Al final no ens en vam poder escapar i ella i sa mare, van venir amb l'excusa d'ensenyar-me tot allò que la nena s'havia comprat en una boutique molt exclusiva i molt cara.
Jo no em podia aguantar el riure en veure aquella cosa que la Cuki ens mostrava, ves que si la trobo pel carrer no la plego. Lolluardo em mirava com advertint-me de que no fiqués la pota.
-Elegant i senzillet- vaig rematar jo- Perquè no te'l emproves i així te'l veiem posat?
La patacó de ma cunyada s'ho va creure. I es va posar vestit, sabates, arracades de bijuteria i fins i tot la bossa a joc. Jo, sota el pretext de arreglar-li del darrera, vaig aprofitar per a fer una ullada al preu. Collons!, vaig pensar, com és que aquesta s'ha gastat una morterada en tot aquest equipament? Com a excusa no estava mal pensada encara que només unes tòtiles com elles, s'haurien gastat tots aquells diners per veure a mon cosí, tampoc és que fos cap cosa de l'altre món o potser si, que una estava acostumada a veure'l i ja no en feia massa cabal. A la Sue li queia la bava bo i mirant la seva filla tan mudada i li sortien els ulls del cap quan dissimuladament repassava la Jenny de dalt a baix.
-Què no els fas un cafè, nena?- em va reconvenir Lolluardo. Jo el vaig creure perquè tampoc era qüestió de ser una mal educada i tenir problemes després amb el Jordi, pobre! que prou paciència ha de tenir amb totes nosaltres. Quan la Pija va acabar amb aquella desfilada de models es va asseure al sofà i van començar allò que elles es devien pensar que era un interrogatori “discret”: que si quan temps sense veure't, anys, que si com és que no vas venir per la mort del teu pare. I mon cosí amb tota la barra del món va i els hi respon:
-La vida de l'artista és molt dura, passi el que passi, l'espectacle ha de continuar- elles anaven assentint amb el cap.
-Ai si, és clar- va fer la Pija- Ahir mateix parlaven de tu a la tele. Deien que havies cancel·lat l'espectacle i que ningú sabia on eres. Van especular tota l'estona dient de tot. El Jesús va dir que tenies la SIDA.
-El Mariñas?- es va interessar Lolluardo.-Sí aquell que sembla maricón- va aclarir la Sue.
-Ah, no és que ho sembli, és que ho és. I a més una malvada que només viu de la carronya- els anava seguint la veta Lolluardo- Ja li explicaré jo quatre coses, ja em sentirà aquella petarda- I sense pausa es va aixecar del sofà i va sortir del menjador com un llamp.
Jo estava muda, no hi podia intervenir en aquella conversa d'enteses perquè no sabia de què parlaven. Lolluardo va tornar amb el mòbil encès i es va posar a escriure un sms, amb el mateix somriure de quan era petit i rumiava alguna malifeta. Elles no es perdien detall.
-Apa! Ja li he dit que la SIDA la té ell des que va néixer "pressumptament" i que això ho haurà de demostrar davant del jutge, espero que l'Orlando ho hagi gravat tot per aportar-ho com a prova. És que em té enveja perquè aquesta mòmia faraònica no ha passat de juntaletras i jo en canvi, he triomfat- els hi va confessar en un to còmplice, i elles encantades de la vida. Llavors va marcar un número i tot seguit es va posar a parlar com una reinona ofesa.
-Bé, bé, mira que m'acaben de dir que ahir “ el Plumas” em va fotre a parir per la tele- una pausa- Es veritat així, doncs?- Vale, O.K.- A l'altra cadena? Ah! I dius que a la nostra també van parlar de mi? Suposo que la Lidi, em va defensar- un altra pausa- Sort! Ja sabia que podia refiar-me de tu. Va penjar amb un sospir:
-S'ha de pagar un preu molt alt per la fama, molt alt!- es va doldre.
-Escolta, i qui cony és aquest Orlando?- vaig preguntar més que res per no perdre'm en aquell batibull de noms que les altres semblaven conèixer a la perfecció.
-El meu representant i advocat, nena. Segur que no el coneixeu perquè no surt per la tele, però és molt eficient. Des que el vaig contractar ara farà tres anys no he perdut ni una demanda- ens va explicar.
-Que tens problemes amb la llei?- vaig espantar-me.
-No, dona, no, més aviat la llei amb mi. Als Jutjats ja em coneixen i fins i tot he fet amistat amb els funcionaris que sempre em tracten molt bé- em va assabentar.-Nen, ja saps que el Roc deia que val més una mala avinença que un bon plet. Si et fiques amb advocats i judicis sempre perds encara que guanyis- vaig provar d'aconsellar-lo amb la saviesa ancestral dels nostres avantpassats.
-Ai ets una antiga! No et diré que no costi diners encara que, després, quan he guanyat, faig exclusives i ja em faig les paus- em va alliçonar amb paciència.-Què dius que fas?- ja em pensava qui sap lo què.
-Doncs que vaig a la tele i ho explico amb primícia i em paguen molt bé. Una horeta d'entrevista, publicitat inclosa, que ja saps que cada deu minuts en fan cinc d'anuncis i au, a cobrar! Per la darrera em vaig treure.....- i aquí va deixar anar una xifra escandalosa.
La mare i la filla es van mirar d'una manera que no em va agradar gens. Llavors ma cunyada per fer-me quedar malament i posar mala maror, li va dir:
-Si tothom fos com l'Andrea se us acabaria el negoci.
0 comentarios:
Publica un comentari