ALLEGRO, MA NON TROPO

UN ESTOL DE VOLTORS

2010-10-13T13:50:00.001+02:00

Prou bé que me'n recordo d'aquella tensió que anava in crescendo per moments, havia vist moltes pel·lícules i sabia quan apareixeria el fantasma o quan actuaria l'assassí que s'amagava dins d'una cambra de bany, aparentment inofensiva. Aquella escena no hauria desmerescut gens dins la filmografia del Hitchcock. Per a mi que la bruixa esperava que els pares de la Fransuàs marxessin, el padrí potser ho hauria fet però la Maria no s'ho volia perdre. Em penso que s'ensumava allò que la consogra havia manegat i no tenia cap intenció de deixar sola la seva filla gran. Tot va començar dient que ara se'ls giraria molta feina per arreglar el papers: de la viduïtat, del banc, enviar a buscar les últimes voluntats, volien dir el testament, després ho vaig saber, desfer-se de la roba del Roc que, entre els uns i els altres, es van repartir. Si voleu que us ho digui ben clar, semblaven, tots plegats, una colla de voltors a punt per a devorar la carronya. Allò del ves-te'n Ton que el qui es queda ja es compon, prenia significat.

Llavors la bruixa, de dol rigorós, va dir que ens havia d'explicar una cosa. Un silenci ominós va campar pel menjador. La mama i la padrina es van mirar amb complicitat. La Remedios va sortir un moment, la vam sentir obrir la calaixera i en un moment va tornar a ser allí amb aquell sobre blanc que Lolluardo i jo havíem trobat i que havia trastornat a la Fransuàs.

-Ai, ai fillets, aquellhomenostre va fer aquest testament ara fa unes dues setmanes el dia que va venir el senyor rector a persignar-lo- ens va dir la desconsolada vídua.

-M'ho deixa tot a mi perquè no volia que em quedés desemparada, pobre! Ja s'ho veia venir que tenia la mort a la gola- i la molt marrana es va fotre a plorar.

-Ja veus, com canvien les coses amb poc temps- va respondre la mama- a veure, a veure... deixe'ns-ho llegir que així ens en farem més capaços.

La Paquita ni tant sols es va prendre la molèstia de dissimular que llegia aquell paper de barba, va ser tenir-lo a les mans i sortir-li:

-Què li va passar al pare, que potser amb la malaltia no se'n va recordar de firmar o què?

-Què vols dir, eh? Què vols dir?- es va fotre a cridar la bruixa.

-Que com és que, en lloc de la firma, hi ha la marca del dit, això vull dir- es va explicar la mare amb retimtim- Què potser no teníeu cap bolígraf a mà?

-I a tu què cony t'importa? Un testament és un testament i sempre val l'últim- va sortir la filla del Trempasinyores com una gripieta.

-A mi no res, però a ton germà si que li hauria d'importar si tingués dos dits de front que tampoc no n'estic massa segura- va respondre la Fransuàs mirant al Rex que fotia una cara d'encanteri que era per haver-lo retratat. Ja se sap que els sauris tenen un cervell petit i no ho acabava de entendre.

-Així que el pare a darrera hora es va decidir a deixar pelat al seu- va remarcar el possessiu- fill per a deixar-ho tot a la seva dona estimada, ves quines coses passen i si és gran lo món oi? Després de tota la vida a la guirba-la- garba, ara li ha vingut l'amor a la núvia. I tant! Això m'ho creuré la setmana que ve, ara per ara, no. Així que si hem d'anar per justícia hi anirem, que ho sapigueu, i no hi haurà ningú que s'ho empassi això del dit. El rector i l'altre mussol que vau anar a buscar també en sortiran escaldats. Valtres mateixes.

-Lo meu fill del meu cor no m'hi portarà a la justícia, oi que no, fillet?- va preguntar al Ton, que continuava mut.

-Ja ho crec que si que us hi portarà si feu servir aquesta merda de paper i si no ho fa, pitjor per ell, perquè ho faré jo en nom dels meus fills, després d'anar-me'n cap a casa i deixar-lo aquí amb la seva mama que l'estima tant que el vol deixar sense res del que li pertoca. Què no em sents tu, o què?- es va adreçar al seu marit.

-Eh?, bueno, ara no és moment de parlar d'això, si el pare encara és calent...- va voler contemporitzar, ja us he dit que és un talossot.

En aquell moment el vaig mig comprendre: estava en una encrucijada, que diuen els castellans: d'una banda la seva mama estimada i de l'altra la seva dona que ja no ho era i els seus fills i no sabia cap on decantar-se. Sospito que hauria fet costat a la bruixa perquè com que és ruc i malcriat no s'adonava de la magnitud de la tragèdia.

-Calla tontot!- el va increpar la Fransuàs- que no ho veus lo què volen aquestes dos garses, que són més dolentes que un mal de ventre? T'ho volen fotre tot i ta mare amb l'argenda a la mà fer-nos ballar el tirolilo. Et penses que ton pare es mamava el dit? No les podia veure ni a l'una ni a l'altra, si aquesta- va assenyalar a sa cunyada- ves a saber de qui és, què no te'n recordes del dia que ton pare li va fotre pels morros?

Aquella, anomenada aquesta per la mama, es va aixecar disposada a arribar a les mans amb la cunyada que ja estava preparada per l'atac, sort que el padrí Josep es va posar pel mig.

- Collons! Prou!- amb una ma va subjectar la Pepita impedint el combat de boxa imminent.

La Maria ja s'havia aixecat de la cadira disposada a fotre calenta com un lliri a la filla borda de la consogra.

-Això ho sap tot lo poble! molt de missa, molt de missa i catxant per les portalades, putot!- va insultar a la bruixa.

Coneixent la Fransuàs em penso que no volia arribar a majors perquè la mama té principis i ens estima, però davant d'aquell daltabaix i perquè sabia com anava el testament de debò, es va decidir a fer servir el trumfo que es guardava a la mànega.

-Calla tu! Que us havien d'haver mort a tots els rojos després de la guerra, roja que ets una roja! Tots al paredón, tots!- cridava la bruixa desfermats els instints que fins llavors havia procurat amagar fent-se la beata farinera.

-Prou! Calleu tots ara mateix- va manar el padrí amb una cara com un tres déus

Llavors la mare va aprofitar per a dir:

- No ho sé pas però ben segur que al metge i a la guàrdia civil els interessarà molt saber quina medicina prenia el pobre pare. Ves que quan la vegon no li vulgon fer l'astopsia i tot- la seva veu era tan suau con la calma que precedeix al llamp.

NO HI HA COLOR

2010-10-05T14:57:00.001+02:00

Em pensava que Lolluardo, una vegada superada la ruptura amb el bandarra aquell del Milton, se'n tornaria cap a la capital però m'equivocava. Em va confessar que, durant tots els anys que havia estat renyit amb la Coloritos i amb son pare que déul'hagibenperdonat, havia patit molt per aquest allunyament i també va aprofitar per a fer-me xantatge emocional retraient-me que, sense el meu rebuig, les coses haurien anat d'una altra manera.
-Hauria anat pitjor, nen, tu al tros cada dia i jo criant fills dolents com la pestaputa, perquè les lleis de l'herència són les que són: un om mai no podrà fer peres llimoneres- vaig engegar-lo.
-També hauríem pogut adoptar si és això lo que et feia por- em va rebatre.

-Mira xiquet, no es pot tornar enrere, així que no sé perquè cada jesús estàs amb el mateix rotllo. Què no ho veus que si t'hagués dit que si, el món hi hauria perdut?- vaig fer-li la reflexió aquesta perquè és un egocèntric que es creu el melic del univers.
Aquestes paraules el van tranquil·litzar encara que em va respondre que ben segur hauria trobat el seu camí tard o d'hora.
Com us deia, em va pintar una col·lecció de retrats que van envair les habitacions buides de casa. Entrepussaves amb tot aquell embalum de teles, pinzells, pintures, esbossos i cavallets perquè n'hi havia fins i tot al bany. Casa nostra semblava cal quinze i, si de costum ja està desendreçada, en aquella època era el CAOS. A mi no em molestava gens ni mica però la Fransuàs, quan venia, es passava l'estona apartant coses del mig i la posava nerviosa tot aquell desori, campo bramante que deia ella, ja no se'n recorda de les muntanyes de calçotets o potser si i per això es ficava neguitosa. El cas és que Lolluardo necessitava les opinions dels entesos perquè les meves ja me les veia a la cara i les de la Marta se les prenia com una mostra de la seva innata amabilitat, així que va trucar al seu marxant i al seu vident i els va convidar a veure l'obra. Va tenir la delicadesa de reservar-los habitació en un hotel proper perquè a casa no se sap on els hauríem embotit.
El marxant era mariquita, es veia d'un hora lluny, molt educat i polit però amb més ploma que una vedette del Moulin Rouge: alt, prim, vestit de manera informal però amb tot de marca, comprat a Milà, em va dir, inclús em va semblar que anava lleugerament i discreta maquillat i amb unes mans que sabien prou bé que eren les manicures. Quan va veure els retrats gairebé va tenir un orgasme dels bons: bavejava de plaer, suposo que pensant en la comissió que s'enduria de la venda de totes aquelles carallotades amb les que mon cosí m'havia fet perdre el temps.
-Una obra mestra. Aquest retrat es pot considerar a l'altura de la Mona Lisa del postmodernisme- va ser la crítica davant d'una pintura que figurava que era jo, sort que ningú no m'hauria reconegut.
-Qui és la Mona Lisa?- vaig preguntar amb la meva cara més innocent.
El fulano em va mirar com si hagués estat un alienígena d'aquells de la sèrie V que es menjaven els ratolins sencers. La cortesia però el va fer tornar en son si i em va alliçonar:
-La Gioconda del gran Leonardo da Vinci.
-Ah! Si, vols dir aquell quadre que hi ha al Louvre, petit i lleig com un pecat d'aquella tia mig calba i que està sempre ple de xinos que miren bocabadats? Joder! Si l'arribo a trobar pel carrer no el plego- no us penseu que ho vaig fer per a provocar-lo, vaig ser del tot sincera.
Pobre home! De poc que no li agafa un cobriment, primer va empal·lidir i després es va posar roig com un titot.
-Que has estat al Louvre?- es va interessar
-Si- vaig respondre- quan fèiem segon de BUP vam anar d'excursió a París i la pesada de la professora d'història ens hi va fer anar. Ara que jo m'hi vaig estar una mitja horeta com a molt.
-I nosaltres tres hores llargues buscant-te com bojos perquè ens pensàvem que algun d'aquells jeques t'havia raptat i portat cap a l'Aràbia Saudita. Ens vas fotre un arrebato que no vals tant tu- va respondre mon cosí- la tia se'n va anar cap a fora a fumar i tots els altres buscant-la de sala en sala, la profe plorant que ja volia avisar la policia i jo amb un ensurt que no sabia com hauria tornat a casa sense ella. Ai! Quina mala estona!- va explicar-li al marxant.
-Ves i jo què sabia? Si em vaig florir allí afora a la vora d'aquella piràmide estranya que surt al Código da Vinci pensant que havíeu sortit per una altra porta i rumiant el nom de l'hotel que me n'havia oblidat- vaig excusar-me- Si vaig estar a punt de posar-me a demanar caritat i tot, ves que hagués sabut una mica de francès...
El pobre home ens sentia i no s'ho podia creure.
-Què no portàveu mòbil?- es va estranyar.
-Nosaltres si, ella no, se'l va deixar a l'hotel a sobre la tapa del water- va explicar mon cosí- i a més sense bateria i potser sense saldo.
-Saldo si que en tenia que la mama me'l va fer de contracte perquè ja sap com sóc- vaig defensar-me.
En aquella ocasió la profe que es deia Laurita Trigal i era un patacó em va fotre una bona bronca i em va voler castigar sense la passejada pel Sena, sort en vaig tenir del professor de matemàtiques que em tenia enxufada i que també era un despistat patològic, les vegades que havia vingut a classe amb una sabata de cada manera no ho sé perquè li passava sovint, i que va pregar per la meva ànima disculpant-me, que entre colegues ens hem de fer costat. També, això no ho he explicat mai, li va fer a la Laurita una mica de xantatge dient-li si no se'n recordava de la vegada que van anar a Escòcia amb els de COU i ella va veure, al mateix dia, el Nessie i un OVNI, clar que el catalitzador d'ambdues visions havia estat una ampolla de bon scotch.
L' Amadeus, que li dèiem, va entendre el meu avorriment davant de tant d'art perquè tots dos érem del parer que entre un bon problema matemàtic i un quadre, no hi ha color.

ESSÈNCIES DE FEMINITAT

2010-10-04T13:24:00.004+02:00

Les persones que passaven pel carrer es quedaven estranyades en veure a Lolluardo que, assegut en un tamboret plegable, dibuixava amb molta mà carrers, places, cases, teulats i balcons. Quan va dir que volia pintar, jo no en vaig fer gaire cas però es veu que si, que era veritat. Tenia un marc de fusta buit i amb allò enquadrava i dibuixava al carbonet en un bloc enorme. Feia un esbós i després amb una càmera digital feia la foto a diferents hores del dia per observar la llum i les ombres. Abans de sortir de casa, planificava curosament on havia d'anar i a quines hores havia de fotografiar. Fins i tot s'ho programava a l'agenda electrònica i després posava un despertador que sonava sorollosament quan era l'hora.
Aquesta activitat era molt absorbent ja que ens fèiem un tip de voltar pel poble fins que l'artista localitzava el racó exacte i la perspectiva adient. Jo l'havia d'acompanyar perquè es veu que l'inspirava.
-Tu ets la meva Musa- em va dir un dia quan jo vaig protestar per aquelles capdeconyades increïbles, ves, total per lo que feia després de tota aquella feinada, no ens calia anar tant amunt i avall. Perquè de dibuixar ho feia molt bé inclús plasmava la roba estesa dels terrats. La meva amiga Clarita està molt orgullosa de que els seus sostenidors enormes hagin estat inmortalitzats en una d'aquelles làmines. Després passava a la pintura i llavors ja no hi havia Déu que en pogués treure l'entrellat perquè començava a barrejar colors sobre la tela, amb una espècie de bogeria creativa i el resultat final tant hauria pogut ser la plaça del mercat com una altra cosa ja que qualsevol paregut a la realitat era una simple coincidència. De veritat que no ho entenc gens. Ja va mirar d'explicar-m'ho, ja, lo que passa és que sóc una mica dura de mollera i no li veia el què. Em va dir que primer observava, plasmava, interioritzava el paisatge i després el recreava i l'interpretava a la seva manera, per això la seva obra es cotitzava tant. Una pintura figurativa, em va explicar, no té sentit perquè les càmeres ja copsen la realitat, el creador de debò és aquell que cerca noves formes d'expressió després de tot un procés interpretatiu. M'ho vaig apuntar i tot, per si algú em preguntava a l'exposició que va organitzar després d'uns mesos, quan tota la sèrie va estar enllestida. Si voleu que us ho digui a mi em sembla que jo també ho hauria pogut pintar tot allò i sense tanta mandanga però, com diu el Jordi, jo no hi entenc, ni ganes que ja li ho vaig dir.

Un dia em va proposar que li fes de model tal i com una duquessa de la casa d'Alba n'hi havia fet al Goya. Volia pintar-me despullada, va ser després de veure Titànic que era una peli que als dos ens agradava molt encara que ja sabíem com acabava.
-Ni parlar-ne, treu-t'ho del cap- vaig respondre-li
-Va dóna, no siguis carca. Si estic tip de veure't lleugera de roba- em va respondre. Era veritat, ho reconec, com deia la Fransuàs :

-Tapa't, filla que per alguna cosa t'he comprat una bata de rus- això m'ho repetia veient-me sortir de la dutxa només amb calces o amb una tovallola enrotllada i és que a la mama no la he vist mai sense el viso posat.
-Ai, deixa'm estar. Si tots tenim el mateix- li responia.
Lolluardo és molt pesat i no es va conformar amb la meva negativa, a tothora em ratllava, que si tens una cara molt interessant, que si no sé pas com t'has tornat... Va cercar l'ajut del meu home, un dia, mentre sopàvem.
-No sigos així, Andrea. Perquè no vols posar per a mi?- em va preguntar
Jo me'l vaig mirar de reüll i vaig fer veure que no l'havia sentit. El Jordi que em coneix molt bé li va respondre:
-Se'n dóna vergonya, ja saps que és molt tímida.

-Osti que guay!!!!!!!- va exclamar el meu fill- Mama, com és que no vols que Lolluardo et pinti? Tu sempre dius que no m'he d'avergonyir del meu cos, que és una obra perfecta de la natura.
Merda! Era com el caçador caçat. Això li repetia cada vegada que tocava revisió a la pediatra i aquesta li mirava els genitals. A l'Albert, que deu haver sortit a la Fransuàs, no li agradava gens.
-O potser és que ja ens anem fent grans i la llei de la gravetat és ineludible- em va burxar el Jordi que sembla que no hi sigui per això i deixa'l anar.

Què volíeu que fes? Vaig haver de capitular després d'una negociació laboriosa, jo els vaig dir que no podia passar-me hores immòbil mentre l'altre aclucava els ulls i em prenia la mida amb el llapis, perquè tenia feina i perquè em ficaria nerviosa. Mitja hora, va ser el tracte, només 30 minuts de no res, i que no calia que romangués allí com una estàtua perquè sempre podíem anar conversant.
Xiquets, la postura va ser còmoda i tampoc vaig ensenyar res que no hagués estat a missa, que diuen al meu poble, i una vegada passada la primera sessió, va ser com si ho hagués fet tota la vida. El dibuix és una meravella però la sèrie de quadres que va pintar... tota una gama de grisos, el rostre com amb un vel que desdibuixa els meus trets fins a fer-los indesxifrables i un garbuix de popes, braços, mans, cames i fins i tot el paral·lel treinta y ocho col·locat on no toca. Allò més que un retrat sembla una venjança en tota regla.

La Marta els va trobar meravellosos.
-Funny, girl, ha captat la teva essència com ningú. Aquest aire de misteri, aquest rostre que sembla amagar tots els secrets de la feminitat al mateix temps que el vel simbolitza aquesta part de tu que mai no mostres.
Collons de Déu! Aquells dos estaven més guillats del que em pensava.

COMENÇA LA METAMORFOSI

2010-09-28T11:31:00.000+02:00

Avui farem una pausa en aquestes històries fosques, no tingueu cap dubte de que ho són, per explicar-vos que he tingut com una mena de revelació. No us espanteu, no he vist cap marededéu ni cap OVNI ni cap chemtrail, ara que això està de moda. He vist un arbre caigut amb les arrels a l'aire. He pensat que, finalment era lliure. De sobte, l'aire fresc del dematí m'ha començat a pesar i m'he hagut de seure a terra. Prop meu hi havia un caragol que molt lentament s'acostava a l'herba del marge. M'ofego aquí on tot és massa conegut i massa quotidià. No hi ha sorpreses, sé que em dirà la persona amb la qui em trobi i què pensa de mi i sé que saben allò que jo penso de tots. No vull cap arrel, no vull ser lliure quan em mori, ho vull ara mateix. Les meves àncores són la mare, el meu fill, el meu home. El Roc no em va fer cap favor encara que ell es pensés que si. Vull marxar d'aquí però el cas és que no sé on vull anar ni si podré fer-ho mai.

Sóc una astròlica però sé que si no fujo tornaré a tancar-me dins la closca i estaré dies, setmanes, mesos o anys fent vida de caragol. Només vosaltres ho sabeu i el meu fill que ho intueix quan tinc una d'aquestes etapes metamòrfiques. Ell intenta rescatar-me i em dóna humitat i herba verda que em faci sortir però no ho aconsegueix perquè jo no vull. Quan estic dins m'hi trobo tan bé que res no m'importa.

Avui a les vuit i dos minuts, exactament, he sabut que aviat abandonaré l'espècie si algú no hi posa remei. Però primer he d'acabar d'explicar la meva història.

Fins demà.

NI TOCAR-LA!

2010-09-27T15:56:00.002+02:00

La Fransuàs no s'hi posa mai a la meva vida, creu que no tinc remei, encara que el dia després de la nostre triomfada a la tele, va venir i em va dir que havia sentit vergonya aliena en veure la consogra, la patxip-patxop, i la Cuki fent el ridícul i que li sabia greu pel nen i pel Jordi perquè naltres ja érem prou grans. Bé, també va preguntar molt discretament si Lolluardo s'hi estaria gaire temps al poble i a casa. S'ho va fer venir bé per a dir que si l'oblidaven potser no recuperaria el seu lloc al món de l'estrellat i el famoseo, que s'havia guanyat a pols, per ara deixar-ho córrer.
Lolluardo ja la va informar que d'això ja se n'ocupava el seu representant s'emportava el deu per cent dels beneficis i que era una bona picossada com per renunciar-hi.

-Tieta, no t'amoïnis aquell ja anirà donant notícies meves. Saps? És que tenia els indicadors de estrès molt alts i ara aprofito per carregar les piles. Amb l'Andrea hi estic molt bé. A més és veritat que vull aprofitar per pintar- li va explicar.
-Ai xiquet! No, si jo ho dic per tu, que en aquest poble t'hi avorriràs que ja saps prou com és tot això- va aconsellar-lo la mama que el volia fora de casa com fos. Mon cosí mai no ha estat tocat amb la gràcia de la subtilesa i no es va donar per al·ludit.
Jo estava una mica incòmoda perquè no sabia ben bé què pretenia la Fransuàs amb aquella visita inesperada.

-I què et va semblar la Marta? Els va deixat tots amb un pam de nas. Em penso que ha rebut unes quantes ofertes de feina, és que és boníssima. Ves, no sé què hi fa en un cul de món com aquest desaprofitant el seu talent- va canviar de conversa la Jenny.
-La Marta té una bona feina i un marit- va mormolar la mama.
-I el doctorat a mig fer- vaig reblar el clau perquè ja la veia divorciada del llangardaix que aquell era un llastre per qualsevol persona normal.
-Deixa't estar de doctorats i polles, ella té futur a l'espectacle i seria molt tonta de no aprofitar-lo- va dir Lolluardo, i és que mon cosí això dels estudis no ho valora.
La Fransuàs va sospirar, es va prendre el cafè i va marxar, va dir que havia de fer el dinar.

Ells dos no ho sabien però la Marta ja l'aprofitava el seu talent amb els seus alumnes. El primer dia de curs els observava com anaven vestits i en prenia nota en aquella llibreta que sempre porta a la bossa i, com que era una bona docent, el primer que feia era identificar-se amb ells. Aquests any es veu que tenia uns quants rappers, un o dos gòtics i un heavy, els altres anaven d'uniforme amb els texans i les samarretes això aquells que no ho portaven tot de marca que en el seu col·legi hi ha diversitat. La Marta és una dona de recursos, té un armari molt ben assortit, sap maquillar-se i és actriu, així que la primera setmana es vestia de sinistra i embadalia els d'aquesta tribu, la segona es posava aquells pantalons que semblen cagats i gorres de beisbol, a la tercera tota de marca o sigui de pija, a la següent la col·leció de peces de cuir i collarets de claus aquells que semblen de gos i les altres es col·locava els inevitables texans amb samarretes ben extremades, fins i tot algun dia ensenyava una mica les calces amb pantalons baixos de cintura.
Per allà on no passa és per les rastes, diu que li fan mania, i que si pot els manté a una prudent distància per si de cas saltés algun poll cap a la seva melena pèl roja natural. Si no ho pot evitar, quan arriba a casa, es renta el cap amb Filvit com a mesura de prevenció.
Aquell dia, això m'ho va explicar a la tarda, no s'esperava que els seus alumnes l'haguessin vist però es veu que sí i que fins i tot l'havien gravat i l'havien pujat al youtube, ja l'esperaven, li van fer el passadís entre aplaudiments i crits:
-Peliroja, eres la mejor! Tia buena! Maciza!

Així que ara hi va d'actriu amb roba llampant i gens discreta, melena al vent. Treballen escenes de pel·lícules famoses que ella tradueix al català i amb cançons que també tradueix. Els té tan absolutament subjugats que, mentre els altres profes han d'anar-hi a peu o amb transport públic si no volen trobar-se els vehicles amb les rodes punxades o la pintura ratllada, ella pot deixar el seu sense perill ja que aquella canalla saben molt bé de qui és i ja avisen aquells que tenen males temptacions:
-El coche de la peliroja, ni tocarlo!

Fins i tot li han dit que no cal que pagui parquímetre perquè ja s'han encarregat de advertir a la vigilant que posa multes sense parar que no se li acudeixi sancionar a ma cunyada:
- Sabemos dónde vives y nos hemos quedado con tu cara- li van deixar caure mentre li ensenyaven una navalla record d'Albacete.
La Marta, és clar, treu el tiquet per a donar bon exemple però, si algun dia se n'oblida, no la hi troba mai la recepta.

No és que els seus mètodes pedagògics hagin tingut més èxit que els dels altres professors, que van a treballar com si anessin a la guerra, de català no en saben ni ganes però, si més no, a la Marta la respecten i l'estimen. Ella ja ha passat a l'estadi de deixar-los per impossibles amb l'excusa de que allò important no és que dominin la llengua sinó que siguin bones persones.

UN SOMNI?

2010-09-25T08:00:00.001+02:00

Estava somiant, segurament, però si va ser un somni fou el més clar de tota la meva vida, fins ara. La tortuga va venir a la meva habitació i no anava corbat ni estava tan prim com jo sempre l'havia conegut. Jo sabia que era el Roc, malgrat estar jove i ben plantat. Es va atansar fins al capçal del llit i em va fer un petó.

-T'estimo, Andrea. Adéu xiqueta.

Llavors el soroll em va despertar. Ja sé que si ho expliqués a la Clarita en trauria tota classe de conclusions estranyes i si ho hagués explicat a les tabardanesdelscollons s'haurien cagat a les calces. No ho he dit mai a ningú perquè jo sóc una científica que creu amb allò que és demostrable i no en històries pròpies del cuarto milenio. Llavors només tenia 9 anys i el soroll em va desvetllar, a baix feien un bon rebombori. Vaig llevar-me i vaig mirar a l'habitació de la mama que no hi era, el papa tampoc no era la la seva. Només mon germà que dormia com un tronc. Vaig baixar les escales i vaig entrar al pis dels avis. El Roc havia mort feia pocs minuts. Estava ple de gent a més dels de casa, els padrins, les dues germanes, la filla de la bruixa i el seu home, la Coloritos i el papa de Lolluardo: la família en ple. Tots estaven mig plorosos i amb cara de disgustats.

El Roc semblava adormit amb el cap recolzat al coixí, encara no l'havien vestit. La mama i sa cunyada buscaven la roba que es veu que la bruixa ja tenia preparada feia dies, llavors van arribar els fusters amb el taüt. La Fransuàs em va veure i em va fer anar cap a dalt, més ben dit :m'hi va acompanyar, em va donar un got de llet calenta i em va ficar al llit. Em va dir que no podien estar per mi perquè tenien feina.

No vaig dormir gaire no perquè tingués por dels morts que no en tenia i menys de la tortuga que ja estava cansat de viure, sinó pel soroll que jo sempre he tingut un son lleuger.

Quan era petita els misteris de la vida i de la mort no se'ns ocultaven com ara es fa amb les criatures. Jo sabia que l'avi ja no es llevaria d'aquell llit on feia temps que estava, desvalgut i apagant-se com una candela.

L'endemà tot va ser un seguit de gent que venien a veure el difunt i a donar el condol a la família. La bruixa semblava apesarada i plorava més segons qui venia i menys o gens si es ficava a xerrar amb les seves amigues del aspritisme. Ja li va dir Lolluardo:

-No cal que ploros tant, dona, tu rai que tens un telèfon per a parlar amb ell quan vulgos.

La Fransuàs i la Coloritos es van mirar amb passió de riure però el van fer callar davant la resposta de la bruixa:

-Aquest xiquet no hi és tot.

Sort que era l'hora de dinar i que no hi havia gent de fora de casa. La padrina Maria va cuinar per tots i a la tarda va ser l'enterro. Jo donava la ma a la mare i mon germà al pare, a la primera fila. La missa va ser un avorriment i més quan moltes de les dones que havien vingut a casa, van passar per davant nostre i ens deien allò que sempre ens havia intrigat: us acompanyo en el sentiment.

Això sempre ha encuriosit la canalla, nosaltres quan sabíem que s'havia mort algú, hi anàvem a veure si ploraven o no i si estaven serens pensàvem que no l'apreciaven gaire. Com si hagués estat una proporció directa: a més llagrimeres més estimació, cosa que aquell dia també vaig saber que no era veritat perquè la bruixa plorava molt i jo no.

Jo havia sentit a dir que el Rex i dos talossots més, de jovenots, van anar a veure un difunt que havia donat molt mala vida a la seva dona i a la filla i els van començar a preguntar si era veritat que era mort, i què passaria si li fotessin un pessic o li estiressin els dits dels peus. La filla els deia que no res. Llavors quan van haver certificat la defunció van marxar i com que allò del condol no ho tenien ben assumit, el Rex els va dir:

-Bueno, macagondeu, que Déu us el conservo.

I l'altre callastrot ho va acabar d'adobar amb un:

-Per molts anys!

