NO GAIRE RECAPTE

Aquesta criatura, o sigui jo, pensava que si ella no ho sabia, a veure qui ho podia saber. Confidencialment us diré que, quan la mama em renya ho fa més per obligació que per devoció. La Fransuàs per a mi sempre ha estat com un xec en blanc, vull dir que amb ella no cal que fingeixi allò que no sóc perquè la mama m’accepta amb totes les meves virtuts (innumerables) i tots els meus defectes (no cap). Aquest joc de que si tu has fet això i jo negar-li només és un divertiment i prou, una convenció com l’ortografia o els senyals de tràfic on les normes són les que són però podrien ser unes altres i el món no s’enfonsaria per això. No, a mi no em passarà mai com Lolluardo a qui la família ha repudiat. Sembla que mai no hagués existit, ningú no l’anomena, només latiamadalena que també diu que no sap d’on ha sortit i que li serà la mort. Aquestxiquetemsiràlamort. Quan la Coloritos es va assabentar de que l’havia vist no feia gaire li van aflorar els instints maternals i va venir a preguntar-me per ell. Però Lolluardo i jo tenim un pacte, no dir res l’un de l’altre fora d’allò tan suat de que està molt bé i tot li va de primera. I de mi no en treuen res més. Ara que, lo de Lolluardo té tela marinera.
Quan érem jovenots vam tenir un embolic, vull dir que a sobre el llit de la tiona Dolores vam fer bo el refrany de que com més cosins...Per la meva part no va tenir gaire importància, simple curiositat per saber què passava amb allò que semblava tornar boig a tothom. Jo em vaig quedar igual, ni papallones a l’estómac, ni tremolors de terra, en aquest cas de llit, ni res. Però ell que ja portava amagada la vena dramàtica se li va ficar al cap que jo era la dona de la seva vida que estava bojament enamorat i no sé que més. Casi em moro de l’ensurt. No volia ferir els seus sentiments així que li vaig dir que el nostre amor era impossible perquè els pares eren cosins germans i les mares cosines segones i que això era un incest i que els fills ens podrien sortir tontos o en el millor dels casos dolents com les tres germanes. La genètica no falla mai : verd llis amb verd llis surt verd llis ( havia començat a interessar-me pel Mendel) Llavors ell va començar a fer un posat lànguid i a estar força deprimit. La tiamadalena alguna cosa es devia ensumar perquè sempre m’interrogava però jo no estava per la labor. La Fransuàs em penso que ho sabia però no em va dir mai res només allò amb conyeta de tu i Lolluardo i Lolluardo i tu que repeteix sempre que jo el poso com a excusa i si no ho sap del cert s’ho pensa que ja us he dit que de llesta n’és una estona llarga.
Així que mon cosí entre llàgrima i llàgrima va aconseguir entrar a Belles Arts lo que, segons sa mare, li va ser la perdició perquè va ajuntar-se amb gent estranya, de mala vida, volia dir homosexuals i gent de la faràndula. No se sap com, va fer amistat amb un estudiant de psiquiatria que el va psicoanalitzar i li va dir que en realitat, no estava enamorat de mi sinó que em tenia enveja perquè ell era una dona atrapat en un cos d’home i escolteu, Tarragona descoberta. Ell volia ser jo per això la confusió. A mi em va semblar una collonada com una altra tot allò i ja vaig provar de treure-li del cap que ja em veia a venir la resta però ell, que llavors ja s’havia embolicat amb el deixeble del Freud, no em va voler escoltar. Quan van trencar va començar a hormonar-se i ara es diu Jenny. Ell es volia posar Scarlett des que va veure lo que el viento se llevó però el seu representant li va dir que ni parlar-ne. Ja us vaig dir que era un artista que li va tot: la pintura l’escultura i el cabaret. No sé com i si ho sabés tampoc no us ho diria ha fet molta pasta, té un loft al barri gòtic que hi entres i caus de cul i un apartament als Madrits que és una passada.
Pinta per hobbie però el quadre més petit no el compraríeu per menys de tres mil euros i el seu espectacle és molt bo. De cantar no canta que un dia em va confessar que feia pleivak però es mou... Vaja que ara és una dona molt atractiva gràcies a les hormones i a unes quantes operacions. Segur que l’heu vist per la tele ja que freqüentava programes brossa d’aquestos que no veu ningú però que tenen disparats els índex d’audiència.
Lo que no sé és si al seu DNI hi posa Eduard o Jenny que no li he preguntat mai si s’ha operat dels baixos, com diuen al meu poble. Encara que, tant si ho ha fet com si no, no es deu notar massa la diferència perquè de recapte no n’hi havia gaire.

