EL RAP DE LA PALMIRA

-Tard o d'hora esbrinarem qui ho ha fet i ja se'n recordarà- ens va amenaçar el senyor Carmelo, quan es va descobrir el pastel, mai millor dit.

Es va muntar un bon enrenou i aquella tarda ningú va fer classe. Tots els mestres per a no perdre el costum, van passar per la nostra aula per admirar i conjecturar sobre allò que es coneix com “la cagada de l'escola”. De la decapitació de l'esquelet encara no se n'havien adonat. 

Al nostre poble ja hi havia tota una tradició per això calia especificar, perquè quan el Rex era jove es veu que uns quants gamberros van entrar en un local on feien ball i cinema i van fer el mateix a la cafetera, aquella es deia la "cagada del Casino" per distingir-la de les altres per si es tornava a donar el cas que ja veieu que si.

Lolluardo i jo, com dos robespierres, vam conspirar tota la tarda. Ell ja havia amagat el cap en un lloc segur: a dalt del cobert entre sacs de pinyots y brosta. No hi havia perill de que el descobrissin.

La Palmiradelosojos estava feta una fúria i més quan el director va trucar a la dona de la neteja perquè vingués a treure la merda i aquella li va preguntar si li ho pagarien a part, el director va respondre que no ho sabia ja que de les despeses de neteja se n'ocupaven els de l'Ajuntament i a la tarda no treballaven. Es veu que va trucar a l'agutzil i aquest, que manava més que ningú, li va dir que no. La Calimera, doncs, es va quedar a casa per allò de que no hi treballa ningú per amor a l'art. La guerxa va haver de netejar-se la taula ella mateixa perquè les altres mestres no es van oferir a ajudar-la, de fet van desaparèixer misteriosament i allò la va posar a punt d'una apoplexia. Mentre ella enllestia l'aula, els seus companys van aprofitar per a fer-li un vestit a mida. Que si com que sempre pegava als nens, que si com que els mossegava el berenar, que si com que era una llorda que anava bruta i amb les mitges foradades, que si com que sempre marxava abans d'hora. O sigui que li qüestionaven els mètodes didàctics però per darrera. 

El director encara se'n recorda ara d'allò i a voltes ho retreu amb els seus ex alumnes però mai ningú ha respirat. Pel volum i la mida van arribar a la conclusió, del tot lògica, que havia de ser d'un de gran, ves potser fins i tot de fora de l'escola ja que aquell dia era festa local al poble on hi havia l'institut i com que no van paracontar amb la porta... La gent del poble, en general, van celebrar aquella ocurrència i més quan es va saber que ens havíem entretingut a adornar-la amb guixos de colors i, en lloc de donar la culpa als malfactors, van treure tota mena d'històries fosques de la Palmiradelosojos, de sa mare, dels padrins i dels repadrins i tot. Ens vam assabentar de detalls ocults del seu passat que ens van donar tema per a molts dies i que ara tampoc es qüestió de repetir perquè ja se sap que, si vols mentir, diguis allò que has sentit a dir.

Ella sospitava d'un parent seu, amb qui no es tractaven, que feia sisè i que era, a més de totxo, dolent amb ganes. I és clar, el van interrogar sense cap advocat present, de manera que el nen es va sentir coaccionat i li ho va dir a sa mare que va aprofitar l'ocasió per a venir a parlar amb el director i més que res, per a fotre verda a la parenta. Va oferir-los una coartada pel seu fill, a qui li feien pagar tot, però no sé si la van creure perquè era part interessada. El xiquet es va traumatitzar moltíssim i per això es va dedicar a ataconar a tot bitxo vivent, a punxar rodes de bicicleta i a ratllar cotxes dels mestres que venien de fora. El Mortadelo va dir que ho feia per cridar l'atenció. El director va ser més directe i li va fotre uns quants mastegots i a nosaltres, que ens queixàvem a tot hora dels atacs del Corraliner, ens va dir que no en volia saber res i que ens hi tornéssim.

Una tarda ens vam conjurar i l'endemà el vam enganxar, el vam fotre tou entre tots i el vam deixar lligat a un arbre de la plaça. Sa mare el va buscar com una boja, fins que el va trobar però com que allò havia estat com Fuenteovejuna no ens van castigar ni res, ni ganes que en tenien perquè d'allò que passava fora de l'escola, va dir el senyor director, ells no n'eren responsables, la qual cosa va alarmar a sa padrina que el venia a buscar cada dia i nosaltres, en massa, aprofitàvem per a fer-li la burla i seguir-los fins a casa, com si hagués estat una boda: els nuvis davant i tots els altres darrera cridant: corraliner, corraliner, corraliner!!!!!!!

Tots aquells esdeveniments van potenciar la nostra creativitat, com podeu veure, inclús ens vam inventar una cançó que es titulava:

El Rap de la Palmira

Rap, rap, rap de la Palmira, rap

rap rap rap de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

van deixar el regal,

damunt de la taula

semblava un pastel

de cal Manuel

rap, rap, rap de la Palmira, rap

rap, rap, rap de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

ai mama, què es això?

Caca de debò.

Nens!!!! us fotré un mastec!!!!!

rap, rap, rap de la Palmira, rap

rap, rap, rap, de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

Aquella cançó va ocupar, durant setmanes, el primer lloc del hit parade del poble, fins i tot vaig sentir que la Fransuàs la taral·lejava fregant els plats, bo i seguint el ritme.