UN ESTOL DE VOLTORS

Prou bé que me'n recordo d'aquella tensió que anava in crescendo per moments, havia vist moltes pel·lícules i sabia quan apareixeria el fantasma o quan actuaria l'assassí que s'amagava dins d'una cambra de bany, aparentment inofensiva. Aquella escena no hauria desmerescut gens dins la filmografia del Hitchcock. Per a mi que la bruixa esperava que els pares de la Fransuàs marxessin, el padrí potser ho hauria fet però la Maria no s'ho volia perdre. Em penso que s'ensumava allò que la consogra havia manegat i no tenia cap intenció de deixar sola la seva filla gran. Tot va començar dient que ara se'ls giraria molta feina per arreglar el papers: de la viduïtat, del banc, enviar a buscar les últimes voluntats, volien dir el testament, després ho vaig saber, desfer-se de la roba del Roc que, entre els uns i els altres, es van repartir. Si voleu que us ho digui ben clar, semblaven, tots plegats, una colla de voltors a punt per a devorar la carronya. Allò del ves-te'n Ton que el qui es queda ja es compon, prenia significat.

Llavors la bruixa, de dol rigorós, va dir que ens havia d'explicar una cosa. Un silenci ominós va campar pel menjador. La mama i la padrina es van mirar amb complicitat. La Remedios va sortir un moment, la vam sentir obrir la calaixera i en un moment va tornar a ser allí amb aquell sobre blanc que Lolluardo i jo havíem trobat i que havia trastornat a la Fransuàs.

-Ai, ai fillets, aquellhomenostre va fer aquest testament ara fa unes dues setmanes el dia que va venir el senyor rector a persignar-lo- ens va dir la desconsolada vídua.

-M'ho deixa tot a mi perquè no volia que em quedés desemparada, pobre! Ja s'ho veia venir que tenia la mort a la gola- i la molt marrana es va fotre a plorar.

-Ja veus, com canvien les coses amb poc temps- va respondre la mama- a veure, a veure... deixe'ns-ho llegir que així ens en farem més capaços.

La Paquita ni tant sols es va prendre la molèstia de dissimular que llegia aquell paper de barba, va ser tenir-lo a les mans i sortir-li:

-Què li va passar al pare, que potser amb la malaltia no se'n va recordar de firmar o què?

-Què vols dir, eh? Què vols dir?- es va fotre a cridar la bruixa.

-Que com és que, en lloc de la firma, hi ha la marca del dit, això vull dir- es va explicar la mare amb retimtim- Què potser no teníeu cap bolígraf a mà?

-I a tu què cony t'importa? Un testament és un testament i sempre val l'últim- va sortir la filla del Trempasinyores com una gripieta.

-A mi no res, però a ton germà si que li hauria d'importar si tingués dos dits de front que tampoc no n'estic massa segura- va respondre la Fransuàs mirant al Rex que fotia una cara d'encanteri que era per haver-lo retratat. Ja se sap que els sauris tenen un cervell petit i no ho acabava de entendre.

-Així que el pare a darrera hora es va decidir a deixar pelat al seu- va remarcar el possessiu- fill per a deixar-ho tot a la seva dona estimada, ves quines coses passen i si és gran lo món oi? Després de tota la vida a la guirba-la- garba, ara li ha vingut l'amor a la núvia. I tant! Això m'ho creuré la setmana que ve, ara per ara, no. Així que si hem d'anar per justícia hi anirem, que ho sapigueu, i no hi haurà ningú que s'ho empassi això del dit. El rector i l'altre mussol que vau anar a buscar també en sortiran escaldats. Valtres mateixes.

-Lo meu fill del meu cor no m'hi portarà a la justícia, oi que no, fillet?- va preguntar al Ton, que continuava mut.

-Ja ho crec que si que us hi portarà si feu servir aquesta merda de paper i si no ho fa, pitjor per ell, perquè ho faré jo en nom dels meus fills, després d'anar-me'n cap a casa i deixar-lo aquí amb la seva mama que l'estima tant que el vol deixar sense res del que li pertoca. Què no em sents tu, o què?- es va adreçar al seu marit.

-Eh?, bueno, ara no és moment de parlar d'això, si el pare encara és calent...- va voler contemporitzar, ja us he dit que és un talossot.

En aquell moment el vaig mig comprendre: estava en una encrucijada, que diuen els castellans: d'una banda la seva mama estimada i de l'altra la seva dona que ja no ho era i els seus fills i no sabia cap on decantar-se. Sospito que hauria fet costat a la bruixa perquè com que és ruc i malcriat no s'adonava de la magnitud de la tragèdia.

-Calla tontot!- el va increpar la Fransuàs- que no ho veus lo què volen aquestes dos garses, que són més dolentes que un mal de ventre? T'ho volen fotre tot i ta mare amb l'argenda a la mà fer-nos ballar el tirolilo. Et penses que ton pare es mamava el dit? No les podia veure ni a l'una ni a l'altra, si aquesta- va assenyalar a sa cunyada- ves a saber de qui és, què no te'n recordes del dia que ton pare li va fotre pels morros?

Aquella, anomenada aquesta per la mama, es va aixecar disposada a arribar a les mans amb la cunyada que ja estava preparada per l'atac, sort que el padrí Josep es va posar pel mig.

- Collons! Prou!- amb una ma va subjectar la Pepita impedint el combat de boxa imminent.

La Maria ja s'havia aixecat de la cadira disposada a fotre calenta com un lliri a la filla borda de la consogra.

-Això ho sap tot lo poble! molt de missa, molt de missa i catxant per les portalades, putot!- va insultar a la bruixa.

Coneixent la Fransuàs em penso que no volia arribar a majors perquè la mama té principis i ens estima, però davant d'aquell daltabaix i  perquè sabia com anava el testament de debò, es va decidir a fer servir el trumfo que es guardava a la mànega.

-Calla tu! Que us havien d'haver mort a tots els rojos després de la guerra, roja que ets una roja! Tots al paredón, tots!- cridava la bruixa desfermats els instints que fins llavors havia procurat amagar fent-se la beata farinera.

-Prou! Calleu tots ara mateix- va manar el padrí amb una cara com un tres déus

Llavors la mare va aprofitar per a dir:

- No ho sé pas però ben segur que al metge i a la guàrdia civil els interessarà molt saber quina medicina prenia el pobre pare. Ves que quan la vegon no li vulgon fer l'astopsia i tot- la seva veu era tan suau con la calma que precedeix al llamp.