COM ELS ARBRES DE LA RAMBLA

No se sap mai quan a la Fransuàs li agafarà l’atac de fer de mare, vull dir que normalment tenim una relació còmplice entre dones que compartim espais comuns, per exemple la relació amb el tiranosaure i l’aversió per la bruixa, però ella mai no ha estat una mare convencional. Quan dic còmplice vull dir això exactament, que tenim un secret fosc i obscur del que mai no parlem però que sempre és present. Ja us ho explicaré perquè el meu poble serà avorrit així a primera vista però ai! si profunditzessis....
Després de tot l’enrenou de la baralla de la Sue i del bum-bum pel poble, la Fransuàs devia pensar que mai és tard per a complir amb la seva obligació de redreçar una filla que havia crescut com elsarbresdelarambla. Això sempre ho deia la bruixa que, de jove, havia fet de minyona a Barcelona i solia fer servir l’expressió. “ No m’estranya que aquestaxiqueta sigui una astròlica si creix com elsarbresdela rambla”. Jo què sap que em pensava com eren els arbres de la rambla però quan els vaig veure vaig pensar que no n’havia per tant, ja estaven prou bé.
Quan a la Fransuàs se li desvetlla la venada maternal-educadora sempre diu el mateix:
- Sóc ta mare i encara que tinguis seixanta anys et diré lo que t’haig de dir perquè les mares tenen l’obligació de reptar els fills.
- Ai! Fransuàs, per favor no comencis que ja t’he dit que jo no hi he tingut res a veure- vaig protestar amb poc convenciment més pel costum que per l’esperança de que em cregués que no ho va fer.- A més si la brusa la portaven igual les tres, millor, segur que és bonica. No entenc tan cuento per això i que s’ataconessin per aquesta carallotada, menys.
- Bonica i barata per lo que m’han dit- va respondre la mama que, quan vol és molt aguda lo que passa és que ho dissimula molt bé.
Llavors ens van ficar a riure com boges totes dues al sofà de casa després de que ja havia complert amb la seva obligació.
- Què no veus que ara amb tot això de la denúncia hi haurà un judici i que la família anirà en boca de tothom?
- Ah!!!! Això és lo que t’amoïna oi? Que la gent parli. Doncs que parlin tant com vulguin a mi se me’n refot.
Parlava per parlar que aquell mateix matí ja havia fet els perquès per arreglar l’afer per tal de que no arribés als tribunals.
Veureu, la jove de l’altra i jo som amigues. No amigues, amigues, de fer-se confidències ni res però sí de anar a fer el caferet a mig matí, de deixar-nos llibres i d’anar per avall a buscar els nens plegades, coses així superficials però de bona relació. La vaig anar a veure i li vaig plantejar a veure què havíem de fer d’aquelles sogres amb que la vida ens havia castigat. Com diu la Fransuàs sóc una mica embolicadora i li vaig proposar que li digués a la seva sogra que la Carmeta tenia principis d’alzheimer i que, de vegades no sabia allò que es feia i que jo li diria el mateix a la Carmeta però de l’altra.
La cosa va donar resultat, les dues van retirar la denuncia i van fer veure que no havia passat res, això sí la brusa, les dues bruses van fer cap a Càrites parroquial. Ara es passen les tardes dels diumenges donant-se la raó l’una a l’altra per la por de que no se’ls hi desperti l’agresivitat. La gent està estranyada i la pastissera que ja us he dit que és més dolenta que un mal de ventre diu que fan com les gitanes que avui es barallen i demà ja tornen a ser amigues. No em faig il·lusions de que el secret es mantingui, s’acabarà sabent perquè al meu poble un secret no es pot guardar si el comparteixen més de dues persones i en aquest cas érem dues famílies les implicades i això volia dir mig poble.
Li ho vaig explicar a la mama i es va quedar admirada pel meu bon savoir faire, que sempre deia la padrina quan estava bé.
- A veure si serà pitjor el remei que la malaltia, nena, que quan se n’assabentin veurem què passarà. De vegades penso que l’optimisme no és la virtut principal de la Paquita - Ai! Déu meu Senyor, tu sempre embolicaquefafort. I sense adreçar-se a ningú en concret va continuar: - No ho sé pas d’on ha sortit aquesta criatura.