Semblava que aquella desfilada no s'acabaria mai però finalment, vam sortir de l'església i vam tornar cap a casa. Les tiones es van quedar disposades a fer companyia a la bruixa, la Coloritos, el fillet del seu cor, i el papa de la criatura van marxar, en canvi la germana del Rex i els padrins es van quedar.

La Fransuàs tenia als ulls una expressió com quan estava a punt de fotre un moc al seu home o igual que el gat de la bruixa quan s'esperava per caçar algun ratolí. Es mirava a sa sogra i a sa cunyada i jo sabia que allí en passaria alguna encara que ningú no tenia pressa. La bruixa i sa filla es miraven amb complicitat esperant el moment. Les dues germanes també devien saber de què anava perquè gairebé els podia llegir la impaciència als ulls.

Només el Rex estava in albis, i és que aquell no és més ruc perquè sa mare va dir prou.

LA INNOCÈNCIA PERDUDA

2010-09-24T08:00:00.001+02:00

Dins d'aquella habitació vam perdre la innocència. En aquell moment i en aquell instant precís. Molta gent no saben quan i nosaltres gràcies a un d'aquells llibres ho sabem del cert.

L'un era tota la col·lecció dels còmics del capitán Trueno i a l'altre un seguit d'imatges pornogràfiques d'homes i dones, no necessàriament aparellats com déu mana, i tampoc de dos en dos, fent de tot. Ja podeu imaginar per a què les feia servir el Rex. Els substitutius s'usen quan a l'original no hi pots arribar o és perillós per la salut: la sacarina, els succedanis del caviar, de les angules, de la xocolata, el sexe. Que el Rex s'estimava ell mateix ja ho sabia, abans de trobar aquell llibre, de boca de la padrina: aquest només patix per la seva bèstia. Com ho feia, ho vaig saber de més gran. En fi, que des que la mama es guardava els diners no podia recórrer a cal Tucumán tan sovint com abans.

La mama ens va pescar en plena classe d'educació sexual. La casualitat, l'atzar o l'univers van propiciar que aquell dia acabés abans d'hora i alarmada pel silenci de la casa va baixar a veure què passava. Quan va veure el llibre, va estar a punt d'aixecar-nos la ma, sort que, abans de que passés, el sobre blanc va cridar la seva atenció, primer ens va tancar el llibrot que aquells dos degenerats guardaven gelosament amb pany i clau i després es va a posar a llegir el paper. Devia ser important perquè es va quedar traspostada.

-Què hi feu aquí?- ens va preguntar. Com si la cosa no hagués estat prou clara.

-Regirem la calaixera- va respondre Lolluardo desafiador.

-Ja ho veig i per què?- la mama era comprensiva i volia saber si hi havia circumstàncies atenuants.

-Perquè sempre està tancada amb clau- vaig explicar-me.

-I què n'heu de fer d'allò que hi ha o no hi ha, sou més dolents que la pesta i us hauria de fotre un cul de pastes a tots dos!- en va informar. Sort que la Fransuàs mai no feia allò que se suposava que havia de fer, a la seva manera també era una rebel, devia ser influència del maig del 68.

-Tieta- la va informar Lolluardo impactat encara pel munt de bitllets- Al segon, la tia hi te molts cèntims.

La mama va obrir i els va veure, els va engrapar, els va comptar amb un no res i se li va escapar:

-Collons! - i després sense pauses- On és?- encara tenia els bitllets a les mans.

-Al menjador, adormida- vaig respondre.

Va sortir de l'habitació, va arribar a la sala i la va veure, nosaltres al seu darrera vam tornar a l'escena del crim.

-I com és que dorm tant?- no va abaixar la veu, ni res. Em penso que ja s'imaginava allò que havia passat que la mare toca de peus a terra.

-Deu tenir son- vaig explicar-li.

-Molta, ja ho veig prou. Segur que vosaltres sabeu d'on li ve aquest ensonyament oi?- una altra vegada aquell to de veu perillós com la calma que precedeix la tempesta. Vaig saber instintivament que no funcionaria cap excusa i que havia arribat l'hora de confessar.

-Li hem fet prendre pastilles de dormir- mea culpa, mea culpa, vaig aclarir-li.

-Quantes i com ho heu fet?- va continuar implacable.

-Dues, a dins l'ampolla de la graciosa- em va fer costat Lolluardo.

La mare va córrer cap a la cuina i ja se'n va fer a la idea, encara en quedava un cul de gasosa.

-Bé, doncs que dormi que li anirà bé que la pobra va cansada de tant cuidar a l'avi- ens va explicar ja més calmada- I vosaltres ni una paraula de tot això, a ningú. Si m'antero de que ho xerres- es va encarar amb Lolluardo- no et deixaré entrar mai més a la vida en aquesta casa. A mi no em va dir res perquè ja sabia que jo era una tomba.

Els diners se'ls va ficar a la butxaca i llavors ens va subornar:

-El llibre aquells del tabeos us el podeu quedar i ja podeu paracontar que no el vego tonpare. Els quartos me'ls quedaré jo i ja us compraré un scalextrix per tots dos. Què us sembla?

-Naltres volem l'altre de llibre- va negociar mon cosí.

-Mireu fillets, aquell llibre no és res dolent, són coses naturals però pels grans. Oi que als nens petits no se'ls pot donar lo mateix que mengeu valtres perquè els faria mal? Doncs amb aquestes coses passa igual, quan un és petit no li va bé, en canvi quan sigueu grans ja en parlarem- ens va intentar convèncer.

-No, naltres volem l'altre llibre- mon cosí era un negociador molt dur.

Llavors la Fransuàs el va agafar pel jersei i gairebé el va aixecar del terra d'una revolada:

-Prou! Si dius ni que sigo una paraula, t'agafaré i et fotré dins del pou i de tu ja no se'n cantarà ni gall ni gallina, m'entens?- el va amenaçar.

Mon cosí tenia un pànic cerval a un pou mig séc que teníem al corral perquè sa mare li havia fet creure que dins hi havia un ogre que es menjava els nens llepafils com ell. Lolluardo em va mirar perquè l'ajudés però jo vaig desviar la vista decidida a fer costat a la Fransuàs, la sang és més espessa que l'aigua i jo sempre he tingut principis i no com ell.

-No't preocupos mama, que si ell ho xerra jo li diré a la tabardanadelscollons que ha sigut ell i potser li tirarà ella al pou o potser farà venir algun mort perquè se l'endugui- vaig dir per espantar-lo més del que ja ho estava.

ANANT-LO ACOMPANYANT

2010-09-23T08:00:00.002+02:00

No sabíem que aquella investigació tindria una repercussió tan gran a la nostra vida. Tinc una amiga que està posada en històries d'aquestes esotèriques que diu que tot allò que passa, té un perquè i que l'Univers ens ajuda quan ho necessitem. I a nosaltres, prou que ens va ajudar, però ens va exigir un preu, no res, no paga res. La Clarita diu que això es cosa de nuetro libre albedrío, ché, comprendés, mi amor? Jo si que ho comprenc, em penso que és ella la que no entén allò que vull dir.

La tortuga cada dia estava més fotut, gairebé no menjava, només es podia empassar glopets de llet amb cacau, colacal, que la bruixa li portava religiosament cada estona.

-Ai, ai- es lamentava- aquethomenostre ens en farà alguna.

Jo pensava que estava com un llum perquè la pobra tortuga no era bo ni per esbroncar-la que és allò que més li agradava després de la manilla i de renegar. Es veu que volia dir que qualsevol dia es moriria, no calia haver fet una carrera de medicina per veure-ho. Fins i tot nosaltres ho sabíem que aquella malaltia se l'acabaria emportant. D. Florencio, amb el seu ull clínic, va diagnosticar que era vellesa i que, quan un no vol viure, no hi medicina que el pugui guarir.

-Vayan acompañándolo- li va receptar.

Si home, vaig pensar jo, que l'acompanyi ell que faria un favor a la salut pública del nostre poble.

Des que s'havia posat malalt, la bruixa no el volia molestar, el van posar a l'altra habitació, en un llit petit, de manera que ella es va quedar ama i senyora de l'habitació de matrimoni, que és on era la calaixera misteriosa.

De vegades quan hi penso, no massa perquè no sóc gaire donada a la introspecció, allò que ha passat ja ha passat i si no hi pots fer res perquè ho has de remenar?, em penedeixo una mica de no haver-li fet tastar a la bruixa una mica de la medicina que ella donava sempre al seu home.

Proveïts amb les pastilles miraculoses, mon cosí i jo, vam entrar al pis de baix ,sota el pretext d'anar veure l'avi que s'apagava com una candela, paraules de la mama quan les veïnes li preguntaven:

-Paquita, què feu?

A mi veure el Roc d'aquella manera em posava molt trista, principalment perquè ja m'ho veia a venir que em quedaria sense un defensor dels bons. Sort que la padrina Maria estava bé!

Li vam fer un petó, ell va obrir els ulls mig entelats i va somriure una mica. Ja sé que les tortugues no somriuen però aquella si i a més, amb un punt de malícia.

La bruixa li anava donant la llet a cullerades amb una paciència digna d'una causa millor perquè ell no s'ho va apreciar gens ni mica, segons deia sempre, en privat, a les altres dues tabardanesdelscollons. Vam dir que teníem set i ens en vam anar a la cuina. L'ampolla de la gasosa era a damunt dels fogons i, com que era gairebé plena, en vam beure un got cadascú i després hi vam posar un parell de pastilles a dins per comprovar si les receptes del metge funcionaven.

Llavors vam dir que ens n'anàvem a fer els deures a dalt. La Fansuàs cosia, com sempre, i nosaltres dos ens vam inventar el resultat de les multiplicacions que ja sabíem que la Palmiradelosojos les corregiria a la pissarra i ens les podríem copiar i ens vam aplicar amb el cartipàs perquè la mestra considerava que la bona lletra era més important que el càlcul. Al cap de una estona vam tornar a baixar i vam trobar la bruixa asseguda al sofà, adormida com un tronc amb la boca oberta i amb un fil de baba penjant. La vam cridar i no va fer ni reflexió, la vam sacsejar i res. Lolluardo es va espantar:

-I si s'ha mort?

-Calla collons!- vaig respondre però, per si les mosques, vam sortir al carrer i ens vam asseure al brancal i això que fotia fred.

-Andrea, què farem si descobreixen que l'hem matat nosaltres? Ens tancaran al reformatori, ens...- es va embalar aquell que tot ho dramatitza.

-Anem-hi, a veure si respira- va proposar el meu sentit pràctic.

Ja ho crec que respirava, roncava i tot, la qual cosa ens va treure un pes de sobre no perquè ens importés massa la salud de la bruixa sinó per les conseqüències que podia tenir per nosaltres un suposat homicidi involuntari. Llavors Lolluardo, que no té espera i quan vol una cosa ha de ser al moment, va dir que ja que hi estàvem posats féssim allò que havíem de fer. Li vam regirar la butxaca i li vam agafar el clauer.

Vam començar pel calaix de dalt, no hi havia res d'interessant: el missal, els rosaris, una mantellina de blonda, un guants, capsetes amb arracades, mocadors, calces i mitges per estrenar.

El segon amagava un grapat de bitllets verds sota els llençols brodats que ens vam fer obrir uns ulls com taronges. Les mans de Lolluardo s'hi van apropar perillosament. En aquells instants em va semblar una garsa enlluernada pel color dels diners. Li vaig haver de picar als dits per tal d'apartar-lo d'aquell abisme de la cleptomania, que una cosa era un furt i una altra un robatori.

Al tercer hi havia els dos llibres gruixuts que llegia el Ton i un sobre amb un paper a dins.

CAPITAL LILONGÜE

2010-09-22T08:00:00.006+02:00

En sortir de casa, Lolluardo, el nen i jo, ens vam veure assaltats per un estol de gent amb càmeres i micros que ens van col·locar davall del nas, cridant tots com mig tocats de l'ala, mentre la gent del carrer contemplaven l'espectacle que era més divertit que els de la Festa major que ja ho sap tothom que des de fa uns anys només porten quatre arreplegats. Jo que m'havia posat talons per anar fent pràctiques vaig fer un pas en fals vaig donar una torta de peu i vaig caure de cul a terra. Entre el mal i la sorpresa no vaig poder reaccionar prou ràpid i aquella “jauria humana” se'm va abalançar mentre disparaven amb premeditació, traïdoria i molt mala llet. Us penseu que algú em va socórrer? Em vaig haver d'aixecar pels meus propis mitjans com vaig poder. Mon cosí va estendre els braços, jo pensava que d'un moment a l'altre els impartiria la benedicció papal però no, només els volia fer callar. Llavors em va preguntar si m'havia fet mal:
-Andrea, nena, què fas?- de vegades sembla ruc, com si no hagués estat prou clar.
Vaig passar de respondre perquè només era una pregunta retòrica. Llavors vaig cridar:
-Si retrateu al meu fill us caurà el pèl, mecagonlostiqueta!- només ho vaig dir per espantar-los és clar, jo no tinc diners per a embolicar-me amb advocats.

Llavors l'Albert que està molt ben educat i no fa com d'altres que mossegaven micros, s'hi va posar bé i els va dir:
-Si, si, ja em podeu retratar i no cal que me'ls poseu aquells quadrets a la cara que si no, no em coneixerà ningú- va autoritzar-los
En aquells moments pel cap em van passar tota mena d'idees estranyes respecte de Lolluardo i el nen. Ai déu meu senyor! . Mon cosí va manejar la situació com un mestre. Els va dir que faria un “posado” que la deixessin arreglar-se una mica i que els estava agraïda per l'atenció que li dispensaven. Vaig haver de trucar la mama i mentre ella en preparava l'aigua amb sal per fer-me un bany al peu lesionat, Lolluardo es va deixar fer fotos al mateix temps que promocionava els racons més bonics del poble, de manera que tothom va quedar content sobre tot la quiosquera que quan van arribar les revistes no donava l'abast. Només una, de tercera classe, em va dir la Jenny, va fer sortir l'emblema franquista que ningú ha tret mai que n'hi ha que han de fer “amarillisme” per a vendre. Inclús van voler que Lolluardo fes el pregó de la Festa major, per sort tenia funció i va haver de declinar la invitació formal del Consistori.
Tot i que a la tele hi vaig anar amb la turmellera posada va anar més bé del que em pensava. No vaig dir gran cosa només la capital de Malawi. El presentador li va preguntar a una tertuliana que no ho sabia, pobra! I jo la vaig ajudar. Aquell és la pestaputa però llest com les guineus i ja va veure com jugava quan amb la meva veu més dolça vaig respondre a la pregunta indiscreta sobre Lolluardo que jo solia escoltar fins on els altres volien explicar i que la meva vocació no era cercar petroli. En una pausa publicitària em va preguntar per la meva feina i quan li ho vaig explicar em va mirar amb més respecte.
Es veu que aquella tarda al control hi va haver feina perquè les càmeres es van enamorar a primera vista de la Marta que per ser que li feia basarda parlar en castellà es va passar la tarda responent i encaterinant no tant sols als tertulians sinó a tota l'audiència que va col·lapsar la centraleta. El moment culminant va ser el de l'actuació. Finalment es va decidir pel Boig per tu que ella sempre criticava perquè diuen reflexar en lloc de reflectir. El silenci gairebé es podia tocar, es va ficar el públic a la butxaca des de la primera estrofa. Al presentador se li va esborrar el somriure aquell ofendós i em penso que les seves paraules i els seus aplaudiments van ser del tot sincers.

Pel que fa a les parentes van anar a la tele, a l'altra cadena rival, amb la Palmiradelosojos no hi van comptar perquè es veu que per sortir per la tele no cal que siguis guapo només que no molestis a la vista. Aquelles col·laboradores gripies els hi van dir de tot i més perquè hi anaven cobrant. La Cuki va patir un atac d'ansietat tan fort que van haver de trucar al SAMUR i la Sue la va acompanyar, així que no les van pagar perquè no van complir el contracte que especificava els minuts de la compareixença. El Jordi les va anar a buscar amb el cotxe perquè no es veien amb cor de tornar amb el tren.
L'Albert està molt orgullós de la seva parentela encara que el seu somni de sortir a les revistes no va reeixir. Molt en secret em va confessar que la tieta Marta era molt guapa, i que cantava molt bé però que jo li agradava més. El Jordi no diu res per no posar la família pel mig però la qui es va despatxar a gust va ser la Fransuàs.

DONA OBJECTE

2010-09-21T08:00:00.004+02:00

-De paraula només en tinc una- va sentenciar Lolluardo seriós com mai l'havia vist- Em costarà diners però ja t'he dit que a la tele aquestes dos xivates no hi aniran, t'ho prometo i t'ho juro.
Va començar a fer trucades i no va parar fins que li van assegurar que ni les dues bocamolles ni la frikie de la Palmiradelosojos no hi posarien un peu al programa aquell. A canvi va haver de fer alguna concessió, si jo et grato l'esquena, tu me la grates a mi. Hi va anar de franc i es va comprometre a portar m'hi a mi i de passada, per compensar, a la Marta que no sé què hi pintava en aquella història perquè, per més amigues que siguem, hi ha detalls de la meva vida que mantinc en un prudent silenci.
Quan m'ho va dir m'hi vaig negar en rodó:
-Jo no hi he de fer res allí i punt.

-Nena, no siguis així, m'has de recolzar i dir que som com germans, al cap i a la fi, ja saps que jo t'estimo com la germana que mai no he tingut- va intentar convèncer-me- A més ho aprofitaré per a promocionar la carrera de la Marta.
-Segur- me'n vaig burlar jo- Tot serà u: sortir en un programa com aquest i a Hollywood directa, ves, a més, ma cunyada no ho voldrà
-Tu deixa'm fer a mi que tinc experiència- va concloure.
Jo em sentia impotent com un nàufrag a mercè de l'aigua desfermada. No podia lluitar contra aquella tempesta mediàtica però confiava en el seny de ma cunyada. I si, prou! Aquella que ja havia vist el programa es va mostrar feliç de que la Jenny se la volgués endur. Jo, de la sorpresa, em vaig quedar muda i esborronada, la meva taula de salvació se n'anava a fer punyetes per culpa del calaixó que deia el Roc.
Lolluardo que ja havia trucat al seu vident per a confirmar que la conjunció astral li seria favorable, va començar a explicar la història que s'havia inventat i que, ho reconec ara que no em sent, era bastant creïble.
Es veu que diria que havia vingut al poble per a inspirar-se: volia fer una sèrie de pintures dedicades a la natura i a més aprofitaria per desestressar-se una mica. Que del trencament amb el Milton en parlarien com molt de passada dient que havia estat ella que li havia donat el passaport i que els oferia una primícia del seu proper espectacle: un musical amb una primera actriu desconeguda que aviat brillaria amb llum pròpia: la Marta, i llavors ella cantaria en directe una cançó.
-El carallot del presentador - ens va explicar- mira tothom amb aires de superioritat perquè li van concedir un premi, es pensarà que tu ests una paleta de poble amb aspiracions i jo disfrutaré com un xino veient la cara de badoc que se li quedarà quan et senti cantar.
-I de les relacions amb ta mare, què li diràs eh?- vaig burxar-lo
-Direm que són immillorables, que la mama m'estima i sempre m'ha estimat però que jo no he volgut mai embolicar-la en la meva vida i ja està.
-Jo no vull anar-hi, el meu fill, el Jordi...- vaig provar d'excusar-me sense gaire convicció.
-Funny, darling, ho has de fer per mi que ja no puc més amb la quitxalla de l'institut. Ai pobra de mi! No sé què faré si no em seleccionen al càsting. Si surto a la televisió estaran més predisposats i ja em coneixeran. Només hi ha un inconvenient, que hauré de parlar en castellà i això em fa una mica de basarda, si em posessin subtítols...- es va il·lusionar- o potser podria parlar amb anglès o francès.
Jo flipava, l'un inventant a tota marxa i l'altra pensant-se que era el president dels Estats Units. Vaig treure la meva petaca i vaig fer-me una cigarreta, us ho ben juro que no per col·locar-me sinó per resistir tot allò que m'havia caigut al damunt. Vam acabar totes tres fumant i amb una copa de Chivas on the rocks.
-Per compensar- la va temptar Lolluardo- pots cantar una cançó catalana.
-La Rosó?- va provar ma cunyada.

-No- vaig respondre- si no vols que el públic s'adormi hauràs de buscar-ne alguna de més moderneta, dona, que un musical no es un esbart cantaire.
Com que encara ens quedava pel davant el divendres i tot el cap de setmana vam decidir que ja ho pensaríem, la seva carrera estava en joc i no era cosa de que se n'anés tot en orris per una elecció desencertada.
Jo continuava amoïnada per allò que havia de dir o de fer en aquells 40 minuts de directe rigorós però mon cosí em va respondre que no havia de fer res, donar-li la raó, fer plan d'encanteri, somriure de tant en tant i fer-me la boja davant les preguntes indiscretes.

-O sigui que m'hi vols de florero, oi?- em vaig emprenyar que una és una científica, i de tonta del tot no m'hi considero.
-Bàsicament, i sobre tot no deixis anar alguna de les teves frases que ja ens coneixem- em va advertir.
-Què et penses que sóc una dona objecte, jo, carallot, que et creus que jo...- em vaig posar digna.
-Andrea, au calla- em va dir Lolluardo- i anem a buscar a l'Albert que deu estar a punt de sortir.

PUEDO PROMETER Y PROMETO

2010-09-20T08:00:00.004+02:00

Mai no m'hauria pogut imaginar que la Sue i la Pija fossin tan maixantes i és que jo sóc una ingènua que ja m'ho deia la padrina : aquesta xiqueta sembla tot lo del món i no té picardia.
Com que tenien informació privilegiada, van decidir fer-la servir: van trucar a les dues cadenes que es veu que van mirant alternativament, quan a la preferida fan publicitat. Com van dir: la Jenny era un personatge i el públic tenia el dret a estar informat i si, de passada, en podien treure uns quants calers, ditxós diner que a casa ve. Es veu que, tant l'una tele com l'altra, van enviar algun becari a fer-los-hi una entrevista prèvia que les notícies no es poden esbombar així com així i s'han de contrastar. I les dues tòtiles van xerrar fins que el cor els hi va dir prou. En lloc de dosificar la informació van abocar tot allò que sabien: que la Jenny era al poble, que no s'estava amb sa mare sinó amb una cosina que, casualment, era la seva nora i cunyada, i que elles l'havien vist, que semblava contenta, feliç i encantada de la vida.
Quan els hi van preguntar si sabien el perquè Lolluardo havia decidit canviar de sexe, elles van respondre que perquè era maricón de naixença, que ja es veia prou des que era petit i per culpa de sa mare que l'havia malcriat i consentit tot. Quan els vampirs van insistir, interessant-se per si havia sortit amb algú, elles van afirmar que: i ara! no, no.
-I no tenia cap amiga especial?

Llavors van dir allò que al poble tothom sap: que, de jovenots, ell i jo havíem estat cul i merda. Fins i tot se'n van anar a casa de la Palmiradelosojos que ja està jubilada i es dedica a espiar per la finestra, a barallar-se amb els veïns, colar-se a les cues, anar als dinars populars per a afartar-se i omplir-se la bossa i voltar tot el dia amb un fill mig tarat, com ella, que va tenir quan es va casar amb un xicot al que va seduir amb els seus encants i amb el sou fixe, (entre parèntesi us diré que quan va estar maridada es va estovar i ja no ataconava tant els nens, com deia la padrina: el mal humor li venia d'anar mal catxada) per a que els confirmés aquest extrem, cosa que va fer amb molt de gust. Es veu que els va ensenyar fotos, d'aquelles de quan anàvem a l'escola i que la guerxa guardava classificades en àlbums plens de pols i cagades de mosca.

Si a mon cosí hi ha una cosa que li sàpiga greu és que li recordin el seu aspecte de quan estava atrapat en un cos d'home, per això els reporters les hi van demanar per a posar-les en un programa monogràfic. Van prometre a la senyo que sortiria per la tele a explicar tot allò que recordava d'aquells temps i ella, què volíeu que fes? Enlluernada per l'oportunitat de fer-se famosa, les hi va deixar. Els de la cadena amiga també van prometre l'oro i el moro a les parentes polítiques que ja es veien a les pantalles en prime time.
Van xerrar-los que no havia comparegut ni per la mort delseupobrepare, que Déu l'hagi ben perdonat i que sa mare i ell estaven renyits.
Es veu que aquells investigadors se'n van anar al bar a prendre un cafè i van parlar amb els talossots que hi fan vida santa, allí hi van trobar el Rex que ja els va informar convenientment de que allà on s'estava era a casa d'una filla seva, que tots dos érem uns astròlics i per això ens aveníem. Quan la Fransuàs ho va saber li va dir que era més ruc que una sabata i que si tothom xerrés allò que sap, ell hauria quedat estigmatitzat per sempre, cosa que és veritat de la bona.
Resumint: que l'endemà a la tarda Lolluardo mirava la tele i jo feia la becaina perquè aquell dia havia treballat i m'havia llevat molt d'hora, em va deseixondir el seu crit esgalaiat:
-Aiiii!!!!!!!!!!!!!!- Bruixes més que bruixes!- Ara mateix truco i em sentiran.

-Què passa?- no li vaig donar temps de respondre perquè ja les vaig veure a totes dues a la pantalla que, per cert, és veritat que la tele engreixa cinc quilos i envelleix deu anys, en una publicitat d'aquelles que en diuen esquer per enganxar als teleespectadors però l'ensurt va ser gros quan em vaig veure a mi, amb uns nou anys, a l'escola, asseguda amb la bata i el mapa darrera.
-Collons de Sant Pere! Si sóc jo!- em vaig quedar amb la boca oberta.
Allò que deien no ho vulgueu saber, es preguntaven què que hi feia Lolluardo a casa nostra, i que sabien de bona font que de joves ens havíem relacionat molt.
-Fes-hi alguna cosa ara mateix!- vaig cridar-li, indignada per aquella invasió de la meva intimitat, ara comprenc la Fransuàs amb lo del vestit de la Massiel.

Em penso que en veure'm tan esverada, es va decidir a fer el pas de trucar a la seva amiga Lidi, la de les exclusives, coneguda llumenera del Periodisme, i llavors el van fer entrar en directe.
Xiquets, no sé pas lo que li deien perquè vam haver de treure el volum de la tele per allò del acoblament i només vaig poder sentir a mon cosí que semblava un polític convencent al personal:
- Puedo prometer y prometo que el lunes voy a estar con vosotros- una pausa, tots els de la pantalla gesticulaven i parlaven al mateix temps, es veia prou que no respectaven res, ni tant sols el torn de paraula.

UN PRINCIPI DE DEPRESSIÓ INFANTIL

2010-09-18T08:00:00.009+02:00

El ritme normal de les classes va costar de recuperar, la Palmiradelosojos estava rabiosa i quan això passava, ni respiràvem que els cops no agraden a ningú. Valia més no provocar-la i passar desapercebut i tot i així, aquella setmana va tirar dos estoig i cinc o sis llibretes per la finestra a més d'una gameboy que es va fer miques, ens va deixar sense pati dos dies i a mon cosí li va prendre tota la bossa de les boles. Sort que, com que sempre era la primera de marxar i la darrera d'arribar, Lolluardo va recuperar la xurrera del seu calaix mentre jo vigilava a la porta, no fos cas de que l'atrapés en ple rescat. Llavors vaig haver de compartir les meves amb l'esperança de que quan li passés el rebot les hi tornaria, cosa que no va ser així perquè llavors es va descobrir la decapitació del Míster Huesitos. Ningú va poder establir el moment exacte del crim, aquells mestres que havien estudiat tant i més quant per ensenyar-nos, no van relacionar la cagada amb l'esquelet. Es notava que amb ells havien fet servir el mètode memorístic i no el deductiu.

Van cridar de testimoni a la Calimera, la dona de la neteja, i aquella que no hi posava els peus al laboratori, ja es veia prou amb tota la brutícia acumulada, els va dir, amb tota la barra, que el dia abans hi havia entrat a fregar i que li semblava que estava sencer. De jurar no ho juraria però vamos que me'n hauria adonat de que faltava el cap. Se la van creure i com que no hi havia cap porta oberta només una finestra, van pensar que els gamberros havien saltat la tanca i havien perpetrat el magnicidi. La notícia va córrer com la pólvora i inclús n'hi va haver que parlaven de sectes i ritus satànics. La culpa de tot la té la tele que només fan pinícules estranyes, va dir la Remedios. La padrina Maria va dir que els bruixots no fan cosotes amb plàstic que la màgia negra o es fa bé o no serveix de res i que poc mal farien aquells que l'haguessin pres. La mare li va dir que allò tenia tot l'aspecte d'una bretolada de quatre callastrots de la “colla del pixum”, que es veu que cada temporada n'hi surt una a tots els pobles.

Lolluardo i jo vam haver de posposar els nostres plans, després de tot aquell rebombori no podíem treure la calavera com si res, havíem de deixar passar el temps, la qual cosa va incomodar molt a mon cosí que ja veia la tionadolores al manicomi. Jo el vaig consolar com vaig poder i li vaig deixar caure que podríem dedicar-nos a explorar la calaixera però ell que, entre la pèrdua de les boles i l'ajornament dels plans, estava moix, no va voler escoltar-me. Si fos ara li haurien diagnosticat un principi de depressió infantil però llavors les mares es fixaven més en la salud física que en la psíquica i no se'n va adonar ningú del seu estat. Va estar baix de moral uns quants dies: no guanyava ni una partida de boles, no volia dibuixar, només s'animava amb les xuxes del diumenge, pobre!

