UN CAP DE MORT

Lolluardo em va amenaçar que si ho xerrava no em seria mai més amic, perquè tot allò no va anar bé per culpa seva i jo vaig aprofitar per a riure-me'n una mica.

Com podeu suposar em va convèncer d'anar al cementiri amb la bici. Hi vam entrar i jo, que amb el temps he acabat assumint les meves limitacions, us he de dir que estava una mica espantada. Una cosa era anar-hi per Tots Sants quan està ple de flors, de gent i de fotos que serveixen per recordar els difunts, diuen, i principalment per xafardejar, ja que de vegades pels noms i els cognoms, les tafaneres i tafaners no saben qui és aquell que reposa en pau,  una imatge val més que mil paraules; i una altra, anar-hi un dia de cada dia, sense ni un ànima i amb un herbassar que fotia feredat. Les obres les feien al cementiri de dalt, el més antic perquè al nostre poble el fossar té com a dos nivells, a baix hi ha el més nou i pujant una vintena d'escales el vell amb tombes, ja les teníem mirades i remirades, de l'any de la picor. La porta sempre és oberta: vam fer la primera inspecció ocular i no hi vam veure ningú perquè un xiprer gegantí ens tapava la visió de l'empleat municipal que feinejava per allí. L'home cantava, encara me'n recordo: ai maria, maria de la o, ai maria, maria de la ó, es veu que no va sentir el cruixit dels nostres passos a la grava del passeig i quan, tots educats, vam saludar-lo amb un: bona tarda, va tenir un ensurt que les tisores de podar li van caure a terra. Es va quedar blanc però es va refer en veure'ns:

-On aneu valtros?- ens va preguntar sense ni tornar-nos la salutació, després diran.

-A resar el parenostre al padrí d'aquest- li vaig respondre abans que mon cosí fotés la pota.

-Ah i no li podíeu resar a casa o a missa?- va barbotir. Nosaltres vam tirar passeig amunt fins a les escales que vam pujar de dos en dos. Ja estàvem informats que aquells paletes havien deixat les obres a mig fer per falta de pagament. La bruixa havia dit que a l'Ajuntament no hi havia un duro, ves amb aquestos rojos que manen ara què voleu que hi hajo, i és clar aquells homes van dir que o afluixaven la mosca o els deixaven tot allò empantanegat. I mentre a l'alcalde decidia a veure el què, se'n van anar a treballar en un altre lloc, cosa comprensible, per altra banda. Allí hi havia totxos, restes de ciment i runa.

Havien tirat a terra una filera de nínxols que ja no tenien amo per fer-ne de nous i vendre'ls a bon preu.
-Sense cap respecte pels difunts que volten per allí a terra i encara en fan befa!- s'escandalitzava la tionadolores. Confidencialment us diré que un manobre molt bestiota, conegut per les seves pocasoltades, va agafar un crani d'aquells que trobaven en enderrocar, el va posar a sobre una creu de ferro rovellada i llavors va encendre un celtes i li va fotre a la boca de manera que semblava que l'esquelet estigués fumant, entre les riallades dels altres rucots impagats. La tionadolores i la Remedios s'hi van trobar i ho van anar a portar al senyor rector. Llavors des del Consell parroquial van adreçar un ofici a l'Ajuntament per tal que aquelles restes dels nostres germans fossin sebollides amb dignitat, com manava la Santa Mare i a veure si podien parar aquelles pràctiques gens recomanables. Ja se sap que el tabac no va massa bé però al fumador passiu aquell, tant se li devia fer. Els de l'ajuntament per més rojos que fossin van decidir que farien un clot i enterrarien aquelles restes que havien perdurat però mentrestant estaven amuntegades en una vora. No ens va costar gaire de localitzar-les i després de discutir uns minuts de si l'agafes tu o l'agafo jo, em va tocar a mi que, segons la bruixa, no em feia por ni la Justícia. Fosquejava i una vegada perpetrat el robatori, la casualitat o ves a saber, va voler que una òliba, lo més segur, ens passés gairebé a tocar. Xiquets, en vam posar a córrer que els talons ens tocaven al cul amb tan mala sort que Lolluardo es va quedar enganxat pel jersei en una d'aquelles creus. Els seus crits, si no van despertar tots els morts poc se'n va faltar:

-Deixeu-me!!!! deixeu-me!!!!! que jo no us he fet res!!!!!!! deixeu-me anar!!!! Socorroo!!!!! Andreaaaaa, salva'm!!!

I l'Andrea va tornar enrere i el va alliberar d'aquella creu- trampa. Entre l'anar i el venir vaig deixar abandonat el cap de mort al terra i  vam tornar cap a casa pedalejant com si haguéssim estat a l'esprint final del Tour de França.

L'endemà Lolluardo, del ensurt, i això que ja el vaig avisar de que fes pipí, tenia diarrera, que diu sa mare, i jo em vaig dedicar a badar tot el matí mentre pensava en un pla alternatiu; llavors ja me n'havia fet a la idea de fer tornar majara a la tiona i, si resultava, a la nostra i tot, ja posats, no venia d'un pam. La mestra que era soltera, lletja com un pecat mortal i amb males puces em va fotre un palo a la ma i em va castigar a la classe de ciències anomenada també “el laboratori”.