EUROVISIÓ

Fresca com una rosa estava jo, asseguda al sofà amb els peus a sobre la tauleta de centre com L’Aznar amb el seu amic, amb un cafè i una cigarreta de tabac normal, que quan hi ha el nen no en faig jo de porros, sóc una mare responsable, quan van trucar a la porta. Era la Fransuàs, cosa que em va estranyar.
La Fransuàs no és la típica mare que tot el dia és a casa de la filla, no, ella no ve mai espera que hi vagi jo, ni truca si no és molt urgent. És una mare que no ha tingut temps ni ganes de ser mare més aviat ha estat sempre filla. A casa ve poc ja us dic i a casa de mon germà mai per això són tan amigues amb la Marta. Per això em vaig sorprendre quan em va dir que passava a veure què feia.
Es va seure al sofà després d’apartar dos cotxets del nen i tres o quatre llibres. Les joguines les va deixar a la caixa i els llibres a la prestatgeria, una manera de dir-me que hauria de ser més endreçada sense dir-m’ho. Jo anava pensant què devia passar perquè posés els peus a casa meva a aquelles hores: dos quarts de quatre de la tarda. Li vaig oferir un talladet amb llet condensada i quan ella ve veure la pila de plats a l’aigüera em va dir si volia que m’ajudés a fregar.
- No, dona no, ja fregaré amb un moment després. Assenta’t i beu-te el tallat que s’arrofredarà.
La Fransuàs havia vingut per alguna cosa i es prenia el seu temps.
- I què, què fa la Carmeta?
Les consogres es porten bé, gràcies a la mama que la té a ratlla i no li dona confiances.
- Bé, només una mica esgarrapada i amb uns quants blaus però no es morirà de la feta.
- Andrea...- Que la mama em digués pel nom va disparar les alarmes- suposo que no hi has tingut res a veure amb tot això oi?
- Jo? Si no hi era pas allí.
- Amb lo de la brusa, vull dir que ja m’han dit que li vau regalar entre ta cunyada i tu.
- Sí, la vaig comprar a Barcelona amb la Marta, ella t’ho pot dir.
- Ahhhh! I per això les altres dues la portaven igualeta. A mi no cal que m’enganyos que tu no et gastaries 400 euros en una brusa ni boja i si és per la patxip patxop menos- em va contestar amb el riure que se li escapava pel davall del nas.
- Doncs sí, mama, érem amb a Marta a la illa i la vaig comprar perquè volia una planxadora que en val 1600.
- Collons que la fot!- no, aquella bruseta la vas comprar al mercadillo i després li vas fotre els quartos a la somera.
Llavors jo vaig voler explicar-li tot allò que s’havia empescat la Marta de les màfies que copien però o jo no en sé tant o a la Fransuàs no se la pot entabanar tan fàcilment.
- Si, dona sí, què m’has vist el viso? I a més què hi feies tu a Barcelona?
- Què és un interrogatori o què? A Barcelona hi havíem anat a veure Lolluardo que feia una exposició i a la nit estrenava obra, això hi feia a Barcelona què volies que hi fes.
- Lolluardo i tu i tu i Lolluardo. Va sentenciar la mama.
Lolluardo, ara viu a entre Madrid i Barcelona i es dedica a la pintura per hobbie i a l’espectacle per guanyar-se les garrofes, amb el nom artístic de Jenny però això ja us ho explicaré perquè és molt interessant.
I com que la millor defensa sempre he sentit que és un bon atac vaig continuar
- A més no sé perquè t’estranyes tant. Què no et vas copiar tu el vestit de la Massiel a l’Eurovisió i te’ls vas col·locar per la Festa Major?
Ja us havia dit que la mama en sabia molt de cosir i allò del vestit ho sabia perquè un dia li vaig trobar una foto amagada a la calaixera de la bruixa on estava amb el rex, tots dos molt joves i ella molt prima i molt guapa malgrat el modelet. De primer quan la vaig veure no la vaig reconèixer i vaig preguntar-li què qui era aquella noia que s’agafava de la ma amb el papa:
- Sóc jo, va contestar-me mentre feia l’intent de prendre’m la foto però jo vaig ser més llesta i ara la tinc ben amagada i a punt per fer-la servir quan calgui, que ja veieu que no se sap mai.