Per això quan un diumenge al matí va venir cap a dos quarts d'onze a buscar-me per anar a missa i em va començar a donar pressa perquè m'havia d'explicar una cosa molt important, vaig respirar, ja tornava a ser ell! Camí del defora, aquell diumenge no ens tocava a nosaltres, em va dir molt en secret, abans de que fessin cap els altres, que sa mare no podia dormir.

-I què? Si no pot dormir que miro la tele- vaig contestar jo a qui els patiments de la Coloritos no em treien la son.

-És que ha anat a veure a Don Florencio i li ha receptat unes pastilles que se les ha de prendre dins al llit perquè si no, es veu que no hi arribaria. Diu que li van molt bé i ara ja dorm- em va explicar.

Jo seguia sense entendre res de res, per això vaig callar.

-Què no dius res?- em va preguntar estranyat- Què no ho veus que això ens anirà molt bé per a prendre-li les claus a la bruixa?

Llavors es va fer la llum. La idea era distreure'n unes quantes a la tiamadalena i fer-los-hi prendre a la Remedios per arribar-li a la butxaca i regirar la calaixera sense perill.

-Vols dir que no es despertarà? No ho sé jo, primer ho hauríem de comprovar i si fem siroll i no es desperta, llavors li tornarem a fer un altre dia i ja li regirarem els calaixos- va parlar la veu de la prudència.

-Vale, avui mateix les mangaré i demà ho provem. Les hi ficarem a la gasosa- graciosa, que deia ell.

No va ser gaire difícil perquè sa mare tenia les pastilletes de la son a la “mesita” i ja posats, en vam agafar un cartró sencer que en aquestes coses val més que en sobro.

Lo mal va ser quan a la Coloritos se li van acabar i va anar a fer la recepta. D. Florencio li va dir que encara en tenia per deu dies, que es veu que llavors ja anaven en compte amb els somnífers o potser era que havien instaurat un incentiu pels metges que no receptessin massa, ja no me'n recordo, encara que, sabent com és, em penso que mirava prim, no pels pacients, sinó per la seva butxaca. La Coloritos jurava i perjurava que no. Finalment, per no sentir-la, n'hi va fer una i la va advertir que no en donés a ningú que allò només era per ella i prou i que fes lo favor de respectar la dosi recomanada i no se'n prengués més perquè allò era un poco fuerte.

-Ai, Don Florensio què me ha receptado droga?- es va escandalitzar la mama de Lolluardo.

El doctor la va mirar pel damunt de les ulleres, amb cara de fàstics i li va dir que si volia la recepta o no.

EL RAP DE LA PALMIRA

2010-09-17T08:00:00.001+02:00

-Tard o d'hora esbrinarem qui ho ha fet i ja se'n recordarà- ens va amenaçar el senyor Carmelo, quan es va descobrir el pastel, mai millor dit.

Es va muntar un bon enrenou i aquella tarda ningú va fer classe. Tots els mestres per a no perdre el costum, van passar per la nostra aula per admirar i conjecturar sobre allò que es coneix com “la cagada de l'escola”. De la decapitació de l'esquelet encara no se n'havien adonat.

Al nostre poble ja hi havia tota una tradició per això calia especificar, perquè quan el Rex era jove es veu que uns quants gamberros van entrar en un local on feien ball i cinema i van fer el mateix a la cafetera, aquella es deia la "cagada del Casino" per distingir-la de les altres per si es tornava a donar el cas que ja veieu que si.

Lolluardo i jo, com dos robespierres, vam conspirar tota la tarda. Ell ja havia amagat el cap en un lloc segur: a dalt del cobert entre sacs de pinyots y brosta. No hi havia perill de que el descobrissin.

La Palmiradelosojos estava feta una fúria i més quan el director va trucar a la dona de la neteja perquè vingués a treure la merda i aquella li va preguntar si li ho pagarien a part, el director va respondre que no ho sabia ja que de les despeses de neteja se n'ocupaven els de l'Ajuntament i a la tarda no treballaven. Es veu que va trucar a l'agutzil i aquest, que manava més que ningú, li va dir que no. La Calimera, doncs, es va quedar a casa per allò de que no hi treballa ningú per amor a l'art. La guerxa va haver de netejar-se la taula ella mateixa perquè les altres mestres no es van oferir a ajudar-la, de fet van desaparèixer misteriosament i allò la va posar a punt d'una apoplexia. Mentre ella enllestia l'aula, els seus companys van aprofitar per a fer-li un vestit a mida. Que si com que sempre pegava als nens, que si com que els mossegava el berenar, que si com que era una llorda que anava bruta i amb les mitges foradades, que si com que sempre marxava abans d'hora. O sigui que li qüestionaven els mètodes didàctics però per darrera.

El director encara se'n recorda ara d'allò i a voltes ho retreu amb els seus ex alumnes però mai ningú ha respirat. Pel volum i la mida van arribar a la conclusió, del tot lògica, que havia de ser d'un de gran, ves potser fins i tot de fora de l'escola ja que aquell dia era festa local al poble on hi havia l'institut i com que no van paracontar amb la porta... La gent del poble, en general, van celebrar aquella ocurrència i més quan es va saber que ens havíem entretingut a adornar-la amb guixos de colors i, en lloc de donar la culpa als malfactors, van treure tota mena d'històries fosques de la Palmiradelosojos, de sa mare, dels padrins i dels repadrins i tot. Ens vam assabentar de detalls ocults del seu passat que ens van donar tema per a molts dies i que ara tampoc es qüestió de repetir perquè ja se sap que, si vols mentir, diguis allò que has sentit a dir.

Ella sospitava d'un parent seu, amb qui no es tractaven, que feia sisè i que era, a més de totxo, dolent amb ganes. I és clar, el van interrogar sense cap advocat present, de manera que el nen es va sentir coaccionat i li ho va dir a sa mare que va aprofitar l'ocasió per a venir a parlar amb el director i més que res, per a fotre verda a la parenta. Va oferir-los una coartada pel seu fill, a qui li feien pagar tot, però no sé si la van creure perquè era part interessada. El xiquet es va traumatitzar moltíssim i per això es va dedicar a ataconar a tot bitxo vivent, a punxar rodes de bicicleta i a ratllar cotxes dels mestres que venien de fora. El Mortadelo va dir que ho feia per cridar l'atenció. El director va ser més directe i li va fotre uns quants mastegots i a nosaltres, que ens queixàvem a tot hora dels atacs del Corraliner, ens va dir que no en volia saber res i que ens hi tornéssim.

Una tarda ens vam conjurar i l'endemà el vam enganxar, el vam fotre tou entre tots i el vam deixar lligat a un arbre de la plaça. Sa mare el va buscar com una boja, fins que el va trobar però com que allò havia estat com Fuenteovejuna no ens van castigar ni res, ni ganes que en tenien perquè d'allò que passava fora de l'escola, va dir el senyor director, ells no n'eren responsables, la qual cosa va alarmar a sa padrina que el venia a buscar cada dia i nosaltres, en massa, aprofitàvem per a fer-li la burla i seguir-los fins a casa, com si hagués estat una boda: els nuvis davant i tots els altres darrera cridant: corraliner, corraliner, corraliner!!!!!!!

Tots aquells esdeveniments van potenciar la nostra creativitat, com podeu veure, inclús ens vam inventar una cançó que es titulava:

El Rap de la Palmira

Rap, rap, rap de la Palmira, rap

rap rap rap de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

van deixar el regal,

damunt de la taula

semblava un pastel

de cal Manuel

rap, rap, rap de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

ai mama, què es això?

Caca de debò.

Nens!!!! us fotré un mastec!!!!!

rap, rap, rap de la Palmira, rap

rap, rap, rap, de la Palmira, rap

Eccs quina mania!!!!

Aquella cançó va ocupar, durant setmanes, el primer lloc del hit parade del poble, fins i tot vaig sentir que la Fransuàs la taral·lejava fregant els plats, bo i seguint el ritme.

LA CAGADA

2010-09-16T08:00:00.003+02:00

El laboratori era una aula rònega, plena de pols on no hi anava mai ningú, excepte un mestre dels “moderns” que pensava que les ciències s'havien d'aprendre pel mètode empíric i que intentava posar en marxa un pla experimental. La mestra de tercer ens hi enviava perquè pensava que allí, sols, amb aquell esquelet presidint la sala ens agafaria por. S'equivocava, a nosaltres ens agradava molt i, de vegades, fèiem el ruc amb premeditació perquè així regiràvem els armaris: provetes, dinamòmetres, buretes, pipetes, metxeros bunsen i altres estris que ja us dic ara que no feia servir ningú, a les prestatgeries creixien uns quants fesols amb gots plens de cotó fluix, també hi havia un aquari amb peixets de colors i un terrari amb grills i tartanys.

La nostra senyo era molt maixanta, com deia la bruixa: tots els mals teniu senyora: puta, boja i borraxona.

Li dèiem la Palmira de los ojos perquè era guerxa i portava un ull de vidre que fotia una mica de iuiu no se sabia mai on mirava amb lo qual era difícil copiar o xerrar. Era una ferma partidària de que la letra con sangre entra i ens fotia cada bardo que ens deixava distrets. Ja ho provàvem de protestar a casa però en aquella època les mares tenien altra feina que anar a demanar explicacions.

-La Palmira m'ha pegat i jo no he fet res- em queixava a la Fransuàs.

-Va pels dies que si que ho has fet i no t'ha vist- responia la mama que tenia un alt sentit de la justícia distributiva.

Així que jo, que portava molt tacó per avançat, principalment a causa de la meva amistat perillosa amb Lolluardo que es dedicava a putejar-la amb tota la força de la seva creativitat, vaig pensar que em podria fer les paus.

Allí al davant tenia la solució als nostres problemes. No ho sé si mon cosí hi havia pensat en el mètode més senzill d'obtenir una calavera o no, em penso que si i que tot allò del cementiri només va ser cosa de la seva innata morbositat o l'exemple del trio de l'espiritisme.

La Palmiradelosojos tenia una única virtut i era que al migdia sortia volant abans de l'hora i tot perquè s'havia de fer el dinar i la gana la feia córrer. A les dotze menys deu ja ens tenia a tots afilerats, amb l'abric posat i a punt d'escape i en pic sonava la primera batallada ens aviava la qual cosa ens donava un marge de maniobra ampli.

Quan li vaig explicar a Lolluardo es va entusiasmar tant que es va posar bo de sobte.

Vam sortir els primers i després barrejats amb tota la canallada vam tornar a entrar i ens vam amagar al lavabo. Vam haver d'esperar una mica a que els romancers, mestres i alumnes, marxessin tots. Quan el silenci de l'escola ens va semblar tranquil·litzador vam sortir i ens en vam anar directes a l'objectiu. Ens va costar una mica trobar el mecanisme per desmuntar el cap de míster Huesitos però mon cosí que, sempre ha tingut bona capacitat espacial, ho va aconseguir. La vam ficar dins d'una bossa d'escombraries i després vam anar al quartet on, afilerades i retolades, es guardaven totes les claus, vam agafar la de la porta principal que donava al carrer, vam obrir-la, ja vam paracontar de deixar-les al pany perquè es pensessin que algun mestre despistat se les havia oblidades allí, vam espiar a veure si hi havia moros a la costa i no. Quan ja teníem un peu a fora, Lolluardo va i em diu:

-Tinc caca- ell sempre tan oportú.

-Doncs aguanta, ja en faràs a casa- vaig respondre.

-No puc, la mama diu que és dolent aguantar-te perquè llavors et fa mal la panxa.

Ja ho sabia prou allò que deia la Coloritos, si estava tipa de sentir-la amb els seus: què has fet caca, nen? On? No estiris la cadena que vull veure com la fas.

Mal si anava restret, mal si anava clar. La merda del fillet del seu cor era un tema inesgotable i si mon cosí tenia la mala sort de fer-ne al seu propi lavabo tots havien de passar-hi per opinar i es veu que mai no estava al punt exacte.

Total, que vam recular i llavors Lolluardo em va dir que estaria bé cagar-se a sobre la taula de la Palmiradelosojos i a mi no em va semblar malament.

-Doncs motit que si ens enganxen ja ho veuràs- vaig apressar-lo

-Que no vens?- es va estranyar.

Va tornar a tancar i cap a classe i si, si, va i es posa damunt aclofat amb els pantalons abaixats i en un tres i no res va tenir lloc la feta. Un pastís que semblava més propi d'un adult que d'un crio recucuit, que deia la Fransuàs quan ens comparava en pes i en alçada, ja li ho deia sa padrina: no menja maria i caga nit i dia. El nen era menut i escarransit, ves qui ho havia de dir! Es va apujar els pantalons sense ni torcar-se el cul, sa mare ja estava acostumada a rentar calçotets amb anxova, i va baixar de la taula. Em penso que quan va ser conscient de la magnitud de la tragèdia se'n va penedir però llavors ja no hi havia remei.

-Va, marxem!- vaig cridar-li

Ah! però ell va voler dissimular allò, que per cert fotia una pudor que empestava, així que va agafar la capsa dels guixos i hi va abocar a sobre tot de pols blanc. Després s'ho va mirar amb ull d'artista en va agafar un de vermell el va posar a dalt de tot com una cirereta i jo, que no vaig voler ser menys vaig arreplegar tots els guixos gastats de colors i el vaig acabar d'adornar.

Finalment vam poder marxar sense impediments perquè, entre unes coses i unes altres, s'havia fet tard.

LA VIDA EN ROSA

2010-09-15T08:00:00.001+02:00

El negoci consistia bàsicament en anar a explicar misèries a la tele, i a poder ser, a fotre's galdosos els uns als altres, i com més família es veu que més paguen. Lolluardo, quan aquelles dos van marxar, m'ho va explicar amb tot luxe de detalls.
Germans que es treuen tots els drapets al sol, antic amants que es deixen verds, fins i tot pares i fills que la pela és la pela. Es veu que tothom, qui més qui menys, es mata per sortir en aquests programes i si han de ficar-se al llit amb algun famós que es deixi embolicar, ho fan, que per la vida es perd la vida, després, diu Lolluardo, entres a la roda i, si tens condicions, pot ser que t'hi quedis de tertulià, col·laborador o co-presentador. Per no parlar de les llestes que es queden prenyades i llavors demanen paternitats i vinga anàlisi amunt i avall.
Una altra cosa que resulta rentable es parlar de maltractaments. Si et cases amb algun bèstia i tens la sort de que t'ataconi o t'insulti doncs ja tens la vida solucionada.
Quan penso en el munt d'aturats que hi ha pel món o amb els llicenciats com jo que treballem en precari... podent anar pel rotlle sense fotre brot i a sobre cobrant!
Com si haguéssim tingut telepatia ell em va comentar:

-Ves, tu mateixa, si anessis a explicar allò que tots dos sabem i que jo he insinuat alguna vegada et pagarien molts diners. I si aportessis proves com ara fotos et donarien una bona picossada- se'n va riure- abans t'hauries de refinar una mica, per això.
-Com tu?- vaig preguntar amb mala idea- A més jo no n'he explicat mai d'intimitats que tinc un fill i li he de donar bon exemple.
-Potser quan es faci gran, s'estimi més un bon compte corrent - pèrfid, que era la serp del paradís temptant a la pobra Eva.
-Mira que et dic: amb l'astròlica que ets podries anar a G. H. guanyaries, segur, i la Marta a O. T. Us podria donar un cop de ma amb els dels càstings- es va oferir i és que sempre ha estat la generositat en persona.
No en tenia prou ell d'estar ficat en el món rosa que hi volia embolicar els altres. Jo ja li ho vaig deixar clar per si de cas.
- Si algun dia dius una paraula et fotré una cara nova, poca-solta- vaig matar el tema.
Tornant a les visites us diré que abans però de que s'obrissin, expressió de la Jenny, les vaig fer gruar una mica, que una també té amor propi.
I és que, finalment, mon cosí em va convèncer per anar de botigues, la Marta també va venir perquè té molt bon gust i perquè me'n refiava més d'ella que de l'altre. No el vaig deixar gastar massa que això de la fira de les vanitats dura poc i ell havia de mirar d'arreplegar per quan se li acabés aquell xotllo que havia trobat en la tele-escombraria.
Llavors en una mala imitació de Casablanca, em va respondre:
-Sempre em quedarà la pintura- que jo no sóc com la Belén que és una trepa arribista i una hortera.
-La de cal Garrulo?- vaig preguntar-li- Però si és molt bona noia.
-Tu no llegeixes cap revista, cosineta?- em va preguntar sorneguer
I jo hi vaig caure de 4 potes, protestant que si la National, que si la Sàpiens que si la... la Marta i ell em van fer callar. De passada us diré que paraconte amb la cunyadeta que molt català i molt Pompeu però després resulta que sabia tot allò del món rosa de pé a pà. Deu ser que és molt llesta i amb l'estona de la perruqueria ja se'n fa capaç.
-Només els hi faig una ullada quan vaig a pentinar-me- es va voler escapolir.
A la botiga tenien un bé de Déu... samarretes, pantalons, faldilles, jaquetes.
De primer ho vaig trobar tot una mica extremat i car! Però quan m'ho vaig veure posat vaig canviar de parer, rectificar és de savis que deia la padrina . La dependenta que no parava de mastegar xiclet ja m'ho va comentar:
-Sembla que t'ho haguessin fet a mida, xata
-Això segur que els ho dius a totes, preciositat- li vaig respondre.

La pobra es va posar una mica vermella perquè davant nostre hi havia una noieta molt grassa a la que li va endossar una jaqueta dient-li que li esqueia molt i a fe de listo que semblava un sac de patates.
Lo pitjor va ser quan en emprovar-me una samarreta molt xic i bastant llarga vaig dir que no la volia :
- No, no, que encara me la cagaria- vaig comentar amb premeditació i traïdoria, la rossa de pot quasi es va desmaiar.
Mon cosí va dir que se n'anava a fumar al carrer i la Marta que s'ho estava passant molt bé, ho va arreglar:
-No, mira maca, porta-n'hi un altra més curta, és que...la Funny té problemes d'incontinència.
Ella sempre tan aguda, es va deixar la paraula verbal perquè aquella capulla tampoc hauria entès l'expressió ja que feia pinta de no tenir ni el graduat escolar.
Resumint, que, quan la Sue i la Pija van veure aquell fons d'armari que Lolluardo m'havia regalat, els va agafar una pressa sobtada i més en veure el bolso, de marca, en forma de maletí de metge (300 euros, nens) i tota la gama de calçat que anava des de les esportives fins a unes sandàlies altíssimes amb pedretes swarovski. Em vaig deixar convèncer i això que jo, d'aquells talons, no n'havia portat mai.

PERIODISTES I JUNTALETRAS PRESUMPTES

2010-09-14T08:00:00.005+02:00

-Elegant, trobo que fa molt per tu- va qualificar Lolluardo el vestit que ens ensenyava la Pija.
Al final no ens en vam poder escapar i ella i sa mare, van venir amb l'excusa d'ensenyar-me tot allò que la nena s'havia comprat en una boutique molt exclusiva i molt cara.
Jo no em podia aguantar el riure en veure aquella cosa que la Cuki ens mostrava, ves que si la trobo pel carrer no la plego. Lolluardo em mirava com advertint-me de que no fiqués la pota.
-Elegant i senzillet- vaig rematar jo- Perquè no te'l emproves i així te'l veiem posat?
La patacó de ma cunyada s'ho va creure. I es va posar vestit, sabates, arracades de bijuteria i fins i tot la bossa a joc. Jo, sota el pretext de arreglar-li del darrera, vaig aprofitar per a fer una ullada al preu. Collons!, vaig pensar, com és que aquesta s'ha gastat una morterada en tot aquest equipament? Com a excusa no estava mal pensada encara que només unes tòtiles com elles, s'haurien gastat tots aquells diners per veure a mon cosí, tampoc és que fos cap cosa de l'altre món o potser si, que una estava acostumada a veure'l i ja no en feia massa cabal. A la Sue li queia la bava bo i mirant la seva filla tan mudada i li sortien els ulls del cap quan dissimuladament repassava la Jenny de dalt a baix.
-Què no els fas un cafè, nena?- em va reconvenir Lolluardo. Jo el vaig creure perquè tampoc era qüestió de ser una mal educada i tenir problemes després amb el Jordi, pobre! que prou paciència ha de tenir amb totes nosaltres.
Quan la Pija va acabar amb aquella desfilada de models es va asseure al sofà i van començar allò que elles es devien pensar que era un interrogatori “discret”: que si quan temps sense veure't, anys, que si com és que no vas venir per la mort del teu pare. I mon cosí amb tota la barra del món va i els hi respon:
-La vida de l'artista és molt dura, passi el que passi, l'espectacle ha de continuar- elles anaven assentint amb el cap.
-Ai si, és clar- va fer la Pija- Ahir mateix parlaven de tu a la tele. Deien que havies cancel·lat l'espectacle i que ningú sabia on eres. Van especular tota l'estona dient de tot. El Jesús va dir que tenies la SIDA.
-El Mariñas?- es va interessar Lolluardo.
-Sí aquell que sembla maricón- va aclarir la Sue.
-Ah, no és que ho sembli, és que ho és. I a més una malvada que només viu de la carronya- els anava seguint la veta Lolluardo- Ja li explicaré jo quatre coses, ja em sentirà aquella petarda- I sense pausa es va aixecar del sofà i va sortir del menjador com un llamp.
Jo estava muda, no hi podia intervenir en aquella conversa d'enteses perquè no sabia de què parlaven. Lolluardo va tornar amb el mòbil encès i es va posar a escriure un sms, amb el mateix somriure de quan era petit i rumiava alguna malifeta. Elles no es perdien detall.
-Apa! Ja li he dit que la SIDA la té ell des que va néixer "pressumptament" i que això ho haurà de demostrar davant del jutge, espero que l'Orlando ho hagi gravat tot per aportar-ho com a prova. És que em té enveja perquè aquesta mòmia faraònica no ha passat de juntaletras i jo en canvi, he triomfat- els hi va confessar en un to còmplice, i elles encantades de la vida. Llavors va marcar un número i tot seguit es va posar a parlar com una reinona ofesa.
-Bé, bé, mira que m'acaben de dir que ahir “ el Plumas” em va fotre a parir per la tele- una pausa- Es veritat així, doncs?- Vale, O.K.- A l'altra cadena? Ah! I dius que a la nostra també van parlar de mi? Suposo que la Lidi, em va defensar- un altra pausa- Sort! Ja sabia que podia refiar-me de tu.
Va penjar amb un sospir:
-S'ha de pagar un preu molt alt per la fama, molt alt!- es va doldre.
-Escolta, i qui cony és aquest Orlando?- vaig preguntar més que res per no perdre'm en aquell batibull de noms que les altres semblaven conèixer a la perfecció.
-El meu representant i advocat, nena. Segur que no el coneixeu perquè no surt per la tele, però és molt eficient. Des que el vaig contractar ara farà tres anys no he perdut ni una demanda- ens va explicar.
-Que tens problemes amb la llei?- vaig espantar-me.
-No, dona, no, més aviat la llei amb mi. Als Jutjats ja em coneixen i fins i tot he fet amistat amb els funcionaris que sempre em tracten molt bé- em va assabentar.
-Nen, ja saps que el Roc deia que val més una mala avinença que un bon plet. Si et fiques amb advocats i judicis sempre perds encara que guanyis- vaig provar d'aconsellar-lo amb la saviesa ancestral dels nostres avantpassats.
-Ai ets una antiga! No et diré que no costi diners encara que, després, quan he guanyat, faig exclusives i ja em faig les paus- em va alliçonar amb paciència.
-Què dius que fas?- ja em pensava qui sap lo què.
-Doncs que vaig a la tele i ho explico amb primícia i em paguen molt bé. Una horeta d'entrevista, publicitat inclosa, que ja saps que cada deu minuts en fan cinc d'anuncis i au, a cobrar! Per la darrera em vaig treure.....- i aquí va deixar anar una xifra escandalosa.
La mare i la filla es van mirar d'una manera que no em va agradar gens. Llavors ma cunyada per fer-me quedar malament i posar mala maror, li va dir:
-Si tothom fos com l'Andrea se us acabaria el negoci.

MEDIACIÓ FAMILIAR

2010-09-13T08:00:00.002+02:00

Al divorci no hi van arribar perquè encara que allò pogués estar tipificat com a crueltat mental hi vaig intervenir fent de mediadora. Com que les meves relacions amb el Sisco estaven en un punt mort des de feia molt de temps, no podia entrar a matar, com m'hauria agradat, però tenia un triomf a les mans: la Fransuàs. Jo sabia que, si ho feia bé i ho deixava caure així com qui no vol la cosa, la mare faria allò que havia de fer per tal de que la família no anés en boca de tothom, no n'hi havia hagut mai cap de divorci a casa nostra, i tampoc no estava per que li tornessin el seu fill gran que un dia la vaig sentir com ho comentava amb la veïna: que sense “aquestxiquetnostre” a casa, la feina li havia disminuït molt. Ja no havia de fer dos dinars ni passar-se hores amorrada a la planxa ni recollir els calçotets de terra, ni posar cada dia dues rentadores perquè la roba del nen s'havia de rentar amb NORIT que no si li fes malbé més aviat del que tocava. Si que encara tenia el REX i el té, vivint a casa, però aquell rai que no cal patir gaire amb la seva roba i amb el menjar tampoc que s'ho fot tot quan té gana i si la verdura no li agrada i la deixa, la mama la fica en un tuper i l'endemà amb un raig d'aigua li fa puré que no estan les coses per malgastar.
-Amb el que em dones per passar la setmana no es poden fer miracles- el moca sempre que prova de queixar-se.
Ella dels seus diners no treu ni un cèntim i els té ben guardats fora de l'abast dels instints depredadors del tiranosaure.

La padrina ja fa temps que és en una residència perquè va arribar un punt que ja no es podia resistir. A la que et despistaves, s'escapava de casa, deixava l'aigua oberta, engegava el gas i treia la roba dels armaris i amb les tisores la feia miques. En una reunió familiar amb les seves germanes, són tres, van decidir col·locar-la perquè les altres tampoc no la podien tenir. La mama se sent una mica culpable i per això, sempre que pot enganxar algú que la porti, la va a veure. La Fransuàs es va treure el permís de conduir poc abans de casar-se i fins i tot va provar de portar el cotxe però el carallot del Rex, que es pensa que és el Fernando Alonso del poble, la matava a crits fins que, perlapaudecasa, la mama, va decidir que si anava de paquet no li caldria aguantar els comentaris barroers del seu home i ara diu que ja no se'n recorda i que el cotxe li fa por. Quan la porto jo, es passa el viatge frenant i quan no pot passar per més, et pregunta:
-Vols dir que no hauries de posar la quarta? O allò de:

-Què ja l'ha de fer aquest soroll aquest cotxe?
Mai no t'intenta donar lliçons des del dia que li va retreure un avançament perillós al Rex, i ell la va fer baixar i la va deixar a 4 Km del poble. Sort que el padrí passava i la va dur fins a casa. La cosa es va fer pública perquè ja se'n va encarregar el Ton d'explicar-ho als altres talossots del cafè que es van quedar admirats per la seva demostració d'autoritat.
Doncs això, que al cap d'un parell de dies vaig anar a cala mama amb uns pantalons nous de l'Albert i li vaig demanar si els podia escurçar. Jo de cosir no en sé ni en vull aprendre. Vam romancejar una mica, que si el cafè, que si avui no has anat a fer migdiada, filla. Jo els dies que treballo he de llevar-me a les quatre del matí, al nen que si ja havia fet els deures, anant donant tombs fins que em va dir si tenia el cotxe a fora. "Si, clar" i llavors ja li ho vaig posar en safata de plata que em sabia greu per ella:
-Vols que anem a veure a la padrina?
-Bueno, si no et fa res...
-No i ara! Ja saps que la padrina me l'estimo molt. L'Albert també va voler venir perquè encara li queda un lleu record de quan ella li deia “estrella matutina” o que era el més guapo del país.

Llavors, no hi havia temps per perdre, mentre es canviava i es passava el pinte, li vaig deixar caure que li hauria de preguntar al Sisco on havia anat per a trobar un cotxe de segona ma en bon estat. Gairebé vaig poder veure com olorava el perill.
-I això?- va esperar amb l'ampolla de colònia a mig obrir.
-És que ara n'ha de comprar un per la Marta que aquell que porta fa coses estranyes, sense més ni més, se li encenen els 4 intermitents i se li tanquen els seguros i això és perillós- vaig explicar-li com de mala gana.
-Ahhh! I ella què hi diu?- em va interrogar amb suavitat.

-Ella no res, però son pare s'ho ha agafat molt malament. Es veu que no ho entén que ell s'hagi comprat un Mercedes i que ella n'hagi de portar un de vell. És que aquests sogres que es fiquen en tot...- vaig comentar-li.
-Si, ves què m'has de dir...- va assentir.
La Paquita no ho era la sogra per això m'imagino que s'hi va posar i li va cantar la canya a l'indiot del seu fill. Al cap d'una setmana la Marta va venir a casa més contenta que un gínjol amb un cotxe nou flamant, gris plata, que anava fi com una seda. Lolluardo el va trobar molt elegant.

