.
I sí, sí, vam arribar a casa i la senyo va trucar a la porta. La Fransuàs es va quedar de pedra quan va veure que em duia per la mà.
- Què passa? Què s’ha fet mal? Què....
- Paquita, hauríem de parlar ara mateix.
La mama li va dir que passés i totes tres vam pujar cap al menjador on la bruixa feia mitja. Sense dir ni paraula la senyo va abaixar-me els pantalons i li va preguntar a la mama:
- Què volen dir aquestes marques d’espardenya?
La música de les agulles va parar de cop, i abans de que la Fransuàs pogués explicar-se la vella va contestar
- Doncs que li he pegat , ves què vols que vulgui dir i que aquesta astròlica te la pell molt fina.
Llavors la senyo es va asseure i va fer una pausa, com una bona actriu que vol cridar l’atenció d’un públic distant i els va deixar anar:
- Doncs miri que bé, sort que he pogut para-ho si no, a hores d’ara en lloc de ser jo aquí potser hi hauria la guàrdia civil. Això és maltractament i és un delicte. Pegar d’aquesta manera un infant no es pot fer què potser no ho sabia això vostè?
La mare es va posar a plorar, la vella va començar a cridar i a dir que si jo era dolenta que un dia em va enxampar a punt de posar el seu gat estimat a la rentadora.
- Mireu, ella sí que d’un temps cap aquí té comportaments estranys però és una criatura i a mi m’agradaria saber perquè ho fa tot això, la va tallar la senyo.
- Nena, ho fa perquè no hi és tota li va explicar la bruixa.
- Ah no? I vostè sí que li ha deixat l’espardenya marcada al cul?
Llavors va arribar l’avi del cafè i ho va sentir. Es va plantar al mig del menjador sense dir ni paraula i es va mirar la bruixa amb cara de voler-la matar.
- Això li has fet tu, tabardana dels collons? Això li ho has fet tu?
La vella es va apropar cap a la porta rasa, a punt d’escape que ja ho sabia com jugava l’avi.
- Fot lo camp ara mateix o ..... Nois, no s’ho va fer dir dues vegades, va passar la porta i va baixar les escales del solà com un llamp.
Llavors l’avi li va dir a la senyo que allò no tornaria a passar mai més, que ell li’n donava paraula i que la seva paraula valia com la d’un rei. Quan l’Adelina li va dir que els pares havien d’anar a l’escola per parlar ell va dir que sí que si calia els portaria a tots dos per l’orella.
La mama no parava de plorar i l’avi li va dir que callés que no s’havia mort ningú, encara.
- I ara porta la capsa de pastes i l’ampolla de moscatell que vull parlar amb la senyora mestra.

POLTERGEIST

Sense anar al cine no m’hi vaig quedar perquè la Fransuás, al diumenge, ni se’n recordava del càstig. Ara que hi penso em sembla molt que no se’n volia recordar ja que, entre tenir-me tot el sant dia davant i darrera o perdre una mica d’autoritat l’elecció era ben fàcil.
Aquell dia vam veure Poltergeist. Allò sí que eren fantasmes i esperits i no allò que feien les tres germanes, allí sí que hi sortien esquelets de la piscina i passaven coses. La pel·lícula es va convertir en la nostra Bíblia i en el nostre manual en matèries paranormals.
Quan vam sortir del cine, en lloc d’anar cap casa amb Lolluardo vam seure a les escales de l’església per acabar-nos les xuxes i per comentar la jugada.
- Osti tu, a les velles se’ls hi hauria d’aparèixer unes quantes “calaveres” com les de la peli , no et sembla? em va preguntar mon cosí.
- Oh i tant que sí però això és una peli i ja saps que al cine tot és mentida, vaig respondre jo que sempre he tocat més de peus a terra.
- Ja ho sé que és mentida!- va fer-se el valent Lolluardo encara que, en realitat ,estava cagat que quan van sortir els esquelets fotia uns xiscles...però i si un dia mentre fan allò els hi sortís un mort?
- No, que aquells eren indis i aquí no n’hi ha d’indis, li vaig objectar, no els hi sortirà res perquè diu lo padrí que quan ets mort ets mort i ja està.
- Ton padrí no ho sap tot, em va respondre ell.
- Ni tu tampoc, lo padrí sap més coses que tu perquè ha anat a la guerra i n’ha vist milions de morts i mai no n’ha vist cap que tornés aquí.
Al padrí que no me’l toquin, ni llavors ni ara, perquè era la persona més assenyada que mai he conegut. Ell sempre deia que no s’havia de tenir por dels morts si de cas dels “vius”.
Ha via estat un comunista a la seva joventut i deia que no creia en res i que tot això de l’altre món s’ho havien inventat los capellans per a fer-nos por.
Jo tenia quinze o setze anys quan es va morir amb tot el coneixement. La padrina que molt descreguda, molt descreguda però quan va veure que estava malament va cridar al capellà perquè li donés l’extremunció, que no se sap mai. Ell semblava que ni hi veia ni hi sentia però quan el capellà va tirar-li l’aigua beneita va obrir els ulls i li va dir:
- Ai recony! Gotetes fa, mal camí tindrem. I després es va morir.
Bé total que aquell dia Lolluardo i jo ens vam enfadar i vam tornar cadascú a casa seva per separat.
Ves no sé perquè us hauria d’enganyar a mi no em feia cap gràcia tornar cap a casa sola, de nit i amb una boira que no s’hi veia a un pam, a cada cantonada pensava que em sortirien tots els fantasmes de la peli perquè una cosa és la teoria que aquesta ja me l’havia ensenyat lo padrí Josep però l’altra és la pràctica i com que del dit al fet hi ha molt tros jo estava morta de por. I quan tinc por canto per fer-me-la passar. Tota l’estona anava cantant Margarideta lleva’t dematí i a més a més des d’aquell dia gloriós ja no va caldre que la Fransuàs em digués més allò de que no m’havia d’atansar tant a la tele que no era bo per la vista. A partir d’aquell dia sempre m’hi he posat com més lluny millor.
A l’hora d’anar a dormir, em vaig tapar el cap amb la vànova i tota la nit vaig somiar coses estranyes.
A l’hora del pati del dilluns amb Lolluardo ja tornàvem a ser amics. Aquell dia vam jugar a poltergeist tota l’hora de recreo amb els altres nens de la classe. A mi em va tocar fer d’esquelet que sortia de la piscina i per fer-ho més real em vaig ajeure dins un toll i en vaig sortir feta un cromo. La senyoreta deia que no sabia com els pares ens deixaven anar a veure coses com aquelles, que els pares s’havien de preocupar d’allò que els fills miraven a la tele i al cine i que hi ha coses que fan mal als nens i després del sermonet se em va enviar capa a casa a canviar-me . La mama no hi era, només hi havia la bruixa que aquell dia, quan em va veure, es va treure l’espardenya i em va fotre el cul com un lliri. Es veu que la senyo ja li havia explicat com era que anava arrebossada de fang.
- Que no ho veus que et pot agafar una palmonia amb aquest fred que fa?

Llavors va arribar la mama, em va dutxar i em va donar una mica de xarop per tal de que no em fiqués malalta.