UN SOMNI?

Estava somiant, segurament, però si va ser un somni fou el més clar de tota la meva vida, fins ara. La tortuga va venir a la meva habitació i no anava corbat ni estava tan prim com jo sempre l'havia conegut. Jo sabia que era el Roc, malgrat estar jove i ben plantat. Es va atansar fins al capçal del llit i em va fer un petó.

-T'estimo, Andrea. Adéu xiqueta. 

Llavors el soroll em va despertar. Ja sé que si ho expliqués a la Clarita en trauria tota classe de conclusions estranyes i si ho hagués explicat a les tabardanesdelscollons s'haurien cagat a les calces. No ho he dit mai a ningú perquè jo sóc una científica que creu amb allò que és demostrable i no en històries pròpies del cuarto milenio. Llavors només tenia 9 anys i el soroll em va desvetllar, a baix feien un bon rebombori. Vaig llevar-me i vaig mirar a l'habitació de la mama que no hi era, el papa tampoc no era la la seva. Només mon germà que dormia com un tronc. Vaig baixar les escales i vaig entrar al pis dels avis. El Roc havia mort feia pocs minuts. Estava ple de gent a més dels de casa, els padrins, les dues germanes, la filla de la bruixa i el seu home, la Coloritos i el papa de Lolluardo: la família en ple. Tots estaven mig plorosos i amb cara de disgustats.

El Roc semblava adormit amb el cap recolzat al coixí, encara no l'havien vestit. La mama i sa cunyada buscaven la roba que es veu que la bruixa ja tenia preparada feia dies, llavors van arribar els fusters amb el taüt. La Fransuàs em va veure i em va fer anar cap a dalt, més ben dit :m'hi va acompanyar, em va donar un got de llet calenta i em va ficar al llit. Em va dir que no podien estar per mi perquè tenien feina.

No vaig dormir gaire no perquè tingués por dels morts que no en tenia i menys de la tortuga que ja estava cansat de viure, sinó pel soroll que jo sempre he tingut un son lleuger.

Quan era petita els misteris de la vida i de la mort no se'ns ocultaven com ara es fa amb les criatures. Jo sabia que l'avi ja no es llevaria d'aquell llit on feia temps que estava, desvalgut i apagant-se com una candela.

L'endemà tot va ser un seguit de gent que venien a veure el difunt i a donar el condol a la família. La bruixa semblava apesarada i plorava més segons qui venia i menys o gens si es ficava a xerrar amb les seves amigues del aspritisme. Ja li va dir Lolluardo:

-No cal que ploros tant, dona, tu rai que tens un telèfon per a parlar amb ell quan vulgos.

La Fransuàs i la Coloritos es van mirar amb passió de riure però el van fer callar davant la resposta de la bruixa:

-Aquest xiquet no hi és tot.

Sort que era l'hora de dinar i que no hi havia gent de fora de casa. La padrina Maria va cuinar per tots i a la tarda va ser l'enterro. Jo donava la ma a la mare i mon germà al pare, a la primera fila. La missa va ser un avorriment i més quan moltes de les dones que havien vingut a casa, van passar per davant nostre i ens deien allò que sempre ens havia intrigat: us acompanyo en el sentiment.

Això sempre ha encuriosit la canalla, nosaltres quan sabíem que s'havia mort algú, hi anàvem a veure si ploraven o no i si estaven serens pensàvem que no l'apreciaven gaire. Com si hagués estat una proporció directa: a més llagrimeres més estimació, cosa que aquell dia també vaig saber que no era veritat perquè la bruixa plorava molt i jo no.

Jo havia sentit a dir que el Rex i dos talossots més, de jovenots, van anar a veure un difunt que havia donat molt mala vida a la seva dona i a la filla i els van començar a preguntar si era veritat que era mort, i què passaria si li fotessin un pessic o li estiressin els dits dels peus. La filla els deia que no res. Llavors quan van haver certificat la defunció van marxar i com que allò del condol no ho tenien ben assumit, el Rex els va dir:

-Bueno, macagondeu, que Déu us el conservo.

I l'altre callastrot ho va acabar d'adobar amb un:

-Per molts anys!

Semblava que aquella desfilada no s'acabaria mai però finalment, vam sortir de l'església i vam tornar cap a casa. Les tiones es van quedar disposades a fer companyia a la bruixa, la Coloritos, el fillet del seu cor, i el papa de la criatura van marxar, en canvi la germana del Rex i els padrins es van quedar.

La Fransuàs tenia als ulls una expressió com quan estava a punt de fotre un moc al seu home o igual que el gat de la bruixa quan s'esperava per caçar algun ratolí. Es mirava a sa sogra i a sa cunyada i jo sabia que allí en passaria alguna encara que ningú no tenia pressa. La bruixa i sa filla es miraven amb complicitat esperant el moment. Les dues germanes també devien saber de què anava perquè gairebé els podia llegir la impaciència als ulls.

Només el Rex estava in albis, i és que aquell no és més ruc perquè sa mare va dir prou.