UN CAP DE MORT

2010-09-12T08:00:00.055+02:00

Lolluardo em va amenaçar que si ho xerrava no em seria mai més amic, perquè tot allò no va anar bé per culpa seva i jo vaig aprofitar per a riure-me'n una mica.

Com podeu suposar em va convèncer d'anar al cementiri amb la bici. Hi vam entrar i jo, que amb el temps he acabat assumint les meves limitacions, us he de dir que estava una mica espantada. Una cosa era anar-hi per Tots Sants quan està ple de flors, de gent i de fotos que serveixen per recordar els difunts, diuen, i principalment per xafardejar, ja que de vegades pels noms i els cognoms, les tafaneres i tafaners no saben qui és aquell que reposa en pau, una imatge val més que mil paraules; i una altra, anar-hi un dia de cada dia, sense ni un ànima i amb un herbassar que fotia feredat. Les obres les feien al cementiri de dalt, el més antic perquè al nostre poble el fossar té com a dos nivells, a baix hi ha el més nou i pujant una vintena d'escales el vell amb tombes, ja les teníem mirades i remirades, de l'any de la picor. La porta sempre és oberta: vam fer la primera inspecció ocular i no hi vam veure ningú perquè un xiprer gegantí ens tapava la visió de l'empleat municipal que feinejava per allí. L'home cantava, encara me'n recordo: ai maria, maria de la o, ai maria, maria de la ó, es veu que no va sentir el cruixit dels nostres passos a la grava del passeig i quan, tots educats, vam saludar-lo amb un: bona tarda, va tenir un ensurt que les tisores de podar li van caure a terra. Es va quedar blanc però es va refer en veure'ns:

-On aneu valtros?- ens va preguntar sense ni tornar-nos la salutació, després diran.

-A resar el parenostre al padrí d'aquest- li vaig respondre abans que mon cosí fotés la pota.

-Ah i no li podíeu resar a casa o a missa?- va barbotir. Nosaltres vam tirar passeig amunt fins a les escales que vam pujar de dos en dos. Ja estàvem informats que aquells paletes havien deixat les obres a mig fer per falta de pagament. La bruixa havia dit que a l'Ajuntament no hi havia un duro, ves amb aquestos rojos que manen ara què voleu que hi hajo, i és clar aquells homes van dir que o afluixaven la mosca o els deixaven tot allò empantanegat. I mentre a l'alcalde decidia a veure el què, se'n van anar a treballar en un altre lloc, cosa comprensible, per altra banda. Allí hi havia totxos, restes de ciment i runa.

Havien tirat a terra una filera de nínxols que ja no tenien amo per fer-ne de nous i vendre'ls a bon preu.
-Sense cap respecte pels difunts que volten per allí a terra i encara en fan befa!- s'escandalitzava la tionadolores. Confidencialment us diré que un manobre molt bestiota, conegut per les seves pocasoltades, va agafar un crani d'aquells que trobaven en enderrocar, el va posar a sobre una creu de ferro rovellada i llavors va encendre un celtes i li va fotre a la boca de manera que semblava que l'esquelet estigués fumant, entre les riallades dels altres rucots impagats. La tionadolores i la Remedios s'hi van trobar i ho van anar a portar al senyor rector. Llavors des del Consell parroquial van adreçar un ofici a l'Ajuntament per tal que aquelles restes dels nostres germans fossin sebollides amb dignitat, com manava la Santa Mare i a veure si podien parar aquelles pràctiques gens recomanables. Ja se sap que el tabac no va massa bé però al fumador passiu aquell, tant se li devia fer. Els de l'ajuntament per més rojos que fossin van decidir que farien un clot i enterrarien aquelles restes que havien perdurat però mentrestant estaven amuntegades en una vora. No ens va costar gaire de localitzar-les i després de discutir uns minuts de si l'agafes tu o l'agafo jo, em va tocar a mi que, segons la bruixa, no em feia por ni la Justícia. Fosquejava i una vegada perpetrat el robatori, la casualitat o ves a saber, va voler que una òliba, lo més segur, ens passés gairebé a tocar. Xiquets, en vam posar a córrer que els talons ens tocaven al cul amb tan mala sort que Lolluardo es va quedar enganxat pel jersei en una d'aquelles creus. Els seus crits, si no van despertar tots els morts poc se'n va faltar:

-Deixeu-me!!!! deixeu-me!!!!! que jo no us he fet res!!!!!!! deixeu-me anar!!!! Socorroo!!!!! Andreaaaaa, salva'm!!!

I l'Andrea va tornar enrere i el va alliberar d'aquella creu- trampa. Entre l'anar i el venir vaig deixar abandonat el cap de mort al terra i vam tornar cap a casa pedalejant com si haguéssim estat a l'esprint final del Tour de França.

L'endemà Lolluardo, del ensurt, i això que ja el vaig avisar de que fes pipí, tenia diarrera, que diu sa mare, i jo em vaig dedicar a badar tot el matí mentre pensava en un pla alternatiu; llavors ja me n'havia fet a la idea de fer tornar majara a la tiona i, si resultava, a la nostra i tot, ja posats, no venia d'un pam. La mestra que era soltera, lletja com un pecat mortal i amb males puces em va fotre un palo a la ma i em va castigar a la classe de ciències anomenada també “el laboratori”.

LLUM DE GAS

2010-09-11T08:00:00.003+02:00

El llum del menjador estava apagat, no ens n'havíem adonat embrancats com estàvem decidint prioritats. Jo era partidària de robar les claus de la Remedios i esbrinar d'una vegada què cony amagava a la calaixera i sobre tot, a saber de què anava el llibre del Rex, en canvi Lolluardo tenia in mente una altra cosa. Estava molt enfadat amb sa padrina perquè el feia passar per l'adreçador si no de grat, per força.

-Tot per culpa de ta mare- em va dir, ressentit.

Jo no ho tenia tan clar com ara que la venjança s'ha de prendre freda encara que ho intuïa. Ell no, sempre s'ha deixat portar pels impulsos, què hi farem!

Feia pocs dies que havíem vist per la tele aquella peli del Boyer i la Bergman: Luz de Gas i tots dos la vam trobar genial. No pas per la interpretació, per la fotografia o pel suspens, no, va ser per la idea de fer veure garses per perdius a algú. Ell va dir que li podríem fer a la tionadolores, a veure si es guillava més del que ja ho estava i així la portarien al manicomi i, amb una mica de sort, se la quedarien.

El problema era que a les cases teníem llum elèctrica i que el gas encara no havia arribat i potser sort d'això. Entre parèntesi us diré que al nostre poble, de vegades, encara sembla que en tinguéssim d'aquells llums que agonitzen: les bombetes perden intensitat lumínica misteriosament o la guanyen sense com va ni com costa. Si sona un tro, s'apaguen i mai no pots saber quan tornaran a lluir.

La negociació va ser llarga i dura: tots dos érem tossuts i defensàvem els nostres interessos que cadascú a casa seva s'ho sap. Ell ho tenia tot més planificat, les coses com siguin, jo no tenia ni idea de com fer-ho per a fotre-li les claus de la butxaca a la bruixa i obrir la calaixera misteriosa però ja m'hauria espavilat. La mare sempre deia que no serveix de res amoïnar-te pels imprevists que no pots controlar. Si havíem d'anar d'excursió i jo patia per si plovia, em deia:

-Si plou, bon aigua, tu no hi pots fer res.

Així doncs, era qüestió d'estar sempre atenta per si la bruixa tenia un descuid. Mentrestant m'havia proposat ser inofensiva i fer el paperot ja que tot allò de la borratxera havia alterat l'equilibri entre la Fransuàs i jo i no era cosa de perdre una aliada tan important. No és que la mare m'hagués esbroncat ni res. Em penso que, quan em vaig despertar i va veure que estava com sempre, es va quedar descansada però estava més al cas de on anava, i a què dedicava el temps lliure ja que, com era, prou que ho sabia.

La padrina Maria la va advertir que menys calçotets i més estar pels fills que ja ho veus què passa si els deixes de la ma.

Allò d'asseure's a la meva vora quan feia els deures i supervisar-me les entrades i sortides, va durar uns quinze dies, passats els quals, vam tornar al nostre status quo que a mi ja m'anava prou bé i a ella també.

La tarda que, des de dins del cosidor, em va dir que tenia el berenar a la cuina i jo li vaig respondre que anava a jugar i ella ni em va sentir, eixordada pels sorolls de la màquina, vaig respirar. Tot tornava a la normalitat.

Lolluardo feia temps que ho rumiava, ho sé perquè els seus dibuixos eren plens de tombes, morts i fantasmes. La pel·lícula només va ser el desencadenant. La idea era: trobar una calavera i posar-la a sobre el llit de sa padrina per espantar-la mentre nosaltres fingiríem que no vèiem res.

-Si home, una calavera, d'on la traurem?- vaig preguntar-li.

-Del cementiri, no veus que fan obres i diu que n'està ple?- em va respondre.

-Què dius?- em semblava que no l'havia sentit bé.

-D'on te penses que l'ha tret el metge eh?- em va intentar convèncer.

Don Florencio tenia un crani a damunt de la taula de la consulta. Sempre he sospitat que era d'algun pacient que havia seguit el tractament al peu de la lletra.

-Aquella no és de veritat- el vaig contradir.

-No poc no ho és, jo li vaig preguntar i em va dir que si- va respondre.

-Au va! Si es molt petita per ser de debò- vaig objectar-li.

-Perquè potser és d'un nen- es va empescar, sempre volia tenir la raó.

-Mira, demà en sortir del cole agafarem les bicis i hi anirem- va donar per fet.

-No- vaig resistir-m'hi- que si la mama ho sabés em mataria.

-Tens por, tens por...- em va fer la burla.

-Jo no en tinc de por, potser en tens tu que veus una aranya i et cagues a les calces- vaig acusar-lo.

No va tenir temps de respondre perquè de sobte es va fer la llum i va aparèixer la Coloritos:

-Nens! Què feu aquí a les fosques?- ens mirava malament.

- No res- va ser l'educada resposta de Lolluardo.

L'OCASIÓ LA PINTEN CALBA

2010-09-10T08:00:00.001+02:00

La Fransuàs mai no parla d'aquells dos dies en els que Lolluardo i jo vam dormir. Diguem que tot allò que va passar és com un trencaclosques que he hagut d'anar encaixant per una paraula d'aquí i d'allà. Així que si no és ben veritat tot allò que explico ja em disculpareu perquè aquella ampolla de kina (da unas ganas de comerrrrr!!!!!!) em va robar 48 hores de la meva infantesa.

Que la mama m'estimava ja ho sabia, totes les mares, més o menys, estimen els seus cadells i més quan són petits però que fos capaç de perdre les formes costa de creure; pagaria per haver-ho pogut viure però el vi és lo que té: t'engates i després ja ni saps el que et fas, ni te'n recordes d'aquelles hores d'alegria.

Es veu que la Paquita va provar de despertar-me i en no poder-ho aconseguir i després de sentir a D. Florencio com reconvenia a la Coloritos: las medicinas hay que tenerlas lejos del alcance de los niños. Esto es vino dulce con un poco de quina y a los niños el acohol les perjudica, mujer, es va desbatejar. Li va dir a sa cosina per dues bandes, que si fava de l'oro, que a qui se li acut deixar-ho al nostre abast, com si no sabessis que aquests dos no tenen treves, que ara què farien i que si a la nena li quedaven seqüeles ja es veurien les cares davant de la Justícia. La Coloritos, com sempre, va provar de defensar el filletdelseucor però la mare que ja estava tipa i farta de que tot li fessin pagar a la seva xiqueta, li va dir que anés fent que ja ho veuríem a la llarga, que aquestxiquetvostre no es pot aguantar i està més emporcat que la mare que el va parir, que si el dia que els va fotre el desatemps d'amagar-se a la conillera l'hagués fet passar per l'adreçador, no s'hauria arribat fins allí i que ja s'havia acabat el bròquil.

La tionadolores va provar de posar pau dient que tota la canalla un dia o altre ho proven de beure i que sense anar més lluny el seu fill mateix també se li havia trincat una ampolla de moscatell i que després anava cantonejant i bramant 3 hores seguides, es veu que el papa de Lolluardo la tenia trista. La mama la va fer callar i li va dir que si en lloc de fer carallotades es cuidessin dels seus néts, fillols, no s'hauria arribat fins aquells extrems. Que les tres germanes eren unes xafarderotes i que sisquere s'hagués mort abans de emparentar amb elles que no se'n podia aprofitar cap. I més coses, perquè quan va fer cap el Ton també n'hi va haver per ell i per la Remedios, més. Es veu que els hi va dir que eren tots uns tòtils i que ja en tenia el pap ple. Algú amb bon criteri i abans de que les coses arribessin a ser irreparables va anar a buscar a la padrina i al padrí. I naltres dos, el dúo dinámico va dir el Rex, allí dormint sense poder veure aquella baralla d'antologia.

La padrina també es va ofuscar però el padrí se li va avançar i va prendre el comandament disposat a gestionar aquella emergència.

-Ja n'hi ha prou, tu- li va dir a la Coloritos- dóna'm una manta per tapar la xiqueta a veure si encara s'arrofredarà i cap a casa. No els hi passarà res per una mica de vi i així cridant i foten siroll tampoc no ho arreglareu. I tu -li va ordenar al Ton - agafa a ta filla i marxem.

Allò que va passar a casa de mon cosí no ho sé però m'ho imagino: tots contra la pobra tiamadalena per això l'endemà va venir a casa nostra a rebaixar-se i a preguntar si ja m'havia despertat. Va dir que li sabia molt greu i que ella es pensava que aquella ampolla era una medicina, i que encara sort que només era vi perquè si no, ens haurien hagut de fer un rentat d'estómac i que allò si que hauria estat molt pitjor, qui no es conhorta és perquè no vol. La Fransuàs, ho va tirar cap a la bona banda i la va perdonar, també es va disculpar una mica davant la mirada severa de son pare que es veu que l'havia renyat, més que res, per no haver sabut controlar-se. El padrí sempre deia que amb la família se n'ha de deixar passar moltes i que si el metge havia dit que no era res, no n'hi havia per muntar tot aquell escàndol.

La Maria de baix en baix va dir que com que els homes no parien no podien comprendre el sofriment de les mares però es veu que el seu home això no ho va sentir.

Al Roc no li havien dit res perquè estava fotut però amb tot aquell enrenou es va aixecar del llit i quan va veure el què, va dir:

-Macagondéuclavat!- Aquella és un patxotonto que sembla que només hajo parit ella i valtres, referint-se a la seva dona and company, uns putots rebentats i unes banderotes.

En aquest afer les tres germanes no hi havien tingut res a veure però ja se sap que a l'enemic no se li pot donar ni aigua i que l'ocasió la pinten calba.

Quan em vaig despertar tenia la boca seca i un mal de cap! Les primeres cares que vaig veure van ser les dels padrins que no s'havien mogut de casa i després la de la mama, el Ton era al tros i mon germà a l'escola. La Paquita va trucar a la mestra i li va dir que estava malalta però mon germà es veu que va xerrar que havíem agafat un pedal de cal déu, cosa que va provocar l'admiració dels companys de classe i fins i tot dels de cinquè que eren d'allò que no hi havia.

El padrí em va fer llevar, vaig menjar una mica malgrat aquelles basques que tenia. La mare em va donar mitja aspirina i com que no em va alleujar aquella migranya, ell, que estava al tanto, li va dir que un glop de conyac me'l trauria. Mira, va ser beure-me'l i oli en un llum.

ELS COLLONS PLENS

2010-09-09T08:00:00.004+02:00

El cotxe de la Marta era del seu pare que li havia donat per tal de que pogués anar a treballar ja que, com podeu suposar, al nostre poble no n'hi ha d'instituts. Al seu temps devia estar força bé, però aleshores s'havia fet vell, ves, si portava més de 300.000 Km ja havia durat prou. Quan no li sortia una cosa, n'era una altra. La darrera que jo sabia era que se li havia espatllat la climatització: a l'estiu semblava una sauna i a l'hivern un congelador.
Jo estic convençuda de que aquell cotxe de color verd una mica descolorit tenia intel·ligència pròpia i, com que era molt vell, li havia agafat mania als telèfons, de manera que, quan sonava el mòbil, ell posava en marxa el quatre intermitents i apujava i abaixava els panys com si l'habitacle hagués estat ple de poltergeists. Ja sé que es fa difícil de creure i jo també em pensava que la Marta exagerava, el meu encara era més vell i no les feia aquestes coses, però el de ma cunyada devia tenir alguna espècie de demència senil, no ho sé, com voleu que ho sàpiga si no ho va saber ni el mecànic que el va desmuntar, va diagnosticar que era cosa de l'alarma, la va desconnectar i li va cobrar 300 euros de l'ala que ja se sap que als tallers no s'hi pot anar perquè són tots una banda d'atracadors amb granota.
Quan ens ho va explicar, Lolluardo i jo ens vam fotre a riure, allò no ho havíem vist mai i no la vam creure, per això ens va convidar a fer una volta per un camí asfaltat on hi ha poc trànsit.
-Per l'autovia no, girls - ens va dir - que avui, li ha anat d'un pèl de no provocar un xoc en cadena perquè el del meu darrera, que no guardava la distància de seguretat, ha hagut de frenar pensant-se que em passava quelcom i llavors m'ha avançat i el xofer m'ha fet un gest molt lleig amb el dit.
Quan vam ser a uns cinc minuts del poble ens va dir que la truquéssim, ho vaig fer jo mateixa i era tal i com ens ho havia explicat.
-Ai nena, fot-lo a la xatarra i te'n compres un de nou i llestos, ves, tot fos com això- jo sempre tan sensible.
-No podem, ja saps que fa un mes vam comprar l'altre- em va respondre la Marta.

I tant que ho sabia! Un Mercedes que caus de cul. Al llangardaix li feia il·lusió i a més, com que feia poc que l'havien ascendit al banc, havia d'anar ben vestit i amb un bon transport.
-Doncs nena, quan convé, convé i ja ho sabíeu que aquest un dia o altre diria prou. Si haguéssiu repartir el pressuposts entre dos més normalets- vaig provar d'aconsellar-la.
-Ja, però com que el Sisco n'estava tan encapritxat, vaig pensar que encara tiraria una temporada més- em va respondre- Ja ho hem parlat, a mi me n'agradaria un de petit i ja el tenia mirat i tot però el Sisco diu...

-El Sisco diu... el Sisco diu...- vaig imitar-la jo- que digui missa, si vol o si no que te'l canviï, ell que vagi amb aquest, i tu vas a l'insti amb el nou i ben segur que triomfes.
-Ell, amb aquesta desferra? No li escau que ha de mantenir la imatge- encara el va disculpar.
-I tu deus voler conservar la vida, oi Marta?-hi va intervenir Lolluardo que encara estava al·lucinat i tot ho exagera.
Havíem parat per apagar els mòbils i mon cosí es mirava el cotxe com si hagués estat embruixat. A la nit, a casa, va trucar al seu vident, en te un de capçalera com si diguéssim, i aquell li va respondre que segur que el vehicle necessitava una neteja a fons.
-I si aquest Seat, fos com el Christine aquell de la peli?- ens va espantar.

-Au, calla! Calla!- vaig cridar- que estas tocat del bolet o què? Aquest cotxe necessita la jubilació i deixa't estar de ruqueries.
Llavors la Marta va i ens diu.
-EL Sisco n'ha aparaulat un de segona ma que es veu que està molt bé.
-Ja veus, quanta generositat! suposo que el nou te'l quedaràs tu i ell es conformarà am l'usat oi?- vaig preguntar amb mala llet.
-No, la idea és...- no la vaig deixar acabar.
-Si, no cal que me l'explicos la idea, que ja el conec a mon germà, més que la mare que el va parir, el conec!

-El cas és que l'altre dia ho comentàvem a casa i el pare es va enfadar molt. Davant d'ell no va dir res però l'endemà em va trucar i em va dir que si em veia amb un cotxe vell no em miraria mai més la cara i que n'hi diria quatre de fresques al Sisco. Que ja en tenia els collons plens- la darrera frase la va dir en veu baixa- Per això plorava perquè tinc un conflicte familiar que no sé com resoldre.
Llavors mon cosí va pronunciar la frase definitiva:
-Demana-li el divorci.

DONES ALLIBERADES

2010-09-08T08:00:00.002+02:00

El Sisco de fer-li no li havia fet res en concret, ara no us penseu que mon germà era un maltractador o similar, una mica de mal pelar, i és que venint d'on venia, com volíeu que fos. Un bandarra que no fotia brot a casa que utilitzava com un hotel. Ell arribava, deia sempre que rebentat, pots pensar, i de cara al cóm i després una bona migdiada i l'altra carallindo anava fent i malcriant-lo.
Lolluardo es va quedar garratibat en veure aquella muntera de roba. La Marta ens va explicar que era culpa seva que ja ho sabia prou que les feines no es poden deixar endarrerir perquè llavors és pitjor. Lo que faltava pel duro! vaig pensar i a sobre aquesta amb sentiments de culpa. Per allí si que no hi podia passar i ja li ho vaig dir:

-Marta, em sembla que tot això és de mon germà i que jo sàpiga no és manc. Si vol anar presumit que s'ho faci, noia, que ja se sap que per presumir s'ha de patir- la vaig renyar
-Funny, ell no en sap, pobre- el va disculpar
-Doncs ja és hora de que n'aprengui- vaig replicar- que ja no creixerà més.
-Tota la culpa la té la Fransuàs que és una masclista que no li manava mai res i del Rex que sempre deia que a casa seva mariconades, no, quan jo remugava per aquell greuge- vaig escopir tot el meu ressentiment acumulat durant anys d'haver-li d'enllustrar les sabates i portar-li el plat a taula. Ara que ho penso potser jo també tinc d'allò que en diuen traumes i que es veu que qui més qui menys tothom n'arrosseguem algun.
Encara que també us he de dir que quan ja en vaig estar farta de fer-li el llit vaig collir un manat d'ortigues, les vaig esfullar i les vaig ficar a dins. Fotia una ganyols que semblava que li hagués picat un escurçó. Allí es va acabar perquè ja se'n cuidava ell de deixar-se'l fet.
-Au dis-me com tens la tesi doctoral? abandonada des que et vas casar i les teves classes què? Eh, què? Per això l'ensenyament està com està, la majoria de profes són dones alliberades que no tenen temps de preparar-les perquè han de cuinar, rentar i fregar, i el càsting pel aquell musical què? l'has preparat o lo més calent és a l'aigüera? Eh?- vaig continuar sense pietat
-Bé, les classes sí que me les preparo, ahir em vaig ficar al llit a les tres i el càsting també, ara la tesi....- va reconèixer
-Ah si?- I quan hi has d'anar a fer la prova?- es va interessar Lolluardo
-La setmana vinent- va somriure entre llàgrimes la cunyadeta.
-I quines cançons has assajat?- va preguntar mon cosí

-Oh! Unes quantes: Hoy no me puedo levantar, Pongamos que hablo de Madrid, No controles i la Lili Marlene.
-En castellà?- me'n vaig riure una mica jo.
- Tens raó, Funny, jo cantant en espanyol! Em fa venir esgarrifances només de pensar-ho- en va donar la raó.
-L'art no entén de llengües, la selecció està prou bé- va sentenciar la Jenny- Nosaltres t'ajudarem, ens podries fer una actuació privada -li va demanar tot seguit- I no dubtis que serem implacables.
-Ara? Es que em fa vergonya...- es va intentar escapolir.
-Vergonya de què?- vaig animar-la per allò que diuen que qui canta el seu mal espanta- va dona, no siguis així, a mi sempre m'ha fet il·lusió fer de Risto.

La Marta que se'n moria de ganes, què voleu? és una actriu i de les bones, no va tornar a protestar. Vam posar la música enllaunada i davant els meus ulls atònits es va transformar en el personatge de cada peça: la rebel, la discotequera, la poetessa, la femme fatal i això que no anava maquillada, ni caracteritzada, ni res. Lolluardo es va quedar amb la boca oberta, davant la veu de la Marta i els seus dots escènics.
Què desaprofitada!, pensava mentre la veia actuar amb aquesta gràcia que té, podria estar en qualsevol teatre i mítela en un poble de mala mort fent de minyona del llangardaix i ensenyant català en un institut cutre a uns mocosos que no tenen la més mínima intenció d'aprendre'n.
Per fer-la riure una mica vaig començar a aplaudir i a demanar-li un bis, com als concerts de veritat i vam acabar tots tres, Lolluardo desmelenat, cantant a cor que vols i ballant. Poc a poc ens vam anar calmant i recuperant l'alè, tampoc era el cas de que els veïns es pensessin que a casa de la vora s'havien tornat bojos.
-Ja estàs millor?- vaig preguntar-li mig estirada al sofà.
-Si, si, m'heu animat molt, estimades.- ens va respondre amb un somriure no del tot sincer.
-Nena- li va oferir la Jenny- el dia que vulguis quedes contractada al meu espectacle o també podria fer alguna trucada. Conec molta gent influent del món de la faràndula que matarien per fitxar-te, ja t'ho dic jo.
-Moltes gràcies, maca- va respondre.

-Ara, explica'ns que et passa de veritat, perquè tu no et ficaries a plorar per unes quantes camises- la vaig agafar desprevinguda.
Lolluardo em va llançar una mirada de retret davant la meva poca diplomàcia.
- És que...- va dubtar- és que, avui per la carretera, he estat a punt de provocar un accident. Se m'ha espatllat el cotxe.

MEMÒRIA SELECTIVA

2010-09-07T08:00:00.011+02:00

Millor que anar de shopping que deia mon cosí, va ser la idea que vaig tenir de marxar corrents de casa tan bon punt l'Albert se'n va anar cap a l'escola. Ni vam rentar els plats tampoc. Lolluardo en va preguntar que farien mare i filla quan veurien que no hi havia ningú i jo li vaig respondre que deixessin una targeta de visita. Ens va agafar un atac de riure que ens va anar bé per a retrobar la complicitat que havíem tingut durant els anys de la nostra infantesa. Llavors em va preguntar què li diria al Jordi que tan "amablement" m'havia avisat.
-Ufff! Això rai- vaig explicar-me- ell ja sap que tinc molt mala memòria.
-Quèeee, mala memòria, tu? Au vinga si et llegeixes una plana un parell de cops i ja la pots repetir de cor- em va respondre.
-Això era abans, quan era petita, ara m'oblido de tot lo que em convé- vaig tancar el tema.

Portava anys i panys cultivant aquella memòria selectiva que tan bé m'anava. Oblidava sants, aniversaris, cites que em feien pal, roba dins la rentadora, comprar quelcom encarregat.
N'hi ha que conreen flors i jo havia potenciat aquesta faceta del meu tarannà amb tot l'entusiasme del món. Entre la família la frase de: "l'Andrea algun dia perdrà el cap," era recurrent. I a més a més, per la meva professió i vocació científiques, ho trobaven normal i no s'estranyaven. La Fransuàs feia veure que s'ho creia i els altres n'estaven convençuts per això el meu fill tenia la tendència a repetir-me les coses, la data del seu aniversari, sovintet.
Vaig començar a l'institut en veure que això de : "ai quin greu! m'ha marxat completament del cap!" era acceptat sense discussions.

En una ocasió la Pija em va convidar a Salou on hi tenia un apartament llogat i jo, en lloc d'agafar el tren, el cotxe s'havia espatllat per aquelles casualitats de la vida i gràcies a que em vaig deixar tota la nit els llums encesos, cap a la costa el vaig agafar direcció Saragossa, em vaig ficar a llegir i no me'n vaig adonar fins que vaig arribar a Burgos i ja allí, vaig aprofitar per veure la Catedral, molt maca per cert. Llavors encara érem solters. Els hi vaig fotre un bon "arrebato" perquè no tenia mòbil. Quan en vaig tenir, tampoc va servir de gaire perquè no contesto mai: no el sento o l'abandono al primer lloc que em sembla. Un dia me'l vaig deixar a la nevera dissimulat darrera el iogurts. Quan el Jordi ja me'n volia anar a comprar un altre per a tenir-me localitzada, va aparèixer així, sense pensar.

Una altra vegada que la Sue tenia un atac de lumbàlgia i no podia fer res, vam anar a ajudar-la la Pija i jo, ella es va encarregar de la neteja i jo de la planxa que vaig deixar calenta a sobre d'un vestit nou que li havia costat un ronyó perquè havia vist una papallona africana, la “Danaus plexippus” que resulta que havia arribat per allò del canvi climàtic i la volia caçar. Vaig desaparèixer pel seu corral i d'allí cap a casa mentre el vestit s'anava socarrimant. Tampoc no podia demanar-me que li posés la rentadora perquè un dia li vaig posar FAIRY en lloc de detergent normal i se li va omplir el quartet de rentar i el passadís d'escuma, no va dir res, encara gràcies que havia rentat els plats i clar com que portava el "milagro antigrasa" a la ma, no va tenir res d'estrany que "m'ativoqués", que diu ella.
També recordaven i molt el dia del sant del meu home que vaig posar-me a cuinar i mentre el rostit es daurava, per distreure'm, vaig engegar la tele i resulta que feien un documental sobre cucs marins i vam fer cap tots al xino més proper.
-Què no senties l'olor i el fum?- em va renyar una mica el Jordi que va haver de pintar la cuina

-Aquesta?- va ajudar-me la Fransuàs- ni un bombardeig no sentiria quan està aficionada amb les bestioles.
El Rex va donar-li la raó:
-Està guillada i és una astròlica. I ell un carnús, que ja li ho vaig dir de baix en baix.
Ens en vam anar cap a cala Marta amb l'esperança de passar una tarda divertida . Quan ens va obrir, mon germà era al banc que tenia feina, ja ho vaig veure que no estava bé.
-Hola girls- ens va saludar una mica moixa, tenia la veu enrogallada i els ulls vermells.
-Nena, què potser estaves corregint exàmens?- vaig interessar-me jo
-No, no, avui no tinc un bon dia per això - ens va explicar.

