LA CAGADA

El laboratori era una aula rònega, plena de pols on no hi anava mai ningú, excepte un mestre dels “moderns” que pensava que les ciències s'havien d'aprendre pel mètode empíric i que intentava posar en marxa un pla experimental. La mestra de tercer ens hi enviava perquè pensava que allí, sols, amb aquell esquelet presidint la sala ens agafaria por. S'equivocava, a nosaltres ens agradava molt i, de vegades, fèiem el ruc amb premeditació perquè així regiràvem els armaris: provetes, dinamòmetres, buretes, pipetes, metxeros bunsen i altres estris que ja us dic ara que no feia servir ningú, a les prestatgeries creixien uns quants fesols amb gots plens de cotó fluix,  també hi havia un aquari amb peixets de colors i un terrari amb grills i tartanys.

La nostra senyo era molt maixanta, com deia la bruixa: tots els mals teniu senyora: puta, boja i borraxona.

Li dèiem la Palmira de los ojos perquè era guerxa i portava un ull de vidre que fotia una mica de iuiu no se sabia mai on mirava amb lo qual era difícil copiar o xerrar. Era una ferma partidària de que la letra con sangre entra i ens fotia cada bardo que ens deixava distrets. Ja ho provàvem de protestar a casa però en aquella època les mares tenien altra feina que anar a demanar explicacions.

-La Palmira m'ha pegat i jo no he fet res- em queixava a la Fransuàs.

-Va pels dies que si que ho has fet i no t'ha vist- responia la mama que tenia un alt sentit de la justícia distributiva.

Així que jo, que portava molt tacó per avançat, principalment a causa de la meva amistat perillosa amb Lolluardo que es dedicava a putejar-la amb tota la força de la seva creativitat, vaig pensar que em podria fer les paus.

Allí al davant tenia la solució als nostres problemes. No ho sé si mon cosí hi havia pensat en el mètode més senzill d'obtenir una calavera o no, em penso que si i que tot allò del cementiri només va ser cosa de la seva innata morbositat o l'exemple del trio de l'espiritisme.

La Palmiradelosojos tenia una única virtut i era que al migdia sortia volant abans de l'hora i tot perquè s'havia de fer el dinar i la gana la feia córrer. A les dotze menys deu ja ens tenia a tots afilerats, amb l'abric posat i a punt d'escape i en pic sonava la primera batallada ens aviava la qual cosa ens donava un marge de maniobra ampli.

Quan li vaig explicar a Lolluardo es va entusiasmar tant que es va posar bo de sobte.

Vam sortir els primers i després barrejats amb tota la canallada vam tornar a entrar i ens vam amagar al lavabo. Vam haver d'esperar una mica a que els romancers, mestres i alumnes, marxessin tots. Quan el silenci de l'escola ens va semblar tranquil·litzador vam sortir i ens en vam anar directes a l'objectiu. Ens va costar una mica trobar el mecanisme per desmuntar el cap de míster Huesitos però mon cosí que, sempre ha tingut bona capacitat espacial, ho va aconseguir. La vam ficar dins d'una bossa d'escombraries i després vam anar al quartet on, afilerades i retolades, es guardaven totes les claus, vam agafar la de la porta principal que donava al carrer, vam obrir-la, ja vam paracontar de deixar-les al pany perquè es pensessin que algun mestre despistat se les havia oblidades allí, vam espiar a veure si hi havia moros a la costa i no. Quan ja teníem un peu a fora, Lolluardo va i em diu:

-Tinc caca- ell sempre tan oportú.

-Doncs aguanta, ja en faràs a casa- vaig respondre.

-No puc, la mama diu que és dolent aguantar-te perquè llavors et fa mal la panxa.

Ja ho sabia prou allò que deia la Coloritos, si estava tipa de sentir-la amb els seus: què has fet caca, nen? On? No estiris la cadena que vull veure com la fas.

Mal si anava restret, mal si anava clar. La merda del fillet del seu cor era un tema inesgotable i si mon cosí tenia la mala sort de fer-ne al seu propi lavabo tots havien de passar-hi per opinar i es veu que mai no estava al punt exacte.

Total, que vam recular i llavors Lolluardo em va dir que estaria bé cagar-se a sobre la taula de la Palmiradelosojos i a mi no em va semblar malament.

-Doncs motit que si ens enganxen ja ho veuràs- vaig apressar-lo

-Que no vens?- es va estranyar.

Va tornar a tancar i cap a classe i si, si, va i es posa damunt aclofat amb els pantalons abaixats i en un tres i no res va tenir lloc la feta. Un pastís que semblava més propi d'un adult que d'un crio recucuit, que deia la Fransuàs quan ens comparava en pes i en alçada, ja li ho deia sa padrina: no menja maria i caga nit i dia. El nen era menut i escarransit, ves qui ho havia de dir! Es va apujar els pantalons sense ni torcar-se el cul, sa mare ja estava acostumada a rentar calçotets amb anxova, i va baixar de la taula. Em penso que quan va ser conscient de la magnitud de la tragèdia se'n va penedir però llavors ja no hi havia remei.

-Va, marxem!- vaig cridar-li

Ah! però ell va voler dissimular allò, que per cert fotia una pudor que empestava, així que va agafar la capsa dels guixos i hi va abocar a sobre tot de pols blanc. Després s'ho va mirar amb ull d'artista en va agafar un de vermell el va posar a dalt de tot com una cirereta i jo, que no vaig voler ser menys vaig arreplegar tots els guixos gastats de colors i el vaig acabar d'adornar.

Finalment vam poder marxar sense impediments perquè, entre unes coses i unes altres, s'havia fet tard.