DONA OBJECTE

-De paraula només en tinc una- va sentenciar Lolluardo seriós com mai l'havia vist- Em costarà diners però ja t'he dit que a la tele aquestes dos xivates no hi aniran, t'ho prometo i t'ho juro.
Va començar a fer trucades i no va parar fins que li van assegurar que ni les dues bocamolles ni la frikie de la Palmiradelosojos no hi posarien un peu al programa aquell. A canvi va haver de fer alguna concessió, si jo et grato l'esquena, tu me la grates a mi. Hi va anar de franc i es va comprometre a portar m'hi a mi i de passada, per compensar, a la Marta que no sé què hi pintava en aquella història perquè, per més amigues que siguem, hi ha detalls de la meva vida que mantinc en un prudent silenci.
Quan m'ho va dir m'hi vaig negar en rodó:
-Jo no hi he de fer res allí i punt.

-Nena, no siguis així, m'has de recolzar i dir que som com germans, al cap i a la fi, ja saps que jo t'estimo com la germana que mai no he tingut- va intentar convèncer-me- A més ho aprofitaré per a promocionar la carrera de la Marta.
-Segur- me'n vaig burlar jo- Tot serà u: sortir en un programa com aquest i a Hollywood directa, ves, a més, ma cunyada no ho voldrà
-Tu deixa'm fer a mi que tinc experiència- va concloure.
Jo em sentia impotent com un nàufrag a mercè de l'aigua desfermada. No podia lluitar contra aquella tempesta mediàtica però confiava en el seny de ma cunyada. I si, prou! Aquella que ja havia vist el programa es va mostrar feliç de que la Jenny se la volgués endur. Jo, de la sorpresa, em vaig quedar muda i esborronada, la meva taula de salvació se n'anava a fer punyetes per culpa del calaixó que deia el Roc.
Lolluardo que ja havia trucat al seu vident per a confirmar que la conjunció astral li seria favorable, va començar a explicar la història que s'havia inventat i que, ho reconec ara que no em sent, era bastant creïble.
Es veu que diria que havia vingut al poble per a inspirar-se: volia fer una sèrie de pintures dedicades a la natura i a més aprofitaria per desestressar-se una mica. Que del trencament amb el Milton en parlarien com molt de passada dient que havia estat ella que li havia donat el passaport i que els oferia una primícia del seu proper espectacle: un musical amb una primera actriu desconeguda que aviat brillaria amb llum pròpia: la Marta, i llavors ella cantaria en directe una cançó.
-El carallot del presentador - ens va explicar- mira tothom amb aires de superioritat perquè li van concedir un premi, es pensarà que tu ests una paleta de poble amb aspiracions i jo disfrutaré com un xino veient la cara de badoc que se li quedarà quan et senti cantar.
-I de les relacions amb ta mare, què li diràs eh?- vaig burxar-lo
-Direm que són immillorables, que la mama m'estima i sempre m'ha estimat però que jo no he volgut mai embolicar-la en la meva vida i ja està.
-Jo no vull anar-hi, el meu fill, el Jordi...- vaig provar d'excusar-me sense gaire convicció.
 -Funny, darling, ho has de fer per mi que ja no puc més amb la quitxalla de l'institut. Ai pobra de mi! No sé què faré si no em seleccionen al càsting. Si surto a la televisió estaran més predisposats i ja em coneixeran. Només hi ha un inconvenient, que hauré de parlar en castellà i això em fa una mica de basarda, si em posessin subtítols...- es va il·lusionar- o potser podria parlar amb anglès o francès.
Jo flipava, l'un inventant a tota marxa i l'altra pensant-se que era el president dels Estats Units. Vaig treure la meva petaca i vaig fer-me una cigarreta, us ho ben juro que no per col·locar-me sinó per resistir tot allò que m'havia caigut al damunt. Vam acabar totes tres fumant i amb una copa de Chivas on the rocks.
-Per compensar- la va temptar Lolluardo- pots cantar una cançó catalana.
-La Rosó?- va provar ma cunyada.

-No- vaig respondre- si no vols que el públic s'adormi hauràs de buscar-ne alguna de més moderneta, dona, que un musical no es un esbart cantaire.
Com que encara ens quedava pel davant el divendres i tot el cap de setmana vam decidir que ja ho pensaríem, la seva carrera estava en joc i no era cosa de que se n'anés tot en orris per una elecció desencertada.
Jo continuava amoïnada per allò que havia de dir o de fer en aquells 40 minuts de directe rigorós però mon cosí em va respondre que no havia de fer res, donar-li la raó, fer plan d'encanteri, somriure de tant en tant i fer-me la boja davant les preguntes indiscretes.

-O sigui que m'hi vols de florero, oi?- em vaig emprenyar que una és una científica, i de tonta del tot no m'hi considero.
-Bàsicament, i sobre tot no deixis anar alguna de les teves frases que ja ens coneixem- em va advertir.
-Què et penses que sóc una dona objecte, jo, carallot, que et creus que jo...- em vaig posar digna.
-Andrea, au calla- em va dir Lolluardo- i anem a buscar a l'Albert que deu estar a punt de sortir.