Ai, mare de Déu Senyor! N'hi passa alguna, segur, vaig pensar decidida a esbrinar-ho com fos. La Marta era molt reservada i no explicava mai intimitats però jo ja feia dies que sospitava que les coses entre ella i mon germà no anaven bé.
Me'n vaig anar a la cuina per a fer el cafè i vaig veure que tenia la post de planxar parada amb una muntanya de camises i pantalons que feia esfereir, allò semblava l'Everest.
-Que planxaves?- vaig preguntar per introduir el tema.
-Ara volia posar-m'hi- I sense pausa es va posar a plorar com una magdalena. Lolluardo i jo no sabíem què fer, ell em va mirar com interrogant-me i jo vaig encongir les espatlles encara que dins meu ja sabia que l'aligot de mon germà n'havia fet alguna de les seves. Així que vaig anar directa al gra:
-Què t'ha fet el Sisco?

TOTHOM TÉ UN PREU

2010-09-06T08:00:00.008+02:00

Era massa petita per saber-ho tot i vaig optar per la sortida fàcil: fotre la culpa a l'altre. Si hagués sigut més gran m'hauria acollit a la quinta esmena i hauria tancat la boca perquè quan només hi ha proves circumstancials i absència de mòbil és millor que l'acusat no declari.

A casa de la tionadolores van representar una escena pareguda a la de casa nostra amb el benentès de que Lolluardo no va comptar amb un àngel en forma de padrina perquè la mare de la Coloritos no tenia el savuarfer de la mare de la Fransuàs i ja feia anys que amb la consogra estaven renyides, a més la tiamadalena no tenia un parapeto tan gros com el de la mama i mon cosí si que va cobrar pels seus serveis. Davant d'aquelles pressions és normal que fes allò que havia fet jo: fotre'm la culpa, cosa que em va cabrejar molt.

La Coloritos es va creure al fillet del seu cor i li va fer costat en allò de carregar-me a mi tots els neulers. En canvi, la mama no es va creure cap dels dos, ella és llesta, i quan s'ho van parlar va trobar la frase que seria, per sempre, més el seu leit motiv : Lolluardo i ella i ella i Lolluardo! Bon parell!

A la Fransuàs li va fer saber greu que l'altra em fotés galdosa però ho va dissimular en pro de les bones relacions familiars i perquè qui es posa amb canalla en sol sortir cagat.

A mon cosí li vaig dir tot lo del món, xivato, que ja l'enganxaria i que a la propera l'ajudaria Rita la cantadora que no se sap prou bé qui era però que sempre va pel rotlle. Ell s'ho va prendre molt malament i també em va insultar, ens vam enganxar i ens vam fotre ben esgarrapats però, com que en el fons no podíem estar l'un sense l'altre, i a més no era qüestió d'esvalotar el galliner, quan ens van preguntar qui ens havia fet aquelles esgarrinxades, ho vam fer pagar al gat de la bruixa que ja era cosa sabuda que tenia mals instints.

Dissimulàvem i ens passàvem a buscar com si res però no ens parlàvem i durant dos o tres dies vam anar directes del cole a casa i de casa al cole. L'explicació oficial va ser que ens posaven molts deures i que si no els fèiem la senyo ens castigava i s'enfadava molt. Em penso que la Fransuàs ja es començava a fer il·lusions i tot, sobre la seva filla que posava coneixement. Ho vaig sentir com ho comentaven amb la padrina que li va respondre que és clar que si i que millor que no anés tant amb Lolluardo que era una mala influència.

Al dia que feia tres o quatre em va somriure i jo li vaig treure la llengua. Ell diu que va passar tota la nit rumiant a veure com podria fer les paus perquè no podia viure d'aquella manera amb tan mala relació amb l'única amiga que tenia, encara que jo sempre he sospitat que era perquè em necessitava per portar a terme un projecte destinat a perjudicar a sa padrina a qui tenia un odi visceral. Fins i tot expliquen que, quan encara no caminava, i ella el portava al braç li va fotre una mossada a l'espatlla i li va fer un rellotge que li va durar força dies perquè se li va infectar i li van haver de receptar la “pelicilina” i tot. Jo no vaig ser tan precoç a la bruixa només li vaig fotre una bona estirada a l'arracada i el metge, se li va estripar l'orella, li va posar dos punts de sutura.

Em va escriure una carta que no vaig contestar i per fi va recórrer a l'arma més efectiva de totes: em va comprar, tothom té un preu, amb el reconstituent.

-Si me'ts amiga anirem a casa i brindarem amb el reforçant- em va dir en sortir de l'escola.

Què volíeu que fes? Doncs perdonar-lo perquè ja n'estava avorrida d'aquella desavinença i també perquè la Fransuàs diu sempre que costa més viure malament que bé.

Ens en vam anar a casa seva i ell va treure l'ampolla de Kina, una capsa de pastes i un parell de copes, ja portava dins la llavor d'aquell glamour que després admiraria tothom, i vinga. Ens vam polir tota l'ampolla en un no res i com que aquella medicina amb nom de sant només tenia uns 15 graus d'alcohol, podeu deduir què va passar. La Coloritos ens va trobar adormits al terra i com que no ens va poder despertar i a més va veure l'ampolla de medicina buida es va esverar i va avisar el metge i la mama. El diagnòstic va ser que havíem agafat un pet com una casa i la recepta que ens deixessin dormir la mona.

Llavors va ser quan va explotar la Fransuàs.

OTRO GALLO CANTARÍA

2010-09-05T08:00:00.001+02:00

Aquell reforçant que anunciaven per la tele com a miraculós per estimular la gana dels nens inapetents, gairebé provoca una fractura familiar. Sort que la mama tot ho tira cap a la bona banda. És que ara ja ens avisen sovint de que això d'automedicar-se no es pot fer i que consultis el teu metge o farmacèutic però llavors encara no n'havien dit res. Parlant amb propietat més que automedicació allò era intrusisme professional, el vinet aquell no se'l prenia ella que se sàpiga. Un dia Lolluardo me'l va deixar tastar i, la veritat és que no estava malament. Em va agradar i per això vaig provar de convèncer la Fransuàs perquè me'l comprés però ella em va dir que sí dona ara hi pensava, ja n'estàs prou de reforçada tu, massa i tot.

Ho deia per allò de la falsa mort de la Cisqueta. La bruixa va tornar de vetllar la morta-viva feta una fera del mar i només passar la porta, es va fotre a cridar:

-Quina planxa i quina inquietud per culpa d'aquesta astròlica que no hi és tota, que ja fa temps que us ho dic jo i no em voleu fer cas! Quin disgust, quina vergonya hai passat!- va parar tot just per no ofegar-se i sant tornem-hi - Vine'm aquí ara mateix que et fotré un cul com un lliri, marrana, ambustera, més que ambustera!

L'hauríeu d'haver vista: estava roja com un perdigot amb el ulls que li sortien del cap, no se sap ben bé si per la ficada de pota o pel disgust d'haver-se perdut el vetllatori i és que allò va ser com ficar el caramel a la boca d'un nen per a després prendre-li. La Fransuàs va sortir del cosidor en sentir aquells crits i anava mirant a sa sogra i a sa filla a veure el què. Jo estava fent els deures i en un rampell em vaig ficar el dit als polsos com dient que estava tocada del bolet. Ah! què vaig haver fet perquè els crits es van multiplicar.

-Jo no he fet res- em vaig aixecar de la cadira i vaig protegir-me darrera del cul de la Paquita. No estava per cobrar i ja sabia que la mama no li deixaria que em posés la ma a sobre.

Parapetada darrera aquella immensa trinxera li anava fent momos amb l'esperança secreta de que li agafés una feridura plena que diu que passa quan puja la sang al cap, però no deu ser veritat perquè no li va succeir res, si de cas enfurismar-la més del que ja ho estava.

-Aquesta és lo cau del motí, lo cau del motí de tot, que ja ho sé prou això! I ara ancara fas burla? poca-vergonya més que poca-vergonaya!!!!- no es donava tanda.

Entre aquestes va arribar la padrina que ens portava un pot de brou i una cistella de verdura.

-¿Què foteu amb aquestos crits que se senten del carrer estant?- ens va preguntar a tots i a ningú en concret- per la mort de Déu! Què cony passa aquí?

La consogra va començar a explicar-li la mort d'enprim i cridant per si de cas algú era sord que no s'ho perdés.

-Ai Remei, dona, què dius? Com vols que aquesta canalla s'hagin ampescat una cosa així? I com valtros de no asperar que toquessin a morts, o que us demanessin, ves què potser no us en vèieu l'hora o què?- li va clavar ben clavada.

-Ves, ves, és que la Cisqueta no estava gaire bé i en aquestes edats... i com que aquestos dos ens han dit que hi havien vist el cotxe dels fusters!- es va explicar la llesta del barri

-I què vol dir o és que els fusters només han de portar baguls (volia dir taüts) que no fan d'altres coses o què?

-Au vine cap aquí fillet, vine, que fas cara d'aspantada, ves a fer pipi que així et sortirà el susto- em va recomanar.

I jo, que no les tenia totes, vaig creure i cap al lavabo s'ha dit! a una distancia prudencial de la bruixa que tenia la ma lleugera i estava furiosa. La padrina continuava:

-Ves com si no sapiguessis que als pobles ja passa això, l'un diu que t'ha vist parlar amb Fulano, l'altre que ja t'hi entens i el de més cap allà que si el xiquet o la xiqueta està igual i ja t'han fotut la matracada. Falòrnies i mentides no'n vulgos més. Si casdascú mos cuidessa'm de casa nostra... otro gallo cantaria.

Allò la va deixar muda. L'admiració per la mare de la Fransuàs va augmentar fins al punt de que, quan el mossèn ens parlava de l'àngel de la guarda, jo m'imaginava la Maria amb ales i vestit blanc.

Allí es va acabar el tema, no del tot, per això, perquè la Paquita va fer investigacions pel seu compte, amb discreció i ja va saber que de gent al carrer, no cap i que de fusters, ni parlar-ne. De com la cosa va córrer ja s'ho va pensar que a les tres maries feia temps que les coneixia. Allò que no va poder entrellucar de cap manera va ser el mòbil del crim per més que em va tantejar:

-Per què les vau enganyar? a mi ja m'ho pots dir- massa suau, pensava jo, paraconte Andrea, paraconte.

-Jo no, va ser Lolluardo que estava emprenyat- diguem-li una part de la veritat, a veure si ho deixa estar.

-I per què?- va continuar la mama, implacable.

-No ho sé, em penso que la tiadolores li va pegar- Això era una veritat a mitges, perquè mon cosí rebia sovint sobre tot si la Coloritos no hi era.

OLI DE RATOLÍ

2010-09-04T08:00:00.003+02:00

Prou bé que ho vam fer per ser que encara no hi teníem gaire pràctica. Les tabardanesdelscollons hi van caure de quatre potes i ens van fer un interrogatori intensiu, que nosaltres, jo principalment, vam respondre com de mala gana. Lolluardo gairebé ho engega tot en orris quan se li va escapar el riure, sort que jo que estava al tanto i li vaig fotre un bon pessic al cul: li va sortir un blau que li va durar més d'una setmana.

De la mort anunciada de la Cisqueta encara se'n parla avui perquè la bruixa va trucar a una amiga explicant-li tot allò que ens havíem tret del cap i aquella va fer córrer la veu. Llavors se'n va anar a arreglar una mica: treure's el davantal, canviar-se les calces, posar-se colònia, pentinar-se i agafar el rosari perquè ja se sap que que lo millor que es pot fer per un difunt és resar per la seva ànima i més en el cas de la Cisqueta que s'ho necessitava tot, segons van dir elles, mig ploroses.

Això de les calces mereix un capítol a part ja que la Remedios les portava tota la setmana, les mateixes vull dir, deia que tant rentar, tant rentar... només feu malbé la roba. A la nit se les treia i les deixava esteses a la cadira per tal que s'eixuguessin si estaven humides i cap allà als dijous les girava del revés però quan havia de sortir se les canviava que ella no era cap llorda (quan mos fem grans hem d'anar en compte de no fer pudor) i quan tornava a casa se les llevava, les plegava i les tornava a deixar al calaix que per un no res no les havia pas embrutat. També es canviava les espardenyes.

Total, que la morta estava asseguda al pedrís de casa seva i ja se n'havia adonat de que la gent arribava a la punta del carrer, la veien i giraven cua. Ja m'estranyava a mi pro que m'havia de pensar, sempre es lamentava quan ho retreien amb les amigues. Fins que hi van fer cap totes tres de tronc que ja us dic que van trigar una estona perquè cadascuna va passar per casa a empolistrar-se, una mica, no us penséssiu cap cosa de l'altre món. I clar, li ho van explicar i li van fotre un ensurt que gairebé la maten de veritat.

Mentrestant nosaltres que ens vam oferir a quedar-nos per a fer companyia al Roc que era al llit, vam robar-li tres xoriços que feien una olor capaç de ressuscitar els morts, vam agafar de dalt dues carmanyoles sabent que la mama no les trobaria a faltar, des de que el Rex s'havia afeccionat a esmorzar al bar no les necessitava per a res, i amb les mans mateix van caçar un munt de talls de llom i de llonganissa. El mal va ser que amb les presses ens vam deixar una tenalla destapada, érem petits : una cosa o altra havia de fallar, i a més vam gastar mig pot de VIM per treure'ns l'empastre de les mans i ens vam llantiar la roba. Jo rai, la mama la ficava a dins de la rentadora sense mirar res, els calçotets la tenien entretinguda, un dia va rentar la cartera del Rex i tot, ben neta, amb diners i documentació inclosos però la Coloritos la repassava i mirava les butxaques i no s'explicava com el filletdelseucor s'havia fet aquelles medalles als pantalons. L'interfecte va explicar-li que segurament devia ser oli del tractor i que no li digués res més perquè no es parlaven des de l'afer de la bleda rebutjada.

Lo de la tenalla, de moment, va passar desapercebut fins al dia que la Remedios va anar per treure el talls i junt amb el llomillo va treure un ratolí que havia caigut a dins i amb l'oli estava més que conservat. Encara arroja ara de la maniada que li va venir. Ho va fer pagar a la mare a qui va acusar de robar-li el confitat i la mama li va respondre que déumenreguard jo d'agafar res de ningú i fins i tot el Roc que havia fet una reviscolada hi va haver d'intervenir dient-li:

-Calla, mecagonjesus, cotxina, ho fas com si fos la primera vegada! Encara me'n recordo del primer caldo que vas fer que vas fotre dins a l'olla les potes del pollastre amb les ungles i el cap amb lo bec, llordam! més que llordam!

Quan el Rex protestava pel menjar, la Fransuàs li contestava que se n'anés amb sa mare que l'olideratolí era molt bo.

El dejuni de Lolluardo va durar 3 dies perquè com explicava la tiamadalena el seu cor ja no podia més en veure com el nen se li esvaïa i s'aprimava per moments i a vere si encara es fondria com un bolado, pobretfill! que si no té gana ja té prou pena.

Li va anar a explicar a Don Florencio quan el doctor va tornar del balneari i li va recomanar que no el llogués mai més aquell sustituto que quasi mata al seu nen. El metge es va estarrufar i li va contestar així com qui no vol dir mal d'un col·lega, que els joves tenen molta teoria però poca experiència.

Va receptar-li unes vitamines pel crio i ella, pel seu compte, li va comprar un reforçant.

SINÈRGIES: DISSENYADORS, NATURALISTES I POLÍTICS

2010-09-03T10:10:00.002+02:00

Tot lo poble estava revolucionat amb l'arribada de la Jenny, l'estrella mediàtica de cabaret, un valor emergent de la pintura i l'escultura modernes que es relacionava amb la flor i la nata del món de la cultura i les arts.
La Sue i la Pija es creien amb privilegis pel fet de que érem família política. Si és que són unes patxots i unes xafarderotes que n'hi hauria per llogar-hi cadires.
Cap allà a les onze o així, Lolluardo es va llevar amb una deshabillé transparent , envoltada de glamour. Es va preparar l'esmorzar, tu mateix, li vaig dir jo, mentre llegia un article molt interessant sobre una nova espècie d'algues que feia poc havien descobert uns científics. Si es pensava que li faria de minyona, estava ben arreglat.

-Escolta, que ahir em va dir el Jordi que la Sue i la Pija et volen venir a veure. Jo t'aviso - li vaig dir com aquell qui no li dóna importància.
-Ai!!! Quina creu!!!!.- va posar els ulls en blanc i va fer veure que es desmaiava, de broma, clar.
Jo que tenia unes ganes de putejar-les que em duraven des que les vaig començar a tractar o sigui des que érem família i ja feia dies d'allò, li vaig donar una idea:
-Podríem fotre el camp. De veure-les ja t'ho dic que no te'n podràs escapar pro qui dia passa any empeny, no et sembla?- vaig suggerir-li
-Sí, sí, podríem anar de shopping, nena- es va animar.
-De què?- vaig malpensar.
-De compres, roba, bolsos, sabates, complements...de tot- em va temptar.
-Bufff, quin avorriment! A més què vols trobar per aquí? Alguna botiga se saldos i para de comptar.

A mi maldecap me foten les botigues de roba. Quan uns pantalons em van bé i són còmodes me'n compro dos o tres d'iguals per no haver d'emprovar-me i amb les samarretes també però de diferent color que si no, sembla que no et canviessis.
-Hauries de renovar el teu fons d'armari, nena i polir-te una mica, que amb lo maca que ets no en treus prou profit- em va dir mirant-me amb els ulls mig aclucats.
-Sí home, sí, i demà m'afaitaràs-, que et penses que tinc l'argenta dels Rotchilds, jo, carallot?- vaig rebufar
-Tampoc no cal que et posis així- es va doldre- no et volia molestar i pels diners no pateixis, si jo no sé que fer-ne. M'ha dit el Custo que aquí a prop hi ha una franquícia dels seus dissenys i és allò que aniria amb el teu estil, així informal però cool.

-El Cousteau? Però si és mort, i ara el seu fill es dedica a la moda? Quines coses!- em vaig estranyar.
Llavors va ser ell que no sabia de qui parlava.
-Què dius, què dius?, el Custo és ben viu i té una roba divina de la muerte- es va explicar.
-A veure qui cony és aquest Cousteau divino de la muerte?- vaig voler aclarir perquè ja es veia que no parlàvem de la mateixa persona.
-Custodio Dalmau, el trempolí universal- em va explicar
-Ah! Doncs el que conec jo és un naturalista que tenia un vaixell: el Calypso que va ....- no va deixar explicar-me.
-Un sonat amb la mateixa guilladura que tu pels animals, segur.

-I el teu, un dissenyador amb més pluma que una vedette del Molino- em vaig rebotar. A mi al Comandant que no me'l toquin que tinc tots els DVDs guardats a l'estudi i que repasso de tant en tant.
-Homofòbies amb mi, no, eh, nena? que sembla estrany i mentida que siguis tan carca- en va reptar tot ofès.
Un a zero, vaig callar perquè ja ho sé que és molt lleig ficar-se amb l'opció sexual de cadascú.
-Perdona. És que com que t'has posat amb el Comandante, bé l'havia de defensar.
-Jo? Jo, ficar-me amb en Fidel Castro que el conec i tot personalment? Nena estàs fatal- va concloure.

Apa! embolica-que-fa-fort! Estava clar que els nostres camins estaven força allunyats. Al final vam aclarir conceptes. Jo em vaig assabentar de les meravelles del Custodio i ell, a canvi, es va culturitzar amb les aventures del Comandante Cousteau. Del Fidel no em vam tornar a parlar que a mi també em cau bé encara que el trobi, en confiança, una mica pesat. Les sinergies que diuen ara. Al final ens vam posar d'acord: de shopping hi aniríem un altre dia, ell podria fer el paper del Gere i jo el de la Roberts, en una representació cutre de Pretty Woman, que confidencialment us diré que és una peli que sempre m'ha agradat molt i si pagava ell, encara millor.

COPS BAIXOS

2010-09-02T09:45:00.003+02:00

El Ton va estar tres o quatre dies adolorit, segons em va comentar la Fransuàs. Jo també ho vaig poder comprovar quan l'endemà vaig acompanyar la mama a casa, per si les mosques. Aquella nit la vaig fer quedar a dormir perquè no em fiava del Rex. Els meus temors eren infundats. Ja se sap que els dinosaures abandonen els seus ous a la babalà, encara que el nostre era una excepció perquè els seus els guardava molt bé. Ara, quan la seva esposa se li asseu a la vora, es fica lallenguaalcul perquè la mama no torni a provocar-li la punxada al genoll. Si pot escapolir-se s'asseu com més lluny millor. A més a més la Paquita, fumada fins al capdamunt, ja m'ho va dir:
-No patixos que no em farà res, se'n guardarà com d'escaldar-se. Ja ho sap prou com jugo, jo- i vinga a riure, tant que no vam poder ni fregar els plats ni dormir perquè a la mare li va venir una sed que tota la nit va anar del llit a la cuina i del llit al lavabo.
Al matí, entre una cosa i una altra, estava amb un mal de cap que no hi veia i en arribar a casa seva es va prendre una aspirina i se'n va anar a fer una becaina sense alimentar el seu home que es va haver de fer un badall del primer que va trobar per la nevera. I no va dir ni piu i és clar com que una és com és, va aprofitar l'avinentesa per a saludar-lo amb un correcte
-Què, ja t'ha passat el mal de “l'astrosis”? Potser hauries d'anar a veure a D. Florencio, home.

Va obrir la boca però en aquell precís moment, li devia repetir el mal perquè la va a tornar a tancar i es va dur la ma a la bragueta.
Amb el meu home, a la nit, vam tenir una conversa de lo més interessant perquè el Jordi tampoc no va dormir gaire.
-Quina jugada més magistral la de ta mare...- em va dir tot traient-se les ulleres de llegir.
-La mama?- em vaig estranyar jo més innocent que un nadó.
-Andrea...- va dir-me amb to sorneguer.
-Què? Mira, si no volia palla que no s'hagués posat on no el demanaven. Ves quina poca delicadesa!- vaig tallar jo
-Delicadesa i Ton són dos conceptes incompatibles- va sentenciar el meu home- Però vols dir que calia ser tan...- pobre, cercava la paraula- expeditiva?

-Què t'agafa ara, la solidaritat de gènere?- me'n vaig riure una mica, no massa que jo tinc un matrimoni “normal”.
-Bé, no diria tant jo, ser solidari amb ton pare, costa, però tampoc cal passar-se-va dir ja mig rient.
-És que la Fransuàs té cops amagats- vaig intentar tallar la conversa.
-Oh i tant i tu també. Com és que mai no m'havies explicat això de la dona que va ser la perdició de Lolluardo?- No en tenia prou amb el fill que ara s'hi afegia el pare.

-Jo? Ves que vols que et digui, pots pensar si li devia trencar el cor. Ara no em diguis que te'l creus!- vaig defensar-me- ja saps que aquest d'un pet en fa cent esquerdes. Ni me'n recordo tampoc.
-Doncs a mi em va semblar que si i que ara no m'ho vols dir- va contraatacar ell.
Havia arribat l'hora de posar en joc la meva faceta més encantadora:
-Deixa'm que jo també tingui els meus secrets, Jordi, carinyo. No m'ho has explicat pas mai tu qui li va fer el bombo a ta germana quan anava a l'insti, ni jo t'ho preguntaria. Aquestes són coses molt íntimes que no cal anar esbombant - el meu to era baix i una mica provocador.

Touché, es va quedar parat perquè no sabia que jo n'estava assabentada. De com ho vaig saber ja us ho explicaré un altre dia. Reconec que va ser un cop baix, tan baix com el de la Fransuàs però què voleu que us digui? L'ocasió s'ho valia. A més a més, nosaltres teníem una norma tàcita que ens anava molt bé: tu no em parles de la meva família i jo no et parlaré de la teva. Fins llavors ho havíem portat a rajatabla, com deia la padrina Maria, però aquella nit, les emocions, l'ensurt, el fum dels porros, la Maria Brizard o la curiositat li va fer trencar, jo ja el comprenc i fins i tot m'afalaga el fons de gelosia dissimulada però les normes estan per a complir-les, o no?
-Parlant de la Cuki- va canviar de conversa- que m'ha dit que demà vindran ella amb la mare que volen saludar a Lolluardo.
-Ah! Ja ho saben que és aquí?- vaig seguir-li la veta que una és una senyora i sap guanyar.
-Elles i tot lo poble.

UNA SESSIÓ DE RISSOTERÀPIA

2010-09-01T11:05:00.001+02:00

Com si res no hagués passat, la mama va apagar la burilla del porro a sobre de les peles de la poma golden i va començar a desparar la taula. Al papa li va dir:
-Què ja t'ha passat una mica, rei meu?- Donques ves tirant cap a casa que naltres dos ja fregarem els plats i tu- a mon cosí- acompanya a ta mare, que es molt tard.
No sé si al Rex li havia passat el dolor del genoll però fotia una cara de patiment... La Coloritos hi va ficar cullerada:
-Això deu ser l'astrosis, que a mi també em passa. Don Florencio m'ha receptat unes pastilles...

-Això mateix, va tallar-la la Fransuàs- l'astrosis, ja comencem a ser grans, Madalena i una cosa u altra mos surt, xiqueta.
Jo tenia la sospita de que al Ton no li feia mal el genoll dolent, que es va veure confirmada quan, sense dir ni bona nit, va marxar caminant com si res i amb una ma “ al ponedor” com deia la padrina, quan veia als futbolistes fent barrera en una falta directa .
L'Albert se n'havia anat a dormir sense fer els deures, m'ho va recordar tot i advertint-me que li hauria de posar una nota a l'agenda per tal de que la senyo no el castigués.
El Jordi ens ajudava a portar els plats cap a la cuina i mirava a la sogra amb una mena d'admiració-respecte-incredulitat com quan un futbolista fa un gol d'antologia.
-Us ajudo?- ens va preguntar per quedar bé.

-No, home, no- li va respondre la seva mama política- si és un moment.
-Me'n vaig a llegir una estona al llit. El Jordi és molt intel·ligent i delicat i ja sabia que la Paquita i jo volíem estar soles.
Ella escurava els plats amb un somriure satisfet taral·lejant la chica yeyé que es veu que li agrada molt la Conxa Velasco. Sempre diu que fins i tot anunciant bolquers per la incontinència ho fa amb molta classe.
-Mama... ¿què li has fet al papa?- li vaig preguntar en un to maternal
-Jo? Ai pobra de mi! No res no li he fet- es va defensar.
-Vinga, no poc no li has fet res, a mi ja m'ho pots dir- vaig provar de convèncer-la
-Què no ho has vist?- va contraatacar.
-No, la taula no clareja fins l'hora present- vaig respondre.

Li va agafar el riure fluix, el cigarret alguna cosa hi devia tenir a veure, que anava in crescendo per moments. Ja se sap que quan vols reprimir les rialles, més ganes te n'agafen i entre una cosa i un altra li va relliscar el plat que tenia a les mans i es va fer miques al terra escatxigant d'aigua sabonosa tot el mosaic.
La Fransuàs es va desplomar sobre una cadira aguantant-se la panxa i amb uns cataclecs que l'hauríeu d'haver sentit. I com que això s'encomana jo també vaig començar i allò no va haver déu que ho parés.
Ens anàvem fem gests de silenci l'una a l'altra fins que aquell doll de rialles es va anar estroncant, sort! que si no, encara hi seríem. Quan va recuperar l'alè va i em diu:

-És un animalot, ton pare, ves, anàs a cuidar del mixó dels altres, que es cuido del seu. Ai mare! I torna a començar amb la sessió de risoteràpia.
-M'hi jugo...m'hi jugo... - vacil·lava tot cercant alguna cosa per l'aposta- que ara està assentat al bidet amb tot en remull- I vinga, ja, ja, ji, ji.
-Mare, t'has passat molt eh?- vaig renyar-la
-Jo? I ell què? Eh, què? Lo mixó i la mixona. Que es fasso fotre!
-No, si jo ho dic per tu, dona, que la que es pot muntar pot ser sonada, ja saps com és el Ton.

UN PROBLEMA D'INTENDÈNCIA

2010-08-31T08:00:00.001+02:00

La taula de la cuina de l'avia bruixa tenia dos calaixos, on ella hi guardava els xoriços embolicats amb draps per tal que no s'assequessin massa. Al rebost, les tenalletes del confitat de la llonganissa i el llomillo perquè a casa encara matàvem el porc. Allí hi havia prou provisions perquè mon cosí pogués resistir el setge i no hagués de capitular per la fam.

