NI TOCAR-LA!

La Fransuàs no s'hi posa mai a la meva vida, creu que no tinc remei, encara que el dia després de la nostre triomfada a la tele, va venir i em va dir que havia sentit vergonya aliena en veure la consogra, la patxip-patxop, i la Cuki fent el ridícul i que li sabia greu pel nen i pel Jordi perquè naltres ja érem prou grans. Bé, també va preguntar molt discretament si Lolluardo s'hi estaria gaire temps al poble i a casa. S'ho va fer venir bé per a dir que si l'oblidaven potser no recuperaria el seu lloc al món de l'estrellat i el famoseo, que s'havia guanyat a pols, per ara deixar-ho córrer.
Lolluardo ja la va informar que d'això ja se n'ocupava el seu representant s'emportava el deu per cent dels beneficis i que era una bona picossada com per renunciar-hi.

-Tieta, no t'amoïnis aquell ja anirà donant notícies meves. Saps? És que tenia els indicadors de estrès molt alts i ara aprofito per carregar les piles. Amb l'Andrea hi estic molt bé. A més és veritat que vull aprofitar per pintar- li va explicar.
-Ai xiquet! No, si jo ho dic per tu, que en aquest poble t'hi avorriràs que ja saps prou com és tot això- va aconsellar-lo la mama que el volia fora de casa com fos. Mon cosí mai no ha estat tocat amb la gràcia de la subtilesa i no es va donar per al·ludit.
Jo estava una mica incòmoda perquè no sabia ben bé què pretenia la Fransuàs amb aquella visita inesperada.

-I què et va semblar la Marta? Els va deixat tots amb un pam de nas. Em penso que ha rebut unes quantes ofertes de feina, és que és boníssima. Ves, no sé què hi fa en un cul de món com aquest desaprofitant el seu talent- va canviar de conversa la Jenny.
-La Marta té una bona feina i un marit- va mormolar la mama.
-I el doctorat a mig fer- vaig reblar el clau perquè ja la veia divorciada del llangardaix que aquell era un llastre per qualsevol persona normal.
-Deixa't estar de doctorats i polles, ella té futur a l'espectacle i seria molt tonta de no aprofitar-lo- va dir Lolluardo, i és que mon cosí això dels estudis no ho valora.
La Fransuàs va sospirar, es va prendre el cafè i va marxar, va dir que havia de fer el dinar.

Ells dos no ho sabien però la Marta ja l'aprofitava el seu talent amb els seus alumnes. El primer dia de curs els observava com anaven vestits i en prenia nota en aquella llibreta que sempre porta a la bossa i, com que era una bona docent, el primer que feia era identificar-se amb ells. Aquests any es veu que tenia uns quants rappers, un o dos gòtics i un heavy, els altres anaven d'uniforme amb els texans i les samarretes això aquells que no ho portaven tot de marca que en el seu col·legi hi ha diversitat. La Marta és una dona de recursos, té un armari molt ben assortit, sap maquillar-se i és actriu, així que la primera setmana es vestia de sinistra i embadalia els d'aquesta tribu, la segona es posava aquells pantalons que semblen cagats i gorres de beisbol, a la tercera tota de marca o sigui de pija, a la següent la col·leció de peces de cuir i collarets de claus aquells que semblen de gos i les altres es col·locava els inevitables texans amb samarretes ben extremades, fins i tot algun dia ensenyava una mica les calces amb pantalons baixos de cintura.
Per allà on no passa és per les rastes, diu que li fan mania, i que si pot els manté a una prudent distància per si de cas saltés algun poll cap a la seva melena pèl roja natural. Si no ho pot evitar, quan arriba a casa, es renta el cap amb Filvit com a mesura de prevenció.
Aquell dia, això m'ho va explicar a la tarda, no s'esperava que els seus alumnes l'haguessin vist però es veu que sí i que fins i tot l'havien gravat i l'havien pujat al youtube, ja l'esperaven, li van fer el passadís entre aplaudiments i crits:
-Peliroja, eres la mejor! Tia buena! Maciza!

Així que ara hi va d'actriu amb roba llampant i gens discreta, melena al vent. Treballen escenes de pel·lícules famoses que ella tradueix al català i amb cançons que també tradueix. Els té tan absolutament subjugats que, mentre els altres profes han d'anar-hi a peu o amb transport públic si no volen trobar-se els vehicles amb les rodes punxades o la pintura ratllada, ella pot deixar el seu sense perill ja que aquella canalla saben molt bé de qui és i ja avisen aquells que tenen males temptacions:
-El coche de la peliroja, ni tocarlo!

Fins i tot li han dit que no cal que pagui parquímetre perquè ja s'han encarregat de advertir a la vigilant que posa multes sense parar que no se li acudeixi sancionar a ma cunyada:
- Sabemos dónde vives y nos hemos quedado con tu cara- li van deixar caure mentre li ensenyaven una navalla record d'Albacete.
La Marta, és clar, treu el tiquet per a donar bon exemple però, si algun dia se n'oblida, no la hi troba mai la recepta.

No és que els seus mètodes pedagògics hagin tingut més èxit que els dels altres professors, que van a treballar com si anessin a la guerra, de català no en saben ni ganes però, si més no, a la Marta la respecten i l'estimen. Ella ja ha passat a l'estadi de deixar-los per impossibles amb l'excusa de que allò important no és que dominin la llengua sinó que siguin bones persones.