Robar menjar a la Fransuàs se'ns va passar pel cap i hauria estat fàcil ja que la mama es passava la vida al cuarto dels calçotets però finalment, després d'una llarga deliberació, vam decidir que si li preníem a la bruixa mataríem dos ocells d'un tret. Aquella guerra tenia diversos fronts. Vam preparar l'assalt amb molta cura. Hi havia un problema: des que el Roc no es trobava gaire catòlic, la seva dona complia amb el seu deure, diu que el cuidava i les seves germanes li feien companyia encara que no crec que l'ajudessin, per la tionadolores no posaria la ma al foc, però per la Roseta si, que era l'única que es podia aprofitar d'aquell tercet.

-I com ho farem per fotre-les fora de casa?- va preguntar-me Lolluardo.

-Hem de pensar-ho- vaig respondre-li jo, confiada en la seva capacitat per les malifetes. Però aquell dia no estava per res, només per la seva panxa buida. Tot allò de que la gana aguditza l'ingeni no és veritat perquè aquell xiquet, només podia pensar en el seu estómac i prou. Em va donar la llauna tota l'estona: que si mira quin mal de panxa tinc, que si aquesta dona ja se'n recordarà de mi, que si al metge li punxaré les rodes del cotxe... total: qüestions menors que es podien dur a terme en qualsevol moment després de que haguéssim solucionat el problema d'intendència que se'ns havia presentat. De sobte se'm va encendre la bombeta:

-Haurem de matar algú- vaig mormolar

-Què dius?- es va alarmar ell

-Si, home, si. Si matem alguna de les seves amigues bé hi hauran d'anar no? A vestir-la i a fer companyia a la família i tot això.

I és que a les tres germanes allò que més els hi agradava, amb diferència, eren els difunts. Quan sabien que algú l'havia palmat, corrien com boges per vestir-lo, per vetllar-lo i per xafardejar com les joves o les filles ho tenien tot, que ja us dic ara que malament: teranyines darrera de les tauletes, armaris desendreçats, plats a l'aigüera sense rentar, roba enfarfegada, mal rentada, o pols a les barres de les cadires, el cas era criticar.

-Vols que anem a casa meua i que agafem l'escopeta del papa?- va preguntar més animat davant la perspectiva de cometre un crim amb totes les de la llei.

-L'escopeta?, au calla! Lo que hem d'agafar és un parell de fiambreres per posar-hi el fato- li vaig objectar.

-Ah!- va sospirar sense entendre ni un borrall- llavors robarem un ganivet.

-Si, un ganivet el necessitaràs per tallar el xolís de la Remedios- li vaig dir que una és pragmàtica de naixement.

-I a qui matarem i com, eh, llesta?- em va retreure a punt per començar una discussió d'aquelles bizantines que diuen i que ja li agradaven de petit.

Ja us ho he dit que no havia entès res de res.

-Mira xiquet, què estas tonto o ho fas veure?- li vaig respondre de males maneres- Ascolta: ara anirem cap a casa i direm que hem vist molta gent al davant de cala Cisqueta i tu diràs que has vist la furgo dels fusters, entre parèntesi us diré que aquells a més de fer portes i arreglar cadires desllorigades també venien taüts que era un negoci segur, llavors es pensaran que la vella s'ha mort i hi aniran corrents i mentrestant nosaltres farem el fet.

-No s'ho creuran- va contradir- a més sense la clau no podrem obrir els calaixos.

-No en cal de clau, que entre el davall de la taula i el calaix m'hi passa la ma, i s'ho creuran segur. perquè la Cisqueta té la passa que ho vaig sentir que ho deien elles, l'altre dia. Això si, ho hem de fer bé- en veure que que Lolluardo m'anava a respondre posant més entrebancs, li feia ràbia de que la idea hagués estat meva, vaig tallar-lo- i si no, et menges les bledes i assunto concluido (aquesta expressió la feia servir la padrina cada dos per tres)

Per fi va callar que ja va notar que estava de mal humor per culpa de que no havia berenat prou.

UNA SOLUCIÓ PROVISIONAL

2010-08-30T08:00:00.002+02:00

El berenar ens l'emportàvem al cole perquè, en aquella època, l'APA es començava a bellugar: en lloc de dedicar-se només a fotre verds als mestres, havia organitzat unes classes de repàs. La majoria ens hi quedàvem perquè ja se sap que, amb tot allò de la matemàtica moderna, els pares no en sabien de fer els deures dels fills i perquè així ens tenien aparcats una estona més. Aquella tarda Lolluardo no rascava vores, pobre! Mal si estàs massa tip, mal si estàs mort de gana. Li fotien un soroll els budells...

Ara no us penseu pas que la mestra ens deixava seure junts, ens tenia un a san Pere i l'altre a sant Pau però nosaltres ja teníem l'acord de que, si volíem xerrar, ens n'anàvem a fer punta al llapis. Aquella tarda tocava plàstica i com que la senyo no estava per orgues ens va manar un dibuix lliure que era una manera com una altra de tenir-nos entretinguts sense haver de fotre brot. La senyo feia un curset de català i, a l'hora de plàstica, aprofitava per fer els deures. Ens deixava parlar una miqueta sense aixecar-nos de la cadira.

Jo que vaig veure a mon cosí amb tota la capsa de colors i la maquineta, vaig fer tres quarts del mateix. Ell em va xiuxiuejar allò que li havia fet aquella dona, sa mare, i que estava a punt de desmaiar-se. Jo li vaig dir que demanés per anar al lavabo i que de passada mangués algun berenar de les bosses que ens feien deixar a fora, als penjadors. I si, si, però es veu que, segons em va dir, en una altra visita a la paperera, només li havia donat temps d'agafar un bollicao i un suquet de fruita que no li van tocar aumon. Sort que aquella tarda la senyo tenia feina amb el Pompeu! que si no, ja se n'hauria adonat de que Lolluardo i jo teníem la pixera fluixa.

Jo no vaig prendre res, només vigilava que no vingués ningú, ell es va menjar un iogurt, un parell de petits suissos i una poma amb la pela i tot que quan hi ha gana, tot va bé. Els vasets i les culleretes les van tirar al vàter per no deixar proves del delicte. Però després, a les cinc, el repàs començava a dos quarts de sis, ja tornava a tenir gana, estava buit i esllanguit, pobre fill! La Fransuàs sempre em posava un entrepà: de pernil, de formatge, de xoriço... Aquell dia era de pernil salat i n'hi vaig haver de donar la meitat i, per ser que sempre es treia tota la cansalada, aquell dia no va mirar prim.

Diuen que allà on mengen dos mengen tres, oi tant! Lo que no diuen és que allà on menja un, dos es foten de gana. Els que es van quedar sense la manduca ho van xerrar i sort encara que ningú no va malpensar de nosaltres, ho van fer pagar als de cinquè que es veu que eren la pestabòrica i feien veureelsullsverts al mestre que els va sotmetre a un interrogatori que riu-te'n dels que fa la CÍA. Fins i tot el senyor Carmel, el director, hi va intervenir. Però quan es va emprenyar de veritat va ser l'endemà quan dos vàters es van embossar i van sobreeixir- se en estirar la cadena: aigua amb un bon present que algun alumne havia deixat.

Allò estava bé per una emergència però no es podia repetir que ja els ho va dir prou el senyor director als presumptes culpables: que no es repeteixi o us esclafaré el cap, tòtils! I no sé pas si algú va rebre quan va anar a veure l'accident dels lavabos i sense adonar-se'n va aixafar un palté i es va fotre las sabates galdoses. Lo que sé, és que els van castigar sense excursió de final de curs per totxos i gamberros.

Lolluardo em va jurar i perjurar, t'ho ben juro, que sa mare no se'n sortiria de fer-li menjar les bledes aquelles i que s'estimava més morir-se abans de tastar-les perquè li feien mania i perquè era més tossut que un bou que això ja ho sabia prou jo, així que havíem d'apressar-nos a buscar una solució com més aviat millor, abans de que el nen fes algun disbarat com ara menjar-se allò que li posaven a la taula.

DIETA PER PRESCRIPCIÓ FACULTATIVA

2010-08-29T08:00:00.007+02:00

La clau de la calaixera la portava la bruixa sempre del món a la butxaca junt amb d'altres en un clauer mig rovellat. Tot allò que tenia pany, ella ho tancava. Això tenia l'avantatge de que quan s'atansava, el dringar de les claus la precedia i podies prendre les precaucions oportunes. Per exemple quan li regirava la cuina a veure si li trobava les gormanderies que s'amagava o si, per casualitat, es deixava el moneder mal desat i li podia fotre algun cèntim que després ens gastàvem amb Lolluardo els diumenges. Ell també aprimava el de sa padrina, la tiona Dolores, pel seu compte.

Aquests robatoris eren perillosos perquè elles ho tenien tot comptat i quan s'adonaven que els faltava ni que fos dues pessetes fotien un enrenou com si haguessin estat dos milions que ja ens hauria agradat. “Si m'anteressa que em preneu els quartos us tallaria les mans” era l'amenaça que feien servir totes dues que per alguna cosa havien sortit del mateix forat, deia la padrina Maria.

Parlant de forats, a la plaça hi havia un plataner que en tenia un, al tronc, bastant gros. El vam descobrir de casualitat Lolluardo i jo un dia que m'ajudava; buscàvem pollets de picot. I vam pensar que seria l'amagatall perfecte. Allí hi entaforàvem el botí que ens foníem els diumenges amb molt de compte perquè als pobles tot s'acaba sabent i havíem de repartir les compres: començàvem la tournée pel xiringuito, després a una botiga que havien obert només de xuxes, on també Déu n'hi do, perquè la dona estava mig encantada i quan es girava nosaltres fèiem feina de la fina, i després pels bars. Una vegada mon cosí i una altra jo.

Després ens fotíem fins al cul, amagats a qualsevol lloc segur.

Jo no, que sempre he tingut un estómac a prova de bomba i un budell buit, això ho deia la mama, aquestaxiquetasempreteunbudellbuit, perquè era de bon menjar i encara ho sóc, lo que passa que no m'engreixo, però mon cosí era un llepafils i a les hores dels àpats no tastava res. La Coloritos patia que no se li morís d'inanició l'única branqueta que tenia i clar com que no menjava, ja estava tip de tot i més, sortia amb el plat i la cullera al carrer, al corral, li feia por amb l'home del sac (era i és curta, ves si l'home del sac era ell) o el subornava que si t'ho acabes tot la mama et comprarà això o allò i després no li comprava perquè s'ho gastava tot amb potingues per la cara, que si cremes que si maquillatges, sense saber que per aconseguir un miracle s'havia d'anar a Lurdes com feien, cada any, les tres gràcies. Com us deia, cada dilluns mon cosí tenia mal de panxa i sa mare feia un carreró a cal don Florencio que li diagnosticava “dolores de crecimiento” o que los niños "ya suelen quejarse de la barriga cuando lo que les duele es otra cosa". Ves, com si els nens fossin rucs com ell i no sabessin lo que els fa mal. Fins que un dia que hi havia un substitut, el doctor havia anat a prendre les aigües, en lloc de reservar-les pels seus pacients hi va ell, ja ho va veure i li va dir la veritat: que el nen estava empatxat i a veure què menjava, i ella que sinomenjares lomeufilldelmeucor que emfaveurelapadrina. I aquell metge jove i llest li va dir que si no mengés res ja s'hauria mort i que el nen no feia cara d'anar mal alimentat. La va aconsellar que si no volia la verdura del dinar, li guardés per sopar i si no, per l'endemà fins que tingués gana i que no patís que el nen estava com un rovelló i que aquell dia fes dieta: o sigui aigua i prou!

La Coloritos va seguir al peu de la lletra les prescripcions facultatives i quan, després de tot un dia amb aigua, de Vichy que es veu que és com a més terapèutica, lo Lluardo no va voler menjar-se les bledes, no li va donar res més i el va engegar cap a l'escola esvaït i sense el berenar.

BLUE VELVET O SOPAR FAMILIAR

2010-08-28T08:00:00.003+02:00

El sopar va ser lleuger però familiar. El vam fer la Fransuàs i jo, totes dues a dins de la cuina, amb una passió de riure que no ens podíem aguantar després de l'escena del fill pròdig. Bé, el va fer la mama jo només mirava i reia. Pa amb tomata, pernil, fuet, formatge, un plata d'enciam i una gegantina i monumental truita de patata que a la mama li surten boníssimes. La Coloritos, amb l'emoció, no estava per res. El Jordi la va ajudar amb una generosa copa de vi ranci. Y mentre la mama vigilava les patates, jo em vaig treure la petaca i vaig fer un cigarret que ja m'ho havia guanyat i lo que faltava pel duro.
Normalment, quan hi ha el nen, no en faig de porros però aquell dia era excepcional. Una reconciliació com aquella bé s'ho valia. La Fransuàs remenava i rondinava:
-Ves que ho empestaràs tot amb aquesta pudorada. No t'aniria bé una infusió, dona? Què no ho veus que aquestamadalena si ho entrelluca et fotrà galdosa pertotarreu?
-Ai no, que si t'ho fumes fa més efecte i avui he tingut un dia...- em vaig excusar
-No, si jo no dic res que ja ets prou gran- va apujar l'extractor la mare.
-Collons! i el Ton?- vaig recordar en el mateix moment que sonava el telèfon.

-Mite'l- va endevinar la seva dona- No es pot dir mal que no surto l'animal. Filla, si és ell, agafa'l i dis-li que vingo que avui sopem aquí- em va deixar anar com aquell qui no vol la cosa.
I si, el Jordi ja em cridava:
- Nena!- el meu home em diu així, i a mi m'agrada- és ton pare.
Em va passar l'auricular, la bestia estava afamada i quan els dinosaures tenen gana millor donar-los-hi menjar perquè si no, criden com bojos. Abans de que pogués articular el : Digui? pertinent, ell ja s'esgargamellava:
- On s'ha fotut aquesta somerota de tamare? Que vull sopar!Mecagonlaputadoros.
No me'n vaig poder estar:

- Què potser t'has fet mal a les mans? Ai pobre!- tots estaven pendents de la meva conversa sense dissimular ni res que estàvem en família.
- Mecagon lodeu quethaparit, malaputa que ja tens amb qui assemblar-te- em va contestar el Ton, amable com sempre.
-I tu també, papa, la mama diu que si vols venir a casa tenim el sopar a punt i sense tu no se'ns posaria bé. Au vine home, que ja parem taula- vaig contestar
L'Albert que es divertia molt amb les nostres trifurques va cridar:
- Padrí, vine home, vine!!!!!!
El padrí va sentir al seu nét i es va estovar. També li crida, més per mantenir el genioyfigura que deia la padrina, que per res. És que el meu fill es un encantador de serps i de dinosaures!

-Collons de Déu! i què celebreu?- em va preguntar amb veu gairebé normal.
- No res, mira que s'ha fet tard i hem decidit sopar tots junts!- vaig riure jo.
- Ara baixo- i sense dir res més va penjar.
De casa meva a casa de la Fransuàs no hi ha ni cinc minuts però ell va agafar el cotxe.
Tot lo dia amb lo cotxe al cul, sempre deia la padrina.

Un 4X4 que, de vegades, fa servir per anar al tros i que fot una fortor de no sé sap què, on hi porta les bótes, el xapo, l'aixada, els arpiots i tota una sèrie d'estris que només passeja perquè de fer-los servir, ja us ho dic ara que no gaire, per no dir gens. Diu que té un hort però quan hi vols collir qualsevol cosa, l'has de buscar entre les mates d'herba com si busquessis bolets. Això d'aplanar el llom no els agrada als tiranosaures.
Quan va arribar i va veure Lolluardo amb tot aquell bé de déu li va venir salivera.
- I aquesta?- va ser la salutació.
I l'Albert va estar més ràpid:
- Padrí! què no el coneixes?- es va estranyar
Llavors va fer llambregada per tot el menjador i va veure la Coloritos i ja s'ho va pensar:

- Mecagonsanrocgloriós! Lolluardo? Ai macagondeusdedeus! la mare que em va parir!
Lolluardo es va atansar i tot polit ell, va i li etziba:
-Hola oncle Ton. Com va això?
-Ja ho veus prou com va, com sempre.
Aquell sopar va ser el més memorable de la meva vida, fins ara. El Ton no podia apartar els ull de l'escot del cosinet fins que jo, que ja us he dit que estava una miqueteta fumada, li vaig dir:
- A veure si et fotràs el pernil a l'orella. No cal que miros tant, si total són de plàstic.
- Eh?- va contestar el rucot del meu pare- eh? Què dius ara del plàstic, tu?
- Les popes- vaig aclarir-li en mala hora perquè allo li va donar peu.

- Mira, macagon tot, si no t'ho pregunto rebento- li diu a Lolluardo que reia per davall del nas- Què t'has fet tallar el mixó o ancara el tens?- Tal i com us ho dic.
La mama va repetir la seva frase favorita:
-Aquest xiquet potser hauria de començar a anar a dormir.
Però el nen, que això dels ocells li interessava molt, es va rebotar:
-No ho vull, què te l'han tallat o què ? Lolluardo, que això no m'ho has explicat.
Abans de que l'interpel·lat tingués temps d'aclarir-nos la sort de l'ocellet, el Rex ens va fer saltar de la cadira amb un bram com mai li havíem sentit:
-Iuiiii!- Ai, ai,!!!!! quin mal!!!!- gemegava mig doblegat i blanc com un paper.

- Què t'has donat un cop al genoll dolent? - es va interessar la mama que seia a la seva vora, suau com un guant de vellut. I sense pausa em va demanar:
- Nena, avui ho celebraré com cal, au filla, dóna'm un cigarret d'aquestos que et fas de tant en tant i porta'm l'ampolla de la Maria.
I jo obedient com una monja franciscana, vaig donar-li el cigarret fet i l'ampolla de l'anís i mentre tota la família estàvem més que sorpresos, al·lucinats, ella anava traient núvols de fum pel nas i per la boca, tan tranquil·la com si res.

BEGIN THE BEGUINE

2010-08-27T08:00:00.011+02:00

No li havia explicat res a la Fransuàs de la visita de Lolluardo ni el nen tampoc però ella ho va saber. Si em preguntéssiu com, no us ho sabria dir. Sempre m'ha intrigat la manera com, en els pobles com el nostre, les notícies volen. De vegades penso que existeix una xarxa secreta, com una mena de servei d'informació que fa que les noves s'escampin i si era tan sucosa com que una celebritat com la Jenny fos a casa, encara més. La mama em va salvar d'una situació molt incòmoda perquè al meu fill podia entabanar-lo però al meu home no, que ja em coneixia (herbeta que et dius marduix que hauria dit el Roc, Déu l'hagi perdonat)

Va arribar amb latiamadalena que en assabentar-se de que elfilletdelseucor era a casa meva es va sentir ofesa, menystinguda i després li va sortir la vena xafarderota-maternal i va voler veure aquetxiquetqueemsiràlamort en viu i en directe.
La mama estava una mica avergonyida, ella, no ho dic perquè sigui la meua mare, no s'hauria presentat mai sense una bona excusa i a més creïble. Però es veu que davant del sidral que va organitzar l'altra no va tenir cap més opció.
-CollonsdesanPere! Acompanya-la d'una puta vegada a veure la maricona, que vull veure el futbol- va aconsellar-la el Rex i ella per allò de no donar greix a la gent, va creure.

La tiamadalena s'havia quedat vídua feia uns tres anys. El pare de la criatura es va morir de sobte sense haver de passar per aquell tràngol de veure el seu fill-filla voltant pel poble com si res. Com és natural, jo ja li ho vaig comunicar i de passada vaig dir-li que no vingués a l'enterro perquè la gent hauria estat més per ell que pel difunt i tampoc era això. L'església es va quedar petita per veure si la Jenny havia fet cap o no. Se'n van tornar tots amb el morro eixut. I la Coloritos contenta perquè hi havia hagut un enterràs.

A la tiamadalena que estava desfeta, segons ella, només li hauria calgut veure per allí a Lolluardo fent el paperina. Aviat es va refer del disgust i com totes les vídues es va apuntar a l'IMSERSO i ara no para a casa entre Matalascañas i Benidorm. De novio no en té perquè caldria molta voluntat, això ho diu la Fransuàs que em penso que li té una mica d'enveja perquè el Rex està més fort que un roure.
La tiamadalena recolzada per la Paquita, que per alguna cosa som parents per dues bandes, va venir, el Jordi les va obrir una mica a contracor perquè allò que estàvem parlant li interessava més que no pas l'escena que ja s'intuïa.
Lolluardo es va aixecar del sofà en veure a sa mare que li va agafar com un desmai davant d'aquell popam que no cabien als sostenidors i aquella melena pel roja amb la cua de cavall. Vam haver de fer-li vent, posar-li esperit al nas i als polsos i finalment donar-li uns copets a les galtes per tornar-la en son si. Jo li hauria fotut un parell de bolets però la mama que em va veure les intencions no m'hi va deixar acostar.
Després van venir els retrets: que si jo sóc ta mare, que si què t'he fet perquè no posis els peus a casa, que ai quina desgracia més grossa queemsiraslamort, malijo, que si tomba i que si vuelva.
Llavors l'altre que si ets mamare perquè no m'acceptes tal com sóc, que si només vull ser feliç, que si jo no tinc família que ja m'ho va dir el papa i tu no vas fer res, que si t'avergonyeixes de mi, que si només pateixes pel que diran...
La cosa es va calmar quan el Jordi en va tenir prou.
-Au va, au va, tieta, i tu no us ho agafeu així i mireu de fer les paus. Què no ho veus que de mare només n'hi ha una i tu tieta què no veus que és el teu fill únic?
Sort que si en tinguéssim dues no ho podríem aguantar i sort que la Coloritos no va quedar bé del part de Lolluardo que si hagués tingut més fills com ell ja s'hauria tirat daltabaix del balcó, això ho deia ella.
Tots dos es van posar a plorar i es van abraçar mentre es feien petons que no sé si al carrer els van sentir i si no, poc se'n devia faltar. Redéu! Allò semblava el Diario de l'antena 3.
Jo em vaig fer un badall que va sonar més fort del que em pensava i això va assossegar-los.
Després van encetar un altre tema: que si vine a casa i l'altre que no estava per a que el ratllessin amb la mateixa cançó li va dir que no li volia donar feina i que s'estimava més quedar-se a casa nostra perquè anava d'incògnit i no volia que la premsa l'assetgés i que si el localitzaven els tindria tot el dia a la porta i que ella no sabia el preu que s'havia de pagar per la fama. Què li va haver dit! La Coloritos ja es veia a l'Hola i al Pronto i potser a la Interviu i tot, ocupant portades, encara hi va insistir més.
L'Albert que ens mirava sense parpellejar, en veure que es feia tard ens va dir:
-Què no hem de sopar?

RELOJ NO MARQUES LAS HORAS...

2010-08-26T00:03:00.004+02:00

Si em punxen no em treuen sang. Jo que patia per l'Albert i ell s'ho va prendre amb tota la naturalitat del món. Després diran que aquestes classes d'Educació per la ciutadania no serveixen de res. No poc.
El temps fins a les cinc que és l'hora que el meu fill surt de l'escola, em va passar volant. Sabeu aquell bolero que diu: reloj no marques más horas...? doncs així em sentia pensant en què li explicaria Lolluardo al nen, que hi ha coses que no sap ningú, com ara el nostre affaire amorós que el va portar pel mal camí o pel bo, ves a saber.
Ja sabia que l'Albert no s'oblidaria de la promesa, té una memòria d'elefant aquest xiquet i clar tot va ser u: sortir i pujar com un llamp. Lo Lluardo berenava: pa amb Nocilla. Hi ha coses que mai no canvien i es veu que els desenganys amorosos es curen de pressa amb la xocolata.

Vaig intentar guanyar temps dient-li al meu fill que primer berenés, després que fes els deures i encabat Lolluardo ja li explicaria tot, tot i tot.
-M'ho pot explicar mentre berenem- va dir l'Albert.
-Quan es menja no es parla- vaig reptar-lo
-No? És la primera vegada que m'ho dius- en va retreure.
Ai Déu meu Senyor! Ja m'estava comportant com una mare figaflor d'aquelles que fan una mica de ràbia, tot el dia a sobre dels seus fills: que si assentat bé, que si agafa els coberts, que si diguis gràcies o sisplau. No, no Funny, em vaig avisar a mi mateixa, vas malament. Em vaig preparar un cafetó amb gotes i em vaig resignar. Lolluardo, el poca-solta em va veure la cara i es petava el cul literalment. S'ho passava d'allò més bé. Ara que ja l'enganxaré un dia d'aquests que no val tant ell.
-Com t'haig de dir?- li va disparar l'Albert
-Ah! És igual. No tinc manies- va respondre el cosinet.
-Bueno, doncs et diré Lolluardo. Explica'm com és que vas decidir canviar-te de sexe . Què ets homosexual o què?
-No, no- va respondre la Jenny- no. És que una dona va jugar amb el meu cor com si hagués estat una pilota i després el va llençar a la brossa- va explicar amb un to molt compungit mirant-me amb intenció.
- Ja veus quin exemple més esportiu- vaig intervenir jo, controlant els instints assassins que portava dins meu des dels sis anys.
Cap del dos em va fer cas.
-Llavors vaig començar a pensar fins que vaig descobrir que la Mare Natura (carallot) s'havia equivocat amb mi i que estava atrapat en un cos d'home quan era una dona.
-I com ho vas saber del cert? I si em passa a mi i jo també estic atrapat?- es va alarmar el nen.
-No, tu no, fill- vaig respondre amb un fil de veu- tu no et comportes pas com Lolluardo. Ja saps que de petits fèiem moltes dolenteries i es veu que era per això.

-No- va raonar l'Albert- Perquè tu ets normal i encara eres més maixanta que ell.
I jo vaig haver de callar perquè com volíeu que li expliqués al meu fill que això ens venia de família?
-I qui és aquesta dona que va jugar am el teu cor?- va interessar-se l'Albert.
-No la coneixes- se'm va escapar a mi. Les paraules van sortir contra la meva voluntat. Us ho juro.
-Però ta mare sí i a més molt bé. Ja t'ho explicarà ella. Saps que l'Andrea i jo no hem tingut mai cap secret?
El meu fill em va mirar a veure si jo li revelava el nom de la bandarra que havia empès Lolluardo fins aquella situació. Jo no vaig badar boca.
Mentrestant havia arribat el Jordi que es va quedar plantat escoltant el principi d'una història que jo mai no li havia explicat.

UN DINOSAURE IL·LUSTRAT

2010-08-20T08:00:00.007+02:00

Vaig comprendre que en aquella hora i moment que quelcom havia canviat a casa nostra perquè el pare i la mare mai més no han tornat a dormir junts. La Fransuàs, com deia la padrina, el renta, li fa el menjar i el cus perquè lapaudecasa no se'n ressenti però de l'altre res de res. A més van deixar de “freqüentar-se” amb la Roser. La padrina deia que un amic de debò mai no et porta males notícies i que si la mama estava tranquil·la a casa ves perquè havia d'anar l'altra a fotre-li un “desatemps”.

Jo ja li hauria explicat prou a la padrina, si hagués estat una adulta, que les amigues són per a donar-te disgustos que si no, no ho són, per això jo no en tinc, només la Marta i encara.

També deia la mare de la Fransuàs que “entre marit i muller la justícia no hi pot res”. Afortunadament això ha canviat amb el temps i ara els jutges si que poden fer justícia.

L'humor del Rex es va anar agreujant i avui dia és més dinosaure que persona. La Fransuàs no fa gaire soroll però quan pren una decisió no hi ha déu que la torci. Així que dedueixo que el Rex es va quedar al secà per sempre més i la mare es va tirar a la xocolata amb totes les seves forces.

Si la Paquita s'ha buscat la vida pel seu compte, jo ho hauria fet, ha estat tan discreta que mai ningú n'ha pogut malparlar i tingueu en compte de que tenir un amant en un poble és una cosa molt complicada perquè has de saber triar molt bé i confiar en que l'afortunat no ho expliqui als talossots del cafè que és el principal motiu de tenir un embolic, perquè si no ho poden explicar ja no s'esforcen. La padrina ja l'avisava ben avisada:

-Ves al tanto, filla, molt al tanto si no, et faran passar per un cos d'agulla i jo em moriria del disgust. Ves, dona, ja saps que a mi aquest Ton mai no m'ha fet gràcia i no l'hauria volgut ni cobert d'or però és lo teu home i el pare dels teus fills, potser ho podries deixar córrer que ara ja sap com jugues.

I la Paquita li responia que no, que això de que se n'anés de putes no li ho podia perdonar perquè li feia mania.

-A veure si m'ampegaria lo que no tinc. I llavors sa mare li havia de donar la raó.

El padrí solia ser més taxatiu i li aconsellava que tornés cap a casa perquè ella era la “pubilla” i que no li havia de faltar res que ja se'n cuidaria ell. La Paquita li deia que no, que no podia pels nens.

Hostia puta!, pensava jo quan entrellucava aquestes converses a mitja veu quan vaig ser més gran. Per nosaltres? Com si mon germà i jo haguessin necessitat la influència del Rex per a créixer com déu mana. Si era i és més ruc que un paner.

Llavors el Rex que ja no podia sucar el melindro sense rascar-se la butxaca, passava hores amb la seva mama i es distreia llegint. Jo estava decidida a saber què era aquell llibre gruixut més que res per una curiositat científica que sempre m'ha tirat la investigació i potser m'hi hauria dedicat i tot quan van proposar-m'ho a la universitat si la feina hagués estat ben pagada, però quan em van dir allò que cobraria vaig decidir que la ciència podria passar sense mi i jo sense ella.

Els vaig dir: apabuenes, a robar al camí ral i amb la meva llicenciatura me'n vaig tornar cap a casa. El catedràtic que m'apreciava molt però que era una mica cursi em va dir que ja ho entenia que jo volgués tornar a la llar. Quan li vaig dir que casa meva mai no ho havia estat es va quedar molt sorprès esperant una explicació que no vaig donar-li per allò de que les cosesdecasa no es xerren.

Com us deia, el Rex llegia i quan se'n cansava desava el llibrot a la calaixera. Direu que hi hauria pogut anar i mirar-ho però és que l'aviabruixa, la malaputadesamare, la tenia tancada amb clau.

VIDA SEXUAL SANA

2010-08-19T08:00:00.022+02:00

D'amagat de Lolluardo i de tots els altres amics, l'endemà, en sortir de l'escola, vaig anar-me'n a l'església a donar gràcies perquè a la mama no li passava res de res, feia comèdies. Em sentia tan alleujada que fins uns dies després no em va venir l'emprenyament. Si fins i tot la padrina Maria semblava que estva amoïnada, pro ara que hi penso, veient la relació que tenien, diria que també feia el paper que li tocava en aquella funció. A mon germà li era igual i el Rex només patia per una cosa.

Ho vaig saber una nit en la que estava desvetllada, encara no m'havia afeccionat a les infusions miraculoses, rumiant dolenteries per a fer-li pagar a la Fransuàs tota l'angúnia que m'havia fet passar, i els vaig sentir: el Tiranosaure entrant a les quietes al quartet petit.

-Què t'ha passat lo maldecap o què?

I la mare en comptes de respondre amb el fil de veu que li sortia quan estava migranyosa, va respondre amb la de sempre:

-Què hi fots tu, aquí?

-No res, patia a veure si encara et trobaves malament- es va excusar el Rex amb una veu que jo mai havia sentit.

Ara penso que es devia atansar massa, ja se sap que els dinosaures són molt perillosos.

-Fot lo camp, ara mateix i deixa´m estar que no estic per punyetes.

Es veu que el Ton es devia posar pesat perquè la mama va alçar la veu:

-Què no m'has sentit, que no em tocos!

-Macangon l'hòstia puta! Collons de Déu! Que ja fa molts dies que em tens sense fer res.

-I què? No em trobo bé- va intentar guardar les aparences

-Quina causalitat! No te'n trobes quan tinc ganes de catxar!

-Mala sort, noi- va respondre la mama amb un to una mica burleta- T'he dit que fotos lo camp o faré un escancall que despertaré tot el veïnat.

-Somerota, més que somerota que estàs com una truja- va bramar ell.

-Doncs per això mateix. Fora d'aquí!!!!! -va manar la mare amb el mateix to que podia haver esfurriat un gos.

I ja hi van ser, en veu baixa que tampoc era el cas de que els nens s'assabentessin del que no tocava. Hi havia paraules que no entenia bé i d'altres que m'arribaven clares a través del envà.

-Doncs si no cumplixes amb la teua obligació de dona me'n hauré d'anar a a fora de casa- va amenaçar el tiranosaure.

-Ah!, molt bé. M'han dit que al cal Tucuman hi ha bon bestiar i què el preu està arregladet.

Es va quedar mut i a més va marxar com un llamp. Jo vaig pensar que la gent del poble que l'havien vist si que s'ho havien mirat bé, massa i tot.

-Aspera't que no he acabat- el va deixar servit la seva dona- Quan hi vajos, pagues amb els teus quartos, que dels meus no en tornaràs a veure ni cinc de calaix. I si et sap greu gastar i et pica alguna cosa, la fots en un forat relliser de la pared. I ara marxa i que sàpigos que demà al meu llit hi dormiré jo que per algo és meu. Me'l vaig guanyar la primera nit de casada i tu dormiràs aquí o si no, te'n vas amb la malaputadetamare.

L'explicació “oficial” va ser que com que el Ton roncava com una locomotora la Fransuàs no podia agafar el són.

La mama acostumava a dir que no era ni soltera ni casada ni vídua. Llavors no ho entenia, quan em vaig fer gran ja ho vaig comprendre.

LES MIGRANYES

2010-08-18T08:00:00.004+02:00

Va ser llavors quan em vaig adonar que els grans també deien mentides perquè el Rex des d'allò de les litines que no havia tingut ni un mal refredat.
El Tucumán havia emigrat a les Amèriques i es veu que havia fet quatre duros i va invertir-los en un cafè. Aquell bar en un carreró estret i pudent tenia molta clientela més que res per les mosses que el freqüentaven. Les males llengües deien que ell era proxeneta, d'altres contaven que es limitava a servir les begudes. Jo, de veritat, crec que hi estava ficat perquè mira que de bars com aquell n'hi havia una pila en aquells carrerons però tots els puteros del poble, d'altra part perfectament coneguts, hi feien la visita de tant en tant perquè ben segur que els hi sortia més econòmic. Posaria la ma al foc i més sabent que el Rex també n'era client perquè aquell, per cinc cèntims es deixaria tallar un ou.

La Roser es va quedar amb un pam de nas. Si es pensava que la Fransuàs faria un drama i que ploraria una mica damunt la seva espatlla es va equivocar de mig a mig.

La Paquita no li va fer cap retret al seu home, ella no s'hauria rebaixat mai d'aquella manera.

Però des d'aquella feta, la mama que sempre havia tingut una salut de ferro va començar a patir migranyes, sobre tot cap a la nit. A l'hora de sopar en deia que no féssim soroll que ella tenia mal de cap, que no podia menjar res perquè tenia basques i que se n'havia d'anar al llit. Quan li passava això abandonava el tàlem i anava a reposar a l'habitació petita on hi havia un llit de sis pams. I cosa estranya: les migranyes de la Fransuàs sempre coincidien amb els dies en que el Ton estava de bona lluna, bé: dins del que cap, que dels dinosaures no te'n pots refiar massa.

Aquella malaltia sobtada de la mare em tenia molt amoïnada i de vegades ho comentàvem amb una companya de l'escola que la seva mare també en patia. Però és que a la Fransuàs li venien més sovint: un cop o dos per setmana. A les nits pensava en com ho faria si la mare i l'avi es morien. La por no em deixava dormir. Em llevava i escoltava a la porta de l'habitació per veure si respirava, quan sentia que sí i que a més deixava anar algun ronc em tranquil·litzava. També fou l'època en que la Paquita va començar a engreixar-se, va fer una bufada, que deia la padrina, espectacular. A veure no és que hagués estat mai un secall però nois, allò no era normal perquè com menys menjava més grossa es feia. Dels seixanta va passar en un tres i no res a vuitanta.

Els divendres que era el dia que passava l'home de la confecció i li donava els diners, ella en lloc de posar-los al calaix a sota els llençols els ficava dins un pot de llauna que dissimulava entre d'altres, a l'armari de dalt de tot de la cuina.

I també va començar a fer d'altres coses més estranyes. Si la bruixa sortia un moment a comprar, ella anava a veure al Roc i després regirava la cuina. L'avi estava molt decandit i ja no era ni d'aquest món ni del altre. Jo trobava a faltar la vella tortuga que de tant en tant sortia de la closca per a defensar-nos a la mare i a mi.

Un dia la vaig enxampar amb aquell pot on l'àvia guardava la medicina de l'avi. Va agafar-ne un parell de cullerades i les va abocar en un flascó buit de la crema de la cara que va guardar a la butxaca del davantal. Quan es va girar i em va veure palplantada darrera es va sobresaltar i em va dir que hi havia anat a buscar una mica de sal que se li havia acabat.

Un altra nit vaig llevar-me per anar a vigilar si estava bé i no la vaig sentir. Vaig obrir la porta i el llit era buit. Vaig pensar que era al lavabo però no, era a la cuina menjant d'amagat.

UNA OBRA D'ART

2010-08-17T08:00:00.004+02:00

S'havia emocionat tant, la Marta, que li relliscaven un parell de llàgrimes cara avall però no tant com jo quan, després de pujar l'equipatge, Lolluardo, va i obre una de les maletes i em dóna un quadre d'aquells que pintava.
-T'he portat un detallet.- em va dir amb un somriure.
Ara no us creieu que em va agradar. A hores d'ara encara no sé què representa tot aquell "ampastre" de punts i coloratxos tot barrejat en un poti-poti espantós, pel meu gust, i no serà perquè no m'hi hagi fixat que el tinc penjat al menjador. Allò que em va fer venir les llàgrimes als ulls va ser la pasta que se'n podia treure. I ara us preguntareu perquè no el vaig vendre tan bon punt Lolluardo va marxar, no? Doncs perquè el Jordi no ho va voler. Em va dir que l'obra de mon cosí, amb el temps, es revaloraria i que aquella pintura era com una inversió o alguna ruqueria per l'estil. I jo que si i ell que no, més de dues hores. Ara visc amb la por al cos per si a la cotització de les obres lolluardianes els hi passa allò mateix que a la bombolla immobiliària.
Finalment la Marta va marxar cap a casa seva després de milions de Ahhhs! Ummms! Ohs!!!!!! admiratius i gosaria dir que no exempts d'interès, dedicats a la bellesa d'aquella obra d'art. Mon cosí li va dir que també n'hi regalaria un perquè era molt simpàtica, comprensiva i amable. I és que ja ho diuen que la bondat sol tenir sempre recompensa, en el seu cas immediata perquè el llangardaix no li va posar cap impediment quan el va facturar i es va embutxacar un grapat de diners.
All carrer hi havia un estol de canalla, entre ells, el meu fill, envoltant el descapotable de la Jenny. Fins i tot hi havien pujat ja que s'havia deixat la capota abaixada. La Marta ens va avisar. Lolluardo quasi va tenir un cobriment en veure l'empremta d'una sabatilla al capó i els culs d'aquells mocosos als seients de pell natural. Què fràgil es la memòria humana!
Jo els vaig "asfurriar" amb un: ja baixareu, ja! Vinga, cap a casa que és tard i vol ploure! Llavors em vaig adonar que havia parlat igual com ho hauria fet el Tiranosaure en el mateix cas i vaig afluixar, que jo no m´hi he assemblat mai al pare, ni ganes.
El vam entrar al garatge a recer de les mirades encuriosides dels veïns, massa tard, ja l'havia vist mig poble i l'altre mig n'havia sentit a parlar.
L'Albert, aquell dia dinava a cala Fransuàs perquè tots els dijous feia macarrons i el convidava. Abans de tirar cap a cala padrina el nen em va preguntar:
- I aquesta qui és, Funny i què hi fa a casa nostra?
Ai déu meu Senyor! I jo què li dic ara? pensava.
-Ja t'ho explicaré a la tarda en sortir de l'escola- vaig intentar escapolir-me però el nen no m'ho va permetre.
-No, diga-m'ho ara.
Mon cosí observava l'escena amb mitja rialla burleta i mirada desafiant.
Vaig agafar aire, el vaig deixar anar, em vaig ajupir per quedar a la seva alçada i li vaig deixar anar.
-Lolluardo.
-Ah!- va respondre l'Albert. Sense dissimular se'l va mirar gairebé mig minut i després li va etzibar:
-Molt de gust. Què et puc fer una pregunta?
-Les que vulguis- va respondre la Jenny que s'estava divertint.
-Què vas disfressat o és que t'has canviat de sexe?
-Les dues coses- va satisfer la curiositat infantil.
-Osti, Funny, com mola! Marxo si no "tonpare" es fotrà tots els macarrons. Ens veurem després, Lolluardo, i ja m'ho acabaràs d'explicar tot això, eh que si?
-Oh i tant que si.

A LA RECERCA DEL PARADÍS PERDUT

2010-08-16T08:00:00.008+02:00

Les carallotades que explicaven no les vulgueu saber: un munt de xafarderies, amb glamour, això sí, del món aquest des privilegiats que surten a les revistes del cor, a qui tots dos coneixien. Jo, ja us dic que quan la gent parla de pocasubstànciades, em tanco dins la closca de caragol i m'endinso en els misteris profunds de la zoologia o la biologia que és molt més interessant que aquella colla de famosos i frikies que surten per la tele i a les revistes cardíaques. Recordo que pensava en que el canvi climàtic havia trastocat els costums migratoris de les cigonyes que en tot l'any no es movien del poble. Em preguntava si l'instint perduraria o no, i inclús, ho confesso, pensava en agenciar-me una cria per observar-la de prop.
-Què et sembla Funny? - em va preguntar ma cunyada.
-Mane?- Vaig respondre

-Que què te'n sembla- va repetir la Marta
-Ah! Molt bé, molt bé.
En veure la cara de Lolluardo em vaig adonar de que havia tornat a ficar la pota fins dalt de tot. Es veu que no vaig encertar la resposta, mala sort, en tenia un cinquanta per cent de probabilitats.
Devia posar cara de enze perquè Lolluardo es va fotre a riure com un boig.
-No sap de què parlem, m'hi jugo lo que vulguis. Oi que no, cosineta?
-Estava distreta- em vaig excusar.
-I en què pensaves, en els escarabats piloters o en els mosquits tigres?- va inquirir amb conya Lolluardo
-En les cigonyes- vaig respondre automàticament.
-I ara!- va fer la Marta- què potser estàs embarassada i no me n'havies dit res?
-Prenyada jo?- no xiqueta, no. Ja saps que tu series la primera en saber-ho. No m'hi tornaré a arriscar que l'Albert m'ha sortit prou bé però un altre mai no se sap. Els gens són capriciosos, a la vista està i a més tu ja ho saps- vaig contraatacar.
Ah! per aquí els vaig fotre a tots dos que era del que es tractava, de bon rotllo, no us penséssiu allò que no és.
-La Jenny "ens" explicava- va remarcar el ens- que al seu darrer viatge a Cuba va conèixer un xicot molt ben plantat, el Milton. Se'l va endur a Barcelona, el va introduir en el seu cercle i ara mira què li ha fet- em va assabentar ma cunyada mentre l'altre feia cara de llastimós.
Jo vaig callar esperant que continués. Quan la Marta va veure que jo no havia sentit ni una paraula, va sospirar abans de seguir.
-S'ha embolicat amb la seva millor amiga, li ha fotut més de quaranta mil euros i han fugit a Hawaii a passar uns dies.
-Collons! nen, hauries d'anar més en compte amb la targeta- vaig advertir al Lolluardo que es va ficar a plorar com una madalena.
-Ets una materialista, tu, una insensible! Què m'importen a mi els diners! Jo només vull una mica d'amor i de lleialtat, els euros ja els hi hauria regalat si me'ls hagués demanat!
-Ah sí? doncs mal fet. Abans de regalar els quartos així, als estranys, hauries de pensar en la família, nen, que aquí en tens una que està més pelada que un jonc. Saps que ara vaig un parell de dies a una granja de porcs i saps que he de fer per guanyar quatre duros?
-Bé, bé, ja li ho explicaràs en un altre moment -em va tallar la Marta que si que sabia en què consistia la meva feina eventual.
-Ai!!!!!!! - em va retreure Lolluardo- no ho sabia que tenies problemes de diners. Si m'ho haguessis dit... ja saps que tot el meu també és teu.
-Gràcies- em vaig penedir del meu exabrupte- ja ho sé i no estaria. Hi ha confiança però no t'amoïnis, anem fent.

-Andrea, nena- em va dir el cosinet- ja t'he dit que només volia fugir i que el meu subconscient m'ha dut davant la porta de casa teva. (Ai mare!) Ara m'adono de que he vingut a cercar un tros de la felicitat perduda dins del nostre paradís infantil (un paradís que t'hi cagues, ves) Tu ets la única que no m'ha repudiat, la única a qui li puc explicar tot i que m'escolta (i tant!) sense jutjar-me (veus, això si)
Vaig fer una ullada a la Marta a veure si em rescatava d'aquell allau de cursileria i vaig adonar-me de que s'havia emocionat.

SORPRESA, SORPRESA!

2010-08-15T08:00:00.014+02:00

En general als pobles, una xafarderia està d'actualitat fins que se'n produeix una altra que la desplaça. N'hi ha que tenen sort i van en boca de tothom força temps. A la Sue prou que li hauria agradat ser el tema de conversa i explotar el seu disgust per quedar-se uns dies al llit i fer-nos anar tots de revolta, però ella va ser de les desafortunades. Al fons em feia una mica de llàstima, per una vegada que era protagonista, la van destronar ràpid. Tot just passades unes dues setmanes i ja ningú se'n recordava, ves què hi farem.
Resulta que estàvem la Marta i jo de xarrera quan van picar a la porta.
Vaig contestar per l'intèrfon i una veu prou coneguda va respondre.
-Baixa, que sóc jo.
Vaig baixar volant les escales amb la Marta al darrera cridant-me:
-Què passa, Funny? Què et passa?

En obrir la porta només vaig veure el cotxe vermell llampant, descapotat que al menys feia cinc metres de llarg. Hòstia quin carro! vaig pensar i llavors el vaig veure enfeinat descarregant el seu equipatge: tres maletes grosses d'aquelles de marca, un parell de petites tipus trolley i una bossa - necesser. Lolluardo en persona! Em vaig quedar sense paraules, semblava que havia vingut a quedar-se. La Marta es va refer d'immediat:

-Jenny!!!!! Quina alegria, com estàs?- Ves, ja el veia prou com estava: uns pantalons de texà cenyits, ficats dins d'unes botes platejades amb un taló de mig metre, una jaqueta de pell de lleopard, una gorra al cap, això sí amb unes enormes ulleres de sol perquè anava d'incògnit. Sort! que si no, no sé com s'hauria presentat però prou que m'ho penso, sense les ulleres, segur. Portava una cua de cavall de color vermell rabiós que contrastava am la seva pell esblanqueïda.
-Hola nenes. Ajudeu-me amb l'equipatge please- Tenia una cara més dura que un pany de cop.

No us penseu que sóc poc hospitalària, no, em sabia greu pel nen a qui no sabria com explicar-li que aquella noia era mon cosí Lolluardo. L'Albert només el coneixia de referències. Em vaig animar pensant que una mare no pot mantenir els seus fills aïllats dins una capsa de vidre. La realitat és la que és, i com més aviat ho aprengués millor.
-D'on surts tu? Ai mare, quina sorpresa!
Mentrestant ja havíem entrat tot aquell embalum de maletes.
-Puja, puja, després ja ens n'encarregarem de tot això. Li ho vaig dir més que res perquè amb els tres metres escassos de carretejar-ne una, estava mig esllomada.

-Diràs que tinc barra de presentar-me així sense avisar però és que... - la veu li va tremolar una mica- mira he pujat al cotxe per fugir i l'inconscient m'ha dut fins a casa teva.
-Qui dius qui t'ha portat? Ai, dis-li que pugi que no l'he vist- vaig respondre-li
Sort que ma cunyada estava al cas.
-Funny, fes una mica de cafè i porta uns croissants que esmorzarem. Què et venen de gust? -va preguntar tota polida.
-No tinc gaire gana però el metge m'ha recomanat que m'hi esforci.
Per ser que estava inapetent es va cruspir mig quilo pel cap baix de croissants de xocolata i un parell de bols de cafè amb llet. Les penes amb pa fan de bon passar, ja se sap.

Des que s'havia canviat de sexe jo no sabia com cridar-lo. No li podia dir Lolluardo però Jenny no em sortia. Així que feia servir allò de: escolta, ei, o el copet a l'esquena per cridar-li l'atenció. En canvi la Marta si que es notava que estava al tanto de les afers de la faràndula perquè no parava de repetir el seu nom mentre jo semblava una espectadora d'un partit de tennis: els ulls m'anaven de l'un a l'altre escoltant totes aquelles carallotades que s'explicaven.

UN DEJÀ VU

2010-08-14T08:00:00.008+02:00

-Perquè si, no vol dir res- vaig objectar-li a la Fransuàs. Si es pensava que ho deixaria estar així com així, anava molt errada. I vet aquí que es va quedar amb la boca oberta mentre jo anava pensant en aquells dibuixos dels tebeos que representaven als caçadors de lleons dins l'olla dels caníbals. El caçador caçat, vull dir.

-Tu sempre m'ho dius a mi, mama- vaig fer-li memòria per si l'havia perdut.

Va ser, que recordi, el primer d'una llarga sèrie de moments en els que ens hem intercanviat els papers, ella i jo. Jo fent d'adulta i ella de nena enxampada amb els dits a la confitura.

-És que era molt dolent, no es podia menjar, sabeu? L'àvia en lloc de sucre hi ha ficat sal- com a pretext no estava mal pensat, ho reconec, però allò que va venir a continuació em va fer sospitar que la cosa no era ben bé certa- Però no li dieu res, eh, nens? que es disgustaria.

-I què si es disgusta aquesta tabardanadelscollons?- vaig preguntar-li

-Andrea, què dius?

-Tot al papa, tot al papa!- anava dient la sargantana.

-I tu calla que si et sento lo teu cul veurà la meua cara! - va reptar a mon germà- Pobre de tu que digos res!

-Que, què passa, si es disgusta, la tabardanadels...- vaig respondre remarcant cada paraula però la mama va tallar-me.

-Si, ja t'hem sentit, no cal que ho repeteixis.

-Tu m'ho has preguntat.

-A callar! I a menjar! que el bròquil s'arrofreda.- va acabar la Fransuàs.

-El Roc està fotut- vaig informar uns moments després- i la Remei, la bruixa es deia Remei, la padrina li deia la remedios, li feia sopes escaldades amb alguna medicina.

-Quina medicina?

-Una de molt estranya, mama. Jo em pensava que era sal però no ho era. La té en un pot de tomata.

-No dona, no, que això no ho deus vist bé, va respondre molt convincent la Fransuàs.

Massa convincent fins i tot per a mi que era una criatura. Sabeu allò que en diuen un dejà vu? Doncs a mi em va passar, vull dir com si tota aquella escena ja l'hagués viscut en un altre moment o en alguna altra vida. I de sobte me'n vaig recordar.

Va ser un dia que va venir a casa la Roser, una amiga de la Fransuàs. La mama va sortir del cuarto dels calçotets i li va oferir unes pastes i una copeta de mistela i l'altra li va explicar que el diumenge passat havien vist al xicot de cala Manela, al Pixat, al de cala Llarga i al papa a ciutat per allà on ara en diuen la zona de vins o el casc antic i abans en deien el barrio chino que és on hi havia totes les putes reconegudes com a tals. Ara ja no hi són perquè per alguna cosa han construït tantes rotondes. I és que sense, no haurien sabut on encabir-les després de l'ordenança municipal que prohibeix la venda ambulant o el top-manta.

-Diu que eren al bar del Tucumán, que els van veure. Jo he pensat que, com amiga, t'ho havia de dir.

La mama entre xarrup i xarrup li va respondre:

-No s'ho devien mirar bé. El Ton estava empiocat i no va sortir. Tota la tarda al llit, va ser.

COSES DEL DESTINO

2010-08-13T08:00:00.012+02:00

La mare ja tenia taula parada. Jo vaig anar a fer un cop d'ull a la cuina amb l'esperança de que el segon plat fos més apetitós que el bròquil que fotia una pudorada que empestava, i de passada a veure el coc que ja tenia coll avall.

-I el pastís que ha fet l'àvia, on és?- vaig preguntar.

-Pastís, quin pastís?- va interessar-se el llangardaix, llavors sargantana, que encara era petit. Això sí, alt com un aligot que li deia la padrina. La mare de la Fransuàs se'l mirava de mal ull perquè li veia trets del seu gendre i això la tenia com a capficada. El renyava sovint i li deia coses com: passa aligot, o tot lo que tens d'alçada tens de rucada. I del Rex, no ho vulgueu saber. Quan estava de bones li deia "l'artista refuat" i quan no, sobre tot si la Paquita li havia explicat alguna cosa de casa, (que aquesta filla, pobra, en algun puesto s'ha de descansar! Ai! Quina mala sort que ha tingut a la vida!) llavors li deia "fatxa merdós" o "cap rapat" perquè la Maria d'anglès no en sabia i això dels skin head no li sortia de cap manera del món. I continuava amb la seva retòlica pensant-se que, com que no deia noms, jo no plegava res. Em subestimava, ves què hi voleu fer, i és que una sempre ensenyava la cara més bona a la padrina Maria, que ja ho diuen que tal faràs, tal trobaràs.

-Per alguna cosa el pare i la mare no em van deixar festejar amb el Pito que em rondejava i mira que era guapot i molt trempat, eixerit i flamenc com ell sol. Però mira si, si... al cul del sac s'hi troben les engrunes, fillet, que ja t'ho vaig dir jo que “home roig i gos pelut, primer mort que conegut”. Això deu ser cosa del “destino”. Pro tu no et preocupos que mentres tingos mare rai...

A la Fransuàs se li quedava cara com de marededéu dels Dolors.

El Pito, era un germà de l'avi Roc, la tortuga, que pel que deia la Maria era una mena de Brad Pitt. Pots comptar! pensava jo, amb aquelles dentotes i negre que no te'l podies mirar.

-Oh, feia la Paquita, lo vell rai, que és bon home...

-Ell potser sí pro el fill no s'hi assembla. Ara que jo ja li espavilaria el cuento, ja.

-Mare què vols que fem, estar tot lo dia a la guirba-la- garba i donar greix a la gent?

Així que la padrina, si son pare i sa mare no li ho haguessin impedit, s'hi hauria casat amb el germà de la tortuga. I com que a ella li havien trencat les intencions i ja es veia d'una hora lluny que no li havia agradat, no havia volgut fer el mateix amb la seva filla. I mira, s'havia equivocat de ple. Sort que de tot plegat en va sortir una cosa bona: jo. Ep! Això ho deia la Maria, llavors la Fransuàs em mirava com dubtant. L'amor en el cas de la padrina era cec però la mama hi veia molt bé.

-Un coc que ens ha pujat l'àvia- vaig respondre al Sisco que sempre venia de l'hort

-L'he llençat a la brossa, va respondre la Paquita.

-Per què?- vaig interrogar-la pensant-me que se l'havia menjat tot ella i que no ens n'havia guardat.

-Perquè si.

VAL MÉS PREVENIR

2010-08-12T08:00:00.026+02:00

L'ENDRÍN és un pesticida que es feia servir per a les plagues agrícoles fins que es van adonar de que era verí. Es veu que ja feia temps que es deia i que tothom ho sabia però mentrestant l'anaven utilitzant que no era cosa de que es quedés tot als magatzems amb els diners que costava. Finalment, em penso que cap al 77, el van prohibir però com que el Rex és un amant de les tradicions, va comprar totes les existències de la Cooperativa del Campo per si de cas no inventaven una cosa tan bona com aquella.

En tenia un fotimer de sacs al cobert i encara me'n recordo que fotia una mica de pudor o potser és que em confonc amb el ZOTAL que bona altra cosa. El cas és que aquestes pólvores blanquinoses s'havien de tirar a dins de la paperina del panís tant si tenia el cuc com si no, per allò de que val més prevenir.

Des que la Fransuàs havia sabut que no cal que te'l mengis sinó que també es pot absorbir per la pell o respirant-lo, no en volia ni sentir parlar. Si el tirava el Rex, callava, per mi que esperava que hi hagués sort però ja us dic ara que no. Mala hierba, que deia la padrina. Ah! Però quan es tractava d'exposar-s'hi ella o els seus nens aquí la cosa canviava de mig a mig.

-Ni parlar-ne. Els nens no tocaran aquest vereno per a res i jo tampoc. A més el tros és meu i si em fas emprenyar me'l venc i listos!

El Rex es va quedar amb la boca oberta perquè la mare mai no l'havia desautoritzat al davant de la gent, perlapaudecasa i perquè fa mal efecte que una dona passodavantdelseuhome. El tiranosaure ja s'ho pensava per això estava mans però per guardar les aparences, més que res, va començar a cridar com un faltat.

-Mecagonlamarequehovaparirtot! Somera més que somera! Què ets una tonta que t'ho creus tot. Què vols, eh? Què collons deus vulguer, que collim una merda?

La Fransuàs no va respondre, va tirar cap a la cuina i el va deixar plantat amb el renec a la boca. El Rex es va quedar "barbotint", misses baixes, que diu la mama i res més. El Ton tenia la batalla perduda des de bon principi.

La Paquita ens va advertir que aquells sacs ni tocar-los! perquè ens podríem morir encara que jo no en tenia cap intenció que sempre he estat més que maniàtica amb els productes tòxics i mon germà menys perquè era i és un cagat. Aquell diumenge, abans de dinar, nosaltres no hi vam anar al tros, s'ho va haver de fer tot sol, el Rex va rentar-se les mans, cosa estranya, senyal de que tampoc no devia tenir-les totes després d'haver vist com es va posar la seva dona.

I ara direu que perquè us he etzibat tota aquesta lliçó magistral, oi? Doncs perquè aquell dia que vaig arribar tard esperant menjar-me el coc de l'àvia bruixa, el pare era a baix a sopar amb la seva mama i la meva m'hi va fer anar a veure la tortuga que no es trobava gaire fina. El Rex estava distret tot esperant la manduca i llegint. Allò que llegia ja us ho explicaré un altre dia. Mentrestant la bruixa feia sopes per aquethomenostre que no tenia gaire gana. Vaig entrar a les quietes i vaig veure que ficava a sobre del plat un polsim de una cosa que semblava sal però que no ho era perquè la va agafar d'un pot de llauna mig rovellat i després es va rentar les mans amb el sabó de fregar els plats.

Vaig fer-li un petó a l'avi Roc que estava malmirrós i vaig tornar-me'n a dalt amb la mare.

EL PAÏDOR REGIRAT

2010-08-11T08:00:00.011+02:00

De cara de circumstàncies en fèiem tots menys el Jordi i son pare. El sogre feia cara de xut i el meu home la posava més que d'avorriment, de tedi. Igual que la que se li queda quan jo vull mirar alguna peli per la tele, que ja hem vist, com l'altre dia que van fer Memorias de África tot i que al final s'hi acaba enganxant. Què voleu que hi faci jo si m'agrada tornar a mirar les pel·lícules bones? Ell no entén que la primera vegada estigui tan ficada dins que no em faci capaç de res, després, com que no pateixo per la sort dels personatges ja puc fixar-me amb la música, la fotografia, la interpretació i totes aquestes collonadetes que els cinèfils copsen al primer cop d'ull. Com us deia, tota la família fent-li la pilota a la Sue, la Fransuàs inclosa, que encara que no la pugui veure li fa el paperot. La mama és molt complerta i a més l'ocasió s'ho valia. Però quan la cosa s'anava allargant sense cap traça d'acabar, allò podia durar més que les piles alcalines, la Paquita va dir-me:

-Nena, perquè no li fas unes herbetes a la Carmeta, pobra? El Jordi se la va mirar estranyat i jo vaig haver d'abaixar els ulls, consciència culpable, que el meu home si que sabia de què anava l'assumpte.

-Sí, Andrea, sí, que potser li aniran bé i no li faran cap mal- es va refer en un moment el fill de la malalta.

Hòstia puta! El Jordi que semblava tan bon noi, proposant-me que flipés a la seva pròpia mare.

Mentre feia bullir l'aigua i remenava dins de la bossa per treure un pessic de l'herba dels mosquits pensava que mai no acabaria d'entendre la naturalesa humana. També pensava que ja calia que parés compte amb el meu Albert, no fos cas. L'aigua estava a punt de bullir quan va arribar la Marta que se n'havia assabentat i no s'ho volia perdre.

-Hola Funny. Em va fotre un ensurt que no val tant ella.

-Iaiiii! Quin susto!

-Espant, Funny, o ensurt- em va corregir la filòloga, no ho pot evitar, llavors em va veure la cara i es va ficar a riure.

-T'he vingut a ajudar. Mira que tinc! Obre la ma i a dins hi tenia un comprimit petit.

Ja us he dit que quan veia que els seus alumnes continuaven parlant en castellà es deprimia una mica i resulta que a la nit no podia agafar el són. Aquelles pastilles l'ajudaven a desconnectar dels problemes diaris i sempre les portava a sobre perquè mon germà no ho sabés ja que, segons ell, els psiquiatres eren tots uns xupadineros i tot això de les depressions una carallotada de gent amb poca feina. Em penso que la Marta si que s'amoïnava pels seus deixebles però que no eren ells els que li provocaven l'insomni, digueu-me malpensada.

Ella mateixa va aixafar el comprimit i després de colar la infusió en un tassa de porcellana amb el seu platet hi vam posar una ració generosa de sucre per a dissimular.

La meva mare política s'ho va prendre en un tres i no res.

-Ai, gràcies, gràcies. A veure si ho aguantaré que tinc el païdor regirat.

M'havia passat pel cap ficar-li unes gotes, només nom, de moscatell però vaig pensar que amb les dues coses ja n'hi hauria prou.

Xiquets, oli en un llum: davant de les mirades expectants de tota la tribu en cinc minuts es va quedar fregida la qual cosa ens va permetre anar cap al menjador sense remordiments.

La Sue fotia uns roncs que semblava el lleó de la metro i llavors va començar la desbandada general.

HOME, SWEET HOME

2010-08-10T08:00:00.009+02:00

-Mai de la vida m'havia passat una cosa com aquesta - es planyia la Sue - mai no m'ho hauria pensat. D'on deu haver sortit això de que estic tocada de la mandarina?

Després de l'esceneta al súper s'havia hagut de ficar al llit del disgust. Dins de la cambra, que diu ella, hi érem tots: el Pere que, com sempre, no badava boca, la Cuki, el seu home, el Jordi, jo i la Fransuàs.

La mama va ser la primera que se'n va assabentar i va venir a casa tan de pressa com el seu volum li ho va permetre.

Va trucar al timbre tres o quatre cops seguits i tan insistents que em va espantar. Jo que m'havia de pensar que era ella si sempre fa un truc discret i espera a que responguis.

Quan vaig obrir-la va pujar com un llamp i per tot bon dia es va fotre a cridar:

-Veus? Veus com ja t'ho vaig dir?- estava atabalada.

No us penseu que era per la patxip-patxop com anomena ella a la consogra. Què va! Estava amoïnada pel meu matrimoni i per mi, que ja fa anys que ens coneixem la Fransuàs i jo. Es pensava que es descobriria tot el pastís i que el Jordi s'emprenyaria i que fins i tot potser em deixaria.

-Una mare és una mare- deia sempre. Perquè ho entengueu allò de “ a ti te encontré en la calle”.

-Ai xiqueta. Què passa? Li vaig preguntar que ja ni me'n recordava de allò de la Sue. La veritat sigui dita no hi penso mai massa amb la Carmeta, les garses mai no m'han cridat l'atenció tot i ser una espècie protegida.

Quan m'ho va explicar tot fil per randa, de peapà, que diu ella, em vaig espantar una mica però vaig respondre:

-No dona que el Jordi ja sap com és sa mare, i a més com vols que ho endevino que hem estat la Rosa (la jove de l'altra pugilista) i jo que ens ho hem tret del cap?

-La Rosa no, tu, que a aquella paula no se li hauria acudit mai una cosa semblant.

Venint de la Paquita allò era tot un compliment. Mireu, si ella hagués estat tan tranquil·la, jo m'hauria esverat i apressat a pensar en un pla B per a sortir de l'embolic però veure-la d'aquella manera va fer sortir la meva part responsable: si jo no conservava la calma qui ho faria?

Ara que hi penso, la mama volia la meva felicitat sobre totes les coses, no us penséssiu que no, però, al fons del fons, tenia por de que el Jordi em tornés cap a casa. Ja n'havia tingut prou amb 29 anys de convivència i ara que ja només havia d'aguantar al ruc asmat del seu home només li hauria faltat que hagués tornat jo a la llar, dolça llar. Va ser com un llampec sobtat d'aquests que et fan veure la llum enmig de la foscor.

Ja li va dir prou el tiranosaure al meu home quan vam dir de casar-nos:

-Tu mateix, jo no la voldria ni regalada Aquesta, i ditxosos los que l'han volgut i no l'han pogut haver. Ara que ja t'ho diré perquè ho tinguis clar, mecagondéus, emporta-te-la pro no la tornos. Ja te la dono de franc però si no la pots aguantar, ja t'arreglaràs. Estàs avisat.

Què volíeu que digués el meu home? Res, es va quedar garratibat i amb cara de circumstàncies.

NO RES, DONA, NO RES

2010-08-09T08:55:00.022+02:00

No hi havia gaire gent al poble que no s'hagués assabentat de la baralla de la Sue. I ja us vaig dir que no em feia cap il·lusió de que allò de l'alzheimer es mantingués en secret perquè, com diu sempre la Fransuàs: "si no vols que una cosa se sàpiga no la xerris". Allò tan suat de: “No ho diguis a ningú” és només parlar per parlar perquè si ho dius ja saps que ho diran i si a més adverteixes que és un secret, encara més.

Però que s'esbombés tan de pressa no m'ho pensava. Al cap d'uns quinze dies, poc més o menys, la Carmeta va anar a comprar i, en ser a pagar, es va errar amb els quartos, es veu que en va donar de més, cosa estranya perquè és una rància de collons de mico.

-T'ho dono just, va dir a la botiguera i aquella, que sempre diu que ella és pobra però honrada, va veure que li sobraven euros.

-No, dona, no ¿què no ho veus que me'n dones més dels que toca?

Llavors la Sue que, es veu que no havia vist bé el compte, no es posa ulleres i no hi veu a metro, i per acabar-ho d'adobar, quan l'altra li va dir l'import, estava afeccionada escoltant la darrera xafarderia, va respondre:

-A vere , a vere, i a comptar els diners i a burxar dins del moneder i l'altra que amb això de les grilladures tenia experiència i ja havia descobert un parell de casos de demència senil prematura, doncs clar, li va dir que li donés el moneder i que ja agafaria ella els cèntims.

-Què potser et penses que no en se de comptar, jo? Al darrera d'ella hi havia cua i alguna d'aquelles se li va escapar un: ai pobra Carmeta!

Ja hi vam ser: que si jo pobra de què? I l'altra que no volia siroll, “lomeumalnovolsiroll”, va provar de dir:

-No res, no res, Carmeta.

-No res si- va respondre la Sue que quan s'hi posa va fins al final- A veure què vols dir amb això de pobra! I l'altra, amb els seus: "no res, no res". Aquell dia a la cua hi havia la pastissera i va aprofitar l'avinentesa per a ficar-hi cullerada:

-Mogueus, recony, que si no, farem tard. I tu Carmeta, dona, no cal que dissimulos que tot lo poble sap que estàs una mica desmemoriada.

-Jo desmemoriada, desmemoriada jo? Si encara me'n recordo del dia que vaig néixer!!!- va respondre la mama del Jordi.

-I tant que sí- la va burxar l'altra- però de que t'has deixat la paella al foc, no.

I és que una vegada la Carmeta es va deixar la paella a la cuina i se'n va anar a contestar el telèfon. La conversa devia ser tan interessant, interessanta diu ella, que ni mai, ni mai més es va recordar del foc fins que el fum era per tota casa. L'oli es va encendre i va començar a cremar unes cortines de ganxet que havia fet ella mateixa, amb unes peres que també es portaven l'oli perquè no compto que les hagués rentades mai.

ENTRE POC I MASSA

2010-08-08T08:53:00.014+02:00

-Dos quarts de nou! Com és que vens tan tard? I els deures? Sort que el papa sopa amb l'àvia que si no... ja t'hauria fotut un bon clatellot!

El llangardaix es creia amb dret a renyar-me perquè era més gran que jo.

Jo li vaig treure la llengua.

-Au calla mussoldespona i ves a fer punyetes!- va ser la meva amable i educada resposta que només va merèixer un: nensnousabaralleu, distret de la Fransuàs.

Un altre dia la cosa hauria estat molt pitjor perquè la mama no volia que digués renecs ni paraulotes.

-Això és molt lleig, em reptava, quan jo en deixava anar algun del ampli repertori del Roc.

-Les nenes no ho diuen això, era una de les seves frases favorites.

La mare és una masclista lo que passa és que no ho sap. Si no, a veure: els nens ho podien dir i jo no, a més a més, sempre posava el plat primer al Rex i a mon germà. Mai no vaig veure que al Sisco li manés que s'enllustrés les sabates que es fes el llit o que fregués els plats per aprendre'n com em deia a mi. Ara no us penséssiu que la Paquita era una explotadora que feia treballar els nens petits. El Rex si, ell si que ho era i ho és, avui dia, frustrat que ara no hi ha criatures per explotar. A nosaltres ens feia anar al tros a plegar patates i pobres de nosaltres que ens féssim el ronsa que el primer terrós que trobava te'l fotia a l'esquena sense avisar.

La Fransuàs allò més gruixut que li deia era:

-Encara els faràs mal, home, que entre poc i massa...

La resposta solia ser: a mi em toques un ou i l'altre me'l passeges per les rambles, faig lo que em surt de la punta de la fava o cuida't de tu i "moti" que és tard i vol ploure.

Jo mirava cap al cel i no hi havia ni una mala broma llavors pensava que sisquere tota l'aigua del món li caigués a sobre i se l'endugués a les reires de Déu que jo no sabia on paraven però que devien ser molt lluny. El Roc sempre ho deia: voldria fer la marxada del gat del Gargori que va fotre el camp, mecagonjesus i deu ser a les reires de déu perquè encara no ha tornat.

Un dia la mama es va enfadar molt. Era un dissabte cap al tard. Els diumenges eren sagrats perquè la bruixa, que era molt de missa, ens hi feia anar i llavors quan arribàvem a casa ens feia l'interrogatori: què ha dit el mossèn, que de quin color portava la casulla, què qui feia d'escolanet... Total, que amb Lolluardo i uns quants més ens vam empescar que cada diumenge hi aniria un i estaria molt atent per a fer-nos-en cinc cèntims mentre els altres se n'anàvem a jugar als jardins o allà on ens semblés fora de mirades indiscretes. Doncs aquell diumenge em tocava a mi i el Rex va dir que no, que l'endemà, de bon matí s'havia d'anar al tros. Com deia la padrina era més gos que sant mariano que a prop d'un riu es va morir de sed i és clar si nosaltres fèiem la feina ell podia rascar-se els ous més a gust al cafè amb tots els altres talossos amic seus.

- I què s'ha de fer que sigui tan urgent?

-S'ha d'anar al panís- va respondre.

-A què, si es pot saber i no t'és molèstia? Malament quan la Fransuàs feia anar aquell to de veu.

-Ves- va mormolar el dinosaure que estava inusualment mans davant la seva dona- és que s'hi ha fotut el cuc.

-I...?

-Collons! que s'hi ha de tirar l'ENDRIN.

UNA TARDA AVORRIDA

2010-08-07T09:19:00.001+02:00

No havia vist mai la Fransuàs estar-se de menjar qualsevol gormanderia que se li posés pel davant. Fins i tot les meves xuxes corrien seriós perill si me les deixava abandonades, cosa que no feia mai sinó en comptades ocasions. Allí hi havia gat amagat i jo ho havia d'esbrinar tota sola. No podia demanar ajut a Lolluardo perquè encara que fóssim parents no era de casa. I la mare no feia servir gaires normes però la de: si xerres les coses de casa et tallaré la llengua, sí. Ningú no és perfecte i la mama tampoc.

Això de callar com una morta ho dominava com ningú i quan les xafarderotes del carrer em preguntaven que com era que a casa fèiem obres jo em pipava el dit i responia que no sabia res i que era cosa dels grans. N'hi havia que insistien: que si potser els papes s'havien barallat amb els avis i jo dient que no que a casa nostra mai no es barallava ningú. Aviat van aprendre que de mi no en traurien res i de mon germà tampoc, no calia que s'hi escarrassessin perquè com que era un carallot a la vela, llavors carallotot, tampoc no els hi hauria pogut dir allò que feia el cas.

Aquell dia fotia un fred que pelava i al carrer no t'hi podies estar així que me'n vaig anar a calatiamadalena a veure si Lolluardo hi era i podíem jugar a cartes, a l'oca o al parxís.

I sí que hi era, covant un refredat, per això la Coloritos ens va deixar la taula del menjador tota per nosaltres sense aquell tapetillo horrorós de ganxet i amb el peix de vidre de colors amb la boca oberta a sobre el bufet.

Feia un temps, Lolluardo hi va posar el dit a dins i després no el podia treure. Va fer cap tot el carrer de l'esglai de la seva mama que ja es pensava que li haurien de tallar el dit al fillet del seu cor. Algú amb enteniment va suggerir de trencar la bestiola però la tiona Dolores va dir que de cap manera, que el peix havia estat un regal de noces i que primer li tallaria el dit a aquell xiquet que era la pestaputa. Fins i tot hi va fer cap la bruixa que va dir que tots dos junts érem un perill públic i que no patissin que tot allò que entra acaba sortint. Llavors no la vaig entendre ara sí, és clar perquè era una bugaderota, com li deia sempre la tortuga, que nomessasparlardelvert, mecagondeuclavat, llorda! I que si no trencaven allò, ell mateix aniria a buscar un martell i l'esclafaria i tot seguit aixafaria el cap a tota aquella colla de xafarderes-capsdematxo que voltaven per allí.

I mentre els uns estiraven el peix i els altres al Lolluardo es va sentir un xof! La Coloritos i el seu fillet estimat van caure de cul a terra, sort que el peix va resultar sa i estalvi.

Aquell dia em vaig avorrir, me'n recordo perquè mon cosí només feia que dibuixar calaveres tan concentrat com si hagués dibuixat els plànols d'una nau espacial. A mi això de l'art mai no m'ha fet el pes i quan ja considerava seriosament marxar cap a casa a veure si el coc de la bruixa s'havia refredat prou em va dir que havia pensat una cosa.

-Quina cosa?

-Xist!!!!!!, calla que no t'ho puc dir. Ho haig de calcular tot molt bé.

Ja us he dit i si no, ja us ho dic ara, que era una mica romancer i li agradava fer-se l'interessant.

-Demà passa'm a buscar aviadet, cap a dos quarts de nou.

EL COC RÀPID

2010-08-06T10:04:00.007+02:00

En qualsevol altra casa, pensava jo, els pares eren pares i els avis, avis de veritat i no pas bruixes i tortugues o dinosaures. Les mares renyaven i donaven petons i abraçades als nens i sobre tot no hi havia tiones tabardanesdelscollons que fessin tot allò dels aspritismes. Llavors nomes era una criatura que encara no sabia de les històries fosques de moltes famílies respectables.

Vaig començar a sospitar de que les coses no anaven tan bé com podia semblar encara que els pares i nosaltres visquéssim a dalt i el Roc i la bruixa a baix, un dia que la mare del pare va pujar amb un coc ràpid que feia un goig que "animorava".
-Mira us he pujat un coc per la canalla, va dir l'àvia bruixa, perquè se'l mengin per berenar.
No sé perquè la imatge de les sardines i el gat em va venir un minut a l'esment però no en vaig fer massa cas. La Fransuàs el va agafar i va dir que gràcies i que ja ens el menjaríem quan es refredés que es veu que encara estava calent. Davant d'aquesta raó incontestable la bruixa va marxar. Jo ja em llepava els bigotis pensant en la xocolata i el pastís de color groc torradet de dalt i empolvorat de sucre glas.

Llavors la mama em va dir que ni m'hi atansés, que no me'n pensava donar, ni tastar-lo ella fins que no arribés el Rex del tros i que ja estava tot dit.

Jo vaig començar a fer servir la meva arma més efectiva: somicar i deixar anar alguna llagrimeta que la meva feina em va costar perquè mai no he estat ploranera però la mama es va mantenir ferma i no va sucumbir als meus planys, fins llavors efectius.
Em va tocar pa amb nocilla i para de comptar .
- Ara ves a jugar que jo tinc feina i no vingos tard que has de fer els deures. Em va fer fora de casa i em va subornar amb cinc duros per comprar xuxes al xiringuito d'a prop de l'escola.
Cinc duros en un dia de cada dia eren tan estrany com que ploguessin granotes i jo, de primer, em vaig pensar que a la mare se li havia afluixat algun caragol de dins del cap que es veu que tots tenim encara que no es vegin.
De graus de bogeria n'hi ha molts: no ser-hi tot, estar tocat del bolet, estar tocat de l'ala, ser un faltadet, un faltat, faltarl-i un full, una migdiada, un tornillo i estar com una putacabra. Els anava repassant mentre rumiava quina cosa li podia aplicar a la Fransuàs.

Vaig baixar les escales amb els cuartos a la butxaca de l'anorac i l'entrepà a l'altra embrancada en pensaments de camises de força i manicomis, havia vist aquella peli de “alguien voló sobre el nido del cuco” i ja em semblava que a la mama la vindrien a buscar qualsevol dia d'aquestos i que què faria jo sense ella. La bruixa era a l'entrada i quan em va sentir va fer veure que escombrava: la bruixeta que escombrava l'escaleta i es va trobar un dineret, només que el dineret me l'havia trobat jo sense buscar-lo.

-Què era bo el pastís que us ha fet la padrina?

-No ho sé, la mama diu que fins que no arribo el papa del tros no es pot encetar. On es el padrí, volia dir l'avi, què es al cafè?
-No fillet, aquellhomenostre està una mica empiocat i se n'hagut d'anar a jaure, ves. Ja fa dies que no es troba gaire fi.
I mentre ho explicava se li va escapar un somriure malèvol, i a més tenia una lluïssor als ulls com jo no li havia vist mai.

NO GAIRE RECAPTE

2007-09-06T12:38:00.002+02:00

Aquesta criatura, o sigui jo, pensava que si ella no ho sabia, a veure qui ho podia saber. Confidencialment us diré que, quan la mama em renya ho fa més per obligació que per devoció. La Fransuàs per a mi sempre ha estat com un xec en blanc, vull dir que amb ella no cal que fingeixi allò que no sóc perquè la mama m’accepta amb totes les meves virtuts (innumerables) i tots els meus defectes (no cap). Aquest joc de que si tu has fet això i jo negar-li només és un divertiment i prou, una convenció com l’ortografia o els senyals de tràfic on les normes són les que són però podrien ser unes altres i el món no s’enfonsaria per això. No, a mi no em passarà mai com Lolluardo a qui la família ha repudiat. Sembla que mai no hagués existit, ningú no l’anomena, només latiamadalena que també diu que no sap d’on ha sortit i que li serà la mort. Aquestxiquetemsiràlamort. Quan la Coloritos es va assabentar de que l’havia vist no feia gaire li van aflorar els instints maternals i va venir a preguntar-me per ell. Però Lolluardo i jo tenim un pacte, no dir res l’un de l’altre fora d’allò tan suat de que està molt bé i tot li va de primera. I de mi no en treuen res més. Ara que, lo de Lolluardo té tela marinera.
Quan érem jovenots vam tenir un embolic, vull dir que a sobre el llit de la tiona Dolores vam fer bo el refrany de que com més cosins...Per la meva part no va tenir gaire importància, simple curiositat per saber què passava amb allò que semblava tornar boig a tothom. Jo em vaig quedar igual, ni papallones a l’estómac, ni tremolors de terra, en aquest cas de llit, ni res. Però ell que ja portava amagada la vena dramàtica se li va ficar al cap que jo era la dona de la seva vida que estava bojament enamorat i no sé que més. Casi em moro de l’ensurt. No volia ferir els seus sentiments així que li vaig dir que el nostre amor era impossible perquè els pares eren cosins germans i les mares cosines segones i que això era un incest i que els fills ens podrien sortir tontos o en el millor dels casos dolents com les tres germanes. La genètica no falla mai : verd llis amb verd llis surt verd llis ( havia començat a interessar-me pel Mendel) Llavors ell va començar a fer un posat lànguid i a estar força deprimit. La tiamadalena alguna cosa es devia ensumar perquè sempre m’interrogava però jo no estava per la labor. La Fransuàs em penso que ho sabia però no em va dir mai res només allò amb conyeta de tu i Lolluardo i Lolluardo i tu que repeteix sempre que jo el poso com a excusa i si no ho sap del cert s’ho pensa que ja us he dit que de llesta n’és una estona llarga.
Així que mon cosí entre llàgrima i llàgrima va aconseguir entrar a Belles Arts lo que, segons sa mare, li va ser la perdició perquè va ajuntar-se amb gent estranya, de mala vida, volia dir homosexuals i gent de la faràndula. No se sap com, va fer amistat amb un estudiant de psiquiatria que el va psicoanalitzar i li va dir que en realitat, no estava enamorat de mi sinó que em tenia enveja perquè ell era una dona atrapat en un cos d’home i escolteu, Tarragona descoberta. Ell volia ser jo per això la confusió. A mi em va semblar una collonada com una altra tot allò i ja vaig provar de treure-li del cap que ja em veia a venir la resta però ell, que llavors ja s’havia embolicat amb el deixeble del Freud, no em va voler escoltar. Quan van trencar va començar a hormonar-se i ara es diu Jenny. Ell es volia posar Scarlett des que va veure lo que el viento se llevó però el seu representant li va dir que ni parlar-ne. Ja us vaig dir que era un artista que li va tot: la pintura l’escultura i el cabaret. No sé com i si ho sabés tampoc no us ho diria ha fet molta pasta, té un loft al barri gòtic que hi entres i caus de cul i un apartament als Madrits que és una passada.
Pinta per hobbie però el quadre més petit no el compraríeu per menys de tres mil euros i el seu espectacle és molt bo. De cantar no canta que un dia em va confessar que feia pleivak però es mou... Vaja que ara és una dona molt atractiva gràcies a les hormones i a unes quantes operacions. Segur que l’heu vist per la tele ja que freqüentava programes brossa d’aquestos que no veu ningú però que tenen disparats els índex d’audiència.
Lo que no sé és si al seu DNI hi posa Eduard o Jenny que no li he preguntat mai si s’ha operat dels baixos, com diuen al meu poble. Encara que, tant si ho ha fet com si no, no es deu notar massa la diferència perquè de recapte no n’hi havia gaire.

COM ELS ARBRES DE LA RAMBLA

2007-09-04T11:02:00.001+02:00

No se sap mai quan a la Fransuàs li agafarà l’atac de fer de mare, vull dir que normalment tenim una relació còmplice entre dones que compartim espais comuns, per exemple la relació amb el tiranosaure i l’aversió per la bruixa, però ella mai no ha estat una mare convencional. Quan dic còmplice vull dir això exactament, que tenim un secret fosc i obscur del que mai no parlem però que sempre és present. Ja us ho explicaré perquè el meu poble serà avorrit així a primera vista però ai! si profunditzessis....
Després de tot l’enrenou de la baralla de la Sue i del bum-bum pel poble, la Fransuàs devia pensar que mai és tard per a complir amb la seva obligació de redreçar una filla que havia crescut com elsarbresdelarambla. Això sempre ho deia la bruixa que, de jove, havia fet de minyona a Barcelona i solia fer servir l’expressió. “ No m’estranya que aquestaxiqueta sigui una astròlica si creix com elsarbresdela rambla”. Jo què sap que em pensava com eren els arbres de la rambla però quan els vaig veure vaig pensar que no n’havia per tant, ja estaven prou bé.
Quan a la Fransuàs se li desvetlla la venada maternal-educadora sempre diu el mateix:
- Sóc ta mare i encara que tinguis seixanta anys et diré lo que t’haig de dir perquè les mares tenen l’obligació de reptar els fills.
- Ai! Fransuàs, per favor no comencis que ja t’he dit que jo no hi he tingut res a veure- vaig protestar amb poc convenciment més pel costum que per l’esperança de que em cregués que no ho va fer.- A més si la brusa la portaven igual les tres, millor, segur que és bonica. No entenc tan cuento per això i que s’ataconessin per aquesta carallotada, menys.
- Bonica i barata per lo que m’han dit- va respondre la mama que, quan vol és molt aguda lo que passa és que ho dissimula molt bé.
Llavors ens van ficar a riure com boges totes dues al sofà de casa després de que ja havia complert amb la seva obligació.
- Què no veus que ara amb tot això de la denúncia hi haurà un judici i que la família anirà en boca de tothom?
- Ah!!!! Això és lo que t’amoïna oi? Que la gent parli. Doncs que parlin tant com vulguin a mi se me’n refot.
Parlava per parlar que aquell mateix matí ja havia fet els perquès per arreglar l’afer per tal de que no arribés als tribunals.
Veureu, la jove de l’altra i jo som amigues. No amigues, amigues, de fer-se confidències ni res però sí de anar a fer el caferet a mig matí, de deixar-nos llibres i d’anar per avall a buscar els nens plegades, coses així superficials però de bona relació. La vaig anar a veure i li vaig plantejar a veure què havíem de fer d’aquelles sogres amb que la vida ens havia castigat. Com diu la Fransuàs sóc una mica embolicadora i li vaig proposar que li digués a la seva sogra que la Carmeta tenia principis d’alzheimer i que, de vegades no sabia allò que es feia i que jo li diria el mateix a la Carmeta però de l’altra.
La cosa va donar resultat, les dues van retirar la denuncia i van fer veure que no havia passat res, això sí la brusa, les dues bruses van fer cap a Càrites parroquial. Ara es passen les tardes dels diumenges donant-se la raó l’una a l’altra per la por de que no se’ls hi desperti l’agresivitat. La gent està estranyada i la pastissera que ja us he dit que és més dolenta que un mal de ventre diu que fan com les gitanes que avui es barallen i demà ja tornen a ser amigues. No em faig il·lusions de que el secret es mantingui, s’acabarà sabent perquè al meu poble un secret no es pot guardar si el comparteixen més de dues persones i en aquest cas érem dues famílies les implicades i això volia dir mig poble.
Li ho vaig explicar a la mama i es va quedar admirada pel meu bon savoir faire, que sempre deia la padrina quan estava bé.
- A veure si serà pitjor el remei que la malaltia, nena, que quan se n’assabentin veurem què passarà. De vegades penso que l’optimisme no és la virtut principal de la Paquita - Ai! Déu meu Senyor, tu sempre embolicaquefafort. I sense adreçar-se a ningú en concret va continuar: - No ho sé pas d’on ha sortit aquesta criatura.